tag:blogger.com,1999:blog-192374822024-03-05T07:22:17.557+01:00Megáfono GuayaberoMaterial de derribo, papeles falaces, artículos y otras mortajas.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.comBlogger93125tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-92131752070824996412007-12-22T17:27:00.000+01:002007-12-22T17:32:45.290+01:00Me traslado a http://guayabero.net/blogDefinitivamente me mudo de casa, puede usted seguir<br />leyéndome, si le place, en <a href="http://guayabero.net/blog">http://guayabero.net/blog</a><br /><br />Que tengan ustedes unas buenas fiestas.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-23692832300359456382007-12-18T18:24:00.000+01:002008-12-10T07:18:00.033+01:00Un pais de burros<span style="font-size:78%;">Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui, 18 de desembre de 2007)<br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgod2lCiIxjtvA3TXirsySy2gPWH8BQ4Stmm8C_hFXsKseovFEwBngjvojaBia0mSJkkSLHVR__AZTTOZ2dULVlj6vtgcEluQzZvDZSnCdpO5TDygqt4bGHd9oYqzeFUQrCkkPU/s1600-h/pais+burros.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgod2lCiIxjtvA3TXirsySy2gPWH8BQ4Stmm8C_hFXsKseovFEwBngjvojaBia0mSJkkSLHVR__AZTTOZ2dULVlj6vtgcEluQzZvDZSnCdpO5TDygqt4bGHd9oYqzeFUQrCkkPU/s320/pais+burros.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5145369047609566162" border="0" /></a>Anem de cap a ser un país d’analfabets, de curts de gambals, potser aviat l’ase català deixarà de fer gràcia per la seva incòmode similitud amb nosaltres. Hem tingut notícies preocupants sobre lamanca de qualitat de la nostra educació. Per altra banda, es parla de la difícil conciliació de l’horari laboral i les dinàmiques familiars.Òbviament, hi ha relació entre ambdós problemes.<br />La manca d’excel·lència en els nostres estudiants és una problemàtica àmplia i complexa de la qual parlarem en un altre ocasió. Ara només direm que la confusió entre educació i ensenyamentens fa retreure als pares que no tinguin el nivell per fer els deures amb els fills, i als mestres que no els inculquin valors morals. Si aquesta confusió s’hagués tingut en el franquisme, ara només tindríem falangistes morals i analfabets casolans.<br />Diuen que hem perdut en comprensió lectora.És a dir, es llegeix poc i per tant no s’entén el que es llegeix, o bé, ennoentendre el que es llegeix, es deixa de llegir.És depriment, no ja per a la nostra cultura, sinó per la pèrdua del plaer –relativament econòmic i íntim– que produeix la lectura apassionada. Sap greu que s’ho perdin els joves, ara que els cobrem fins i tot per existir, que els penalitzem per beure el mateix que bevíem nosaltres, que els demonitzem per voler córrer amb motos que els venem nosaltres, per provar drogues que nosaltres hem inventat i<br />que els avorrim ambla nostra televisió rància i moralista.<br />Pel que fa a lamancade temps per a la vida familiar, és certament un despropòsit que les dependències a les nostres feines ens deixin sense temps, ni forces, per cultivar aquests lligams. Després d’anys de lluites sindicals i socials per assolir les 40 hores, a les portes de les 35, ara fem passos enrere per mantenir la feina o per aconseguir uns recursos de subsistència.<br />D’altra banda, la indústria de l’oci no deixa de créixer en la seva oferta cada cop més enlluernadora, més fascinant i alhoramés buida. Menys temps lliure i més oci en un estat del benestar que sembla pensat per adormirnos a tots plegats. On queda l’espai per a la cultura? Cada cop es més difícil acudir a una conferència, una lectura literària, una exposició, o qualsevol altre acte cultural i no veure un panorama desolador. Sovint són els organitzadors el gruix del públic. Acaba sent endèmic. Altra cosa són les inauguracions, plenes de gom a gom per personal del sector, ja que s’hi mercadegen, aquí i allí, els propers encàrrecs institucionals o privats. L’extrem és al teatre i a la dansa, on els actors i ballarins estan per igual a d’alt i a baix de l’escenari. Cas a part són aquestes obres musicals o suposadament “familiars” que tenen la funció contemporània del vodevil, però amb més recursos. És pur entreteniment, cosa gens menyspreable, però que de totes totes no és pot convertir enel pal de paller de la nostra cultura.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Conciliació cultural</span><br />Cultura ve de cultivar, i el nostre hort està avuimés mort que viu. I per obtenir qualsevol fruit cal temps. Cal temps, per a la família i també per cultivarse. Entre d’altres coses, per poder transmetre la passió per la cultura a les futures generacions, i això és educació, no ensenyament.<br />Ens cal temps per passar de ser consumidors culturals a poder, si ens plau, ser emissors de cultura. I si volem fer-ho en família, fantàstic, però ens cal temps per a la cultura.<br />Hi ha raons que ho justifiquen: de salut mental, de creixement personal, de drets civils, però a més a més hi ha raons econòmiques. En un recent estudi es diu que les empreses dedicades a la<br />innovació i a la creació en camps com l’arquitectura, l’audiovisual, la moda i el disseny, ja representen a Barcelona i la seva àrea metropolitana el 20% del PIB.<br />La nostra societat serà estúpida si no veu els recursos destinats a la producció cultural com una inversió, però també entoma com una bona inversió els recursos per poder gaudir de la cultura. La comprensió lectora també és saber llegir entre línies.<br />A l’era de la informació, l’era del coneixement, és absurd que el pensament sigui el que menys temps ocupa a les nostres jornades diàries. Certament, la competència entre cultura i oci és difícil, però almenys, cal dotar-nos de temps i de mitjans per poder escollir. “Tanquem dolçament els ulls als morts; és així, dolçament, com cal obrir els ulls dels vius”, ens diu Jean Cocteau a cau d’orella, en el seu magnífic La crida a l’ordre, traduït recentment per l’Editorial Mediterrània. Potser és hora de treure’ns la son de les orelles i treballar per una conciliació cultural.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-53648282198008213712007-12-13T10:55:00.000+01:002008-12-10T07:18:00.175+01:00Arquitectura de codi obert<span style="font-size:78%;">Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 6 desembre 2007)<br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1WvHQxZQxh-25ZFE198HGeMsI5bixN0SVxgfxCnDGwzFm-ytKWbF9xTH-Hvnx1LHLJeSxAjFcCTgzbqHHFS-yjX5sjGhU55l6EUp9-RS-OPFbq4QIo-0DUkdtmsiLtqf1CtbY/s1600-h/straddle+collage.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 372px; height: 181px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1WvHQxZQxh-25ZFE198HGeMsI5bixN0SVxgfxCnDGwzFm-ytKWbF9xTH-Hvnx1LHLJeSxAjFcCTgzbqHHFS-yjX5sjGhU55l6EUp9-RS-OPFbq4QIo-0DUkdtmsiLtqf1CtbY/s320/straddle+collage.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143402732955981778" border="0" /></a>Parlar de cultura digital sempre queda bé, però avui he quedat amb David Juárez i Joan Escofet al seu estudi, Straddle3, per saber, realment, què vol dir “treballar entre l’arquitectura i els nous mèdia”. Hi trobo més llibres i plantes que ordinadors, però és ple de cables, càmeres i aparells que no reconec que pul·lulen per una taula de ping-pong.<br /><span style="font-weight: bold;">I. la música és important</span><br />El Joan fa visuals per al grup Luve i en David fa de DJ. “És part de la nostra vida, entenem que la festa, no l’espectacle, és un moment de crear col·lectivament”. El 1996 van participar en un concurs de vivendes. La seva proposta eren uns habitatges modulars a partir d’una estructura<br />d’instal·lacions que suportava el conjunt. Una manera de fer que ens remet a l’obra de Habraken o Yona Friedman. Però no era tan sols una solució constructiva, la idea era que el bloc sencer estigués gestionat pels seus habitants de forma comunitària.<br /><span style="font-weight: bold;">II. Llenguatges, conceptes</span><br />L’estudi es crea el 1998. “Ens interessava establir lligams entre aquesta nova tecnologia que era la xarxa i l’arquitectura tradicional”. D’aquí va sortir elnom de Straddle3, que vol dir alguna cosa<br />com “cavalcant el temps”, tret d’un text de John Berger, amb un 3 que va sercosa de la xarxa: l’1 i el 2 estaven ocupats com a domini, una decisió molt digital.<br /><span style="font-weight: bold;">III. Esperit col·lectiu</span><br />Internet els va oferir la possibilitat, per la influència de Josep Saldaña, de descobrir un lloc on es crea en comú, de forma horitzontal. Un cop descobreixen el software lliure, la idea traspassa la pantalla i impregna el seu treball arquitectònic. “Des del software lliure hem arribat a la sostenibilitat. Quan treballes amb elements vegetals que estan vius és com quan treballes a la xarxa, que també és viva,muta, canvia, evoluciona”.<br /><span style="font-weight: bold;">IV. Internet és un territori</span><br />“Internet és un espai on es pot construir, és una manera de fer arquitectura entenent la web com a casa d’algú o com a lloc públic, etc.”. De sobte, em citen Heidegger quan deia que habitar ve de cultivar, de cuidar. “Com a arquitectes la nostra tasca és fer possible aquesta manera d’habitar més enllà d’estar”.<br /><span style="font-weight: bold;">V. Més píxels que totxos</span><br />Han participat activament en la defensa de Can Ricart, un lloc que tenia molt a veure amb la seva actitud de treballar en una xarxa de producció amb diferents artesans, artistes, fusters, etc. “Can Ricart era justament això, la hibridació d’usos de què tant es parla i la interdisciplinaritat”. En aquell entorn van crear encontres amb arquitectes que compartien aquesta actitud com els col·lectius RieretaNet, Citymined, Hackitectura i professionals com Santiago Cirugeda o Itziar González. Va ser un moment en què es van visualitzar les dinàmiques oposades entre la societat civil i els poders polítics i econòmics. La participació ciutadana és al centre del debat: “Participar no és enviar un SMS, sinó organitzar-se i donar valor a les necessitats i els neguits col·lectius, per sobre dels interessos privats i les pressions urbanístiques”.<br /><span style="font-weight: bold;">VI. La intel·ligència col·lectiva</span><br />Els processos vius de la ciutat tenen molt a veure amb la idea de codi obert, en el qual s’aboquen coneixements individuals perquè un altre els aprofiti i faci un pas endavant. Un dels seus darrers projectes ha estat fer una cúpula geodèsica, undomo com els de Buckminster Fuller. Després dels seusopen fridays, en què obrien el seu espai de treball per a trobades col·lectives, eldomo és una extensió d’aquesta recerca d’espais de trobada. L’han muntat en festivals de música experimental, al circ de La Makabra i a trobadesLinux. “La ideaésque s’utilitzi de forma oberta i sense guions previs”. En aquest moment, estan projectant un cinema portàtil i gestionen uns contenidors multifuncionals, però la seva trajectòria és heterogènia: des de proteccions sonores per a les desaparegudes terrasses del Moll de la Fusta a publicacions, vídeos documentals o restaurants. “Pensàvem en un espai on la gent anés a alimentar-se en tots els sentits, fèiem l’arquitectura, la programació de l’activitat cultural, la web, etc.”. Mentre feien una taller de pírcings, va passar un alemany i els va encarregar tota una planta industrial a Mollet: van anar<br />d’un espai de 40 m2 i un pressupost sota mínims a una nau enorme amb oficines, laboratoris i tallers.<br /><span style="font-weight: bold;">Conclusió de l’experiència digital </span><br />“Les teves intervencions formen part del procés evolutiu no pas des d’una talaia de demiürg”. No cal dir que els podeu visitar a casa seva: www.straddle3.net , la porta és oberta.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-53554812334095370232007-11-29T09:21:00.000+01:002008-12-10T07:18:00.315+01:00Som un abocador de restes de sèrie<span style="font-size:78%;">Oscar Guayabero (Suplement de Cultura, 22 de novembre de 2007)</span><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJNOjGlPJTO-CLAU4DPJYwTxMWfiPnNtGj9HOQjx6KEH98n1CzrNE59wnyrcl3Se96y6yllkNu9UXKuBIiyEREifCYJfgwOkqjAFh0pYHpZVZi-C-uvPg_XKTKAkPSYIwmK8o2/s1600-h/C%C3%B2pia+de+%C2%A9Jan+Bitter.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJNOjGlPJTO-CLAU4DPJYwTxMWfiPnNtGj9HOQjx6KEH98n1CzrNE59wnyrcl3Se96y6yllkNu9UXKuBIiyEREifCYJfgwOkqjAFh0pYHpZVZi-C-uvPg_XKTKAkPSYIwmK8o2/s320/C%C3%B2pia+de+%C2%A9Jan+Bitter.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5138177301894944914" border="0" /></a><br />De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”. Dues maneres d’afrontar l’arquitectura que s’han vist en la seva proposta del Camp Nou, en la qual aposta clarament per l’estructura, pels ossos, a contracorrent del projecte guanyador. Em diu que a pesar de no voler semblar moralista, les solucions epitelials no li interessen. “Acabo d’arribar de Tòquio, només els interessen els primers cinco deu centímetres de l’arquitectura, l’interior és anodí, d’enginyeria. Si ens concentrema la pell, estem a un pas de desaparèixer”.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Un estranger a casa</span><br />Mateo té una imatge com d’etern viatger. Entre rialles confessa que el veuen més fora de Barcelona que aquí. Li repeteixo una pregunta que ell li va fer fa uns anys a Enric Miralles, que és si es considera un arquitecte català: “A vegades m’han dit, veient les meves obres, que no semblen d’un arquitecte català, però no sé si és un elogi o un retret”. “Estic interessat en aspectes molt locals, però alhoraemveig molt distant de segons quines dinàmiques del nostre país”. En els seus textos es pot intuir un procés que ha anat del que és global al que és local, li comento, i ell carrega contra el localisme mal entès. “No podem pensar, com veig que està passant a Barcelona, que ens vinguin a buscar i que ens parlin en català. Això és el suïcidi d’un país”. Però alhora estem omplint la ciutat de peces d’arquitectes estrelles, elsmés globals. Mateo ens adverteix que ser una ciutat provinciana ens converteix en un abocador d’escombraries, on es llencen les restes de sèrie. Certament, podem tenim grans noms i no tenir les seves millors obres. Tornant al discurs global, ell emmarca Miralles en la tradició catalana de Jujol i Gaudí, organicista, poètica i surrealista. Penso que ell podria seguir el camí de personatges com Josep Pla, que podia quedar-se fascinat de com els pescadors d’una cala fan el peixet a la barca però que se li feia petita la idea de pàtria que tenien molts dels seus contemporanis. “Aquesta imatge m’interessa molt. Emtrobo molt còmode observant la particularitat d’un lloc, però en canvi m’avorreixen les etiquetes”.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Fantasmes i ovnis</span><br />El perill de la vida global és el desarrelament, aquesta sensació d’estar permanentment de pas, com als aeroports, envoltats d’ovnis. Mateo descriu el seu centre de convencions del Fòrum com un d’aquests famosos nollocs, però en canvi, a la seu per al Bundesbank a Leipzig, el lloc va ser el<br />motor del projecte. “El lloc té unes condicions prèvies físiques i històriques, el que jo anomeno els fantasmes. Al Bundesbank aquests fantasmes eren molt potents, des de la tradició germànica al racionalisme, passant pel llegat comunista”. Caldria preguntar-se com podem treballar entre aquestes dues esferes, la global de moviment, de fluxos, d’informació permanent, i la local amb les seves arrels, la seva llum concreta, les seves necessitats particulars, la seva olor. “Els edificis poden navegar pel que és global, però necessiten el contacte amb la realitat local per poder aterrar i arrelar-se”. Potser cada projecte es un viatge des del que és global, abstracte, indefinit, a la realitat local, matèrica, pragmàtica. “Quan començo a fer un projecte no el puc pensar des de la pura eficàcia. Començo intentant entendre quina és la situació, sense formes predeterminades, estratègicament abstracte”. Però l’arquitectura és física, real, palpable. “Un edifici que no té un bon nivell de precisió material és grotesc. El cos a cos amb la matèria em fa por, cada copmés, perquè sé la importància que té per a un edifici i que la batalla amb els materials no es pot perdre”. Surto amb una imatge encara més dual d’en Josep Lluís Mateo, una mena de dilema constant entre dues variables, dos camins, dues actituds. Potser hi ha dos Mateo; el que he conegut avuim’interessa, n’he après un munt sentint-lo, ja veurem quan em trobi amb l’altre.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-48175715921949856852007-11-21T23:56:00.000+01:002008-12-10T07:18:00.640+01:00Un consell, no feu Consell<span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)</span><br /><p style="font-family: trebuchet ms;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvSfgsLDN_Q0C3fDz4ivfHBBUFgrYjPzAveTIEql9ALYWJMuaSXJaJeeWOR0rVveJTypTLVH1mVbcWrCDj37gT8cK0ACIwGp89cZYR6roNALTirB_nBs9djQ_xp9S29iomlJIQ/s1600-h/consell.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 383px; height: 222px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvSfgsLDN_Q0C3fDz4ivfHBBUFgrYjPzAveTIEql9ALYWJMuaSXJaJeeWOR0rVveJTypTLVH1mVbcWrCDj37gT8cK0ACIwGp89cZYR6roNALTirB_nBs9djQ_xp9S29iomlJIQ/s320/consell.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5135432379706136706" border="0" /></a><br />Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de <i>staff</i> funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.