Me traslado a http://guayabero.net/blog

Definitivamente me mudo de casa, puede usted seguir
leyéndome, si le place, en http://guayabero.net/blog

Que tengan ustedes unas buenas fiestas.

Un pais de burros

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui, 18 de desembre de 2007)
Anem de cap a ser un país d’analfabets, de curts de gambals, potser aviat l’ase català deixarà de fer gràcia per la seva incòmode similitud amb nosaltres. Hem tingut notícies preocupants sobre lamanca de qualitat de la nostra educació. Per altra banda, es parla de la difícil conciliació de l’horari laboral i les dinàmiques familiars.Òbviament, hi ha relació entre ambdós problemes.
La manca d’excel·lència en els nostres estudiants és una problemàtica àmplia i complexa de la qual parlarem en un altre ocasió. Ara només direm que la confusió entre educació i ensenyamentens fa retreure als pares que no tinguin el nivell per fer els deures amb els fills, i als mestres que no els inculquin valors morals. Si aquesta confusió s’hagués tingut en el franquisme, ara només tindríem falangistes morals i analfabets casolans.
Diuen que hem perdut en comprensió lectora.És a dir, es llegeix poc i per tant no s’entén el que es llegeix, o bé, ennoentendre el que es llegeix, es deixa de llegir.És depriment, no ja per a la nostra cultura, sinó per la pèrdua del plaer –relativament econòmic i íntim– que produeix la lectura apassionada. Sap greu que s’ho perdin els joves, ara que els cobrem fins i tot per existir, que els penalitzem per beure el mateix que bevíem nosaltres, que els demonitzem per voler córrer amb motos que els venem nosaltres, per provar drogues que nosaltres hem inventat i
que els avorrim ambla nostra televisió rància i moralista.
Pel que fa a lamancade temps per a la vida familiar, és certament un despropòsit que les dependències a les nostres feines ens deixin sense temps, ni forces, per cultivar aquests lligams. Després d’anys de lluites sindicals i socials per assolir les 40 hores, a les portes de les 35, ara fem passos enrere per mantenir la feina o per aconseguir uns recursos de subsistència.
D’altra banda, la indústria de l’oci no deixa de créixer en la seva oferta cada cop més enlluernadora, més fascinant i alhoramés buida. Menys temps lliure i més oci en un estat del benestar que sembla pensat per adormirnos a tots plegats. On queda l’espai per a la cultura? Cada cop es més difícil acudir a una conferència, una lectura literària, una exposició, o qualsevol altre acte cultural i no veure un panorama desolador. Sovint són els organitzadors el gruix del públic. Acaba sent endèmic. Altra cosa són les inauguracions, plenes de gom a gom per personal del sector, ja que s’hi mercadegen, aquí i allí, els propers encàrrecs institucionals o privats. L’extrem és al teatre i a la dansa, on els actors i ballarins estan per igual a d’alt i a baix de l’escenari. Cas a part són aquestes obres musicals o suposadament “familiars” que tenen la funció contemporània del vodevil, però amb més recursos. És pur entreteniment, cosa gens menyspreable, però que de totes totes no és pot convertir enel pal de paller de la nostra cultura.

Conciliació cultural
Cultura ve de cultivar, i el nostre hort està avuimés mort que viu. I per obtenir qualsevol fruit cal temps. Cal temps, per a la família i també per cultivarse. Entre d’altres coses, per poder transmetre la passió per la cultura a les futures generacions, i això és educació, no ensenyament.
Ens cal temps per passar de ser consumidors culturals a poder, si ens plau, ser emissors de cultura. I si volem fer-ho en família, fantàstic, però ens cal temps per a la cultura.
Hi ha raons que ho justifiquen: de salut mental, de creixement personal, de drets civils, però a més a més hi ha raons econòmiques. En un recent estudi es diu que les empreses dedicades a la
innovació i a la creació en camps com l’arquitectura, l’audiovisual, la moda i el disseny, ja representen a Barcelona i la seva àrea metropolitana el 20% del PIB.
La nostra societat serà estúpida si no veu els recursos destinats a la producció cultural com una inversió, però també entoma com una bona inversió els recursos per poder gaudir de la cultura. La comprensió lectora també és saber llegir entre línies.
A l’era de la informació, l’era del coneixement, és absurd que el pensament sigui el que menys temps ocupa a les nostres jornades diàries. Certament, la competència entre cultura i oci és difícil, però almenys, cal dotar-nos de temps i de mitjans per poder escollir. “Tanquem dolçament els ulls als morts; és així, dolçament, com cal obrir els ulls dels vius”, ens diu Jean Cocteau a cau d’orella, en el seu magnífic La crida a l’ordre, traduït recentment per l’Editorial Mediterrània. Potser és hora de treure’ns la son de les orelles i treballar per una conciliació cultural.

Arquitectura de codi obert

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 6 desembre 2007)
Parlar de cultura digital sempre queda bé, però avui he quedat amb David Juárez i Joan Escofet al seu estudi, Straddle3, per saber, realment, què vol dir “treballar entre l’arquitectura i els nous mèdia”. Hi trobo més llibres i plantes que ordinadors, però és ple de cables, càmeres i aparells que no reconec que pul·lulen per una taula de ping-pong.
I. la música és important
El Joan fa visuals per al grup Luve i en David fa de DJ. “És part de la nostra vida, entenem que la festa, no l’espectacle, és un moment de crear col·lectivament”. El 1996 van participar en un concurs de vivendes. La seva proposta eren uns habitatges modulars a partir d’una estructura
d’instal·lacions que suportava el conjunt. Una manera de fer que ens remet a l’obra de Habraken o Yona Friedman. Però no era tan sols una solució constructiva, la idea era que el bloc sencer estigués gestionat pels seus habitants de forma comunitària.
II. Llenguatges, conceptes
L’estudi es crea el 1998. “Ens interessava establir lligams entre aquesta nova tecnologia que era la xarxa i l’arquitectura tradicional”. D’aquí va sortir elnom de Straddle3, que vol dir alguna cosa
com “cavalcant el temps”, tret d’un text de John Berger, amb un 3 que va sercosa de la xarxa: l’1 i el 2 estaven ocupats com a domini, una decisió molt digital.
III. Esperit col·lectiu
Internet els va oferir la possibilitat, per la influència de Josep Saldaña, de descobrir un lloc on es crea en comú, de forma horitzontal. Un cop descobreixen el software lliure, la idea traspassa la pantalla i impregna el seu treball arquitectònic. “Des del software lliure hem arribat a la sostenibilitat. Quan treballes amb elements vegetals que estan vius és com quan treballes a la xarxa, que també és viva,muta, canvia, evoluciona”.
IV. Internet és un territori
“Internet és un espai on es pot construir, és una manera de fer arquitectura entenent la web com a casa d’algú o com a lloc públic, etc.”. De sobte, em citen Heidegger quan deia que habitar ve de cultivar, de cuidar. “Com a arquitectes la nostra tasca és fer possible aquesta manera d’habitar més enllà d’estar”.
V. Més píxels que totxos
Han participat activament en la defensa de Can Ricart, un lloc que tenia molt a veure amb la seva actitud de treballar en una xarxa de producció amb diferents artesans, artistes, fusters, etc. “Can Ricart era justament això, la hibridació d’usos de què tant es parla i la interdisciplinaritat”. En aquell entorn van crear encontres amb arquitectes que compartien aquesta actitud com els col·lectius RieretaNet, Citymined, Hackitectura i professionals com Santiago Cirugeda o Itziar González. Va ser un moment en què es van visualitzar les dinàmiques oposades entre la societat civil i els poders polítics i econòmics. La participació ciutadana és al centre del debat: “Participar no és enviar un SMS, sinó organitzar-se i donar valor a les necessitats i els neguits col·lectius, per sobre dels interessos privats i les pressions urbanístiques”.
VI. La intel·ligència col·lectiva
Els processos vius de la ciutat tenen molt a veure amb la idea de codi obert, en el qual s’aboquen coneixements individuals perquè un altre els aprofiti i faci un pas endavant. Un dels seus darrers projectes ha estat fer una cúpula geodèsica, undomo com els de Buckminster Fuller. Després dels seusopen fridays, en què obrien el seu espai de treball per a trobades col·lectives, eldomo és una extensió d’aquesta recerca d’espais de trobada. L’han muntat en festivals de música experimental, al circ de La Makabra i a trobadesLinux. “La ideaésque s’utilitzi de forma oberta i sense guions previs”. En aquest moment, estan projectant un cinema portàtil i gestionen uns contenidors multifuncionals, però la seva trajectòria és heterogènia: des de proteccions sonores per a les desaparegudes terrasses del Moll de la Fusta a publicacions, vídeos documentals o restaurants. “Pensàvem en un espai on la gent anés a alimentar-se en tots els sentits, fèiem l’arquitectura, la programació de l’activitat cultural, la web, etc.”. Mentre feien una taller de pírcings, va passar un alemany i els va encarregar tota una planta industrial a Mollet: van anar
d’un espai de 40 m2 i un pressupost sota mínims a una nau enorme amb oficines, laboratoris i tallers.
Conclusió de l’experiència digital
“Les teves intervencions formen part del procés evolutiu no pas des d’una talaia de demiürg”. No cal dir que els podeu visitar a casa seva: www.straddle3.net , la porta és oberta.

Som un abocador de restes de sèrie

Oscar Guayabero (Suplement de Cultura, 22 de novembre de 2007)

De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”. Dues maneres d’afrontar l’arquitectura que s’han vist en la seva proposta del Camp Nou, en la qual aposta clarament per l’estructura, pels ossos, a contracorrent del projecte guanyador. Em diu que a pesar de no voler semblar moralista, les solucions epitelials no li interessen. “Acabo d’arribar de Tòquio, només els interessen els primers cinco deu centímetres de l’arquitectura, l’interior és anodí, d’enginyeria. Si ens concentrema la pell, estem a un pas de desaparèixer”.

