Claret Serrahima, Òscar Guayabero (Avui 16 de gener de 2007)
Tradicionalment, aquest mes de gener es fa balanç de l’any anterior i es fan bons propòsits per al que ve. En ambdós casos fem trampa. En el resum de l’any anterior, la balança es decanta cap a aquells esdeveniments que han succeït a partir del mes de setembre. Allò que queda més lluny de les vacances d’estiu s’esborra de la memòria. Respecte a les bones intencions, fins i tot abans de formular-les, ja sabem que no les complirem. En realitat, aquest 2007 serà més o menys com l’any anterior, tot i que esperem que resulti menys mogudet políticament i més interessant culturalment. Ho veieu, ja estem desitjant el que no és previsible que succeeixi. En tot cas, i intentant no fer de jutges del que han fet altres professionals, sí que ens sembla interessant repassar què ha donat de si el 2006, intentant recordar la part bona i la dolenta.
Hem tingut tres consellers de Cultura en un sol any. Aquest fet per si mateix ja és estrany. Malgrat tot, sembla que, a grans trets, la progressió ens porta a un millor escenari. La consellera Mieras va deixar un mal ambient en el sector que Ferran Mascarell va alleujar. Tanmateix, el perfil de Mascarell seguia situant la cultura en l’òrbita de la política de partit. Malauradament no sabem si ho hauria fet bé, perquè no hi va haver temps. Però el nou conseller Joan Manuel Tresserras ha creat en pocs dies una bona sensació. Se li ha sentit dir que la cultura popular és la cultura que es fa al carrer, sigui ancestral o contemporània, és a dir que tan popular és un esbart dansaire com un grup de performances de carrer. És un interessant concepte, tenint en compte la tradició, mai més ben dit, d’anteriors governs de convertir la cultura popular en poca cosa més que fires medievals.
Però el més greu és que al voltant d’aquests canvis, o simés no també durant l’any, hem tingut tres directors de l’Institut Ramon Llull. L’últim gir és especialment perillós perquè està posant una eina de promoció de la nostra cultura a l’exterior, que hauria de ser independent, enmans de la política de partits, amb Josep Bargalló al capdavant.
Potser, per tot plegat, la millor notícia del darrer any va ser l’inici del procés d’aprovació de la tan desitjada llei per a la creació del Consell de la Cultura i de les Arts. És una bona notícia perquè és un projecte de futur i perquè va en la direcció que la cultura es faci amb criteris de qualitat, risc, innovació, etc., i no pas com a part de les polítiques de partit. Encara recordem capítols com el delnomenamentde Joseph Serra com a director del Museu Picasso. Ara comença el procés parlamentari; esperem que sigui obert i participatiu. ¿Serem capaços, des del sector cultural, de marcar els objectius, les línies de treball, les subvencions, etc., sense fer quotes de sector o capelletes?És un repte interessant per al proper any i els que vindran.
El gris com a color de l’any
Una de les exposicions més interessants de l’any ha estat L’art del risc. Circ contemporani català. KRTU ja ens té acostumats a aquestes exploracions d’arqueologia contemporània. La del circ era especialment necessària, per allò d’efímer que té el sector. Pocs mesos més tard, hem vist com un dels participants a l’exposició, el col·lectiu La Makabra, viviaunsurrealista viacrucis que demonitzava els seus pallassos imalabaristes. Una ciutat sense pallassos és una ciutat morta d’avorriment.
Ha estat un any negre pel que fa a les televisions. Tenim una BTV desactivada com amegàfon del que passa a la ciutat, per obra i gràcia de l’Ajuntament de Barcelona. Només cal veure com de destralera ha estat la supressió i posterior censura del darrer programa de Saló de lectura. Al voltant de les eleccions, es va produir un debat interessant sobre els mitjans de comunicació públics. La gestió al capdavant de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Joan Majó ha estat un punt negre de l’any, potser dels darrers anys. Corren rumors de canvis, benvinguts seran. L’aposta per una televisió de baix perfil intel·lectual ha deixat TV3 en poc més que una televisió de barri, però ambmés pressupost, ambalgunes –poques– i honroses excepcions. L’anomenat entreteniment familiar cada cop és menys divertit i més somnífer. Tot un repte per al nou conseller de Cultura, ja que també ho és de Comunicació.
Finalment, els primers mesos de la nova directora del MNAC, Maria Teresa Ocaña, no han suposat un canvi en la perillosa manca de qualitat de les seves exposicions. No és tan sols que ens portin la mediocre col·lecció d’art europeu delMetropolitan de Nova York, és que la majoria de les seves exposicions no tenen la qualitat que esmereix un museu nacional, fins i tot si és el d’un país tan estrany com el nostre.