</p><span style="font-weight: bold;font-family:trebuchet ms;" >Cultura en mans dels experts i no dels tècnics</span><p style="font-family: trebuchet ms;">Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país. </p><p style="font-family: trebuchet ms;">El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-79250298722112133642007-11-15T13:57:00.000+01:002008-12-10T07:18:01.103+01:00És més sostenible Nova York que Idaho<span style="font-size:78%;"><span style="font-family:trebuchet ms;">Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 8 de novembre de 2007)</span></span><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrP9CArYsOGXHHEAn5UrwhGOZWakFAAChuhvvbdWJzwbzDpUZfcWkM3UUuLM6Yl6XEeIrUPbwyCP4lucWFcKK00bWeP3S21H-jQ2TuxnB-1D0JHHvc4DLpM0MDacCNqFPCG56p/s1600-h/arquitectura+natura+2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrP9CArYsOGXHHEAn5UrwhGOZWakFAAChuhvvbdWJzwbzDpUZfcWkM3UUuLM6Yl6XEeIrUPbwyCP4lucWFcKK00bWeP3S21H-jQ2TuxnB-1D0JHHvc4DLpM0MDacCNqFPCG56p/s320/arquitectura+natura+2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5133057022273280098" border="0" /></a><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">Amb poca assistència</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> dels nostres arquitectes</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> il·lustres es va celebrar fa</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> uns dies un simposi sobre les relacions,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> sempre difícils, entre l’home i la</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> natura. Va ser dins de l’Arquiset, una</span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">setmana de l’arquitectura organitzada</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> entre l’Arquinfad i el Col·legi d’Arquitectes</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de Catalunya. De tot plegat,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> en parlo amb José Luis de Vicente, el</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> seu comissari. El títol ja ens dóna pistes:</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Treballar amb la natura, sovint des</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de l’arquitectura es treballa sobre la</span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">natura, ignorant la natura i en contra</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de la natura, el fet d’insinuar que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> podem treballar amb ella, colze a</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> colze és, simés no, suggerent.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> De Vice</span><span style="font-family:trebuchet ms;">nte és d’aquells personatges</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> intrusos que te’l trobes sempre allà on</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> no ho esperes. Amb una carrera sòlida</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> al voltant de la cultura digital,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> també ha treballat per difondre termes</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> com ara Creative Commons i Copyfight. Però, què hi fa comissariant un cicle d’arquitectura? “M’interessa com s’està renovant el moviment<br />ecologista, històricament utòpic, incitant els creatius, com ara els arquitectes i dissenyadors, a una renovació dels paràmetres en què treballen”. L’ecologia ha deixat de ser utòpica perquè no tenim altra opció. “Cal forçar el que William McDonough anomena una nova revolució industrial basada no ja en una economia extractiva que li pren a la natura allò que necessita sense miraments, sinó en una economia circular,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> en què som un agent més d’un cicle en què les escombraries siguin menjar”.<br />Què pot fer l’arquitectura? Per trobar respostes en aquest cicle, es va comptar amb l’arquitecte Bill Dunster de l’estudi ZEDfactory, la biòloga Rose Tocke de l’institut Biomimicry<br />Guild i l’ecòleg Ramon Folch, entre d’altres. Les respostes no sempre son evidents, el model de ciutat densa, històricament vist com a negatiu, és força més sostenible que l’actual model expansiu de baixa densitat que ens porta a l’ocupació del territori i a problemes de transport, com es veu a Rodalies de Renfe. Si del que es tracta és de minimitzar l’empremta ecològica és més fàcil fer-ho des d’un model de ciutat que des d’un urbanisme amb unifamiliars.<br />D’altra banda, no podem seguir construint d’esquena a les co</span><span style="font-family:trebuchet ms;">ndicions locals i suplir aquest autisme ambiental amb pròtesis energètiques, com ara aires condicionats, calefaccions,<br />il·luminacions artificials, etcètera. Si més no, evitarem brots de legionel ·la o de lipoatròfia.<br />En aquest context, l’arquitectura del segle XX, segons Ramon Folch, pot ser una excepció en la història de l’arquitectura, que tornarà inevitablement a entendre’s amb la natura o simplement no existirà. Estem en la ressaca del moviment internacional. “S’estan construint als Emirats Àrabs veritables titànics energètics, basats en la <span style="font-style: italic;">oil addiction</span>”.<br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDeU0Na01dHEpL7JmQwYr_6alpaiPpfzlAaMNAcZ8_crtAiuVf1TQaXIjQ5vBOnLsYIqU81Oxc7Z7rQ8zNWwCq9qMbpjBJjR5fOJuDcHGZDHV_7s9TioJcBL0idhC2e0fg4wHw/s1600-h/arquitectura+natura.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDeU0Na01dHEpL7JmQwYr_6alpaiPpfzlAaMNAcZ8_crtAiuVf1TQaXIjQ5vBOnLsYIqU81Oxc7Z7rQ8zNWwCq9qMbpjBJjR5fOJuDcHGZDHV_7s9TioJcBL0idhC2e0fg4wHw/s320/arquitectura+natura.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5133057584913995890" border="0" /></a><br /><span style="font-family:trebuchet ms;"><span style="font-weight: bold;">Noves paraules, vells costums</span><br />L’arquitectura té solucions energèticament òptimes que hem oblidat i que cal recuperar. És el que ara s’anomena biofília, un terme nou per a un vell costum: llegir la natura per aprendre’n.<br />Potser és absurd haver de batejar-lo amb un neologisme, però benvingut sigui si serveix per potenciar entorns ambientalment amables.<br />Alhora, s’estan desenvolupant nous materials. Blaine Brownell, autor del llibre Transmaterial, ens va dir que en els darrers 15 anys han sortit mésmaterials nous que tots els que l’home<br />ha tingut en tota la història. No cal renunciar a aquestes innovacions, sinó veure com ens poden ajudar. Per exemple, creant substituts eficaços dels que es generen a partir dels<br />combustibles fòssils o matèries primeres no renovables. També hi ha materials biomimètics que es basen en els principis de la natura per implementar- se, són reciclables sense perdre propietats mecàniques o són totalment biodegradables. “Una idea bàsica és no conformar-nos a ser menys contaminants, sinó que hem de capgirar la tendència i contribuir amb la nostra feina a millorar la situació”.<br />Ens cal generar un impacte ecològic positiu. Aquí entrem en el difícil terreny del decreixement. “El creixement econòmic no és positiu per principi, pot ser-ho, però també<br />pot ser un factor la pèrdua de qualitat de vida”. Caldria preguntar-se l’estat de salut de la nostra arquitectura en aquests termes. Només cal passejar-se per la zona Fòrum, amb els seus gratacels dispersos plens d’aparells d’aires condicionats i pensats per sortir amb el cotxe des del pàrquing fins al centre comercial a comprar el pa, per veure que tenim molta feina. “És necessari començar a treballar en l’educació i que a les facultats no es doni per bona una construcció que es basa en pròtesis energètiques ignorant les condicions bioclimàtiques locals”.</span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;"><br /></span><span style="font-family:trebuchet ms;"></span>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-83201534434580664292007-11-01T13:10:00.000+01:002008-12-10T07:18:01.337+01:00L’arquitectura és una eina social<span style="font-size:78%;"><span style="font-family:trebuchet ms;">Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 25 d'octubre de 2007)</span></span> <span style="font-family:trebuchet ms;"><br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQeVUZsDx4M6Yce27ZSVx4adrYxZhm4QFhuegQ59QCIFTmKVMBsxjj-9yjTtyl47xIipLC4jnbibI0CJid87UJWRZBfofcxrk09dyxa_QGXWgr-Pl9m6CaZZMe9LzOPvnCH-SV/s1600-h/torre+cube.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQeVUZsDx4M6Yce27ZSVx4adrYxZhm4QFhuegQ59QCIFTmKVMBsxjj-9yjTtyl47xIipLC4jnbibI0CJid87UJWRZBfofcxrk09dyxa_QGXWgr-Pl9m6CaZZMe9LzOPvnCH-SV/s320/torre+cube.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5127847600450861586" border="0" /></a><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Rambla, és el pati del darrere</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de la Boqueria, brut i</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> un nou espai de centralitat</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">del Raval. Recordo unes pintades de</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> fa alguns anys que deien: “El Raval</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> és com un formatge: més forats,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> menys formatge”. En aquest cas pot</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> passar al contrari i d’un forat desafortunat</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> es pot aconseguir un espai</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> d’ús veïnal i ciutadà. D’aquest i d’altres</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> projectes, en parlo amb Carme</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Pinós, arquitecta coneguda per la</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> seva associació amb Enric Miralles,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> però amb una sòlida carrera individual.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> “No m’interessa ser la que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> construeix més, jo vull tocar el cel</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> amb l’arquitectura”.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"><br /><br />A la Gardunya hi ha diversos interessos</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> dels agents que hi actuen, des</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de l’Escola Massana als comerciants</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de la Boqueria i els propietaris del</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> pàrquing, sense oblidar els veïns. En</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> processo participatius, com aquest,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> l’arquitecte esdevé catalitzador de</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> neguits i expectatives, però sense</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> oblidar que l’obra pertany a la ciutat</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> en conjunt. En tot cas, ja no és l’arquitecte</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> geni que veu el projecte. El</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> procés recorda el de la plaça Lesseps,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> portat per l’arquitecta Itziar</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">González, l’actual regidora del Raval.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> “Els arquitectes hem de tenir la capacitat</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de ser receptors, de trobar</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> consensos. L’arquitectura és una eina</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> social: per tant, el seu pas per la gestió</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> pública pot ser molt positiu”. L’arquitectura</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> sempre ha estat a prop</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> del poder, sigui la noblesa, l’església</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> o actualment el capital, i precisament</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> per això pot esdevenir un primer</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">mur de contenció del poder i la seva</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> pressió cap als ciutadans, i un negociador</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> efectiu per apaivagar el frenesí</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> especulatiu del mercat.</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">El desafiament és que la Boqueria,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> el mercat més important de Barcelona,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> tingui alhora dues entrades amb</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> la mateixa dignitat i no pas una gran</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> barri. La trama de la plaça és gairebé</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> medieval i crea espais a diferents</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> escales per adaptar-se als usos i articular</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> l’espai. L’apropament a la</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">plaça es fa més des d’un urbanisme</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de petita escala que des d’una rotunditat</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> arquitectònica. S’intenta</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> captar els camins invisibles que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> creen els usuaris. Per aquest propòsit,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Pinós recorda com fa alguns anys</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> va investigar els pobles interiors de</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Mallorca, gairebé aturats en el</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">temps, i comels seus habitants havien</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> creat una xarxa de camins que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> responien a les hores de sol, les èpoques</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de l’any, el temps de la passejada,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> considerant-los com a patrimoni</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> intangible d’aquestes poblacions.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"><br />Tornant a la Gardunya, l’Escola</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Massana tindrà l’entrada per un lateral</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> i perdrà l’oportunitat d’una entrada</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> espectacular, per fugir del possible</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> moviment turístic de la plaça i encarar-</span><span style="font-family:trebuchet ms;">se amb un passatge que comunica amb la</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> biblioteca, per potenciar-ne</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> la relació. En canvi, la seva sala d’exposicions</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> donarà a la plaça per incitar</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> la visita dels passavolants.</span> <span style="font-family:trebuchet ms;"><br /><span style="font-weight: bold;"><br />Els clients moren, els edificis no</span></span><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">A l’edifici Torre Cube deMèxic, Pinós</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> va generar un gratacel permeable i</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> va crear uns corrents d’aire que redueixen</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> la necessitat de climatització</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> artificial. El clima de la ciutat ho</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> afavoreix, però tots els edificis d’oficines</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> que es construeixen són caixes</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> de vidre tancades que dupliquen la</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> insolació solar, amb aires condicionats</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> per tornar a la temperatura que</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">tindrien si no fossin de vidre.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> A la Torre Cube hi ha una actitud</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> per enfrontar-se al projecte des</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> d’una perspectiva que superi l’encàrrec</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> i trobar solucions ambientalment</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> òptimes amb un grau de responsabilitat</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> més enllà d’un edifici</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> singular, que és el que volia el client.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> “Els clients moren, els edificis queden”.</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">Pinós afirma convençuda que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> no sols és un tema de sostenibilitat,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> sinó de dignitat per als qui hi treballaran</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> vuit hores el dia.</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> Els edificis de Carme Pinós són,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> més enllà de contenidors suggeridors,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> espais. “No aniré a fer la meva</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> arquitectura aquí i allà, amb un estil</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> predefinit”. Potser per això cap ajuntament</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> posarà a la seva llista d’edificis</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> icònics un de Carme Pinós, perquè</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> les tipologies dels resultats són</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> tan variades com les necessitats que</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> els generen. “Un edifici únicament</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> icònic és el resultat de la limitació de</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> l’arquitecte per trobar la solució</span> <span style="font-family:trebuchet ms;">adequada; si bé les catedrals eren</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> icòniques, tenien la seva bellesa en</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> els espais que creaven”. Reivindica</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> amb vehemència la qualitat espacial</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> i la dignitat de qui habita els espais,</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> com a requeriment prioritari, i</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> alhora el diàleg amb la ciutat, més</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> enllà “d’escultures enormes on cap</span><span style="font-family:trebuchet ms;"> gent a dins”.