Un estranger a casa
Mateo té una imatge com d’etern viatger. Entre rialles confessa que el veuen més fora de Barcelona que aquí. Li repeteixo una pregunta que ell li va fer fa uns anys a Enric Miralles, que és si es considera un arquitecte català: “A vegades m’han dit, veient les meves obres, que no semblen d’un arquitecte català, però no sé si és un elogi o un retret”. “Estic interessat en aspectes molt locals, però alhoraemveig molt distant de segons quines dinàmiques del nostre país”. En els seus textos es pot intuir un procés que ha anat del que és global al que és local, li comento, i ell carrega contra el localisme mal entès. “No podem pensar, com veig que està passant a Barcelona, que ens vinguin a buscar i que ens parlin en català. Això és el suïcidi d’un país”. Però alhora estem omplint la ciutat de peces d’arquitectes estrelles, elsmés globals. Mateo ens adverteix que ser una ciutat provinciana ens converteix en un abocador d’escombraries, on es llencen les restes de sèrie. Certament, podem tenim grans noms i no tenir les seves millors obres. Tornant al discurs global, ell emmarca Miralles en la tradició catalana de Jujol i Gaudí, organicista, poètica i surrealista. Penso que ell podria seguir el camí de personatges com Josep Pla, que podia quedar-se fascinat de com els pescadors d’una cala fan el peixet a la barca però que se li feia petita la idea de pàtria que tenien molts dels seus contemporanis. “Aquesta imatge m’interessa molt. Emtrobo molt còmode observant la particularitat d’un lloc, però en canvi m’avorreixen les etiquetes”.

Fantasmes i ovnis
El perill de la vida global és el desarrelament, aquesta sensació d’estar permanentment de pas, com als aeroports, envoltats d’ovnis. Mateo descriu el seu centre de convencions del Fòrum com un d’aquests famosos nollocs, però en canvi, a la seu per al Bundesbank a Leipzig, el lloc va ser el
motor del projecte. “El lloc té unes condicions prèvies físiques i històriques, el que jo anomeno els fantasmes. Al Bundesbank aquests fantasmes eren molt potents, des de la tradició germànica al racionalisme, passant pel llegat comunista”. Caldria preguntar-se com podem treballar entre aquestes dues esferes, la global de moviment, de fluxos, d’informació permanent, i la local amb les seves arrels, la seva llum concreta, les seves necessitats particulars, la seva olor. “Els edificis poden navegar pel que és global, però necessiten el contacte amb la realitat local per poder aterrar i arrelar-se”. Potser cada projecte es un viatge des del que és global, abstracte, indefinit, a la realitat local, matèrica, pragmàtica. “Quan començo a fer un projecte no el puc pensar des de la pura eficàcia. Començo intentant entendre quina és la situació, sense formes predeterminades, estratègicament abstracte”. Però l’arquitectura és física, real, palpable. “Un edifici que no té un bon nivell de precisió material és grotesc. El cos a cos amb la matèria em fa por, cada copmés, perquè sé la importància que té per a un edifici i que la batalla amb els materials no es pot perdre”. Surto amb una imatge encara més dual d’en Josep Lluís Mateo, una mena de dilema constant entre dues variables, dos camins, dues actituds. Potser hi ha dos Mateo; el que he conegut avuim’interessa, n’he après un munt sentint-lo, ja veurem quan em trobi amb l’altre.

Un consell, no feu Consell

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)

Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.

El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.

Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.

Cultura en mans dels experts i no dels tècnics

Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.

El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.

És més sostenible Nova York que Idaho

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 8 de novembre de 2007)

Amb poca assistència dels nostres arquitectes il·lustres es va celebrar fa uns dies un simposi sobre les relacions, sempre difícils, entre l’home i la natura. Va ser dins de l’Arquiset, una
setmana de l’arquitectura organitzada entre l’Arquinfad i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. De tot plegat, en parlo amb José Luis de Vicente, el seu comissari. El títol ja ens dóna pistes: Treballar amb la natura, sovint des de l’arquitectura es treballa sobre la
natura, ignorant la natura i en contra de la natura, el fet d’insinuar que podem treballar amb ella, colze a colze és, simés no, suggerent. De Vicente és d’aquells personatges intrusos que te’l trobes sempre allà on no ho esperes. Amb una carrera sòlida al voltant de la cultura digital, també ha treballat per difondre termes com ara Creative Commons i Copyfight. Però, què hi fa comissariant un cicle d’arquitectura? “M’interessa com s’està renovant el moviment
ecologista, històricament utòpic, incitant els creatius, com ara els arquitectes i dissenyadors, a una renovació dels paràmetres en què treballen”. L’ecologia ha deixat de ser utòpica perquè no tenim altra opció. “Cal forçar el que William McDonough anomena una nova revolució industrial basada no ja en una economia extractiva que li pren a la natura allò que necessita sense miraments, sinó en una economia circular, en què som un agent més d’un cicle en què les escombraries siguin menjar”.
Què pot fer l’arquitectura? Per trobar respostes en aquest cicle, es va comptar amb l’arquitecte Bill Dunster de l’estudi ZEDfactory, la biòloga Rose Tocke de l’institut Biomimicry
Guild i l’ecòleg Ramon Folch, entre d’altres. Les respostes no sempre son evidents, el model de ciutat densa, històricament vist com a negatiu, és força més sostenible que l’actual model expansiu de baixa densitat que ens porta a l’ocupació del territori i a problemes de transport, com es veu a Rodalies de Renfe. Si del que es tracta és de minimitzar l’empremta ecològica és més fàcil fer-ho des d’un model de ciutat que des d’un urbanisme amb unifamiliars.
D’altra banda, no podem seguir construint d’esquena a les condicions locals i suplir aquest autisme ambiental amb pròtesis energètiques, com ara aires condicionats, calefaccions,
il·luminacions artificials, etcètera. Si més no, evitarem brots de legionel ·la o de lipoatròfia.
En aquest context, l’arquitectura del segle XX, segons Ramon Folch, pot ser una excepció en la història de l’arquitectura, que tornarà inevitablement a entendre’s amb la natura o simplement no existirà. Estem en la ressaca del moviment internacional. “S’estan construint als Emirats Àrabs veritables titànics energètics, basats en la oil addiction”.

Noves paraules, vells costums
L’arquitectura té solucions energèticament òptimes que hem oblidat i que cal recuperar. És el que ara s’anomena biofília, un terme nou per a un vell costum: llegir la natura per aprendre’n.
Potser és absurd haver de batejar-lo amb un neologisme, però benvingut sigui si serveix per potenciar entorns ambientalment amables.
Alhora, s’estan desenvolupant nous materials. Blaine Brownell, autor del llibre Transmaterial, ens va dir que en els darrers 15 anys han sortit mésmaterials nous que tots els que l’home
ha tingut en tota la història. No cal renunciar a aquestes innovacions, sinó veure com ens poden ajudar. Per exemple, creant substituts eficaços dels que es generen a partir dels
combustibles fòssils o matèries primeres no renovables. També hi ha materials biomimètics que es basen en els principis de la natura per implementar- se, són reciclables sense perdre propietats mecàniques o són totalment biodegradables. “Una idea bàsica és no conformar-nos a ser menys contaminants, sinó que hem de capgirar la tendència i contribuir amb la nostra feina a millorar la situació”.
Ens cal generar un impacte ecològic positiu. Aquí entrem en el difícil terreny del decreixement. “El creixement econòmic no és positiu per principi, pot ser-ho, però també
pot ser un factor la pèrdua de qualitat de vida”. Caldria preguntar-se l’estat de salut de la nostra arquitectura en aquests termes. Només cal passejar-se per la zona Fòrum, amb els seus gratacels dispersos plens d’aparells d’aires condicionats i pensats per sortir amb el cotxe des del pàrquing fins al centre comercial a comprar el pa, per veure que tenim molta feina. “És necessari començar a treballar en l’educació i que a les facultats no es doni per bona una construcció que es basa en pròtesis energètiques ignorant les condicions bioclimàtiques locals”.

L’arquitectura és una eina social

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 25 d'octubre de 2007)

Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la Rambla, és el pati del darrere de la Boqueria, brut i ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir un nou espai de centralitat del Raval. Recordo unes pintades de fa alguns anys que deien: “El Raval és com un formatge: més forats, menys formatge”. En aquest cas pot passar al contrari i d’un forat desafortunat es pot aconseguir un espai d’ús veïnal i ciutadà. D’aquest i d’altres projectes, en parlo amb Carme Pinós, arquitecta coneguda per la seva associació amb Enric Miralles, però amb una sòlida carrera individual. “No m’interessa ser la que construeix més, jo vull tocar el cel amb l’arquitectura”.

A la Gardunya hi ha diversos interessos dels agents que hi actuen, des de l’Escola Massana als comerciants de la Boqueria i els propietaris del pàrquing, sense oblidar els veïns. En processo participatius, com aquest, l’arquitecte esdevé catalitzador de neguits i expectatives, però sense oblidar que l’obra pertany a la ciutat en conjunt. En tot cas, ja no és l’arquitecte geni que veu el projecte. El procés recorda el de la plaça Lesseps, portat per l’arquitecta Itziar González, l’actual regidora del Raval. “Els arquitectes hem de tenir la capacitat de ser receptors, de trobar consensos. L’arquitectura és una eina social: per tant, el seu pas per la gestió pública pot ser molt positiu”. L’arquitectura sempre ha estat a prop del poder, sigui la noblesa, l’església o actualment el capital, i precisament per això pot esdevenir un primer mur de contenció del poder i la seva pressió cap als ciutadans, i un negociador efectiu per apaivagar el frenesí especulatiu del mercat. El desafiament és que la Boqueria, el mercat més important de Barcelona, tingui alhora dues entrades amb la mateixa dignitat i no pas una gran entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del barri. La trama de la plaça és gairebé medieval i crea espais a diferents escales per adaptar-se als usos i articular l’espai. L’apropament a la plaça es fa més des d’un urbanisme de petita escala que des d’una rotunditat arquitectònica. S’intenta captar els camins invisibles que creen els usuaris. Per aquest propòsit, Pinós recorda com fa alguns anys va investigar els pobles interiors de Mallorca, gairebé aturats en el temps, i comels seus habitants havien creat una xarxa de camins que responien a les hores de sol, les èpoques de l’any, el temps de la passejada, considerant-los com a patrimoni intangible d’aquestes poblacions.
Tornant a la Gardunya, l’Escola Massana tindrà l’entrada per un lateral i perdrà l’oportunitat d’una entrada espectacular, per fugir del possible moviment turístic de la plaça i encarar-se amb un passatge que comunica amb la biblioteca, per potenciar-ne la relació. En canvi, la seva sala d’exposicions donarà a la plaça per incitar la visita dels passavolants.