</span>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-7323691180277067292007-10-23T13:14:00.000+02:002008-12-10T07:18:01.517+01:00Barcelona Titanic<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhG_VI_gba_bL5RFrcGY5L_93TXFiAuzeOmC89q0lHsDSgAcLdYbi1kL6vCc-xZ8paTLLy6ttXGY1rq8dfW3gz2NE2Kv7_4NmW3pbdrsCWVn9qJ_hJpa6FlW1Cq6488Gbqm1htG/s1600-h/4934383.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhG_VI_gba_bL5RFrcGY5L_93TXFiAuzeOmC89q0lHsDSgAcLdYbi1kL6vCc-xZ8paTLLy6ttXGY1rq8dfW3gz2NE2Kv7_4NmW3pbdrsCWVn9qJ_hJpa6FlW1Cq6488Gbqm1htG/s320/4934383.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5124500379940401234" /></a><br />Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 23 octubre 2007)<br /><br />Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat. Era l’època del Barcelona, posa’t guapa. L’eslògan ja ens hauria d’haver fet sospitar el posterior naufragi. És cert que, lluny de la capital de l’Estat, sembla que s’han de buscar excuses per millorar infraestructures, però el preu que hem pagat ha estat la desaparició de la mateixa ciutat, convertida en un aparador on es mira però no es toca. Com en el Titanic, l’arrogància ens va fer creure que estàvemsituant la ciutat al capdavant del món i tan sols estàvem fent la feina bruta dels tours operators famolencs d’un destí turístic al sud d’Europa. El nostre particular iceberg ha estat la sobreexplotació turística de la ciutat, que ara fa aigües per tot arreu. I el que s’enfonsa primer és la nostra cultura emergent. <br /><br />Tu què faries?, diu l’actual campanya de participació ciutadana de l’Ajuntament. Si fos possible, nosaltres faríemun pas enrere i renunciaríem a alguns avenços a canvi de recuperar l’autenticitat, que si bé no ens feia més cosmopolites, ens ajudava a llevar-nos cada matí amb ganes de fer ciutat. I sobretot no li direma l’Ajuntament el que ens agradariafer,perquèhihaelperill que s’ho apropiïn i ho facin malbé. Un cas clar: els ciutadans, de manera espontània, responent a una sensibilitat ecològica global, prenen possessió de la ciutat amb les bicicletes. La resposta de l’Ajuntament no es deixar fer i que les dinàmiques ciutadanes marquin el camí, sinó crear el Bicing, capitalitzant l’èxit que suposa l’ús ciclista en una ciutat pensada per als automòbils. Immediatament, fan una nova ordenança que posa tantes dificultats a l’ús de la bici que vénen ganes d’anar sempre amb totterreny. ¿No hauria estat més sensat, simplement, millorar els serveis als ciclistes a mesura que aquests els anessin reclamant? Això no fa per als nostres governants. Desallotgen d’un espai recuperat per a la ciutat els que fan circ i els tracten com a delinqüents perillosos i després els donen el caramel enverinat d’un espai al Fòrum. Si no l’accepten, ja no podran queixar-se més; si ho fan, deixaran pel camí una important dosi de llibertat. El pitjor és que aquesta fal·lera per fer de la ciutat un etern aparador està ja integrada a la societat. Els pocs espais de creació alternativa es converteixen ràpidament en captius de la moda on, a banda de consumir drogues i vestir a l’última, creient que és això la modernitat, no passa res d’excitant. Caldria reflexionar sobre l’augment de la circulació de drogues entre els joves, però sobretot que no sigui amb una ordenança que hi afegeixi pressió, sinó tenint les orelles ben obertes per escoltar els seus neguits i, per sobre de tot, deixar fer.<br /><br />Fi de segle, fi de cicle<br /><br />Quan parlem d’èxits de vendes, d’audiències o de lectors sovint atribuïmal llibre, al programa de TV o al diari un esperit populista i gens innovador, fins hi tot parlem de teleporqueria o groguisme en premsa. El que funciona és el que respon a allò que el públic pot assumir sense cap esforç. Sorprenentment, quan parlem de nombre de visitants ningú reflexiona que potser Barcelona s’ha convertit en una ciutat escombraria, de consum ràpid. El turista sap què es trobarà abans de venir, no hi ha sorpreses i conseqüentment marxa raonablement satisfet. Perquè això sigui possible, la ciutat ha hagut de perdre aquella flaire canalla que tenia, una petita part de llibertinatge i d’anarquia que era, si més no,part de la nostra tradició. Un exemple és el fenomen okupa. Més enllà del problema de l’habitatge, coent conflicte sense solució encara, les cases okupes són veritables laboratoris socials i polítics, potser com en el tardofranquisme ho van ser les universitats. Els joves, si bé és cert que amb una fascinació romàntica per la lluita urbana, aprenen què és decidir en comunitat. Han de, per força, implicar els veïns per evitar conflictes i acullen col·lectius de tot tipus esdevenint els veritables centres cívics dels barris. Els suposats nius d’inadaptats i drogoaddictes són, comparats amb els llocs d’oci nocturn, reserves xirucaires i saludables. Tanmateix, no cal tirar la tovallola: és evident que estemal final d’un cicle, un fi de segle retardat amb signes clars de decadència, d’eclecticisme manierista i de sarcasme depressiu. Gairebé ningú ja no es creu aquesta ciutat, ja no il·lusiona. Com en els aparadors de les pastisseries, és millor per a la vista que per al gust, que enfarfega de seguida. Un nou cicle està arribant, preparem-nos tots plegats.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-56391750310996520552007-10-23T13:02:00.000+02:002008-12-10T07:18:01.683+01:00Arquitectura patentada<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP2-NVW9V1KHPcqi39ihMAf0FcB2rF7PbuxMPQE-vLS2KbsgXM_v71vazMYlGJ2E_vLDKq9lFEQ4CqTOxzoOR2azyvAiFGLXk4u_Kz_Jzdv4fX2DOy5Cy-fQePAvuqPVtpM3Nq/s1600-h/actar.jpg"><img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP2-NVW9V1KHPcqi39ihMAf0FcB2rF7PbuxMPQE-vLS2KbsgXM_v71vazMYlGJ2E_vLDKq9lFEQ4CqTOxzoOR2azyvAiFGLXk4u_Kz_Jzdv4fX2DOy5Cy-fQePAvuqPVtpM3Nq/s320/actar.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5124898128271749218" /></a><br />Oscar Guayabero (Avui 11 octubre 2007)<br /><br /><br />Entre el guirigall lingüístic al voltant de la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt podrien passar desapercebudes les activitats col·laterals, que, per contra, poden ser les més interessants. Els museus de la ciutat aprofiten per programar exposicions del país convidat i el Museu Alemany d’Arquitectura va encarregar a l’equip de l’editorial ACTAR un muntatge sobre la nova arquitectura catalana, patrocinat alhora per l’Institut Ramon Llull. Albert Ferré, amb qui emtrobo, n’ha estat el responsable, creant un comissariat arquitectònic i tripartit, amb Jaime Salazar i Ricardo Devesa. La pregunta que se’ls va fer era senzilla i alhora enciclopèdica: “Què passa avui a Catalunya en arquitectura?”. <br />El resultat és l’exposició, i catàleg, Construccions patents (New Architecture Made in Catalonia), inaugurada conjuntament amb una altra exposició sobre... la Sagrada Família, naturalment. <br />Construccions patents és una oportunitat de posar un altre cop al mapa la nostra arquitectura, desapareguda de l’escena internacional des de principis dels 90, tret, potser, d’en Miralles. Catalunya necessita una nova marca, ja ha exhaurit el model Barcelona de l’espai públic. L’exposició es planteja crear un nou marxamo al voltant de la capacitat de generar noves propostes, no només responent a un programa de necessitats, sinó aportant noves solucions que no estaven previstes. També en altres encàrrecs Són construccions que es converteixenenunproducte,enelsentitque es poden reproduir en altres encàrrecs. “No és un recull d’obres, sinó de troballes, de sistemes, de conceptes mitjançant els quals coneixes l’obra”. Des d’una torre refrigeradora de Carme Pinós per a un bloc d’oficines a Mèxic que aconsegueix reduir la climatització artificial, fins a una façana modelable que fa d’un concessionari a Sabadell un anunci arquitectònic, obra de l’equip XCL. El que importa és el sistema, l’invent. S’ha fet una divisió en quatre àmbits: estructura, pell, hàbitat i paisatge, en què s’estructuren des de nous sistemes de construcció fins a nous materials i aplicacions. <br />No és cap retrat generacional, sinó un recull de troballes que es poden vendre internacionalment com a productes, davant d’una evident manca de difusió dels nostres arquitectes. “Els encàrrecs públics pateixen avui de manca de risc, tot arriba molt tancat i són fórmules que es fan una vegada i una altra, mentre que als 80 el que es promovia era justament la innovació, els canvis de model”. Era la Barcelona que cercava una identitat, ara sembla quejalateniminocalinnovar. El que uneix els projectes de la selecció és l’aspecte d’invenció, i aquest sembla ser un dels nostres trets, la capacitat creativa d’innovar. Si haguéssim de cercar un tret distintiu, podríem sintetitzar que així com Madrid es mou en un camp més abstracte, conceptual, aquí la potència està en la materialització, no en la forma, sinó en solucions concretes per a casos concrets que milloren el que ja es coneix i que alhora es poden aplicar en d’altres. Treballs que freguen l’artesania, però que esdevenen productes i que recullen la nostra llarga tradició en les arts aplicades. “Estemen un moment d’arquitectes marca, d’edificis icònics, que concentren grans pressupostos en molt poques mans”. La innovació d’aquests arquitectes estrella es fa en la línia dels fabricants de cotxes, el que en disseny en diuen styling,ésadir, trobar un estil i repetir-lo fins a l’infinit. Per contra, l’exposició fa un esforç per explicar processos, com es fan les coses, no de fotos impactants. Es mostren parts d’edificis, més que obres completes. “La rebuda ha estat molt positiva, s’han trobat amb una selecció d’obres que no s’esperaven, venint d’un país petit com el nostre”. <br />Alhora és un cant a l’arquitectura artesanal més enllà de les normatives cada cop més restrictives i els productes seriats que estandarditzen els edificis. Cal reivindicar els nostres industrials, que també són protagonistes quan s’arrisquen a provar coses noves. Potser serà el primer pas Estem dins del programa d’una fira, per tant, sembla lògic presentar productes. Surto amb la impressió, però, que el catàleg de propostes és de codi obert. Comen el software lliure, les solucions que s’hi presenten semblen pensades perquè algú les agafi i les faci seves. Caldrà veure si és així i que aquesta Construccions patents, a banda d’itinerar, és el primer pas d’una nova línia de recerca, la de l’arquitectura que aporta solucions i no només imatges enlluernadores, per més futbolístiques que siguin.guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-31689163278147116662007-09-27T19:14:00.000+02:002008-12-10T07:18:02.033+01:00Revolució a l'escala<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtCp8Yp7UX9x4tZ06JaBsOne04A2qwVXf8VSOAn2b4TPCSwYO8s_meoVf3SogA-pJ2M9VjD3TGMgtrpYxTHrVtKLrIfInIcAAHtABQ1kuR5LJcUVfxjnVsiVVfUu0Y9OhIcKsd/s1600-h/aptm.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 493px; height: 207px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtCp8Yp7UX9x4tZ06JaBsOne04A2qwVXf8VSOAn2b4TPCSwYO8s_meoVf3SogA-pJ2M9VjD3TGMgtrpYxTHrVtKLrIfInIcAAHtABQ1kuR5LJcUVfxjnVsiVVfUu0Y9OhIcKsd/s320/aptm.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5114935977308883842" border="0" /></a><br /><span style="font-size:78%;"><span style="font-family:trebuchet ms;">Oscar Guayabero (Avui, 27 de setembre de 2007)</span></span><br /> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >Barcelona ha estat coneguda pel seu espai públic. Ara estem en una crisi del model d’habitatge. Ha arribat l’hora de traspassar la pell pública i entendre els blocs d’habitatges en conjunt. L’espai públic no és per deixar-lo buit als turistes sinó per millorar la vida dels ciutadans, i ara això passa per millorar les comunitats de veïns i entendre el carrer com a espai veïnal. En aquesta línia treballa l’estudi Bopbaa, format per Francesc Pla, Iñaki Baquero i Josep Bohigas,amb el qual em trobo al seu estudi del Poblenou per parlar del seu projecte APTM i d’una dèria comuna: la ciutat. Des de Bopbaa han treballat per a l’ampliació del Thyssen a Madrid i l’edifici Octubre a València, i alhora se’ls coneix pel seus muntatges efímers. La seva manera de fer té una constant: les seves obres no són fotogèniques, en el sentit<o:p></o:p> que són difícilment resumibles en una imatge impactant, a contracorrent de bona part de l’arquitectura actual.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >“Ens agradaria trobar l’expressió</span><span style=";font-size:10;color:black;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >en l’arquitectura del cinema documental”.</span><span style=";font-size:10;color:black;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >La seva feina s’allunya</span><span style=";font-size:10;color:black;" ><o:p></o:p></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" > d’idees felices i es treballa a la manera com es construeix una conversa, entre els tres components de l’estudi i el client, rastrejant tots els errors i les contradiccions. A vegades els resultats poden semblar desmanyotats; és el preu de despullar-los i ser fidels al procés. Amb aquesta voluntat va començar<o:p></o:p> APTM</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" >, </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >un projecte hereu del que va ser el taller Barraca Barcelona, l’Any del Disseny i el taller al vaixell<o:p></o:p></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > Naumon </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >que va portar la problemàtica de l’habitatge a diferents ciutats del Mediterrani.<o:p></o:p> Quan Construmat els va encarregar</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >un exercici de recerca sobre l’habitatge</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >social, potser van pecar d’innocents.</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >Probablement la fira només</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >volia netejar la imatge dels constructors,</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >però van escollir aprofitar l’ocasió.</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" ><o:p></o:p></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" > Van fugir de solucions personals i van encarregar projectes a altres arquitectes que ja portaven temps treballant en aquest àmbit, com ara Santiago Cirugeda i l’estudi Lacaton Vassal: “Endegar iniciatives com l’APTM també és fer arquitectura”. Llavors, en la següent edició, van ser ells els que van fer una proposta comissariada per Manel Gausa. “Teníem la sensació que en el primer APTM ens havíem<o:p></o:p> deixat de dir algunes coses i va ser el moment d’explicar-les, sobretot després de la polèmica amb els famosos pisos de <st1:metricconverter productid="30 metres" st="on">30 metres</st1:metricconverter> quadrats”.<o:p></o:p><br />El més important del seu projecte és entendre el bloc de cases com a alguna cosa més que una acumulació d’unitats d’habitatge. Els espais comuns prenen més importància i l’escala de veïns es converteix en un espai de relació i serveis comuns. Resumint: “Com millors siguin els espais<o:p></o:p> comuns i els serveis d’escala,més petites poden ser les unitats d’habitatge”.<o:p></o:p> D’aquí que en el seu projecte ”</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" >Com partir i compartir” </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >la porteria</span><span style=";font-size:10;color:black;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:9;" >sigui un lloc on es recullen els residus<o:p></o:p> per reciclar, on es deixen bicicletes, on els veïns es poden reunir, on es distribueix l’energia que potser es capta amb les plaques solars del terrat... Els edificis gestionats permeten compartir serveis, la fragmentació fa que es dupliquin inútilment.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:9;" >En Josep afirma, sense immutar-se,</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:9;" >que la idea de compartir serveis amb</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:9;" >els veïns és la propera revolució. “La</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:9;" >nostra proposta no té sentit aïlladament,</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:10;" > </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:9;" >sinó emmarcada en una reformulació</span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:trebuchet ms;font-size:10;" ><o:p></o:p></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:AmplitudeWide-Light;font-size:9;" ><span style="font-family:trebuchet ms;"> de l’escala de veïns, del carrer, de la trama urbana i, finalment, de la ciutat”. Una idea interessant és</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> l’apropiació del concepte d’hotel. En una ciutat plena d’aquests establiments, Bopbaa proposa traslladar el concepte d’hotel a un ús social per trobar una nova fórmula. En un hotel trobem des d’un gimnàs a una tintoreria, una sala de reunions, una piscina..., però es comparteixen amb la resta de residents. La idea és que si ho fem sense pegues en un hotel, per què no ho fema casa nostra? No tots els serveis estan compactats, sinó dispersos per l’edifici, i això també es pot traslladar al bloc d’habitatges, cosa</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> que augmenta els espais de contacte i convivència i per tant fomenta la interrelació.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><br /><span style="font-family:trebuchet ms;">És llavors quan la unitat d’habitatge pot ser modular i reduïda, perquè hi ha altres espais i perquè</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> es pot manipular per adaptar-la a les necessitats en cada moment.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> Sortint de l’estudi veiem el resultat del 22@ i ens lamentem que, ara per ara, no s’hagi estat prou valent per assumir riscos: s’estan repetint fórmules, s’està ignorant el llegat industrial.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> És una oportunitat perduda quan podríem haver liderat una evolució de la ciutat amb una revolució tan casolana com reformular l’escala de veïns.</span><o:p></o:p></span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-13693959308447811782007-09-25T13:51:00.000+02:002008-12-10T07:18:02.343+01:00Llibres sense llibreters<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjelVwlNY6SFoMNgjYSFJ_XvYrc6p_TSDcUq0xE-iB4ESboNqKw6tQY483hN32Q_NBpIyXQ0FbxMEze8hT9Oqfkw5S8hSNUHPo7ZhVSyBz1z7hZjmF82LMrlN9w7YPCJ1g7pSAz/s1600-h/franfurt.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjelVwlNY6SFoMNgjYSFJ_XvYrc6p_TSDcUq0xE-iB4ESboNqKw6tQY483hN32Q_NBpIyXQ0FbxMEze8hT9Oqfkw5S8hSNUHPo7ZhVSyBz1z7hZjmF82LMrlN9w7YPCJ1g7pSAz/s320/franfurt.