Els clients moren, els edificis no
A l’edifici Torre Cube deMèxic, Pinós va generar un gratacel permeable i va crear uns corrents d’aire que redueixen la necessitat de climatització artificial. El clima de la ciutat ho afavoreix, però tots els edificis d’oficines que es construeixen són caixes de vidre tancades que dupliquen la insolació solar, amb aires condicionats per tornar a la temperatura que tindrien si no fossin de vidre. A la Torre Cube hi ha una actitud per enfrontar-se al projecte des d’una perspectiva que superi l’encàrrec i trobar solucions ambientalment òptimes amb un grau de responsabilitat més enllà d’un edifici singular, que és el que volia el client. “Els clients moren, els edificis queden”. Pinós afirma convençuda que no sols és un tema de sostenibilitat, sinó de dignitat per als qui hi treballaran vuit hores el dia. Els edificis de Carme Pinós són, més enllà de contenidors suggeridors, espais. “No aniré a fer la meva arquitectura aquí i allà, amb un estil predefinit”. Potser per això cap ajuntament posarà a la seva llista d’edificis icònics un de Carme Pinós, perquè les tipologies dels resultats són tan variades com les necessitats que els generen. “Un edifici únicament icònic és el resultat de la limitació de l’arquitecte per trobar la solució adequada; si bé les catedrals eren icòniques, tenien la seva bellesa en els espais que creaven”. Reivindica amb vehemència la qualitat espacial i la dignitat de qui habita els espais, com a requeriment prioritari, i alhora el diàleg amb la ciutat, més enllà “d’escultures enormes on cap gent a dins”.

Barcelona Titanic

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 23 octubre 2007)

Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat. Era l’època del Barcelona, posa’t guapa. L’eslògan ja ens hauria d’haver fet sospitar el posterior naufragi. És cert que, lluny de la capital de l’Estat, sembla que s’han de buscar excuses per millorar infraestructures, però el preu que hem pagat ha estat la desaparició de la mateixa ciutat, convertida en un aparador on es mira però no es toca. Com en el Titanic, l’arrogància ens va fer creure que estàvemsituant la ciutat al capdavant del món i tan sols estàvem fent la feina bruta dels tours operators famolencs d’un destí turístic al sud d’Europa. El nostre particular iceberg ha estat la sobreexplotació turística de la ciutat, que ara fa aigües per tot arreu. I el que s’enfonsa primer és la nostra cultura emergent.

Tu què faries?, diu l’actual campanya de participació ciutadana de l’Ajuntament. Si fos possible, nosaltres faríemun pas enrere i renunciaríem a alguns avenços a canvi de recuperar l’autenticitat, que si bé no ens feia més cosmopolites, ens ajudava a llevar-nos cada matí amb ganes de fer ciutat. I sobretot no li direma l’Ajuntament el que ens agradariafer,perquèhihaelperill que s’ho apropiïn i ho facin malbé. Un cas clar: els ciutadans, de manera espontània, responent a una sensibilitat ecològica global, prenen possessió de la ciutat amb les bicicletes. La resposta de l’Ajuntament no es deixar fer i que les dinàmiques ciutadanes marquin el camí, sinó crear el Bicing, capitalitzant l’èxit que suposa l’ús ciclista en una ciutat pensada per als automòbils. Immediatament, fan una nova ordenança que posa tantes dificultats a l’ús de la bici que vénen ganes d’anar sempre amb totterreny. ¿No hauria estat més sensat, simplement, millorar els serveis als ciclistes a mesura que aquests els anessin reclamant? Això no fa per als nostres governants. Desallotgen d’un espai recuperat per a la ciutat els que fan circ i els tracten com a delinqüents perillosos i després els donen el caramel enverinat d’un espai al Fòrum. Si no l’accepten, ja no podran queixar-se més; si ho fan, deixaran pel camí una important dosi de llibertat. El pitjor és que aquesta fal·lera per fer de la ciutat un etern aparador està ja integrada a la societat. Els pocs espais de creació alternativa es converteixen ràpidament en captius de la moda on, a banda de consumir drogues i vestir a l’última, creient que és això la modernitat, no passa res d’excitant. Caldria reflexionar sobre l’augment de la circulació de drogues entre els joves, però sobretot que no sigui amb una ordenança que hi afegeixi pressió, sinó tenint les orelles ben obertes per escoltar els seus neguits i, per sobre de tot, deixar fer.

Fi de segle, fi de cicle

Quan parlem d’èxits de vendes, d’audiències o de lectors sovint atribuïmal llibre, al programa de TV o al diari un esperit populista i gens innovador, fins hi tot parlem de teleporqueria o groguisme en premsa. El que funciona és el que respon a allò que el públic pot assumir sense cap esforç. Sorprenentment, quan parlem de nombre de visitants ningú reflexiona que potser Barcelona s’ha convertit en una ciutat escombraria, de consum ràpid. El turista sap què es trobarà abans de venir, no hi ha sorpreses i conseqüentment marxa raonablement satisfet. Perquè això sigui possible, la ciutat ha hagut de perdre aquella flaire canalla que tenia, una petita part de llibertinatge i d’anarquia que era, si més no,part de la nostra tradició. Un exemple és el fenomen okupa. Més enllà del problema de l’habitatge, coent conflicte sense solució encara, les cases okupes són veritables laboratoris socials i polítics, potser com en el tardofranquisme ho van ser les universitats. Els joves, si bé és cert que amb una fascinació romàntica per la lluita urbana, aprenen què és decidir en comunitat. Han de, per força, implicar els veïns per evitar conflictes i acullen col·lectius de tot tipus esdevenint els veritables centres cívics dels barris. Els suposats nius d’inadaptats i drogoaddictes són, comparats amb els llocs d’oci nocturn, reserves xirucaires i saludables. Tanmateix, no cal tirar la tovallola: és evident que estemal final d’un cicle, un fi de segle retardat amb signes clars de decadència, d’eclecticisme manierista i de sarcasme depressiu. Gairebé ningú ja no es creu aquesta ciutat, ja no il·lusiona. Com en els aparadors de les pastisseries, és millor per a la vista que per al gust, que enfarfega de seguida. Un nou cicle està arribant, preparem-nos tots plegats.

Arquitectura patentada

Oscar Guayabero (Avui 11 octubre 2007)


Entre el guirigall lingüístic al voltant de la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt podrien passar desapercebudes les activitats col·laterals, que, per contra, poden ser les més interessants. Els museus de la ciutat aprofiten per programar exposicions del país convidat i el Museu Alemany d’Arquitectura va encarregar a l’equip de l’editorial ACTAR un muntatge sobre la nova arquitectura catalana, patrocinat alhora per l’Institut Ramon Llull. Albert Ferré, amb qui emtrobo, n’ha estat el responsable, creant un comissariat arquitectònic i tripartit, amb Jaime Salazar i Ricardo Devesa. La pregunta que se’ls va fer era senzilla i alhora enciclopèdica: “Què passa avui a Catalunya en arquitectura?”.
El resultat és l’exposició, i catàleg, Construccions patents (New Architecture Made in Catalonia), inaugurada conjuntament amb una altra exposició sobre... la Sagrada Família, naturalment.
Construccions patents és una oportunitat de posar un altre cop al mapa la nostra arquitectura, desapareguda de l’escena internacional des de principis dels 90, tret, potser, d’en Miralles. Catalunya necessita una nova marca, ja ha exhaurit el model Barcelona de l’espai públic. L’exposició es planteja crear un nou marxamo al voltant de la capacitat de generar noves propostes, no només responent a un programa de necessitats, sinó aportant noves solucions que no estaven previstes. També en altres encàrrecs Són construccions que es converteixenenunproducte,enelsentitque es poden reproduir en altres encàrrecs. “No és un recull d’obres, sinó de troballes, de sistemes, de conceptes mitjançant els quals coneixes l’obra”. Des d’una torre refrigeradora de Carme Pinós per a un bloc d’oficines a Mèxic que aconsegueix reduir la climatització artificial, fins a una façana modelable que fa d’un concessionari a Sabadell un anunci arquitectònic, obra de l’equip XCL. El que importa és el sistema, l’invent. S’ha fet una divisió en quatre àmbits: estructura, pell, hàbitat i paisatge, en què s’estructuren des de nous sistemes de construcció fins a nous materials i aplicacions.
No és cap retrat generacional, sinó un recull de troballes que es poden vendre internacionalment com a productes, davant d’una evident manca de difusió dels nostres arquitectes. “Els encàrrecs públics pateixen avui de manca de risc, tot arriba molt tancat i són fórmules que es fan una vegada i una altra, mentre que als 80 el que es promovia era justament la innovació, els canvis de model”. Era la Barcelona que cercava una identitat, ara sembla quejalateniminocalinnovar. El que uneix els projectes de la selecció és l’aspecte d’invenció, i aquest sembla ser un dels nostres trets, la capacitat creativa d’innovar. Si haguéssim de cercar un tret distintiu, podríem sintetitzar que així com Madrid es mou en un camp més abstracte, conceptual, aquí la potència està en la materialització, no en la forma, sinó en solucions concretes per a casos concrets que milloren el que ja es coneix i que alhora es poden aplicar en d’altres. Treballs que freguen l’artesania, però que esdevenen productes i que recullen la nostra llarga tradició en les arts aplicades. “Estemen un moment d’arquitectes marca, d’edificis icònics, que concentren grans pressupostos en molt poques mans”. La innovació d’aquests arquitectes estrella es fa en la línia dels fabricants de cotxes, el que en disseny en diuen styling,ésadir, trobar un estil i repetir-lo fins a l’infinit. Per contra, l’exposició fa un esforç per explicar processos, com es fan les coses, no de fotos impactants. Es mostren parts d’edificis, més que obres completes. “La rebuda ha estat molt positiva, s’han trobat amb una selecció d’obres que no s’esperaven, venint d’un país petit com el nostre”.
Alhora és un cant a l’arquitectura artesanal més enllà de les normatives cada cop més restrictives i els productes seriats que estandarditzen els edificis. Cal reivindicar els nostres industrials, que també són protagonistes quan s’arrisquen a provar coses noves. Potser serà el primer pas Estem dins del programa d’una fira, per tant, sembla lògic presentar productes. Surto amb la impressió, però, que el catàleg de propostes és de codi obert. Comen el software lliure, les solucions que s’hi presenten semblen pensades perquè algú les agafi i les faci seves. Caldrà veure si és així i que aquesta Construccions patents, a banda d’itinerar, és el primer pas d’una nova línia de recerca, la de l’arquitectura que aporta solucions i no només imatges enlluernadores, per més futbolístiques que siguin.