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5114110682163088242" border="0" /></a><br /><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 25 de setembre de 2007)</span><p face="trebuchet ms">Bé, ara sí, ja tenim Frankfurt per tot arreu. Som un país petit, així que deu ser normal tant de rebombori. Els més queixosos, curiosament, no són els escriptors en castellà, com era previsible, sinó els editors. Diuen que no se'ls valora, que sense ells no hi hauria literatura, que ells fan arribar la cultura al públic, etcètera. I un be negre.</p> <p face="trebuchet ms">Tret d'honorables i escasses excepcions, els editors fan llibres com podrien fer urbanitzacions. Som, o almenys això diuen, la capital del llibre al món llatinoamericà, la nostra indústria editorial és la més potent del sud d'Europa. Tanmateix, la dificultat per editar és notable per a molts autors, que arrisquen més enllà del que el mercat demana. La manca de risc dels nostres editors és evident. Una bona mostra n'és l'aparició de petitíssimes editorials semivocacionals que amb penes i treballs tot just aconsegueixen subsistir. La seva existència intenta cobrir amb un certa heroïcitat la manca de valentia de les grans. I ja no parlem de quan els llibres s'escapen del format negre sobre blanc, Garamond de 10 punts, etcètera. És a dir, quan s'incorporen imatges, il·lustracions, jocs tàctils amb els gramatges o qualsevol variant que sembli no immediatament rendible.</p> <p face="trebuchet ms">Per tot plegat és d'agrair que a Frankfurt també es pugui veure l'exposició <i>visualKultur.cat</i>. Daniel Giralt Miracle i Vicenç Altaió fan una recerca del que s'ha anomenat el llibre d'autor o llibre d'artista o llibre objecte, des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat. És a dir, llibres il·lustrats en col·laboració entre artistes i escriptors, llibres com a peces d'art i llibres en què el disseny es posa al servei no tan sols de la comunicació, sinó també d'aconseguir fer de la seva lectura una experiència.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">En realitat el tàndem Altaió-Giralt Miracle fa una excepció i va una mica més enrere per recuperar la publicació del col·lectiu Dau al Set. Tota una declaració d'intencions, perquè potser aquesta és la referència més clara del contingut de l'exposició, llibres sense llibreters, escrits als marges del mercat. I aquests són els marges que recull <i>visualKultur.cat</i>, amb peces d'artistes com Tàpies, que obre el catàleg i que serveix com a narrador apassionat dels llibres per iniciar la recerca, fins a autors com ara Brossa, Perejaume, Plensa i Ignasi Aballí.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Afortunadament, però, no es limiten als artistes que han fet llibres i dels quals ja tenen una bona col·lecció als fons del Macba, sinó que també incorporen exercicis visuals experimentals a l'entorn del disseny, com <i>Cave canis</i>, i el recull dels il·lustradors Peret i Patrick Thomas. Alhora, rescaten publicacions <i>underground,</i> com ara el <i>Fíjate</i>, de la desapareguda Fundació Juan Tabique, i d'altres com ara <i>Neon de Suro</i> i <i>Èczema</i>, recolzat per unes projeccions d'una exposició que fa uns anys va fer recerca en aquests mateixos marges, <i>Gràfiques ocultes</i>.</p><p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-weight: bold;">Slow Food o frankfurts</span><br />Els llibreters estan eternament queixosos; abans deien que no es venien llibres per culpa de la televisió, ara sembla que és per culpa dels ordinadors. El territori del que es ven, segons ells, és tan petit que els marges exteriors són extensos i florits. Per això els col·leccionistes de rareses, els lletraferits perifèrics, els bibliòfils, sobretot els més joves, poden trobar a faltar una representació més nodrida dels anys més propers. Principalment en la representació de les editorials de format petit, en què tot sovint es produeixen experiments literaris força interessants. Segells editorials com ara l'Editorial Minúscula, Eumo Editorial, Mudito & Co, Cafè Central, etcètera, fins i tot revistes actuals com ara <i>Enser</i>, <i>Rojo</i> i <i>Metal,</i> i editors gràfics com ara Grrr, El Naufraguito, La Santa i tants altres, podrien haver ajudat a completar la topografia dels marges no mercantilistes de la nostra producció de llibres. En definitiva, el que un dels seus comissaris enuncia en la introducció: "Mostrar les mutacions que al nostre país ha viscut el llibre en els darrers anys, tant en la forma com en el fons". </p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Tanmateix, és una mostra important i necessària. Esperem que itineri força i que faci cap a Barcelona algun dia per portar de l'orella segons quins editors.<br />Al marge de la mostra, cal reivindicar la feina d'aquestes editorials petites davant de les grans corporacions del llibre i les revistes que ens estan inundant de literatura previsible i sobretot de publicacions <i>fast food</i>. Potser, i fent una broma primitiva, a Frankfurt només s'hi val el menjar ràpid. Es una llàstima perquè l'<i>slow food</i> ens assegura una digestió millor, i potser llavors els debats lingüístics haurien estat més reposats. En una societat en què la velocitat sembla inexorable, ens calen publicacions de digestió lenta... Un Alka-Seltzer?</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-25243251624055250892007-09-13T12:31:00.000+02:002008-12-10T07:18:02.513+01:00Un vaixell pirata en un decorat de la Disney<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipEHx4IGqtoDkqILWo4k78c389t91scRF5X0X6ckjpsq8O9qPcOYagy0X3isXrYLRlXOclFmAqsJpl1b3UKeb5JPvcG5qIf-j-yLg-RHumNWGAhp0H1A-GSepV5ZXYfgc_4tQw/s1600-h/villanurbs.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipEHx4IGqtoDkqILWo4k78c389t91scRF5X0X6ckjpsq8O9qPcOYagy0X3isXrYLRlXOclFmAqsJpl1b3UKeb5JPvcG5qIf-j-yLg-RHumNWGAhp0H1A-GSepV5ZXYfgc_4tQw/s320/villanurbs.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5109634799973542546" border="0" /></a><span style="font-size:78%;">Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 13-09-07)</span><br /> <p class="MsoNormal">Vaig per l’autopista direcció Girona per veure Villa Nurbs, el resultat de que una parella de restauradors d’Ampuriabrava li demanessin un casa singular a l’arquitecte Enric Ruiz-Geli. Quan arribo em trobo amb una casa que un Gaudí digital i embogit, podria fer per a un film de Tim Burton. </p> <p class="MsoNormal">Ruiz-Geli forma part del grup d’arquitectes que, no sense una certa arrogància, es van autoanomenar d’arquitectura avançada però que han animat el panorama dels darrers anys, amb el festival Metapolis, que va derivar en l’exposició HiperCatalunya i en l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Resumint la seva filosofia: “<i style="">si els aparells que ens rodegen son interactius i programables perquè les cases segueixen sent de totxo mut</i>”. Ruiz-Geli combina projectes utòpics, concursos i muntatges efímers. Les darreres noticies son que lluita per guanyar la fase final del concurs per l’aquari de New York, està construint un pavelló a <st1:personname productid="la Expo" st="on">la Expo</st1:personname> de Saragossa i un hotel-bosc a <st1:personname productid="la Gran Via" st="on"><st1:personname productid="la Gran" st="on">la Gran</st1:personname> Via</st1:personname> “<i style="">Si l’agricultura és paisatge, un bosc parametritzat és un edifici</i>”. I Villa Nurbs ha fet de quadern de camp, incorporant troballes i materials, com en un banc de proves, creant diverses patents de materials o d’aplicacions, des d’un sostre inflable a una paret de Keblar i Corian. </p> <p class="MsoNormal">En realitat, segueix una tradició de cases unifamiliars que al llarg de la historia de l’arquitectura han marcat alguns dels seus punts àlgids. Des de Paladio a Le Corbusier, Coderch o Frank Gerhy, aquesta tipologia ha permès investigar noves maneres d’habitar un espai esdevenint veritables laboratoris arquitectònics. Tot i així, les coses han canviat, la pressió sobre el territori fa gairebé inviable la casa aïllada, potser per això aquesta casa es troba a Ampriabrava, una urbanització de l’època tardo franquista per a una elit econòmica, enmig d’un parc natural, amb canals per amarrar el iot al costat de casa, i configurant un decorat tant aberrant com fascinant, amb cases que simulen de forma destralera una arquitectura tradicional. Pel contrari Villa Nurbs és com un vaixell pirata en un decorat de Disney.<i style=""> “La casa de Eduardo Manostijeras és tan suggerent per la seva convivència amb aquelles casetes totes iguales i pintades en colors pastels”</i>. </p> <p class="MsoNormal">Aquí son més importants els canals que els carres, la idea d’espai urbà desapareix, un mal del que pateixen moltes urbanitzacions però que en aquest cas es porta a l’extrem.<i style=""> “Les cases a Ampuriabrava son un finger entre el cotxe i el vaixell”</i>. La base de treball va ser incorporar prestacions i materials dels dos mitjans per a construir l’intercanviador, la casa.<i style=""> </i>Aquesta, tot i semblar una proposta futurista, es basa en conceptes molt senzills i arrelats al clima local.<i style=""> </i>Les cases de l’entorn tenen una gran planta a baix i una petita al segon pis, en Ruiz-Geli li ha donat la volta, fins hi tot pujant la piscina a la part superior i alliberant el paisatge del jardí. Alhora crea una gran ombra amb un porxo en voladís de disset metres, que ho permet tensionar el formigó, una tecnologia pròpia dels ponts o dels estadis de futbol. La part d’abaix està pensada més per l’estiu i s’amaga del sol. La part de d’alt recull la llum a la seva cara nord amb una façana translúcida i es protegeix del sol a la sud, amb una doble façana aïllant i ceràmica. Es tanca en si mateixa, com una vila romana que mira cap al centre i s’enfoca cap al cel que, per ara, no està urbanitzat. El desplegament tecnològic és una mica aclaparador. Més enllà de la casa domótica, sembla una nau amb sensors i dispositius per tot arreu. Em pregunto sinó és un excés, però es que aquí tot és excessiu. </p> <p class="MsoNormal"><i style=""><o:p></o:p></i>És interessant la recerca d’una artesania digital. Les eines digitals permeten la peça única, alhora els artistes aporten la singularitat del gest. A la façana de les teules es veu clar, el desenvolupament de la forma és clarament digital però, en la ceràmica ha intervingut, peça a peça, en Frederic Amat aportant un discurs orgànic. “<i style="">Hem intentat que la pluja passi d’una teula a una altre com ho fa en les fulles dels arbres</i>”. Visitar la casa amb l’arquitecte és tota una experiència, per moments, transmet un entusiasme que et fa trobar lògic que hi hagi una piscina entre la cuina i el dormitori. Ara només cal veure com els habitants hi conviuen. A mesura que m’allunyo de Villa Nurbs, transitant entre un attrezzo barroc i al·lucinant sento curiositat en quina influencia tindrà la casa en l’entorn i en els que hi viuran i m’escapo cap a un Empurdà més civilitzat, vull dir, sense tanta gent. </p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-6725040258217424732007-08-28T10:37:00.000+02:002008-12-10T07:18:02.785+01:00L'art de fugir<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRZAiqEEz-07Q6GJ2FLauKxhYRiYKL3ZdPGWEgtRkEC_SijZ7RNigaZ966OVwp5gkdKusye3_9mKo9dSylqISrEWC8D7Q7i3uZKeIXYRpUVu6x7HMYunJk_M_leWnmeq5tQjwW/s1600-h/l'art+de+fugir+ilustraci%C3%B3.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRZAiqEEz-07Q6GJ2FLauKxhYRiYKL3ZdPGWEgtRkEC_SijZ7RNigaZ966OVwp5gkdKusye3_9mKo9dSylqISrEWC8D7Q7i3uZKeIXYRpUVu6x7HMYunJk_M_leWnmeq5tQjwW/s320/l'art+de+fugir+ilustraci%C3%B3.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5103669493584705586" border="0" /></a><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, Dimarts 28 agost 2007)</span><br /><p><br />Mentre xerrem sota un pi, en aquest agost amb pluges de quart d'hora, entonem un <i>mea culpa</i>. Després d'anys col·laborant, organitzant i creant entitats, ens adonem que les institucions acostumen a amagar més mediocritat cultural de la que seria desitjable. Si fem un repàs als autors que ens interessen, qualsevol que sigui l'art en què ens fixem, comprovem que eren persones força individualistes, reàcies a ser incloses en grups concrets, fins hi tot egoistes. Egòlatres sense manies ni miraments per fer-se un lloc, a cops de colze. Aquells que han sabut escapar-se de les institucions, sobretot de les entitats públiques; aquells que han sabut seguir el seu propi camí a contracorrent de tendències i no han fet aproximacions amb els polítics, són els que ara ens fascinen. Sovint un cop morts és quan el sistema aconsegueix encapsar-los i fins hi tot domesticar-los.</p> <p>L'últim que hem sentit és que la Fundació Joan Brossa negocia amb l'Ajuntament de Barcelona la cessió del Palau Desvalls, al laberint d'Horta. És una bona notícia. Brossa es mereix això i més, el que no és tan clar és que Barcelona es mereixi gaudir de l'obra del poeta. Potser és perquè és mort que ens sentim més còmodes amb ell i li cedim un palau. El cas és que si a Brossa li diuen, fa uns anys, quan encara era viu i actiu, que el mateix Ajuntament que prohibeix la música al carrer, el teatre espontani o el circ alternatiu li vol fer un museu, no sé pas què hauria dit. I és que ell és un exemple dels irreductibles. Tanmateix, va participar activament en el col·lectiu Dau al Set. Així doncs, l'art col·lectiu no és pas impossible.</p> <p>No és aquest el problema, molts creadors s'han agrupat en grups, en cafès o en tertúlies. Des del cercle de Bloomsbury al nostre Grup de Treball que va aplegar creadors com Antoni Muntadas, Pere Portabella, Carles Santos o Francesc Torres. El problema és si aquests mateixos grups s'institucionalitzen, es jerarquitzen, es subvencionen i finalment es domestiquen i es burocratitzen. I ho diem nosaltres, que hem treballat i treballem per tirar endavant entitats centenàries. Els catalans tenim una activa societat civil, des de fa anys ens hem organitzat en associacions i entitats, hem creat una xarxa rica i complexa. Però a l'ombra de l'activisme cultural hem alimentat, involuntàriament, tota una colla de mediocres que a base de seguidisme subvencionat s'han creat un nom que no es mereixen, si és que no s'han aprofitat de les entitats per promocionar-se individualment.</p> <p>Potser ha arribat l'hora de fer neteja? Potser nosaltres som els primers que hauríem de tocar el dos? És la capacitat de fugir d'institucionalismes, d'escapar de reconeixements oficials, d'evitar ser víctimes de l'èxit de vendes i sobretot d'aconseguir no ser un "dels nostres valors nacionals" l'estratègia més recomanable per crear una obra interessant.</p><span style="font-weight: bold;">El geni egoista</span><br /><p>En l'acte de crear hi ha alguna cosa molt íntima i, per tant, difícilment consensuable. Sovint en el pacte hi ha la solució dels conflictes, però si el que es cerca és el risc, la innovació, el crit, la denúncia, el pacte acostuma a rebaixar expectatives, a llimar arestes i a endolcir propostes. És per això que els creadors que admirem són aquells difícilment classificables, és a dir, agrupables. Duchamp va generar almenys tres moviments d'avantguarda sense formar-ne part de cap. Potser cal ser egoista i egòlatra per ser un dels grans, tot i que, ni de bon tros, tots els dèspotes malparits són uns genis. L'artista no s'ha d'esforçar a ser comprensible, ni assumible pels estaments públics. Justament el seu paper molts cops és el de mostrar les mancances del sistema i anar a la contra. L'organització que llavors pot retroalimentar la seva tasca creativa és la de grups de revolta cultural. Quan un artista o companyia s'oficialitza, i si fem un repàs als darrers anys trobem noms com Dagoll Dagom, Comediants, Miquel Barceló, o fins i tot Cesc Gelabert i Calixto Bieito com a representants omnipresents de la cultura catalana, la seva obra corre un seriós perill de convertir-se en rutina repetitiva per a complaença del govern de torn.</p> <p>En fi, divagacions de sota el pi a part, ara que comencen a córrer llistes de possibles membres del futur i necessari Consell de les Arts de Catalunya, caldrà veure si el proteccionisme polític deixa marge de maniobra. La qüestió és: ¿voldran els genis egoistes dedicar part del seu temps a la cultura del país? Potser millor que no sigui així, ja que perdrien el seu anhel creatiu i deixarien de ser genis per ser funcionaris.</p> <p>Potser aquest consell hauria d'estar format per teòrics avantguardistes, conceptuals arriscats, homes i dones amb passió pel risc, recolzats per un equip que gestioni i coordini.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-40222656045771524712007-07-31T12:52:00.000+02:002008-12-10T07:18:03.064+01:00Cultura de vacances<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ3O0EIhuj41VT4Z2dns2Rp6F9adCZc6C3T9TSE53qMNHpRJH0jvuPhdpxcaLyLkT20V16-MzyM1W7RJNDPLyFTeyNUnKk9SDo4dbK6cRn0mUViFS7c-Rnbe8ETxN3mFcekDYo/s1600-h/cultura+vacances+dibuix.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ3O0EIhuj41VT4Z2dns2Rp6F9adCZc6C3T9TSE53qMNHpRJH0jvuPhdpxcaLyLkT20V16-MzyM1W7RJNDPLyFTeyNUnKk9SDo4dbK6cRn0mUViFS7c-Rnbe8ETxN3mFcekDYo/s320/cultura+vacances+dibuix.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5093312808082797058" border="0" /></a><br /><span style="font-size:78%;"><span style="font-family:trebuchet ms;">Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui 31 de juliol 2007)<br /></span></span><p style="font-family: trebuchet ms;">En aquestes dates, un es pot preguntar per a qui es programen els esdeveniments culturals durant l'estiu. Per exemple, quin públic cerquen les exposicions que es fan als museus i galeries durant la canícula? Òbviament, els ciutadans locals poden tenir més temps per visitar-les, però alhora se suposa que, almenys durant uns dies, marxen de les seves residències habituals.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">A Catalunya hi ha una certa activitat de galeries que es trasllada a l'Empordà a la recerca precisament dels barcelonins de vacances. Aquests dies, alguns museus ja han presentat les seves programacions per a la tardor, entenent que els mesos que tenim al davant són una mena de parèntesi. Cal dir, també, que el turista és el públic més evident, com es pot observar en els recorreguts guiats.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Amb aquest panorama, potser caldria fer exposicions que recollissin el millor o, més ben dit, el més evident de la nostra producció artística, com aquelles exposicions que s'han fet a Nova York o es faran a Frankfurt. Serien una mena de grans èxits de l'estiu. Econòmicament, resultaria molt més barat fer aquestes exposicions aquí, ja que els turistes es paguen ells solets el viatge, no cal traslladar les obres i a més no cal portar els cambrers que tallin el pernil a milers de quilòmetres, ni tan sols els polítics per inaugurar-les.