Revolució a l'escala

Oscar Guayabero (Avui, 27 de setembre de 2007)

Barcelona ha estat coneguda pel seu espai públic. Ara estem en una crisi del model d’habitatge. Ha arribat l’hora de traspassar la pell pública i entendre els blocs d’habitatges en conjunt. L’espai públic no és per deixar-lo buit als turistes sinó per millorar la vida dels ciutadans, i ara això passa per millorar les comunitats de veïns i entendre el carrer com a espai veïnal. En aquesta línia treballa l’estudi Bopbaa, format per Francesc Pla, Iñaki Baquero i Josep Bohigas,amb el qual em trobo al seu estudi del Poblenou per parlar del seu projecte APTM i d’una dèria comuna: la ciutat. Des de Bopbaa han treballat per a l’ampliació del Thyssen a Madrid i l’edifici Octubre a València, i alhora se’ls coneix pel seus muntatges efímers. La seva manera de fer té una constant: les seves obres no són fotogèniques, en el sentit que són difícilment resumibles en una imatge impactant, a contracorrent de bona part de l’arquitectura actual.

“Ens agradaria trobar l’expressió en l’arquitectura del cinema documental”. La seva feina s’allunya d’idees felices i es treballa a la manera com es construeix una conversa, entre els tres components de l’estudi i el client, rastrejant tots els errors i les contradiccions. A vegades els resultats poden semblar desmanyotats; és el preu de despullar-los i ser fidels al procés. Amb aquesta voluntat va començar APTM, un projecte hereu del que va ser el taller Barraca Barcelona, l’Any del Disseny i el taller al vaixell Naumon que va portar la problemàtica de l’habitatge a diferents ciutats del Mediterrani. Quan Construmat els va encarregar un exercici de recerca sobre l’habitatge social, potser van pecar d’innocents. Probablement la fira només volia netejar la imatge dels constructors, però van escollir aprofitar l’ocasió. Van fugir de solucions personals i van encarregar projectes a altres arquitectes que ja portaven temps treballant en aquest àmbit, com ara Santiago Cirugeda i l’estudi Lacaton Vassal: “Endegar iniciatives com l’APTM també és fer arquitectura”. Llavors, en la següent edició, van ser ells els que van fer una proposta comissariada per Manel Gausa. “Teníem la sensació que en el primer APTM ens havíem deixat de dir algunes coses i va ser el moment d’explicar-les, sobretot després de la polèmica amb els famosos pisos de 30 metres quadrats”.
El més important del seu projecte és entendre el bloc de cases com a alguna cosa més que una acumulació d’unitats d’habitatge. Els espais comuns prenen més importància i l’escala de veïns es converteix en un espai de relació i serveis comuns. Resumint: “Com millors siguin els espais comuns i els serveis d’escala,més petites poden ser les unitats d’habitatge”. D’aquí que en el seu projecte ”Com partir i compartir” la porteria sigui un lloc on es recullen els residus per reciclar, on es deixen bicicletes, on els veïns es poden reunir, on es distribueix l’energia que potser es capta amb les plaques solars del terrat... Els edificis gestionats permeten compartir serveis, la fragmentació fa que es dupliquin inútilment.

En Josep afirma, sense immutar-se, que la idea de compartir serveis amb els veïns és la propera revolució. “La nostra proposta no té sentit aïlladament, sinó emmarcada en una reformulació de l’escala de veïns, del carrer, de la trama urbana i, finalment, de la ciutat”. Una idea interessant és l’apropiació del concepte d’hotel. En una ciutat plena d’aquests establiments, Bopbaa proposa traslladar el concepte d’hotel a un ús social per trobar una nova fórmula. En un hotel trobem des d’un gimnàs a una tintoreria, una sala de reunions, una piscina..., però es comparteixen amb la resta de residents. La idea és que si ho fem sense pegues en un hotel, per què no ho fema casa nostra? No tots els serveis estan compactats, sinó dispersos per l’edifici, i això també es pot traslladar al bloc d’habitatges, cosa que augmenta els espais de contacte i convivència i per tant fomenta la interrelació.
És llavors quan la unitat d’habitatge pot ser modular i reduïda, perquè hi ha altres espais i perquè es pot manipular per adaptar-la a les necessitats en cada moment. Sortint de l’estudi veiem el resultat del 22@ i ens lamentem que, ara per ara, no s’hagi estat prou valent per assumir riscos: s’estan repetint fórmules, s’està ignorant el llegat industrial. És una oportunitat perduda quan podríem haver liderat una evolució de la ciutat amb una revolució tan casolana com reformular l’escala de veïns.

Llibres sense llibreters

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 25 de setembre de 2007)

Bé, ara sí, ja tenim Frankfurt per tot arreu. Som un país petit, així que deu ser normal tant de rebombori. Els més queixosos, curiosament, no són els escriptors en castellà, com era previsible, sinó els editors. Diuen que no se'ls valora, que sense ells no hi hauria literatura, que ells fan arribar la cultura al públic, etcètera. I un be negre.

Tret d'honorables i escasses excepcions, els editors fan llibres com podrien fer urbanitzacions. Som, o almenys això diuen, la capital del llibre al món llatinoamericà, la nostra indústria editorial és la més potent del sud d'Europa. Tanmateix, la dificultat per editar és notable per a molts autors, que arrisquen més enllà del que el mercat demana. La manca de risc dels nostres editors és evident. Una bona mostra n'és l'aparició de petitíssimes editorials semivocacionals que amb penes i treballs tot just aconsegueixen subsistir. La seva existència intenta cobrir amb un certa heroïcitat la manca de valentia de les grans. I ja no parlem de quan els llibres s'escapen del format negre sobre blanc, Garamond de 10 punts, etcètera. És a dir, quan s'incorporen imatges, il·lustracions, jocs tàctils amb els gramatges o qualsevol variant que sembli no immediatament rendible.

Per tot plegat és d'agrair que a Frankfurt també es pugui veure l'exposició visualKultur.cat. Daniel Giralt Miracle i Vicenç Altaió fan una recerca del que s'ha anomenat el llibre d'autor o llibre d'artista o llibre objecte, des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat. És a dir, llibres il·lustrats en col·laboració entre artistes i escriptors, llibres com a peces d'art i llibres en què el disseny es posa al servei no tan sols de la comunicació, sinó també d'aconseguir fer de la seva lectura una experiència.

En realitat el tàndem Altaió-Giralt Miracle fa una excepció i va una mica més enrere per recuperar la publicació del col·lectiu Dau al Set. Tota una declaració d'intencions, perquè potser aquesta és la referència més clara del contingut de l'exposició, llibres sense llibreters, escrits als marges del mercat. I aquests són els marges que recull visualKultur.cat, amb peces d'artistes com Tàpies, que obre el catàleg i que serveix com a narrador apassionat dels llibres per iniciar la recerca, fins a autors com ara Brossa, Perejaume, Plensa i Ignasi Aballí.

Afortunadament, però, no es limiten als artistes que han fet llibres i dels quals ja tenen una bona col·lecció als fons del Macba, sinó que també incorporen exercicis visuals experimentals a l'entorn del disseny, com Cave canis, i el recull dels il·lustradors Peret i Patrick Thomas. Alhora, rescaten publicacions underground, com ara el Fíjate, de la desapareguda Fundació Juan Tabique, i d'altres com ara Neon de Suro i Èczema, recolzat per unes projeccions d'una exposició que fa uns anys va fer recerca en aquests mateixos marges, Gràfiques ocultes.

Slow Food o frankfurts
Els llibreters estan eternament queixosos; abans deien que no es venien llibres per culpa de la televisió, ara sembla que és per culpa dels ordinadors. El territori del que es ven, segons ells, és tan petit que els marges exteriors són extensos i florits. Per això els col·leccionistes de rareses, els lletraferits perifèrics, els bibliòfils, sobretot els més joves, poden trobar a faltar una representació més nodrida dels anys més propers. Principalment en la representació de les editorials de format petit, en què tot sovint es produeixen experiments literaris força interessants. Segells editorials com ara l'Editorial Minúscula, Eumo Editorial, Mudito & Co, Cafè Central, etcètera, fins i tot revistes actuals com ara Enser, Rojo i Metal, i editors gràfics com ara Grrr, El Naufraguito, La Santa i tants altres, podrien haver ajudat a completar la topografia dels marges no mercantilistes de la nostra producció de llibres. En definitiva, el que un dels seus comissaris enuncia en la introducció: "Mostrar les mutacions que al nostre país ha viscut el llibre en els darrers anys, tant en la forma com en el fons".

Tanmateix, és una mostra important i necessària. Esperem que itineri força i que faci cap a Barcelona algun dia per portar de l'orella segons quins editors.
Al marge de la mostra, cal reivindicar la feina d'aquestes editorials petites davant de les grans corporacions del llibre i les revistes que ens estan inundant de literatura previsible i sobretot de publicacions fast food. Potser, i fent una broma primitiva, a Frankfurt només s'hi val el menjar ràpid. Es una llàstima perquè l'slow food ens assegura una digestió millor, i potser llavors els debats lingüístics haurien estat més reposats. En una societat en què la velocitat sembla inexorable, ens calen publicacions de digestió lenta... Un Alka-Seltzer?

Un vaixell pirata en un decorat de la Disney

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 13-09-07)

Vaig per l’autopista direcció Girona per veure Villa Nurbs, el resultat de que una parella de restauradors d’Ampuriabrava li demanessin un casa singular a l’arquitecte Enric Ruiz-Geli. Quan arribo em trobo amb una casa que un Gaudí digital i embogit, podria fer per a un film de Tim Burton.

Ruiz-Geli forma part del grup d’arquitectes que, no sense una certa arrogància, es van autoanomenar d’arquitectura avançada però que han animat el panorama dels darrers anys, amb el festival Metapolis, que va derivar en l’exposició HiperCatalunya i en l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Resumint la seva filosofia: “si els aparells que ens rodegen son interactius i programables perquè les cases segueixen sent de totxo mut”. Ruiz-Geli combina projectes utòpics, concursos i muntatges efímers. Les darreres noticies son que lluita per guanyar la fase final del concurs per l’aquari de New York, està construint un pavelló a la Expo de Saragossa i un hotel-bosc a la Gran Via “Si l’agricultura és paisatge, un bosc parametritzat és un edifici”. I Villa Nurbs ha fet de quadern de camp, incorporant troballes i materials, com en un banc de proves, creant diverses patents de materials o d’aplicacions, des d’un sostre inflable a una paret de Keblar i Corian.

En realitat, segueix una tradició de cases unifamiliars que al llarg de la historia de l’arquitectura han marcat alguns dels seus punts àlgids. Des de Paladio a Le Corbusier, Coderch o Frank Gerhy, aquesta tipologia ha permès investigar noves maneres d’habitar un espai esdevenint veritables laboratoris arquitectònics. Tot i així, les coses han canviat, la pressió sobre el territori fa gairebé inviable la casa aïllada, potser per això aquesta casa es troba a Ampriabrava, una urbanització de l’època tardo franquista per a una elit econòmica, enmig d’un parc natural, amb canals per amarrar el iot al costat de casa, i configurant un decorat tant aberrant com fascinant, amb cases que simulen de forma destralera una arquitectura tradicional. Pel contrari Villa Nurbs és com un vaixell pirata en un decorat de Disney. “La casa de Eduardo Manostijeras és tan suggerent per la seva convivència amb aquelles casetes totes iguales i pintades en colors pastels”.

Aquí son més importants els canals que els carres, la idea d’espai urbà desapareix, un mal del que pateixen moltes urbanitzacions però que en aquest cas es porta a l’extrem. “Les cases a Ampuriabrava son un finger entre el cotxe i el vaixell”. La base de treball va ser incorporar prestacions i materials dels dos mitjans per a construir l’intercanviador, la casa. Aquesta, tot i semblar una proposta futurista, es basa en conceptes molt senzills i arrelats al clima local. Les cases de l’entorn tenen una gran planta a baix i una petita al segon pis, en Ruiz-Geli li ha donat la volta, fins hi tot pujant la piscina a la part superior i alliberant el paisatge del jardí. Alhora crea una gran ombra amb un porxo en voladís de disset metres, que ho permet tensionar el formigó, una tecnologia pròpia dels ponts o dels estadis de futbol. La part d’abaix està pensada més per l’estiu i s’amaga del sol. La part de d’alt recull la llum a la seva cara nord amb una façana translúcida i es protegeix del sol a la sud, amb una doble façana aïllant i ceràmica. Es tanca en si mateixa, com una vila romana que mira cap al centre i s’enfoca cap al cel que, per ara, no està urbanitzat. El desplegament tecnològic és una mica aclaparador. Més enllà de la casa domótica, sembla una nau amb sensors i dispositius per tot arreu. Em pregunto sinó és un excés, però es que aquí tot és excessiu.

És interessant la recerca d’una artesania digital. Les eines digitals permeten la peça única, alhora els artistes aporten la singularitat del gest. A la façana de les teules es veu clar, el desenvolupament de la forma és clarament digital però, en la ceràmica ha intervingut, peça a peça, en Frederic Amat aportant un discurs orgànic. “Hem intentat que la pluja passi d’una teula a una altre com ho fa en les fulles dels arbres”. Visitar la casa amb l’arquitecte és tota una experiència, per moments, transmet un entusiasme que et fa trobar lògic que hi hagi una piscina entre la cuina i el dormitori. Ara només cal veure com els habitants hi conviuen. A mesura que m’allunyo de Villa Nurbs, transitant entre un attrezzo barroc i al·lucinant sento curiositat en quina influencia tindrà la casa en l’entorn i en els que hi viuran i m’escapo cap a un Empurdà més civilitzat, vull dir, sense tanta gent.

L'art de fugir

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, Dimarts 28 agost 2007)

Mentre xerrem sota un pi, en aquest agost amb pluges de quart d'hora, entonem un mea culpa. Després d'anys col·laborant, organitzant i creant entitats, ens adonem que les institucions acostumen a amagar més mediocritat cultural de la que seria desitjable. Si fem un repàs als autors que ens interessen, qualsevol que sigui l'art en què ens fixem, comprovem que eren persones força individualistes, reàcies a ser incloses en grups concrets, fins hi tot egoistes. Egòlatres sense manies ni miraments per fer-se un lloc, a cops de colze. Aquells que han sabut escapar-se de les institucions, sobretot de les entitats públiques; aquells que han sabut seguir el seu propi camí a contracorrent de tendències i no han fet aproximacions amb els polítics, són els que ara ens fascinen. Sovint un cop morts és quan el sistema aconsegueix encapsar-los i fins hi tot domesticar-los.

L'últim que hem sentit és que la Fundació Joan Brossa negocia amb l'Ajuntament de Barcelona la cessió del Palau Desvalls, al laberint d'Horta. És una bona notícia. Brossa es mereix això i més, el que no és tan clar és que Barcelona es mereixi gaudir de l'obra del poeta. Potser és perquè és mort que ens sentim més còmodes amb ell i li cedim un palau. El cas és que si a Brossa li diuen, fa uns anys, quan encara era viu i actiu, que el mateix Ajuntament que prohibeix la música al carrer, el teatre espontani o el circ alternatiu li vol fer un museu, no sé pas què hauria dit. I és que ell és un exemple dels irreductibles. Tanmateix, va participar activament en el col·lectiu Dau al Set. Així doncs, l'art col·lectiu no és pas impossible.

No és aquest el problema, molts creadors s'han agrupat en grups, en cafès o en tertúlies. Des del cercle de Bloomsbury al nostre Grup de Treball que va aplegar creadors com Antoni Muntadas, Pere Portabella, Carles Santos o Francesc Torres. El problema és si aquests mateixos grups s'institucionalitzen, es jerarquitzen, es subvencionen i finalment es domestiquen i es burocratitzen. I ho diem nosaltres, que hem treballat i treballem per tirar endavant entitats centenàries. Els catalans tenim una activa societat civil, des de fa anys ens hem organitzat en associacions i entitats, hem creat una xarxa rica i complexa. Però a l'ombra de l'activisme cultural hem alimentat, involuntàriament, tota una colla de mediocres que a base de seguidisme subvencionat s'han creat un nom que no es mereixen, si és que no s'han aprofitat de les entitats per promocionar-se individualment.

Potser ha arribat l'hora de fer neteja? Potser nosaltres som els primers que hauríem de tocar el dos? És la capacitat de fugir d'institucionalismes, d'escapar de reconeixements oficials, d'evitar ser víctimes de l'èxit de vendes i sobretot d'aconseguir no ser un "dels nostres valors nacionals" l'estratègia més recomanable per crear una obra interessant.

El geni egoista

En l'acte de crear hi ha alguna cosa molt íntima i, per tant, difícilment consensuable. Sovint en el pacte hi ha la solució dels conflictes, però si el que es cerca és el risc, la innovació, el crit, la denúncia, el pacte acostuma a rebaixar expectatives, a llimar arestes i a endolcir propostes. És per això que els creadors que admirem són aquells difícilment classificables, és a dir, agrupables. Duchamp va generar almenys tres moviments d'avantguarda sense formar-ne part de cap. Potser cal ser egoista i egòlatra per ser un dels grans, tot i que, ni de bon tros, tots els dèspotes malparits són uns genis. L'artista no s'ha d'esforçar a ser comprensible, ni assumible pels estaments públics. Justament el seu paper molts cops és el de mostrar les mancances del sistema i anar a la contra. L'organització que llavors pot retroalimentar la seva tasca creativa és la de grups de revolta cultural. Quan un artista o companyia s'oficialitza, i si fem un repàs als darrers anys trobem noms com Dagoll Dagom, Comediants, Miquel Barceló, o fins i tot Cesc Gelabert i Calixto Bieito com a representants omnipresents de la cultura catalana, la seva obra corre un seriós perill de convertir-se en rutina repetitiva per a complaença del govern de torn.

En fi, divagacions de sota el pi a part, ara que comencen a córrer llistes de possibles membres del futur i necessari Consell de les Arts de Catalunya, caldrà veure si el proteccionisme polític deixa marge de maniobra. La qüestió és: ¿voldran els genis egoistes dedicar part del seu temps a la cultura del país? Potser millor que no sigui així, ja que perdrien el seu anhel creatiu i deixarien de ser genis per ser funcionaris.

Potser aquest consell hauria d'estar format per teòrics avantguardistes, conceptuals arriscats, homes i dones amb passió pel risc, recolzats per un equip que gestioni i coordini.

Cultura de vacances

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui 31 de juliol 2007)

En aquestes dates, un es pot preguntar per a qui es programen els esdeveniments culturals durant l'estiu. Per exemple, quin públic cerquen les exposicions que es fan als museus i galeries durant la canícula? Òbviament, els ciutadans locals poden tenir més temps per visitar-les, però alhora se suposa que, almenys durant uns dies, marxen de les seves residències habituals.

A Catalunya hi ha una certa activitat de galeries que es trasllada a l'Empordà a la recerca precisament dels barcelonins de vacances. Aquests dies, alguns museus ja han presentat les seves programacions per a la tardor, entenent que els mesos que tenim al davant són una mena de parèntesi. Cal dir, també, que el turista és el públic més evident, com es pot observar en els recorreguts guiats.

Amb aquest panorama, potser caldria fer exposicions que recollissin el millor o, més ben dit, el més evident de la nostra producció artística, com aquelles exposicions que s'han fet a Nova York o es faran a Frankfurt. Serien una mena de grans èxits de l'estiu. Econòmicament, resultaria molt més barat fer aquestes exposicions aquí, ja que els turistes es paguen ells solets el viatge, no cal traslladar les obres i a més no cal portar els cambrers que tallin el pernil a milers de quilòmetres, ni tan sols els polítics per inaugurar-les.