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Ara bé, fent una repassada a les exposicions que es fan en llocs d'estiueig, aquí i allà, i sobretot observant els festivals de teatre i músiques de les que en diuen cultes, potser es produiria un fenomen sorprenent i molts barcelonins es quedarien a casa. Perquè, malgrat excepcions, el to dels programes és terriblement previsible, repetitiu i mancat de risc. Ja no es tan sols que l'ajuntament del poblet de costa obri aquella sala que roman tancada la resta de l'any amb una col·lecció de marines o paisatges pintorescos. És que ens porten espectacles i artistes que deuen hibernar, perquè desapareixen amb el fred i no se'n sent a parlar fins que superem els trenta graus.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">No parlem de les festes majors, perquè les orquestres fan un paper clar i honest. Parlem dels ampul·losos festivals que es fan a castells o jardins romàntics o llocs semblats, on els <i>senyors de Barcelona</i> amb calça curta i el jersei per sobre les espatlles taral·legen himnes <i>hippies</i> quaranta anys més tard del que tocaria o critiquen el muntatge operístic perquè la diva no portava prou maquillatge, mentre pugen a un totterreny immens.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Aquests festivals no s'organitzen per conèixer nous autors, noves tendències, sinó per emplenar les nits d'estiu de pur entreteniment disfressat de cultura. No té res de dolent, cadascú es deixa picar pels mosquits veient el que vol, però el problema és la quantitat d'ajuts públics i privats que reben aquests esdeveniments i que resten opcions a propostes més innovadores.<br /></p><p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:130%;"><span style="font-weight: bold;">A l'estiu, tot s'aprima</span></span><br /></p><span style="font-family: trebuchet ms;">Els tractaments per aprimar-se no només els fan els qui volen lluir banyadors ajustats. Les televisions, els diaris, les novel·les i els festivals d'estiu també s'aprimen durant l'estiu fins a fer-se més lleugers que un refresc </span><i style="font-family: trebuchet ms;">light</i><span style="font-family: trebuchet ms;">. Sembla que la calor imposa continguts primets. Tan prims que deixen de ser continguts per convertir-se en poca cosa més que focs d'encenalls.</span> <p style="font-family: trebuchet ms;">Si, a més, resulta que a l'hivern estem tan atrafegats pel ritme laboral que només volem que ens entretinguin per "desconnectar", el marge de maniobra dels autors i programadors que intenten arriscar-se és ben petit.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">La conseqüència és que tanta banalitat estiuenca, camuflada de cultura, està marcant el nivell general durant l'any. Potser no és casual que la imatge del Grec hagi deixa't enrere la figura del faune i aquest any sigui un estampat decoratiu: l'emblema sembla apuntar-se a aquesta tendència a aprimar-se, si bé, comparativament amb esdeveniments com el de Perelada, el de Cap Roig i similars, encara és un pes pesat. I esclar, com que els diaris també estan a dieta, en van plens.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">La recepta és senzilla. Escollim un llibre que se'ns resisteix fa temps, intentem trobar un muntatge teatral que faci olor de risc, cerquem exposicions que ens plantegin algun repte, que ens incomodin, encara que sigui mínimament. Potser el nostre estiu no serà tan lleuger, però ben segur que serà tant o més entretingut que els estius entregats a la banalitat.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">L'art, la literatura i la música de qualitat entretenen, precisament per la seva capacitat de commoure, d'innovar, de trasbalsar-nos; no cal que perdin pes per divertir-nos. Contràriament, la banalitat repetida un cop i un altre cop acaba per adormir. I repetint un altre cop la frase d'El Roto, "si estem a la societat de l'entreteniment, per què tot és tan avorrit?".</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-81355217055437612882007-07-04T17:35:00.000+02:002007-07-31T12:57:45.465+02:00Llibertat a escena<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://paper.avui.cat/article/cultura/88344/llibertat/escena.html"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px;" src="http://paper.avui.cat/article/cultura/88344/llibertat/escena.html" alt="" border="0" /></a><span style="font-family: trebuchet ms;">Al Macba s'exposa aquests dies una mostra que corre el perill de passar desapercebuda. Enmig d'una dinàmica d'exposicions organitzades per bancs i fundacions privades amb autors enciclopèdics de previsible èxit, una exposició amb un nom tan estrany com </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Un teatre sense teatre </i><span style="font-family: trebuchet ms;">pot semblar prescindible. No és així, és l'exposició més interessant que tenim en cartell de la ciutat. Es pot veure des del ballet biomecànic del bauhausià Oskar Schlemmer fins a una peça excepcional de Samuel Beckett o delícies d'Antonin Artaud i la seva aposta per l'experiència per sobre de la teatralitat </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Convé sobretot acabar amb la dictadura del text</i><span style="font-family: trebuchet ms;">. El muntatge és gairebé invisible, i s'agraeix, perquè el gruix de les obres ja és prou per complicar-ho encara més. </span><p style="font-family: trebuchet ms;">El que es fa evident és que en aquest "teatre sense teatre" hi ha la llavor del que anomenem cultura de la imatge. Així que l'arrel de la sofisticada societat visual és en uns teatrets de cartró. Les estratègies visuals i escèniques alliberades del <i>libreto</i>, és a dir del text, que no de la narrativa, exploren amb absoluta llibertat els límits de la teatralitat, entesa com a posada en escena, no pas com a impostura. En realitat, tal com deien els situacionistes, moltes de les peces el que fan és crear una situació, en la qual el mateix espectador activa els mecanismes escènics, ja sigui en la seva presència o fins i tot amb la seva acció.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">La potencialitat de l'escena com a territori de treball per a l'art, la literatura, i per què no, el teatre, se'ns mostra inacabable. Una visita transversal des de les avantguardes dadaistes a l'art conceptual, des del futurisme fins a les subcultures nord-americanes. Com en tota exposició composta per peces efímeres on la situació o l'entorn són part de l'obra, el rol que adquireix l'element document ens obliga a fer l'esforç per traduir fotografies, textos, programes de mà i cartells en experiències.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Més enllà, però, del material, el que desprèn <i>Un teatre sense teatre</i> és una sensació de llibertat fascinant i com es pot barrejar la pantomima, el que és grotesc i el que és sensible i el que és culte, i, a la fi, la utilització de l'escena per a la provocació, l'experimentació i el risc. És aquesta la lliçó que ens donen Fluxus, Miralda, Bruce Nauman o James Coleman, sense oblidar el nostre Ocaña.</p><span style="font-family: trebuchet ms;"> Just és això el que fa que poc després de visitar l'exposició, i al revisar la cartellera barcelonina, caiguis en un estat de nostàlgia. Tenim un teatre que suposadament té bona salut, entès que la gent vol oci i no cultura, fins i tot disfressat de pseudotransgressions en adaptacions poc ortodoxes dels clàssics. Però hi manca el més important, el risc, fins i tot si es tracta d'un llamàntol cuinat en directe, tot sona a </span><i style="font-family: trebuchet ms;">divertimento </i><span style="font-family: trebuchet ms;">petitburgès. Tal com deia El Roto en un recent acudit, "si estem en la societat de l'espectacle, per què tot és tan avorrit?"</span><br /><h3 style="font-family: trebuchet ms;">Buròcrates de les emocions</h3><span style="font-family: trebuchet ms;">La dinàmica d'actors de culebrons via televisiva al migdia i aquests mateixos actors imbuïts en una mena de Shakespeare Company a la catalana als escenaris a les nits, ha creat una falsa sensació que vivim en un país d'alt nivell teatral. No volem entrar en valoracions del nivell professional dels escriptors, actors i directors. Tampoc de la qualitat de l'ensenyament escènic. </span><p style="font-family: trebuchet ms;">Però que a hores d'ara estiguem encara amb un únic model de teatre "a la italiana", és a dir, escenari enfront de platea, fa pensar que en algun moment la innovació i el risc s'ha deixat de banda. Tret de formats que al cap dels anys també acaben repetint-se com els de La Fura del Baus, la relació actor-públic no ha canviat gens. Hem d'anar a experiments parateatrals, en el bon sentit del terme, com els de Brossa abans, i ara, i en una direcció molt diferent, Roger Bernat i alguns casos de dansa contemporània.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Hem perdut referents transversals, interdisciplinaris, fins i tot indisciplinats, com el circ, el cabaret o els titelles, emmarcant-los en compartiments estancs. Hem perdut la capacitat de crear poesia escènica sense la pesada motxilla del "teatre de text". Si alguna cosa delata tanta mediocritat és la impertinent pretensió de transcendència i profunditat. A l'exposició <i>Un teatre sense teatre </i>podem veure com alta i baixa cultura es contaminen i com el circ i els titelles són material de treball, com ho són la literatura i l'art.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">No neguem les virtuts del teatre tradicional. Sempre necessitarem que ens expliquin històries i un escenari és dels millors suports per fer-ho, però cal recomanar la visita a l'exposició del Museu d'Art Contemporani <i>Un teatre sense teatre </i>i després buscar als nostres teatres, cabarets, locals, carpes i indrets tan alternatius com es vulgui, i exigir aleshores el mateix grau d'enginy, de risc i de llibertat.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-49881712900378151992007-06-05T10:30:00.000+02:002007-06-05T10:34:32.872+02:00Concursos perduts<h5 style="font-family:trebuchet ms;"><span style="font-family: trebuchet ms;font-size:85%;" >Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 5 de juny de 2007)</span><br /></h5><span style="font-family:trebuchet ms;">És més important fer les preguntes adequades que tenir respostes brillants. Aquesta sentència amb connotacions filosòfiques és prou adient per parlar dels concursos en el disseny i l'arquitectura.</span> <p style="font-family: trebuchet ms;">Tot sovint veiem als diaris la notícia que un o altre arquitecte, normalment noms coneguts, han guanyat un concurs per fer un pont, un gratacels o la renovació d'un barri. Al darrere, en el cas de promocions públiques, hi ha un tema legal per evitar tractes de favor. Alhora, ha servit, de tant en tant, perquè estudis menys coneguts donessin la campanada i aconseguissin un encàrrec important. Per tant, sembla que els concursos públics són la menys dolenta de les solucions. I cal dir-ho així perquè molt sovint tampoc s'obtenen resultats brillants. A força de fer concursos farcits d'arquitectes estrella, les entitats que els convoquen han oblidat que el més important per tenir un bon projecte és fer un bon encàrrec. Llavors, per què els arquitectes participen en convocatòries mal plantejades i fan projectes gratuïtament? A banda del prestigi i de la possibilitat d'experimentar, les quantitats dels premis (un tant per cent del valor de l'obra en qüestió) poden fer rendible un estudi d'arquitectura mitjà per un parell d'anys.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">En el camp del disseny, ja sigui gràfic o de producte, no hi ha un <i>star system </i>com en l'arquitectura. Tanmateix, els concursos són també part de la seva problemàtica professional. Des de les minses quanties dels premis (en realitat adjudicacions de projectes a baix cost) a jurats poc professionals, passant pels termes de les convocatòries. Els concursos oberts no van més enllà d'una pluja d'idees més o menys enginyoses. Per oferir solucions adequades cal conèixer les necessitats específiques, percebre com respira l'empresa o l'entitat, és necessària una remuneració que garanteixi la dedicació i, per tant, la qualitat dels projectes, i això només és possible amb concursos per invitació o per selecció d'equips. Una pràctica habitual és recórrer als estudiants quan es volen invertir pocs recursos. Els concursos per a estudiants s'han de fer amb l'ànim d'educar i no pas de trobar solucions econòmiques. Les escoles són laboratoris, no factories de concursos, sense criteris acadèmics.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Són sospitosos els concursos que estan convocats per departaments de màrqueting o de relacions públiques i no de producció o de l'àrea de R+D. Acostumen a néixer com a promoció de l'empresa i no amb un interès real per trobar solucions a problemes reals.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Tot plegat no anul·la els concursos com a opció vàlida però cal fomentar una cultura de l'encàrrec. Les convocatòries ja són part del projecte, cal buscar assessorament en les associacions professionals. Les bases (de participació) potser es diuen així perquè és sobre aquestes que es podrà edificar un bon concurs i trobar la solució més idònia.</p><br /><span style="font-weight: bold;font-family:trebuchet ms;" >I el perdedor es...</span><br /><p style="font-family: trebuchet ms;">Darrerament hi ha hagut polèmica amb el concurs per al disseny de les terrasses dels bars de la Rambla, a Barcelona. És el darrer exemple, però no l'únic, de concursos convocats amb objectius difusos. Es vol remodelar el passeig més conegut de la ciutat. Per fer-ho caldria un plantejament general i, per què no, un concurs però restringit, amb equips professionals i multidisciplinaris que puguin emprendre el redisseny de l'espai des de la globalitat, comptant amb la vialitat, els fluxos, les necessitats dels comerciants, dels vianants, la història del carrer, etc. Per contra, convoquen concursos oberts, un per a les terrasses i un per al paviment amb premis dignes de rifa de festa major. Treballar per parts sense una visió global i gratis no sembla que afavoreixi solucions òptimes. Ara diuen que només era per veure idees noves i que potser no s'apliquen. Llavors, per què el convoquen?</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">En el camp de la gràfica, la darrera alarma ens ha arribat des de Madrid, on el ministeri de la presidència del govern ha convocat un concurs per a un logotip del propi govern d'Espanya amb l'ànim, pel que sembla, de crear una mena de marca. En fi, la convocatòria no hi ha per on agafar-la. Es tracta d'un concurs obert, de fet no cal ni ser dissenyador per enviar propostes, on el jurat no se sap qui serà, on el premi és de riure donada la transcendència de l'encàrrec i a més pot quedar desert, i on la informació que se'ns dóna és inexistent. Es tracta d'un despropòsit gegantí, adobat per una manca de respecte total pels drets d'autor, aquells drets que el mateix govern defensa al màxim, amb temes com els cànons en els cedés.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">No sabem qui serà el guanyador d'aquests concursos de disseny, però, per més bona voluntat que hi posin els participants, el perdedor està clar que serà el mateix encàrrec i de retruc el nostre disseny.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-412171442700994962007-05-23T11:31:00.000+02:002007-05-23T11:35:57.628+02:00El valor del voto en blanco<span style="font-size:78%;"><span style="font-family: trebuchet ms;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Enviado a El País el 21 de mayo de 2007)</span></span><br /><span style="" lang="ES"><br /><span style="font-family: trebuchet ms;">Si es usted un demócrata convencido, un ciudadano responsable y defiende el derecho de participar en las elecciones, pero en este momento no hay ninguna formación política que responda a sus expectativas sobre su ciudad o comunidad autónoma, sólo tiene una solución, fastidiarse.</span><o:p></o:p></span> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">Podría no ir a votar pero no se sentiría acomodo, mucho nos costó en este país el poder votar como para desentenderse de la democracia. Podría votar al partido que menos se aleje de sus perspectivas pero seria votar a contrapelo, sin ilusión, por inercia. Podría votar nulo, pero su voto no contaría, pero, ¿y si usted decide votar en blanco? En ese caso le recomendamos paciencia.<o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">En primer lugar definamos que es el voto en blanco. Según la ley electoral “es el de aquel votante que no se ha pronunciado por ninguna de las opciones que se presentan a una elección”. Curiosamente, cuando vaya al colegio electoral que le ha sido asignado no encontrará ninguna papeleta en blanco. No es así en otros países europeos y la verdad es extraño que para votar en blanco no se pueda usar un papel blanco, es más si coloca un papel que lleve desde casa, el voto resultará nulo. El sistema es dejar el sobre de votación vacío. Este punto choca de frente con el secreto de voto puesto que ya que en España es el presidente de la mesa electoral quien introduce el sobre en la urna, fácilmente, detectará, por la consistencia del sobre, que este está vacío. Es una situación claramente inconstitucional. Por otro lado, en el momento del recuento los sobres vacíos se confunden a menudo con los votos nulos. Esto debería ser controlado por los supervisores de los partidos políticos pero son precisamente ellos los más interesados en que el voto en blanco pase desapercibido. <o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">En las ultimas elecciones municipales en Barcelona hubieron 12.679 votos en blanco, es decir un 1,7 % de los votantes. Es una cifra discreta pero como ya hemos dicho muchos de los votos blancos resultaron nulos. En todo caso es la cifra más elevada después de los partidos que obtuvieron representación municipal. <o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">En el momento de asignar los concejales de cada formación los votos en blanco se suman a los votos nulos y a las personas que no han ido a votar. Es decir, que la ley D’Hondt considera lo mismo el voto en blanco que no votar, en el momento de repartir los escaños o los regidores. Este sistema produce que los partidos consigan mejores resultados en concejales que en número de votos. Lo que si podemos desmentir es que el voto en blanco favorezca al partido ganador, ni que se sumen a sus votos, tal como las leyendas urbanas difunden. Simplemente, no cuentan.