Ara bé, fent una repassada a les exposicions que es fan en llocs d'estiueig, aquí i allà, i sobretot observant els festivals de teatre i músiques de les que en diuen cultes, potser es produiria un fenomen sorprenent i molts barcelonins es quedarien a casa. Perquè, malgrat excepcions, el to dels programes és terriblement previsible, repetitiu i mancat de risc. Ja no es tan sols que l'ajuntament del poblet de costa obri aquella sala que roman tancada la resta de l'any amb una col·lecció de marines o paisatges pintorescos. És que ens porten espectacles i artistes que deuen hibernar, perquè desapareixen amb el fred i no se'n sent a parlar fins que superem els trenta graus.

No parlem de les festes majors, perquè les orquestres fan un paper clar i honest. Parlem dels ampul·losos festivals que es fan a castells o jardins romàntics o llocs semblats, on els senyors de Barcelona amb calça curta i el jersei per sobre les espatlles taral·legen himnes hippies quaranta anys més tard del que tocaria o critiquen el muntatge operístic perquè la diva no portava prou maquillatge, mentre pugen a un totterreny immens.

Aquests festivals no s'organitzen per conèixer nous autors, noves tendències, sinó per emplenar les nits d'estiu de pur entreteniment disfressat de cultura. No té res de dolent, cadascú es deixa picar pels mosquits veient el que vol, però el problema és la quantitat d'ajuts públics i privats que reben aquests esdeveniments i que resten opcions a propostes més innovadores.

A l'estiu, tot s'aprima

Els tractaments per aprimar-se no només els fan els qui volen lluir banyadors ajustats. Les televisions, els diaris, les novel·les i els festivals d'estiu també s'aprimen durant l'estiu fins a fer-se més lleugers que un refresc light. Sembla que la calor imposa continguts primets. Tan prims que deixen de ser continguts per convertir-se en poca cosa més que focs d'encenalls.

Si, a més, resulta que a l'hivern estem tan atrafegats pel ritme laboral que només volem que ens entretinguin per "desconnectar", el marge de maniobra dels autors i programadors que intenten arriscar-se és ben petit.

La conseqüència és que tanta banalitat estiuenca, camuflada de cultura, està marcant el nivell general durant l'any. Potser no és casual que la imatge del Grec hagi deixa't enrere la figura del faune i aquest any sigui un estampat decoratiu: l'emblema sembla apuntar-se a aquesta tendència a aprimar-se, si bé, comparativament amb esdeveniments com el de Perelada, el de Cap Roig i similars, encara és un pes pesat. I esclar, com que els diaris també estan a dieta, en van plens.

La recepta és senzilla. Escollim un llibre que se'ns resisteix fa temps, intentem trobar un muntatge teatral que faci olor de risc, cerquem exposicions que ens plantegin algun repte, que ens incomodin, encara que sigui mínimament. Potser el nostre estiu no serà tan lleuger, però ben segur que serà tant o més entretingut que els estius entregats a la banalitat.

L'art, la literatura i la música de qualitat entretenen, precisament per la seva capacitat de commoure, d'innovar, de trasbalsar-nos; no cal que perdin pes per divertir-nos. Contràriament, la banalitat repetida un cop i un altre cop acaba per adormir. I repetint un altre cop la frase d'El Roto, "si estem a la societat de l'entreteniment, per què tot és tan avorrit?".

Llibertat a escena

Al Macba s'exposa aquests dies una mostra que corre el perill de passar desapercebuda. Enmig d'una dinàmica d'exposicions organitzades per bancs i fundacions privades amb autors enciclopèdics de previsible èxit, una exposició amb un nom tan estrany com Un teatre sense teatre pot semblar prescindible. No és així, és l'exposició més interessant que tenim en cartell de la ciutat. Es pot veure des del ballet biomecànic del bauhausià Oskar Schlemmer fins a una peça excepcional de Samuel Beckett o delícies d'Antonin Artaud i la seva aposta per l'experiència per sobre de la teatralitat Convé sobretot acabar amb la dictadura del text. El muntatge és gairebé invisible, i s'agraeix, perquè el gruix de les obres ja és prou per complicar-ho encara més.

El que es fa evident és que en aquest "teatre sense teatre" hi ha la llavor del que anomenem cultura de la imatge. Així que l'arrel de la sofisticada societat visual és en uns teatrets de cartró. Les estratègies visuals i escèniques alliberades del libreto, és a dir del text, que no de la narrativa, exploren amb absoluta llibertat els límits de la teatralitat, entesa com a posada en escena, no pas com a impostura. En realitat, tal com deien els situacionistes, moltes de les peces el que fan és crear una situació, en la qual el mateix espectador activa els mecanismes escènics, ja sigui en la seva presència o fins i tot amb la seva acció.

La potencialitat de l'escena com a territori de treball per a l'art, la literatura, i per què no, el teatre, se'ns mostra inacabable. Una visita transversal des de les avantguardes dadaistes a l'art conceptual, des del futurisme fins a les subcultures nord-americanes. Com en tota exposició composta per peces efímeres on la situació o l'entorn són part de l'obra, el rol que adquireix l'element document ens obliga a fer l'esforç per traduir fotografies, textos, programes de mà i cartells en experiències.

Més enllà, però, del material, el que desprèn Un teatre sense teatre és una sensació de llibertat fascinant i com es pot barrejar la pantomima, el que és grotesc i el que és sensible i el que és culte, i, a la fi, la utilització de l'escena per a la provocació, l'experimentació i el risc. És aquesta la lliçó que ens donen Fluxus, Miralda, Bruce Nauman o James Coleman, sense oblidar el nostre Ocaña.

Just és això el que fa que poc després de visitar l'exposició, i al revisar la cartellera barcelonina, caiguis en un estat de nostàlgia. Tenim un teatre que suposadament té bona salut, entès que la gent vol oci i no cultura, fins i tot disfressat de pseudotransgressions en adaptacions poc ortodoxes dels clàssics. Però hi manca el més important, el risc, fins i tot si es tracta d'un llamàntol cuinat en directe, tot sona a divertimento petitburgès. Tal com deia El Roto en un recent acudit, "si estem en la societat de l'espectacle, per què tot és tan avorrit?"

Buròcrates de les emocions

La dinàmica d'actors de culebrons via televisiva al migdia i aquests mateixos actors imbuïts en una mena de Shakespeare Company a la catalana als escenaris a les nits, ha creat una falsa sensació que vivim en un país d'alt nivell teatral. No volem entrar en valoracions del nivell professional dels escriptors, actors i directors. Tampoc de la qualitat de l'ensenyament escènic.

Però que a hores d'ara estiguem encara amb un únic model de teatre "a la italiana", és a dir, escenari enfront de platea, fa pensar que en algun moment la innovació i el risc s'ha deixat de banda. Tret de formats que al cap dels anys també acaben repetint-se com els de La Fura del Baus, la relació actor-públic no ha canviat gens. Hem d'anar a experiments parateatrals, en el bon sentit del terme, com els de Brossa abans, i ara, i en una direcció molt diferent, Roger Bernat i alguns casos de dansa contemporània.

Hem perdut referents transversals, interdisciplinaris, fins i tot indisciplinats, com el circ, el cabaret o els titelles, emmarcant-los en compartiments estancs. Hem perdut la capacitat de crear poesia escènica sense la pesada motxilla del "teatre de text". Si alguna cosa delata tanta mediocritat és la impertinent pretensió de transcendència i profunditat. A l'exposició Un teatre sense teatre podem veure com alta i baixa cultura es contaminen i com el circ i els titelles són material de treball, com ho són la literatura i l'art.

No neguem les virtuts del teatre tradicional. Sempre necessitarem que ens expliquin històries i un escenari és dels millors suports per fer-ho, però cal recomanar la visita a l'exposició del Museu d'Art Contemporani Un teatre sense teatre i després buscar als nostres teatres, cabarets, locals, carpes i indrets tan alternatius com es vulgui, i exigir aleshores el mateix grau d'enginy, de risc i de llibertat.

Concursos perduts

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 5 de juny de 2007)

És més important fer les preguntes adequades que tenir respostes brillants. Aquesta sentència amb connotacions filosòfiques és prou adient per parlar dels concursos en el disseny i l'arquitectura.

Tot sovint veiem als diaris la notícia que un o altre arquitecte, normalment noms coneguts, han guanyat un concurs per fer un pont, un gratacels o la renovació d'un barri. Al darrere, en el cas de promocions públiques, hi ha un tema legal per evitar tractes de favor. Alhora, ha servit, de tant en tant, perquè estudis menys coneguts donessin la campanada i aconseguissin un encàrrec important. Per tant, sembla que els concursos públics són la menys dolenta de les solucions. I cal dir-ho així perquè molt sovint tampoc s'obtenen resultats brillants. A força de fer concursos farcits d'arquitectes estrella, les entitats que els convoquen han oblidat que el més important per tenir un bon projecte és fer un bon encàrrec. Llavors, per què els arquitectes participen en convocatòries mal plantejades i fan projectes gratuïtament? A banda del prestigi i de la possibilitat d'experimentar, les quantitats dels premis (un tant per cent del valor de l'obra en qüestió) poden fer rendible un estudi d'arquitectura mitjà per un parell d'anys.

En el camp del disseny, ja sigui gràfic o de producte, no hi ha un star system com en l'arquitectura. Tanmateix, els concursos són també part de la seva problemàtica professional. Des de les minses quanties dels premis (en realitat adjudicacions de projectes a baix cost) a jurats poc professionals, passant pels termes de les convocatòries. Els concursos oberts no van més enllà d'una pluja d'idees més o menys enginyoses. Per oferir solucions adequades cal conèixer les necessitats específiques, percebre com respira l'empresa o l'entitat, és necessària una remuneració que garanteixi la dedicació i, per tant, la qualitat dels projectes, i això només és possible amb concursos per invitació o per selecció d'equips. Una pràctica habitual és recórrer als estudiants quan es volen invertir pocs recursos. Els concursos per a estudiants s'han de fer amb l'ànim d'educar i no pas de trobar solucions econòmiques. Les escoles són laboratoris, no factories de concursos, sense criteris acadèmics.

Són sospitosos els concursos que estan convocats per departaments de màrqueting o de relacions públiques i no de producció o de l'àrea de R+D. Acostumen a néixer com a promoció de l'empresa i no amb un interès real per trobar solucions a problemes reals.

Tot plegat no anul·la els concursos com a opció vàlida però cal fomentar una cultura de l'encàrrec. Les convocatòries ja són part del projecte, cal buscar assessorament en les associacions professionals. Les bases (de participació) potser es diuen així perquè és sobre aquestes que es podrà edificar un bon concurs i trobar la solució més idònia.