<o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Bien, al margen de la casuística concreta y de la información técnica para posibles usuarios, cabria preguntarse que sentido tiene el voto en blanco. La duda es lo que debemos hacer con un grupo de ciudadanos que, en las pasadas elecciones generales, reunieron más votos en el conjunto de España, que Coalición Canaria, ICV-EuiA o el BNG en sus comunidades respectivas y que en las elecciones europeas con 357.583 votos logró votos suficientes para un escaño, que quizás debería estar hoy vacío.<o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Las razones para votar en blanco pueden ser diversas, se argumenta, por tanto no se puede unificar en un sólo grupo. Si eso es cierto, no lo es menos que los votos que van a los partidos políticos también son de lo más variables. Ciudadanos en blanco (<a href="http://www.ciudadanosenblanco.com/">http://www.ciudadanosenblanco.com</a>), es un colectivo que se define como un no-partido que trabaja porque el voto en blanco es computable y prometen dejar vacíos los escaños que consigan. No tienen programa electoral y su único objetivo es que votar en blanco tenga un valor en democracia. <o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Regresando a la esencia, cabe especular sobre cuales son los males de nuestra democracia para que surjan este tipo de iniciativas. Ya hay muchas voces que están reclamando un cambio de funcionamiento desde la actual democracia representativa hacia una democracia participativa, donde los ciudadanos tengan más implicación en el funcionamiento de su sociedad más allá de votar cada 4 años. Hay modelos tal como los de Curitiva o Porto Alegre en Brasil pero también otros más cercanos desde Sant Denis en la periferia de Paris a Rubí en Catalunya. La idea de que como ciudadanos seamos coparticipes y también corresponsables de cómo y en que gastamos los fondos públicos de que cambios debe tener nuestra ciudad o de donde conviene construir una nueva escuela o hospital, no es una quimera. Cuando el dia después de las elecciones los partidos lamenten la escasa participación, probablemente ninguno de ellos apuntará en esta dirección pero parece un camino digno a tener en cuenta.<o:p></o:p></span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;" class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Otro rasgo de obertura democrática más sencillo seria el establecimiento de las listas abiertas en los partidos políticos, al menos en las elecciones de proximidad como las actuales, es decir que los votantes pidiéramos elegir que personas de nuestra formación política elegida. Y es posible, en algunos municipios de Cataluña ya se hace como en Vallbona de Monjes y también en muchos municipios pequeños donde la elección del alcalde se hace de forma directa y asamblearia.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;">El voto en blanco tiene una significación política, no es una opción apolítica sino plenamente ideológica. Por todas partes, los casos de corrupción urbanística, la falta de vivienda social, la perdida de libertades en el uso del espacio público, las dificultades con las nuevas culturas que ya están aquí, los modelos de turismo intensivo, la mercantilización de las ciudades son problemas acuciantes que los políticos no afrontan. En cambio las sempiternas y estériles polémicas sobre las siglas políticas, los pactos, los gestos grandilocuentes y vacíos, llenan los espacios electorales. Ni a los periodistas les dejan hacer su trabajo durante la campaña, todo está acotado, pactado, negociado. No es de extrañar que haya un cierto clima de desobediencia civil, que el día 27 se expresará en un claro y nítido voto en blanco. ¿Escucharan esta vez los votos disidentes de un sistema de partidos que hace aguas?</span><o:p></o:p></span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-51898638440412860202007-05-08T13:54:00.000+02:002008-12-10T07:18:03.634+01:00Cap a una cultura inútil<span style="font-size:78%;">Claret serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 8 de maig del 2007)<br /><br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRDqjSShDtTm4NWjb_rOMuYPMnSeOLoI_S-j7OuCYGzPaxWL-QJ2s0mI5il4dUC-LOT6R-YwvNwZjJthbZQFt-fvil75qyo79HXZ4txef4KbUftamOTQSGyz23hCzkneWI3mtR/s1600-h/cultura+inutil.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRDqjSShDtTm4NWjb_rOMuYPMnSeOLoI_S-j7OuCYGzPaxWL-QJ2s0mI5il4dUC-LOT6R-YwvNwZjJthbZQFt-fvil75qyo79HXZ4txef4KbUftamOTQSGyz23hCzkneWI3mtR/s320/cultura+inutil.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5062158338463808386" border="0" /></a><span style="font-weight: bold;">En un temps de domini del mercat, la cultura cau fàcilment en l'utilitarisme. Només se'n salven els qui s'arrisquen<br /></span>Art i cultura seran útils o no seran. Dins d'un model de societat mercantilista, la cultura ha perdut el sentit per ella mateixa i s'estableix com un mitjà per aconseguir alguna cosa més. Des de l'imaginari nacionalista a les reivindicacions de gènere, des de la revalorització de ciutats fins a la decoració d'interiors o el rendiment d'inversions, la cultura té un paper instrumental. <p>Però no pensem en termes racionalistes ni d'arts aplicades; la funció de la cultura no és pas el seu valor d'ús sinó la seva utilitat per a altres finalitats. Fins i tot, l'arquitectura i el disseny han estat utilitzats més enllà de la seva suposada funcionalitat. A vegades han servit per significar ciutats dins del mercat turístic o per revestir dubtoses operacions urbanístiques. Els governs d'arreu els utilitzen com a mitjà de visualització de la seva aposta per la modernitat, sovint per amagar la seva incomprensió del fet modern.</p> <p>Des de la dansa fins al cinema, les obres són instruments en mans de plantejaments més obscurs. Es podria dir que sempre ha estat així i que la construcció de catedrals no és sinó una eina d'adoctrinament. Els encàrrecs sempre eren fets per a la glòria del client, fos l'Església, un govern o els Mèdici de torn.</p> <p>Tanmateix, hi ha un fet diferencial: des de l'establiment de règims democràtics apareixen els gestors públics de la cultura. Aquests gestors haurien de facilitar els mitjans als generadors de cultura. L'aparició d'aquests nous agents hauria d'afavorir la creació com a fi i no com a mitjà. L'artista, l'escriptor, el director teatral, només haurien de ser deutors d'ells mateixos i de la seva recerca personal. Però la temptació d'utilitzar la cultura en benefici propi és massa gran i sovint els gestors públics culturals es converteixen en programadors, productors i fins i tot en comissaris de la cultura.</p> <p>Alhora, el sector comença a tenir un pes específic en l'economia. Alguns estudis diuen que les empreses dedicades a la innovació i la creació en camps com l'arquitectura, l'audiovisual, la moda o el disseny ja representen a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana al voltant del 18% del PIB. Sense comptar les interaccions entre cultura i turisme, cada cop més presents.</p> <p>Aquest és el context en què som ara i per això no cal estranyar-se dels rumors que corren per Barcelona, amb les eleccions municipals al caure, que, de sobte, totes les formacions polítiques amb possibilitats de governar reclamen l'àrea de cultura per a ells. La regidoria de Cultura sembla que serà de les més sol·licitades, sigui quina sigui la conjunció de partits que governin els propers quatre anys. Així, de l'agradable sorpresa per l'interès per la cultura hem de passar a l'anàlisi crítica dels possibles resultats d'aquest nou atractiu de la cultura per a la política.</p><span style="font-weight: bold;">El valor de la inutilitat</span><br /><br />Si la cultura és útil per a altres finalitats, només seran viables aquells projectes que encaixin amb aquest objectiu. Ni l'art ni la literatura, ni cap altre expressió cultural seran valorats per la seva qualitat sinó per si són eficients transmissors dels valors i les consignes que s'amaguin al darrere. Hi ha la sospita que és aquest, malauradament, l'atractiu que tenen els departaments de cultura per als partits. <p>És aleshores quan cal reivindicar un art inútil. És a dir, una cultura que no es deixi envasar al buit, que no pugui ser fàcilment utilitzada com a argument per als <i>tour operators</i>, que sigui de difícil encaix per al que és políticament correcte. D'aquesta inutilitat política, de màrqueting, turística, n'esdevindrà el seu valor de compulsió. A la fi, l'art ens commourà o no serà més que decoració.</p> <p>Necessitem una nova cultura que sigui difícil de subvencionar, que no s'escaigui als museus, que no agradi als llibreters, que els teatres en siguin reacis. Es mourà pels circuits menys institucionals, pels públics menys acomodats. Una cultura que s'escapi dels departaments de cultura, i que sigui tremendament inútil. Sabem que a la llarga el sistema establirà mecanismes per domesticar-la, per subvencionar-la, per poder-la inaugurar, però tot el temps que estigui fora d'aquest corral serà temps guanyat per a la creació amb majúscules.</p> <p>Si volem recuperar el fruir de la cultura, hem de cercar aquella per a la qual cap institució ha mostrat interès: trobarem molta morralla, sens dubte, però enmig s'hi amaga la cultura emergent que ens pot treure de l'ensopiment que tenim. Potser cal reivindicar l'art amateur, territori on la cultura es inútil, és a dir políticament ineficaç. Si l'amateurisme és completament inútil, benvingut sigui. Potser, la cultura serà amateur o no serà?</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-6137414936775535272007-04-10T09:25:00.000+02:002008-12-10T07:18:03.840+01:00Pel comsum intern<span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" ><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 10 d'</span></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" ><span style="font-size:78%;">abril 2007)<br /><br /></span></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Y7HF__pE7n0xfbbgglmUqeQQJMrYNf7FP5ON7YokNt_xDh1HfLKRp82w2pj2vtPQ0GlK6NKhI_q8xUQBGQj-GhoMm2SBZPVXzDRrnEbZCY7bdUP0VBMuvZxbVNEJ-S-wWdlO/s1600-h/barretina2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 383px; height: 222px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Y7HF__pE7n0xfbbgglmUqeQQJMrYNf7FP5ON7YokNt_xDh1HfLKRp82w2pj2vtPQ0GlK6NKhI_q8xUQBGQj-GhoMm2SBZPVXzDRrnEbZCY7bdUP0VBMuvZxbVNEJ-S-wWdlO/s320/barretina2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5051699104143979778" border="0" /></a><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:10;" ><span style="font-size:78%;">Foto: Xavi Padrós</span><br /></span><p style="font-family: trebuchet ms;font-family:trebuchet ms;" class="MsoNormal" ><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" >Pau Casals tocant el seu violoncel a la seu de l’ONU ha estat un dels moments àlgids de la nostra promoció exterior. Des de llavors, els intents d’exportar la cultura catalana, sigui quina sigui la definició que cadascú faci d’aquest terme, han estat força irregulars. La necessitat de qualsevol país de promoure<o:p></o:p> els seus creadors mes enllà de les seves fronteres és obvia. Trobar nous públics, nous escenaris, nous lectors té una dimensió cultural i també una d’econòmica que a ningú se li escapa.</span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" ><o:p></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;">Des de fa uns anys, l’Institut Ramon Llull té la tasca de promoure la nostra cultura a l’exterior. A aquest Institut es deu el desembarcament a </span><st1:personname style="font-family: trebuchet ms;" productid="la Fira" st="on">la Fira</st1:personname><span style="font-family: trebuchet ms;"> del Llibre de Guadalajara, l’actual </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Made in</i><span style="font-family: trebuchet ms;"> </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Catalunya </i><span style="font-family: trebuchet ms;">a NovaYork i, d’aquí a poc temps, la presència catalana a </span><st1:personname style="font-family: trebuchet ms;" productid="la Fira" st="on">la Fira</st1:personname><span style="font-family: trebuchet ms;"> del Llibre de Frankfurt. Les inversions per realitzar aquests esdeveniments deuen ser importants, ningú no ho dubta. Sorprenentment, la premsa internacional no acostuma a recollir aquests esforços. Al contrari, a la premsa local, la d’aquí, els mitjans en van plens. Fa unes dies amb la fotografia d’un Bargalló ufanós al costat de Patti Smith, LouReed i Laurie Anderson. Pàgines senceres dedicades a remarcar la importància, la lluentor, el prestigi, de</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;"> l’exposició, del recital, etc. A la plana web del Ramon Llull, si un hi busca el recull de premsa de la</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;"> presència catalana a Guadalajara, hi trobarà força articles, gairebé una cinquantena. Tret de quatre del rotatiu mexicà </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Última Hora</i><span style="font-family: trebuchet ms;">, tots els altres són d’aquí. Coneguts i companys que viuen a Manhattan ens diuen que la barretina catalana ha passat de puntetes per la cartellera novaiorquesa i que són els catalans que viuen allà els qui han acudit als actes. Alguns dels nostres editors ja han avisat que, a Frankfurt, el pavelló del país convidat es justament el que ningú de l’àmbit professional visita.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;"> Sembla doncs que aquesta promoció exterior està pensada bàsicament per al consum intern. O això o és clar que tenim una estratègia </span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family: trebuchet ms;">errònia.</span></span><span style=";font-size:100%;color:black;" ><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;" ><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;">Potser el problema és que posem el país al davant dels creadors. Les personalitats pròpies es veuen desdibuixades sota les banderes. Quan es posa la nacionalitat abans que la qualitat, la cultura esdevé poca cosa més que folklore. D’aquí a l’orgull patri de cara endins i la malenconia dels que són lluny de casa hi ha només un pas. Quan Dalí va desembarcar a</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> Amèrica, amb un pa de pagès al cap, ho va fer com a creador i després com a català; quan es mostra ara, per enèsima vegada, el nostre Modernisme, amb Gaudí, Jujol i Puig i Cadafalch, es mostra aquests autors com a catalans i després com a arquitectes. La seva obra deixa de tenir valor en si mateixa per ser part d’un objectiu més alt, el país. El problema és que sovint es cau en el fullet turístic que narra les excel·lències del lloc i no la qualitat o la capacitat de transgressió dels creadors que es trien per mostrar.</span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="color: rgb(35, 31, 32); font-weight: bold;font-family:trebuchet ms;font-size:130%;" >Ajudes poc mediàtiques</span><span style=";font-family:Arial;font-size:100%;color:black;" ><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:Arial;font-size:100%;" ><o:p></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;">L’objectiu darrer d’una entitat com l’Institut Ramon Llul hauria de ser desaparèixer. Això voldria</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> dir que els nostres escriptors, artistes i creadors en general ja no necessiten ajuda per trobar un</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> lloc al panorama internacional. L’objectiu pot semblar utòpic, però no per això deixa de ser desitjable.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> Fins que arribi aquest moment, elmillor seria fer-se invisible, sota el paraigua del Consell de les Arts. Hem d’anar al detall, al dia a dia. Els ajuts per exposar fora, per estrenar una obra de teatre i traduir una novel·la a un altre idioma són escassos. Els artistes es queixen sovint d’aquest fet; en comparació amb el Goethe Institut alemany i </span><st1:personname style="font-family: trebuchet ms;" productid="la Mondriaan Fundation" st="on">la Mondriaan Fundation</st1:personname><span style="font-family:trebuchet ms;"> holandesa, ens manca molt camí per recórrer. La</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> política de pagar sistemàticament bitllets i estades, de finançar el material promocional de l’esdeveniment i d’alleugerir tràmits burocràtics, no emplena pàgines dels diaris propis, però fa possible que molts creadors puguin trobar nous mercats i nous escenaris per mostrar el seu talent. La imatge</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> de país es va fent de mica en mica i s’acaba creant per la suma de tots aquells que han desenvolupat</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;"> la seva feina personal sense cap altre requeriment patriòtic.</span><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:Arial;font-size:10;" ><span style="font-family:trebuchet ms;font-size:100%;">Som un país on la creativitat ha estat i és un dels nostres valors; val la pena exportar-la, però cal fer-ho sense caure en els magnes fastos folklòrics, sense que la bandera no ens deixi veure els talents</span><span style="font-size:100%;"><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p></span><span style="font-family:trebuchet ms;font-size:100%;"> personals. I sobretot hem d’apostar per la contemporaneïtat: potser ja n’hi ha prou de vendre el país amb els Picassos, Mirós, Gaudís, etc. Però es clar, si volem ser contemporanis ens serà difícil posar-hi les banderes al davant, la creació emergent és transfronterera i agrupar els creadors pel lloc de naixement pot arribar a ser purament anecdòtic. La suma dels seus talents serà la que anirà fent país, un país que mira enfora i no cap al seu melic mediàtic.</span><o:p></o:p></span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-40837124611625060472007-03-30T12:21:00.000+02:002008-12-10T07:18:04.070+01:00Aeropuertos de pensamiento único<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzKFEjbyw2AuBryaa5KrOyNVNuWrjgzphaCqIjgvdYu7xln1LUKcK5j5ZrH94pwzXbesE2K6Lw_CTYHAI1_HyJC-j65wLasi0T_L6woyXt_aWVowKPVQTUVAVB5pnTHnRUbbq6/s1600-h/aviones.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzKFEjbyw2AuBryaa5KrOyNVNuWrjgzphaCqIjgvdYu7xln1LUKcK5j5ZrH94pwzXbesE2K6Lw_CTYHAI1_HyJC-j65wLasi0T_L6woyXt_aWVowKPVQTUVAVB5pnTHnRUbbq6/s320/aviones.