I el perdedor es...

Darrerament hi ha hagut polèmica amb el concurs per al disseny de les terrasses dels bars de la Rambla, a Barcelona. És el darrer exemple, però no l'únic, de concursos convocats amb objectius difusos. Es vol remodelar el passeig més conegut de la ciutat. Per fer-ho caldria un plantejament general i, per què no, un concurs però restringit, amb equips professionals i multidisciplinaris que puguin emprendre el redisseny de l'espai des de la globalitat, comptant amb la vialitat, els fluxos, les necessitats dels comerciants, dels vianants, la història del carrer, etc. Per contra, convoquen concursos oberts, un per a les terrasses i un per al paviment amb premis dignes de rifa de festa major. Treballar per parts sense una visió global i gratis no sembla que afavoreixi solucions òptimes. Ara diuen que només era per veure idees noves i que potser no s'apliquen. Llavors, per què el convoquen?

En el camp de la gràfica, la darrera alarma ens ha arribat des de Madrid, on el ministeri de la presidència del govern ha convocat un concurs per a un logotip del propi govern d'Espanya amb l'ànim, pel que sembla, de crear una mena de marca. En fi, la convocatòria no hi ha per on agafar-la. Es tracta d'un concurs obert, de fet no cal ni ser dissenyador per enviar propostes, on el jurat no se sap qui serà, on el premi és de riure donada la transcendència de l'encàrrec i a més pot quedar desert, i on la informació que se'ns dóna és inexistent. Es tracta d'un despropòsit gegantí, adobat per una manca de respecte total pels drets d'autor, aquells drets que el mateix govern defensa al màxim, amb temes com els cànons en els cedés.

No sabem qui serà el guanyador d'aquests concursos de disseny, però, per més bona voluntat que hi posin els participants, el perdedor està clar que serà el mateix encàrrec i de retruc el nostre disseny.

El valor del voto en blanco

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Enviado a El País el 21 de mayo de 2007)

Si es usted un demócrata convencido, un ciudadano responsable y defiende el derecho de participar en las elecciones, pero en este momento no hay ninguna formación política que responda a sus expectativas sobre su ciudad o comunidad autónoma, sólo tiene una solución, fastidiarse.

Podría no ir a votar pero no se sentiría acomodo, mucho nos costó en este país el poder votar como para desentenderse de la democracia. Podría votar al partido que menos se aleje de sus perspectivas pero seria votar a contrapelo, sin ilusión, por inercia. Podría votar nulo, pero su voto no contaría, pero, ¿y si usted decide votar en blanco? En ese caso le recomendamos paciencia.

En primer lugar definamos que es el voto en blanco. Según la ley electoral “es el de aquel votante que no se ha pronunciado por ninguna de las opciones que se presentan a una elección”. Curiosamente, cuando vaya al colegio electoral que le ha sido asignado no encontrará ninguna papeleta en blanco. No es así en otros países europeos y la verdad es extraño que para votar en blanco no se pueda usar un papel blanco, es más si coloca un papel que lleve desde casa, el voto resultará nulo. El sistema es dejar el sobre de votación vacío. Este punto choca de frente con el secreto de voto puesto que ya que en España es el presidente de la mesa electoral quien introduce el sobre en la urna, fácilmente, detectará, por la consistencia del sobre, que este está vacío. Es una situación claramente inconstitucional. Por otro lado, en el momento del recuento los sobres vacíos se confunden a menudo con los votos nulos. Esto debería ser controlado por los supervisores de los partidos políticos pero son precisamente ellos los más interesados en que el voto en blanco pase desapercibido.

En las ultimas elecciones municipales en Barcelona hubieron 12.679 votos en blanco, es decir un 1,7 % de los votantes. Es una cifra discreta pero como ya hemos dicho muchos de los votos blancos resultaron nulos. En todo caso es la cifra más elevada después de los partidos que obtuvieron representación municipal.

En el momento de asignar los concejales de cada formación los votos en blanco se suman a los votos nulos y a las personas que no han ido a votar. Es decir, que la ley D’Hondt considera lo mismo el voto en blanco que no votar, en el momento de repartir los escaños o los regidores. Este sistema produce que los partidos consigan mejores resultados en concejales que en número de votos. Lo que si podemos desmentir es que el voto en blanco favorezca al partido ganador, ni que se sumen a sus votos, tal como las leyendas urbanas difunden. Simplemente, no cuentan.

Bien, al margen de la casuística concreta y de la información técnica para posibles usuarios, cabria preguntarse que sentido tiene el voto en blanco. La duda es lo que debemos hacer con un grupo de ciudadanos que, en las pasadas elecciones generales, reunieron más votos en el conjunto de España, que Coalición Canaria, ICV-EuiA o el BNG en sus comunidades respectivas y que en las elecciones europeas con 357.583 votos logró votos suficientes para un escaño, que quizás debería estar hoy vacío.

Las razones para votar en blanco pueden ser diversas, se argumenta, por tanto no se puede unificar en un sólo grupo. Si eso es cierto, no lo es menos que los votos que van a los partidos políticos también son de lo más variables. Ciudadanos en blanco (http://www.ciudadanosenblanco.com), es un colectivo que se define como un no-partido que trabaja porque el voto en blanco es computable y prometen dejar vacíos los escaños que consigan. No tienen programa electoral y su único objetivo es que votar en blanco tenga un valor en democracia.

Regresando a la esencia, cabe especular sobre cuales son los males de nuestra democracia para que surjan este tipo de iniciativas. Ya hay muchas voces que están reclamando un cambio de funcionamiento desde la actual democracia representativa hacia una democracia participativa, donde los ciudadanos tengan más implicación en el funcionamiento de su sociedad más allá de votar cada 4 años. Hay modelos tal como los de Curitiva o Porto Alegre en Brasil pero también otros más cercanos desde Sant Denis en la periferia de Paris a Rubí en Catalunya. La idea de que como ciudadanos seamos coparticipes y también corresponsables de cómo y en que gastamos los fondos públicos de que cambios debe tener nuestra ciudad o de donde conviene construir una nueva escuela o hospital, no es una quimera. Cuando el dia después de las elecciones los partidos lamenten la escasa participación, probablemente ninguno de ellos apuntará en esta dirección pero parece un camino digno a tener en cuenta.

Otro rasgo de obertura democrática más sencillo seria el establecimiento de las listas abiertas en los partidos políticos, al menos en las elecciones de proximidad como las actuales, es decir que los votantes pidiéramos elegir que personas de nuestra formación política elegida. Y es posible, en algunos municipios de Cataluña ya se hace como en Vallbona de Monjes y también en muchos municipios pequeños donde la elección del alcalde se hace de forma directa y asamblearia.

El voto en blanco tiene una significación política, no es una opción apolítica sino plenamente ideológica. Por todas partes, los casos de corrupción urbanística, la falta de vivienda social, la perdida de libertades en el uso del espacio público, las dificultades con las nuevas culturas que ya están aquí, los modelos de turismo intensivo, la mercantilización de las ciudades son problemas acuciantes que los políticos no afrontan. En cambio las sempiternas y estériles polémicas sobre las siglas políticas, los pactos, los gestos grandilocuentes y vacíos, llenan los espacios electorales. Ni a los periodistas les dejan hacer su trabajo durante la campaña, todo está acotado, pactado, negociado. No es de extrañar que haya un cierto clima de desobediencia civil, que el día 27 se expresará en un claro y nítido voto en blanco. ¿Escucharan esta vez los votos disidentes de un sistema de partidos que hace aguas?

Cap a una cultura inútil

Claret serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 8 de maig del 2007)

En un temps de domini del mercat, la cultura cau fàcilment en l'utilitarisme. Només se'n salven els qui s'arrisquen
Art i cultura seran útils o no seran. Dins d'un model de societat mercantilista, la cultura ha perdut el sentit per ella mateixa i s'estableix com un mitjà per aconseguir alguna cosa més. Des de l'imaginari nacionalista a les reivindicacions de gènere, des de la revalorització de ciutats fins a la decoració d'interiors o el rendiment d'inversions, la cultura té un paper instrumental.

Però no pensem en termes racionalistes ni d'arts aplicades; la funció de la cultura no és pas el seu valor d'ús sinó la seva utilitat per a altres finalitats. Fins i tot, l'arquitectura i el disseny han estat utilitzats més enllà de la seva suposada funcionalitat. A vegades han servit per significar ciutats dins del mercat turístic o per revestir dubtoses operacions urbanístiques. Els governs d'arreu els utilitzen com a mitjà de visualització de la seva aposta per la modernitat, sovint per amagar la seva incomprensió del fet modern.

Des de la dansa fins al cinema, les obres són instruments en mans de plantejaments més obscurs. Es podria dir que sempre ha estat així i que la construcció de catedrals no és sinó una eina d'adoctrinament. Els encàrrecs sempre eren fets per a la glòria del client, fos l'Església, un govern o els Mèdici de torn.

Tanmateix, hi ha un fet diferencial: des de l'establiment de règims democràtics apareixen els gestors públics de la cultura. Aquests gestors haurien de facilitar els mitjans als generadors de cultura. L'aparició d'aquests nous agents hauria d'afavorir la creació com a fi i no com a mitjà. L'artista, l'escriptor, el director teatral, només haurien de ser deutors d'ells mateixos i de la seva recerca personal. Però la temptació d'utilitzar la cultura en benefici propi és massa gran i sovint els gestors públics culturals es converteixen en programadors, productors i fins i tot en comissaris de la cultura.

Alhora, el sector comença a tenir un pes específic en l'economia. Alguns estudis diuen que les empreses dedicades a la innovació i la creació en camps com l'arquitectura, l'audiovisual, la moda o el disseny ja representen a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana al voltant del 18% del PIB. Sense comptar les interaccions entre cultura i turisme, cada cop més presents.

Aquest és el context en què som ara i per això no cal estranyar-se dels rumors que corren per Barcelona, amb les eleccions municipals al caure, que, de sobte, totes les formacions polítiques amb possibilitats de governar reclamen l'àrea de cultura per a ells. La regidoria de Cultura sembla que serà de les més sol·licitades, sigui quina sigui la conjunció de partits que governin els propers quatre anys. Així, de l'agradable sorpresa per l'interès per la cultura hem de passar a l'anàlisi crítica dels possibles resultats d'aquest nou atractiu de la cultura per a la política.