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5050083123554493330" border="0" /></a><span style="" lang="ES"><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (El País el 05,04,07)</span><br /></span><p class="MsoNormal" face="trebuchet ms">Andamos por el enésimo capítulo del culebrón del aeropuerto de El Prat. Si en alguna cosa se ponen de acuerdo los políticos de todas las formaciones parlamentarias catalanas, con los empresarios jaleándolos al unísono, es en decir que El Prat debe ser un centro de vuelos internacionales. Los expertos le llaman <i>hub,</i> es decir, un centro donde se realizan transferencias entre vuelos transoceánicos. Todo suena tan cosmopolita que cuesta creer que haya quien defienda a unos cuantos patos, cuatro huertos del delta del Llobregrat y tres vecinos quejicas por el ruido. Ahora, el gran tema de país es pedir la transferencia de la gestión de El Prat, es un acto de afirmación nacional. En realidad, los defensores de la T4 como único enlace internacional de primera categoría en el Estado, hacen lo mismo pero en dirección contraria.<span style="" lang="ES"> <o:p></o:p></span></p> <p>Bien, ¿y si alguien se siente muy, pero que muy catalán, pero aborrece los aviones, es un mal patriota? Nos sorprende que se dé por inevitable que el único modelo de prosperidad de Barcelona y por extensión de Cataluña sea a través de tener más vuelos cada día. En realidad, esa es la dinámica en buena parte del planeta, así que no vamos a ser menos. Si no deseamos más que seguir la tendencia general, El Prat debería crecer hasta llegar hasta Sitges. La cuestión es evaluar qué beneficios nos trae ese transporte como panacea de nuestra economía, de nuestra vida. Algunos dirán que hace unos años nos hubiéramos dado con un canto en los dientes por vivir con una ciudad tan visitada como la actual Barcelona. Quizá sea cierto, ya decía Truman Capote que la peor desgracia que te puede caer es que se cumplan tus deseos. Deseábamos una ciudad <i>hub</i> y ya la tenemos, o al menos estamos en camino.</p><p>Bien, pero recapitulemos, los aviones también generan unos efectos negativos; vamos a enumerar algunos: contaminación medioambiental extrema (un viaje de París a Miami en avión contamina tanto como un coche durante un año usándolo todos los días); contaminación sonora (un <i>jet</i> al despegar genera 140 decibelios, y el nivel perjudicial para el oído humano se encuentra alrededor de los 90 decibelios); desaparición de espacios naturales (los aeropuertos suelen ubicarse en zonas no pobladas, es decir, con un presumible valor natural). Aún hay otros efectos colaterales; ahora ya no se viaja, sino que nos trasladamos de un lugar a otro. En un par de horas podemos estar en la mayoría de las capitales europeas por precios irrisorios. Por poco más estamos en cualquier ciudad remota. Este es uno de los principales componentes de la globalización. Por un lado, eso produce un turismo intensivo en lugares donde se mantenía un cierto equilibrio entre la actividad humana y el entorno. Por otro, la deslocalización industrial es posible porque los ejecutivos pueden ir a revisar la producción en pocas horas de viaje. Y que no se diga que los Médicos sin Fronteras llegan así a cualquier rincón en guerra, porque es muy posible que detrás del conflicto bélico haya bombardeos aéreos, vuelos secretos de la CIA o el interés por los carburantes. Sería cierto pero frívolo decir que el 11-S no hubiera sido posible sin aviones, pero quizá los atentados tengan mucho que ver con la idea de un mundo global a golpe de avión. Y aún otra cosa, nos han robado el cielo azul. Pocas veces podemos mirar "el azul sobre nuestras cabezas" que Proust reclamaba como lo único importante, sin encontrarnos con las trazas de aviones cruzándose una y otra vez.</p><p>Como siempre, la culpa no la tiene el medio, sino el uso que le damos. Que podamos volar por un precio poco mayor que una cena a cualquier rincón del planeta para pasar un fin de semana, no nos obliga a hacerlo. Viajar abre horizontes culturales y quita manías egopatrióticas, pero viajar es también vivir el trayecto, sufrir las vicisitudes del camino, reconocer los lugares por donde pasamos. Pasar a reacción por Australia no nos convierte en exploradores. La idea del mundo como un gran catálogo turístico está destruyendo culturas, degradando entornos y unificando paisajes. La literatura de viajes está repleta de pequeños trayectos a pie, de grandes viajes a caballo, camello, canoa o tren. Pocos ejemplos hay de viajeros de avión, puesto que son poco más que ascensores horizontales.</p><p>Estamos metidos hasta las orejas en un modelo de progreso basado en el crecimiento económico y casi nadie cae en la cuenta de que crecer de forma ilimitada, en un mundo que es finito por naturaleza, es sencillamente imposible. Esos intrépidos ejecutivos que parecen vivir en un eterno <i>jet lag</i> son la pura imagen del progreso, hoy Pekín, mañana Nueva York, durmiendo en París y cerrando un trato en Kuwait. Esos negocios suponen un dispendio medioambiental que no nos podemos permitir. Los cínicos dirán que Al Gore es un oportunista, y quizá sea cierto, pero ¿se deja de calentar el planeta si demostramos que su ecologismo es falso? Otros dirán que los estudios no son concluyentes, que no se puede demostrar que el calentamiento sea cosa nuestra. Después de la última reunión de París es difícil sostener esa teoría, pero aunque así fuera ¿poner en duda su irrefutabilidad frenará la desertización?</p><p>Un vuelo a Londres por el que pagamos 10 euros nos cuesta muchísimo más. En primer lugar, porque con nuestros impuestos subvencionamos el carburante a través de ayudas a las empresas que lo extraen, lo refinan y lo transportan. También pagamos por las infraestructuras, desde las pistas de aterrizaje hasta el autobús que nos lleva al aeropuerto, pagamos también la I + D de la industria aeroespacial, pagamos incluso los derechos de vuelo por otros países. Así, ya no parecen tan económicas las compañías <i>low cost,</i> pero además, lo que pagamos con cada vuelo es una cantidad importante de capital natural, en calidad de aire, en calentamiento global, etcétera. Y ese es un capital que ya nunca recuperaremos. Y total para ir a ciudades que veremos en 48 horas como quien mira un documental, sin vivirlas realmente, y que además cada vez se parecen más entre ellas, sin hablar de los centros vacacionales que se clonan desde Cancún hasta Indonesia, de Malí a Lloret.</p><p>No todos tenemos la voluntad de Josep Maria Espinàs para recorrer a pie el territorio, pero vale la pena plantearse si de tanto volar no habremos perdido la esencia del viaje en la consigna de cualquier aeropuerto. Exijamos la gestión de El Prat, pero mesuremos qué efecto tendrá sobre la ciudad: más turistas, más congresos, más ferias, más cumbres. Y de paso, pensemos qué efecto tendrá tanto queroseno sobre el frágil pero importantísimo ecosistema de los humedales del Llobregat. Quizá vale la pena coger otro tren, ya saben.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-34567702362395225142007-03-13T09:01:00.000+01:002008-12-10T07:18:04.230+01:00Ha mort el cartellisme?<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiy_9JvNhCJbGTuNPABjeBI9iuxIYdmEnknYTSmR176LVqZq-nd8nPkA5PQXdBmDSVpAdq1YX2k0P2k8oyJ0-lEwzSY0cZ4kjvar5n8YK6fAaUtvvKgXOJC5SAHBi654CnYXjtH/s1600-h/cartells.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiy_9JvNhCJbGTuNPABjeBI9iuxIYdmEnknYTSmR176LVqZq-nd8nPkA5PQXdBmDSVpAdq1YX2k0P2k8oyJ0-lEwzSY0cZ4kjvar5n8YK6fAaUtvvKgXOJC5SAHBi654CnYXjtH/s320/cartells.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5041317847330527058" border="0" /></a><br /><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 13 de març)</span><br /><br /><p style="font-family: trebuchet ms;">En els darrers dies alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò d'una manca de qualitat en alguns cartells que difonen esdeveniments com festes majors de barris, Carnestoltes, etc. En aquesta ocasió es van fixar en iniciatives públiques, però si ho féssim en les privades obtindríem idèntics resultats, si no pitjors. Ja fa temps que observem amb preocupació el mal estat de salut d'un suport gràfic tan important com el cartellisme. La història del segle XX es pot resseguir mitjançant els cartells. Ja siguin de propaganda política o comercials, fets per artistes, il·lustradors o dissenyadors, els cartells tenen una entitat que els situa com la peça més emblemàtica de la comunicació gràfica. </p> <p style="font-family: trebuchet ms;">El Modernisme va ser tan conegut pels seus edificis i mobles com pels cartells de les exposicions que els mostraven. El cartell d'<i>I want you, </i>amb l'oncle Sam apuntant-nos amb el dit, és una icona de les guerres, tan potent com les fotografies de Robert Capa. Si ens anomenen la Segona República, una de les primeres imatges que ens vindran al cap és el cartell de <i>No passaran</i> o qualsevol del recentment desaparegut Carles Fontserè. Els cartells del Maig del 68 marquen un canvi social. El <i>punk</i> va ser present en l'imaginari col·lectiu a partir dels cartells de concerts dels Sex Pistols. En fi, els exemples són incomptables.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Així doncs, per què el cartell no té ara el mateix pes? Per una banda, la comunicació s'ha fet més complexa. Sovint es necessita una campanya, més enllà d'un sol cartell. La lluita de reclams visuals a la ciutat demana altres solucions: un eslògan, un espot, anuncis en sèrie, etc. És normal que sigui així i, per exemple, les Festes de la Mercè ja fa uns anys que basen la seva comunicació en una campanya de publicitat i el cartell ha estat relegat a un paper simbòlic. Alhora, els suports propis dels cartells han estat capitalitzats per agències de publicitat: opis (aquests suports il·luminats de les parades d'autobús), banderoles, tanques, etc. La presència dels dissenyadors gràfics en aquests suports és residual. Això vol dir que el cartell desapareix? No ben bé, però una tanca publicitària no es fonamenta en els mateixos paràmetres que un cartell. L'ús tipogràfic, per exemple, és completament diferent i tota la peça està al servei d'una estratègia més gran, que és el concepte general de la campanya. </p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Tanmateix, ciutats com París han reglamentat que una de les cares dels opis es reservi a promoure esdeveniments culturals. D'aquí ha sorgit un camp d'experimentació gràfica força interessant. Aquí tenim les banderoles dels fanals, que sent un suport suggerent no fan les funcions de cartell, pels sistemes de producció i, sobretot, per la distància de lectura. A més, les banderoles estan pensades per mirar-les des del cotxe. En una ciutat que vol ser sostenible potser caldria abaixar la velocitat de lectura.</p> <h1 style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">Es busquen bons clients i nous suports</span></h1> <p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">Des dels inicis de la democràcia, l'Ajuntament de Barcelona ha estat un motor d'innovació gràfica i entitats privades hi han anat a remolc. És una de les seves tasques, apujar el llistó de la qualitat, sigui dels cartells, de la construcció o del que toqui en cada moment. Però avui l'Ajuntament no sempre és un bon referent on emmirallar-se. Cal posar interlocutors vàlids en les institucions que sàpiguen fer encàrrecs i valorar resultats.</span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">Buscant l'èxit, les institucions encarreguen cartells a artistes de renom. Sovint, però, es despreocupen de si el cartell és adequat. La firma el fa bo. Els resultats són força irregulars. Hi ha casos reeixits, com els cartells d'Antoni Tàpies, exposats fins fa poc a la seva fundació, o els de Joan Brossa. Però també n'hi ha molts de menys afortunats. Sembla que una bona solució és fer parelles, entre dissenyadors i artistes, perquè el factor comunicacional del cartell no es perdi en el treball plàstic. I el mateix podríem dir dels cartells fets per il·lustradors. Sigui com sigui, el que és imprescindible és tenir un bon client, valent però amb criteri, que es deixi aconsellar pels professionals i que no caigui en els tòpics. </span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">La música és un dels pocs refugis on els dissenyadors encara són els autors dels cartells promocionals. Les columnes anunciadores, popularment conegudes com <i>pirulís</i>, són un suport publicitari molt efímer on la velocitat de superposició de cartells obliga a substituir-los molt sovint. Malgrat tot, darrerament i amb les estrictes ordenances que impedeixen col·locar cartells en cap altre lloc, és on s'acostumen a veure les propostes gràfiques més interessants.</span></p> <p style="font-family: trebuchet ms;"><span style="font-size:100%;">Si durant el segle XX haguéssim tingut les restriccions actuals, recordaríem ara aquell cartell on una espardenya trepitja la creu gammada del feixisme? Fa pensar, oi?</span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-63127948360816603642007-02-14T20:26:00.000+01:002008-12-10T07:18:04.385+01:00Continent i contingut<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEic79ZDkmYOtGiJto-9uKtGdAz_c9rXJ8xsn5qLPO-iVeAAUWbgtlNEabyl-DUqfM8GgeEiz95YFA_3-TRzGuG1AnUH5Qg9DQZZO-9JbC-QhshyphenhyphenqRYPzgo12tX4JVV2hRC1OHqY/s1600-h/papallones.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEic79ZDkmYOtGiJto-9uKtGdAz_c9rXJ8xsn5qLPO-iVeAAUWbgtlNEabyl-DUqfM8GgeEiz95YFA_3-TRzGuG1AnUH5Qg9DQZZO-9JbC-QhshyphenhyphenqRYPzgo12tX4JVV2hRC1OHqY/s320/papallones.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5031475123397442610" border="0" /></a><br /><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 13/02/07)</span><br /><p style="font-family: trebuchet ms;">Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'hi exposa, aquests dies, la mostra <i>Hammershoi-Dreyer. </i>És el primer cop que les magnífiques pintures de Vilhelm Hammershoi visiten el nostre país. Malauradament, haurem de fer l'esforç de sobreposar-nos a la tesi de l'exposició i sobretot al seu muntatge. La idea de relacionar dos autors és positiva si ens ajuda a gaudir i entendre millor els autors. No es així en aquest cas. Carl Theodor Dreyer va filmar la seva darrera pel·lícula, <i>Gertrud</i>, amb un llibre de pintures de Hammershoi a la mà. Be, i què? Dreyer utilitza la llum per crear narrativa dramàtica, mentre que la llum de Hammershoi conté, bàsicament, silenci críptic, i sobretot, el pintor acostuma a pintar els seus propis espais, els seus mobles, la llum que entra per la seva finestra, i crea una autenticitat inquietant i molt allunyada del recurs escenogràfic del director que representa un paisatge domèstic, al servei d'una història.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">El greu problema de l'exposició és que, si la tesi és discutible, el muntatge ni ajuda a entendre el discurs proposat ni, malauradament, està al servei del gaudi de les obres exposades. L'estudi RCR (Aranda, Pigem, Vilalta Arquitectes) ens dóna una lliçó magistral del que no ha de ser un muntatge expositiu. La idea d'imitar la llum de les obres de Vilhelm Hammershoi amb una il·luminació asimètrica i insuficient és tan peregrina que hauria d'haver caigut en la primera reunió amb els comissaris. Incomprensiblement, l'infantil recurs de, si en el quadre és de nit, posem-hi poca llum, va acompanyat d'un us tipogràfic absurd i erroni, que impedeix la lectura, però que a més només està al servei del gust dels arquitectes. Però, esclar, si són prou agosarats per decidir què és el més important dels quadres i dirigir-nos la mirada només on ells decideixen, què no faran amb la humil tipografia. Per si faltava alguna cosa per complicar-ho, el laberint incòmode en què es conforma la mostra, suposem que fent referència als ambients carregats de silencis dels quadres, fa que marxis de la exposició pensant que segur que t'has deixat alguna cosa per veure.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Potser el programa de mà i el catàleg, no dissenyat pels arquitectes, és el millor d'un muntatge arrogant, on el continent es posa abans que el contingut, on les formes es prenen per l'essència i on l'artificiositat malmet l'autenticitat. És molt perillós creure's posseïdor de l'essència de l'obra d'un altre i erigir-se com a mestre indiscutible que ni tan sols deixa els seus alumnes llegir per si sols, sinó que els fa un dictat. Si és greu fer-ho des de la teoria de l'art, encara és més absurd fer-ho des de l'interiorisme expositiu.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">En resum, tenint en compte que és el primer cop que les obres de Hammershoi es poden veure al nostre país, no hauria estat malament que, efectivament, es poguessin veure.</p><h1 style="font-weight: bold;"><span style="font-size:100%;">Exposicions en crisi</span></h1> <p style="font-family: trebuchet ms;">La concepció expositiva està en crisi. El format que porta repetint-se, si fa no fa, des del segle XIX, necessita una actualització. Les reiteracions per defecte de formats i maneres estan allunyant les noves generacions, més acostumades a la interactivitat. El mateix fet de transmetre informació, amb una càrrega didàctica, planteja un dubtós posicionament del visitant com a alumne i dels comissaris com a mestres. Fins i tot les anomenades exposicions de tesi tendeixen a deixar els temes prou oberts perquè cadascú en tregui conclusions. </p> <p style="font-family: trebuchet ms;">D'altra banda, els grans pressupostos d'exposicions que es limiten a l'autocomplaença, com aquelles a què ens tenen acostumats ajuntaments i entitats públiques, planteja els límits ètics del format. La seva condició efímera limita el seu potencial per crear teixit de coneixement i, per tant, hi ha dubtes raonables sobre les inversions que fem en la ingent quantitat d'exposicions que omplen les agendes culturals. El debat de fins on tenim dret a induir lectures dirigides és obert i apassionant i, tanmateix, segur que el camí no passa per maltractar les obres exposades.</p> <p style="font-family: trebuchet ms;">Ens calen eines de comprensió, comissariats més narratius que no dogmàtics, però és bo sortir d'una exposició amb dubtes i amb motius per seguir investigant, per un mateix, si el tema ha suscitat la nostra curiositat. No cal donar-ho tot mastegat i perquè el públic surti d'una visita de 30 minuts pensant que ja ha entès un autor que potser ha treballat i evolucionat durant dècades. El CCCB ens ha ofert grans exposicions, però en ocasions trepitja la línia de la didàctica paternalista. El més greu és que en casos com l'exposició <i>Hammershoi-Dreyer </i>els catedràtics que imparteixen el discurs unidireccional són els arquitectes, que capgiren definitivament els papers del continent i el contingut.</p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-1170976853926215402007-02-09T00:16:00.000+01:002007-02-14T20:35:32.359+01:00Es la corrupción, estupido<p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><span style="font-size:78%;">(Claret Serrahima, Oscar Guayabero, enviado a El País el 26 de enero de 2007)</span><br /></span></p><p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">De nuevo, la agenda política se centra en el doloroso terrorismo. Es evidente que la situación es compleja, preocupante y triste. Es obvio que los terroristas, en este caso los de ETA (los más lerdos del mundo, como dice Maruja Torres), no han puesto en hora su reloj. Estamos en pleno siglo XXI y en lugar de reclamar democracia participativa, de proponer un mundo más justo, de trabajar por el derecho al acceso a la cultura o tantas otras cosas necesarias, establecen sistemas mafiosos propios de otros tiempos.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Si todo eso es cierto, no lo es menos que la corrupción urbanística se ha convertido en otra forma de terrorismo. Se podrá decir que, las corruptelas inmobiliarias, no siegan vidas, pero hay que recordar las muertes por accidentes laborales, vinculadas con la construcción, a menudo por falta de medidas de seguridad o formación. Tampoco olvidemos los ajustes de cuentas o intereses inmobiliarios, que están detrás de la muerte de varios ediles, constructores, etc. Pero es que además, el gran atentado de la explotación salvaje del territorio, como efecto colateral de la vorágine constructora, tiene como victimas a esos “locos bajitos” que decía Serrat. Pero, claro, los niños, entre manchar los pañales, los deberes del cole i las colecciones de cromos, no pueden organizarse en una asociación de victimas del terrorismo inmobiliario, no se manifiestan, ni acusan al gobierno de rendirse a los terroristas. Y lo son, los niños serán las victimas, de que nosotros no seamos capaces de legislar y controlar a los tiburones inmobiliarios con sus rémoras, los bancos.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Estos días, estamos oyendo que los políticos no están a la altura, respecto al tema del terrorismo. En cuanto a la corrupción, no sólo no están a la altura, sino que son parte del problema. Entre otras cosas porque España es el único país, en Europa, en el que la decisión administrativa de recalificar, un suelo genera plusvalías millonarias que van al dueño del suelo. Y es el único país en que la urbanización la hacen promotores privados, con la complicidad de los alcaldes. En otros países se expropia un terreno rústico por lo que vale y <st1:personname productid="la Administracin" st="on">la Administración</st1:personname> encarga la urbanización. Lo contaba en El País, Manuel Villoria Catedrático en Ciencia Política y miembro de <st1:personname productid="la ONG Transparencia" st="on">la ONG Transparencia</st1:personname> Internacional. “La clave del sistema español y lo que ha propiciado esta situación es que los propietarios del terreno reciben la plusvalía de una decisión administrativa, cuando los beneficios deberían ser compartidos. Una decisión pública no puede generar enormes beneficios privados”. ¿Y nuestros legisladores a que esperan para cambiar esa ley? De momento, simplemente intentan taparse las vergüenzas propias y destapar las ajenas. Eduardo Zaplana dijo, hace unos años, en una grabación que no sirvió como prueba judicial por un defecto de forma, que el estaba en la política para forrarse. Estos días, le vemos con absoluta soltura, denunciar la inmoralidad del gobierno por querer mantener vías de dialogo con el entorno de ETA. Y nada sucede. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Los ediles corruptos, algunos en la cárcel y otros aún no, muestran una absoluta falta de respeto hacia los ciudadanos con sus triquiñuelas sobre el territorio. Los casos son numerosos y notorios. Y los partidos, siguen reclamando más poder para los ayuntamientos, por aquello de la política de proximidad. Si hiciéramos un recuento de cuantos alcaldes tienen intereses inmobiliarios o son, directamente, constructores, promotores y hoteleros, veríamos que gran parte del territorio está en manos de quienes lo están destruyendo. Pero más allá de particularidades, parece que el propio sistema de partidos, es en gran parte el responsable de la corrupción. El gremialismo, las necesidades de financiación de campañas electorales costosas y el cierre de filas de las diferentes formaciones políticas, impiden la transparencia de la gestión pública. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Al mismo tiempo, muchos empresarios han abandonado la industria para tirarse de cabeza al negocio del ladrillo. Producir cosas, ya no da dinero, ahora lo que genera beneficios astronómicos es la especulación. Estamos basando nuestra economía en el cemento y eso es peligroso. No sólo porque la destrucción del “capital natural”, compromete nuestro futuro, es que además todo el dinero que hoy se invierte en especular y no en investigar, por ejemplo, dejará las pocas industrias que nos quedan en una débil posición respecto al mercado internacional, en constante evolución. Esos empresarios, que ya no invierten en I+D, ni en nuevas tecnologías, sino que simplemente intentan sacar el máximo beneficio a sus inversiones, están ejerciendo una presión que se intuye insoportable sobre la política. Y cada año se presentan ganancias astronómicas de los bancos, los socios naturales de la locura inmobiliaria, y se nos dice que es una muestra de nuestra fortaleza como economía creciente. Pero todo ese dinero es el que pierden las familias en sus vejatorias hipotecas y en sus recargos por cualquier gestión.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>En España ya no se vive, se sobrevive y los culpables son algunos de nuestros políticos que no sólo no nos defienden de los especuladores sino que muchos de ellos colaboran con esas prácticas corruptas. Se podrá decir que generalizar es erróneo, sin duda, pero es que el terror a no llegar a fin de mes, es bastante general. También se podrá decir que los políticos son un reflejo de la sociedad y que son tan sinvergüenzas como la mayoría de nosotros. Es posible, pero hay una diferencia, ellos son servidores públicos, y obtienen de nuestros votos un encargo concreto, aportarnos calidad de vida o al menos herramientas para mejorarla. Quizás ahí está el error de base, no les pedimos aumentar el PIB, les pedimos calidad de vida y no siempre el crecimiento económico la produce. La actual sensación de desprotección a las corrupciones y operaciones de urbanismo desaforado esta bajando la calidad de vida y sin embargo hace aumentar el PIB. Bill Clinton gano las elecciones a Bush padre, con aquella frase de “Es la economía, estúpido”, esperemos que alguien gané las próximas elecciones en nuestro país con otra frase y otra política: es la corrupción, estúpido. <o:p></o:p></span> </p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-1169122659859956312007-01-18T13:12:00.000+01:002007-02-14T20:36:07.253+01:00Balanç i bons propòsits<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://photos1.blogger.com/x/blogger/3586/1900/1600/235323/bons%20proposits.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 369px; height: 226px;" src="http://photos1.blogger.com/x/blogger/3586/1900/320/477730/bons%20proposits.jpg" alt="" border="0" /></a><br /><p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style=";font-size:10;color:black;" ><span style="font-size:78%;">Claret Serrahima, Òscar Guayabero (Avui 16 de gener de 2007)</span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style=";font-size:10;color:black;" ><o:p></o:p></span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" lang="CA" >Tradicionalment, aquest mes de gener es fa balanç de l’any anterior i es fan bons propòsits<o:p></o:p> per al que ve. En ambdós casos fem trampa. En el resum de l’any anterior, la balança es decanta cap a aquells esdeveniments que han succeït a partir del mes de setembre. Allò que queda més lluny de les vacances d’estiu s’esborra de la memòria. Respecte a les bones intencions, fins i tot abans de formular-les, ja sabem que no les complirem. En realitat, aquest 2007 serà més o menys com l’any anterior, tot i que esperem que resulti menys mogudet políticament i més interessant culturalment. Ho veieu, ja estem desitjant el que no és previsible que succeeixi. En tot cas, i intentant no fer de jutges del que han fet altres professionals, sí que ens sembla interessant repassar què ha donat de si el 2006, intentant recordar la part bona i la dolenta.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" lang="CA" ><o:p></o:p>Hem tingut tres consellers de Cultura en un sol any. Aquest fet per si mateix ja és estrany. Malgrat<o:p></o:p> tot, sembla que, a grans trets, la progressió ens porta a un millor escenari. La consellera<o:p></o:p> Mieras va deixar un mal ambient en el sector que Ferran Mascarell va alleujar. Tanmateix, el perfil de Mascarell seguia situant la cultura en l’òrbita de la política de partit. Malauradament no sabem si ho hauria fet bé, perquè no hi va haver temps. Però el nou conseller Joan Manuel Tresserras ha creat en pocs dies una bona sensació. Se li ha sentit dir que la cultura popular és la cultura que es fa al carrer, sigui ancestral o contemporània, és a dir que tan popular és un esbart dansaire com un grup de <i>performances</i> de carrer. És un interessant concepte, tenint en compte la tradició, mai més ben dit, d’anteriors governs de convertir la cultura popular en poca cosa més que fires medievals.<o:p></o:p><br />Però el més greu és que al voltant d’aquests canvis, o simés no també durant l’any, hem tingut tres directors de l’Institut Ramon Llull. L’últim gir és especialment perillós perquè està posant una </span><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" >eina de promoció de la nostra cultura a l’exterior, que hauria de ser independent, enmans de la política de partits, amb Josep Bargalló al capdavant.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" ><o:p></o:p>Potser, per tot plegat, la millor notícia del darrer any va ser l’inici del procés d’aprovació de la tan<o:p></o:p> desitjada llei per a la creació del Consell de <st1:personname productid="la Cultura" st="on">la Cultura</st1:personname> i de les Arts. És una bona notícia perquè és un projecte de futur i perquè va en la direcció que la cultura es faci amb criteris de qualitat, risc, innovació, etc., i no pas com a part de les polítiques de partit. Encara recordem capítols com el delnomenamentde Joseph Serra com a director del Museu Picasso. Ara comença el procés parlamentari; esperem que sigui obert i participatiu. ¿Serem capaços, des del sector cultural, de marcar els objectius, les línies de treball, les subvencions, etc., sense fer quotes de sector o capelletes?És un repte interessant per al proper any i els que vindran.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32); font-weight: bold;font-size:100%;" >El gris com a color de l’any</span><span style=";font-size:100%;color:black;" ><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" ><o:p></o:p>Una de les exposicions més interessants de l’any ha estat <i>L’art</i> <i>del risc. Circ contemporani català</i>.<o:p></o:p> KRTU ja ens té acostumats a aquestes exploracions d’arqueologia contemporània. La del circ era<o:p></o:p> especialment necessària, per allò d’efímer que té el sector. Pocs mesos més tard, hem vist com un<o:p></o:p> dels participants a l’exposició, el col·lectiu <st1:personname productid="La Makabra" st="on">La Makabra</st1:personname>, viviaunsurrealista viacrucis que demonitzava els seus pallassos imalabaristes. Una ciutat sense pallassos és una ciutat morta d’avorriment.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style="font-family:trebuchet ms;"><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-size:100%;" ><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p><span style="font-family:trebuchet ms;">Ha estat un any negre pel que fa a les televisions. Tenim una BTV desactivada com amegàfon del que passa a la ciutat, per obra i gràcia de l’Ajuntament de Barcelona. Només cal veure com de destralera ha estat la supressió i posterior censura del darrer programa de </span><i style="font-family: trebuchet ms;">Saló de lectura</i><span style="font-family:trebuchet ms;">. Al voltant de les eleccions, es va produir un debat interessant sobre els mitjans de comunicació públics. La gestió al capdavant de </span><st1:personname style="font-family: trebuchet ms;" productid="la Corporació Catalana" st="on">la Corporació Catalana</st1:personname><span style="font-family:trebuchet ms;"> de Ràdio i Televisió de Joan Majó ha estat un punt negre de l’any, potser dels darrers anys. Corren rumors de canvis, benvinguts seran. L’aposta per una televisió de baix perfil intel·lectual ha deixat TV3 en poc més que una televisió de barri, però ambmés pressupost, ambalgunes –poques– i honroses excepcions. L’anomenat entreteniment familiar cada cop és menys divertit i més somnífer. Tot un repte per al nou conseller de Cultura, ja que també ho és de Comunicació.</span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="color: rgb(35, 31, 32);font-family:Arial;font-size:10;" ><span style="font-size:100%;"><o:p style="font-family: trebuchet ms;"></o:p></span><span style=";font-family:trebuchet ms;font-size:100%;" >Finalment, els primers mesos de la nova directora del MNAC, Maria Teresa Ocaña, no han suposat un canvi en la perillosa manca de qualitat de les seves exposicions. No és tan sols que ens portin la mediocre col·lecció d’art europeu delMetropolitan de Nova York, és que la majoria de les seves exposicions no tenen la qualitat que esmereix un museu nacional, fins i tot si és el d’un país tan estrany com el nostre.</span><o:p></o:p></span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-19237482.post-1167486608113181142006-12-30T14:49:00.000+01:002007-02-14T20:36:45.987+01:00Esto si es lo que parece<p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES">Cuando en las películas un personaje se encuentra a su mujer con otro o al revés, la frase recurrente es justamente “esto no es lo que parece”. La evidencia de la imagen es tan contradictoria con la frase que a menudo se nos escapa una sonrisa. ¿Cómo se puede ser tan estúpido como para intentar negar algo que a todas luces es evidente? Pues últimamente, leyendo la prensa, no hago más que encontrar a escenas parecidas y siempre la absurda frase. Lo curioso es que al contrario que en el cine nosotros como cónyuges engañados no salimos airados de la casa para nunca volver sino que nos encogemos de hombros y aceptamos la justificación por irrisoria que parezca. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Sale en la televisión el consejero de interior mallorquín y dice que cuando habló con el Alcalde de Andratx el mismo día de su detención no le estaba avisando y lo promete 14 veces. Esa antigua estrategia del PP que dice que si repites algo muchas veces aunque sea falso empieza a hacerse verdadero. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Sale Bush y dice que a pesar de que en Irak no hay armas de destrucción masiva, que a pesar de que no habían ningún vinculo con Al’Qaeda, el mundo es más seguro con Sadam ejecutado. Eso no convierte a Hussein en un mártir, es probable que se haya ganado una muerte dolorosa, pero Bush nos dice “esto no es por el Petroleo” y se queda tan ancho. Y nosotros tragando y llevando unos cuernos de alce, que son más propios de esta época.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>TVE, paga 42.000 euros, por programa a Carmen Martinez-Bordiu la nieta del dictador Franco por mover su palmito en Mira quine baila. Y lleva ya semanas y semanas en la pista de baile de la televisión publica y pasando por caja, claro. A la preguntas sobre el tema la directora de la televisión dice desconocer esa cantidad y que no ve motivo para no contratar a la nietísima y a nosotros nos sigue creciendo la cornamenta. Tanto nos ha crecido que ante fragantes engaños ni tan solo pedimos explicaciones, no llegamos ni a oír el consabido “esto no es lo que parece” porque nos vamos a la cocina a preparar un café para cuando los adúlteros den por terminado su revolcón en nuestra propia cama.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Si no es así, no se entiende como dejamos que Zaplana siga en la política después de afirmar en una conversación telefónica grabada “yo estoy en política para forrarme”. Su partido no lo echará pero, ¿no hay sistema democrático para inhabilitarlo?<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>Pero vayamos más allá. El ayuntamiento de Barcelona dice que quiere reconvertir antiguas fábricas en centros de producción cultural. En realidad dia a dia sus acciones indican lo contrario. Can Ricart, Can Batlló y un largo etcétera son pruebas de ello. Pero es cierto, hay dos fábricas en que se proponen usos culturales, Can Fabra y <st1:personname productid="La Escocesa. Ambos" st="on"><st1:personname productid="La Escocesa." st="on">La Escocesa.</st1:personname> Ambos</st1:personname> recintos fabriles han sido previamente comprados por una misma inmobiliaria, Renta Corporación. En el staff directivo de<span style=""> </span>esta empresa hay exministros del PP i del PSOE i antiguos altos cargos de CIU. Can Fabra, fue comprada por 30 millones de euros. Solo unos meses más tarde el Ayuntamiento se la compró por 51 millones y eso teniendo en cuenta que el consistorio había valorado el conjunto fabril por 37 millones. ¿No es lo que parece? Ahora están en gestiones para vender al Ayuntamiento <st1:personname productid="La Escocesa." st="on">La Escocesa.</st1:personname> <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="" lang="ES"><o:p></o:p>El Barça después de meses con gestiones con posibles patrocinadores decide hacer una operación novedosa, patrocinar ellos a UNICEF. Se ha vendido como un acuerdo humanitario pero, a nadie le surgen preguntas? Si las gestiones anteriores se abortaron porque Laporta pedía mucho dinero, como es posible que de repente decida, no solo ganar sino regalar dinero. ¿A nadie le llama la atención que cuando salen los jugadores se vea el logo de UNICEF con Nike? ¿A nadie se la ha ocurrido que es Nike quien está pagando la operación para limpiar su imagen? ¿No es lo que parece?<o:p></o:p></span></p>guayaberohttp://www.blogger.com/profile/01299085561246124143noreply@blogger.com1