El valor de la inutilitat

Si la cultura és útil per a altres finalitats, només seran viables aquells projectes que encaixin amb aquest objectiu. Ni l'art ni la literatura, ni cap altre expressió cultural seran valorats per la seva qualitat sinó per si són eficients transmissors dels valors i les consignes que s'amaguin al darrere. Hi ha la sospita que és aquest, malauradament, l'atractiu que tenen els departaments de cultura per als partits.

És aleshores quan cal reivindicar un art inútil. És a dir, una cultura que no es deixi envasar al buit, que no pugui ser fàcilment utilitzada com a argument per als tour operators, que sigui de difícil encaix per al que és políticament correcte. D'aquesta inutilitat política, de màrqueting, turística, n'esdevindrà el seu valor de compulsió. A la fi, l'art ens commourà o no serà més que decoració.

Necessitem una nova cultura que sigui difícil de subvencionar, que no s'escaigui als museus, que no agradi als llibreters, que els teatres en siguin reacis. Es mourà pels circuits menys institucionals, pels públics menys acomodats. Una cultura que s'escapi dels departaments de cultura, i que sigui tremendament inútil. Sabem que a la llarga el sistema establirà mecanismes per domesticar-la, per subvencionar-la, per poder-la inaugurar, però tot el temps que estigui fora d'aquest corral serà temps guanyat per a la creació amb majúscules.

Si volem recuperar el fruir de la cultura, hem de cercar aquella per a la qual cap institució ha mostrat interès: trobarem molta morralla, sens dubte, però enmig s'hi amaga la cultura emergent que ens pot treure de l'ensopiment que tenim. Potser cal reivindicar l'art amateur, territori on la cultura es inútil, és a dir políticament ineficaç. Si l'amateurisme és completament inútil, benvingut sigui. Potser, la cultura serà amateur o no serà?

Pel comsum intern

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 10 d'abril 2007)

Foto: Xavi Padrós

Pau Casals tocant el seu violoncel a la seu de l’ONU ha estat un dels moments àlgids de la nostra promoció exterior. Des de llavors, els intents d’exportar la cultura catalana, sigui quina sigui la definició que cadascú faci d’aquest terme, han estat força irregulars. La necessitat de qualsevol país de promoure els seus creadors mes enllà de les seves fronteres és obvia. Trobar nous públics, nous escenaris, nous lectors té una dimensió cultural i també una d’econòmica que a ningú se li escapa.

Des de fa uns anys, l’Institut Ramon Llull té la tasca de promoure la nostra cultura a l’exterior. A aquest Institut es deu el desembarcament a la Fira del Llibre de Guadalajara, l’actual Made in Catalunya a NovaYork i, d’aquí a poc temps, la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Les inversions per realitzar aquests esdeveniments deuen ser importants, ningú no ho dubta. Sorprenentment, la premsa internacional no acostuma a recollir aquests esforços. Al contrari, a la premsa local, la d’aquí, els mitjans en van plens. Fa unes dies amb la fotografia d’un Bargalló ufanós al costat de Patti Smith, LouReed i Laurie Anderson. Pàgines senceres dedicades a remarcar la importància, la lluentor, el prestigi, de l’exposició, del recital, etc. A la plana web del Ramon Llull, si un hi busca el recull de premsa de la presència catalana a Guadalajara, hi trobarà força articles, gairebé una cinquantena. Tret de quatre del rotatiu mexicà Última Hora, tots els altres són d’aquí. Coneguts i companys que viuen a Manhattan ens diuen que la barretina catalana ha passat de puntetes per la cartellera novaiorquesa i que són els catalans que viuen allà els qui han acudit als actes. Alguns dels nostres editors ja han avisat que, a Frankfurt, el pavelló del país convidat es justament el que ningú de l’àmbit professional visita. Sembla doncs que aquesta promoció exterior està pensada bàsicament per al consum intern. O això o és clar que tenim una estratègia errònia.

Potser el problema és que posem el país al davant dels creadors. Les personalitats pròpies es veuen desdibuixades sota les banderes. Quan es posa la nacionalitat abans que la qualitat, la cultura esdevé poca cosa més que folklore. D’aquí a l’orgull patri de cara endins i la malenconia dels que són lluny de casa hi ha només un pas. Quan Dalí va desembarcar a Amèrica, amb un pa de pagès al cap, ho va fer com a creador i després com a català; quan es mostra ara, per enèsima vegada, el nostre Modernisme, amb Gaudí, Jujol i Puig i Cadafalch, es mostra aquests autors com a catalans i després com a arquitectes. La seva obra deixa de tenir valor en si mateixa per ser part d’un objectiu més alt, el país. El problema és que sovint es cau en el fullet turístic que narra les excel·lències del lloc i no la qualitat o la capacitat de transgressió dels creadors que es trien per mostrar.

Ajudes poc mediàtiques

L’objectiu darrer d’una entitat com l’Institut Ramon Llul hauria de ser desaparèixer. Això voldria dir que els nostres escriptors, artistes i creadors en general ja no necessiten ajuda per trobar un lloc al panorama internacional. L’objectiu pot semblar utòpic, però no per això deixa de ser desitjable. Fins que arribi aquest moment, elmillor seria fer-se invisible, sota el paraigua del Consell de les Arts. Hem d’anar al detall, al dia a dia. Els ajuts per exposar fora, per estrenar una obra de teatre i traduir una novel·la a un altre idioma són escassos. Els artistes es queixen sovint d’aquest fet; en comparació amb el Goethe Institut alemany i la Mondriaan Fundation holandesa, ens manca molt camí per recórrer. La política de pagar sistemàticament bitllets i estades, de finançar el material promocional de l’esdeveniment i d’alleugerir tràmits burocràtics, no emplena pàgines dels diaris propis, però fa possible que molts creadors puguin trobar nous mercats i nous escenaris per mostrar el seu talent. La imatge de país es va fent de mica en mica i s’acaba creant per la suma de tots aquells que han desenvolupat la seva feina personal sense cap altre requeriment patriòtic.

Som un país on la creativitat ha estat i és un dels nostres valors; val la pena exportar-la, però cal fer-ho sense caure en els magnes fastos folklòrics, sense que la bandera no ens deixi veure els talents personals. I sobretot hem d’apostar per la contemporaneïtat: potser ja n’hi ha prou de vendre el país amb els Picassos, Mirós, Gaudís, etc. Però es clar, si volem ser contemporanis ens serà difícil posar-hi les banderes al davant, la creació emergent és transfronterera i agrupar els creadors pel lloc de naixement pot arribar a ser purament anecdòtic. La suma dels seus talents serà la que anirà fent país, un país que mira enfora i no cap al seu melic mediàtic.

Aeropuertos de pensamiento único

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (El País el 05,04,07)

Andamos por el enésimo capítulo del culebrón del aeropuerto de El Prat. Si en alguna cosa se ponen de acuerdo los políticos de todas las formaciones parlamentarias catalanas, con los empresarios jaleándolos al unísono, es en decir que El Prat debe ser un centro de vuelos internacionales. Los expertos le llaman hub, es decir, un centro donde se realizan transferencias entre vuelos transoceánicos. Todo suena tan cosmopolita que cuesta creer que haya quien defienda a unos cuantos patos, cuatro huertos del delta del Llobregrat y tres vecinos quejicas por el ruido. Ahora, el gran tema de país es pedir la transferencia de la gestión de El Prat, es un acto de afirmación nacional. En realidad, los defensores de la T4 como único enlace internacional de primera categoría en el Estado, hacen lo mismo pero en dirección contraria.

Bien, ¿y si alguien se siente muy, pero que muy catalán, pero aborrece los aviones, es un mal patriota? Nos sorprende que se dé por inevitable que el único modelo de prosperidad de Barcelona y por extensión de Cataluña sea a través de tener más vuelos cada día. En realidad, esa es la dinámica en buena parte del planeta, así que no vamos a ser menos. Si no deseamos más que seguir la tendencia general, El Prat debería crecer hasta llegar hasta Sitges. La cuestión es evaluar qué beneficios nos trae ese transporte como panacea de nuestra economía, de nuestra vida. Algunos dirán que hace unos años nos hubiéramos dado con un canto en los dientes por vivir con una ciudad tan visitada como la actual Barcelona. Quizá sea cierto, ya decía Truman Capote que la peor desgracia que te puede caer es que se cumplan tus deseos. Deseábamos una ciudad hub y ya la tenemos, o al menos estamos en camino.

Bien, pero recapitulemos, los aviones también generan unos efectos negativos; vamos a enumerar algunos: contaminación medioambiental extrema (un viaje de París a Miami en avión contamina tanto como un coche durante un año usándolo todos los días); contaminación sonora (un jet al despegar genera 140 decibelios, y el nivel perjudicial para el oído humano se encuentra alrededor de los 90 decibelios); desaparición de espacios naturales (los aeropuertos suelen ubicarse en zonas no pobladas, es decir, con un presumible valor natural). Aún hay otros efectos colaterales; ahora ya no se viaja, sino que nos trasladamos de un lugar a otro. En un par de horas podemos estar en la mayoría de las capitales europeas por precios irrisorios. Por poco más estamos en cualquier ciudad remota. Este es uno de los principales componentes de la globalización. Por un lado, eso produce un turismo intensivo en lugares donde se mantenía un cierto equilibrio entre la actividad humana y el entorno. Por otro, la deslocalización industrial es posible porque los ejecutivos pueden ir a revisar la producción en pocas horas de viaje. Y que no se diga que los Médicos sin Fronteras llegan así a cualquier rincón en guerra, porque es muy posible que detrás del conflicto bélico haya bombardeos aéreos, vuelos secretos de la CIA o el interés por los carburantes. Sería cierto pero frívolo decir que el 11-S no hubiera sido posible sin aviones, pero quizá los atentados tengan mucho que ver con la idea de un mundo global a golpe de avión. Y aún otra cosa, nos han robado el cielo azul. Pocas veces podemos mirar "el azul sobre nuestras cabezas" que Proust reclamaba como lo único importante, sin encontrarnos con las trazas de aviones cruzándose una y otra vez.

Como siempre, la culpa no la tiene el medio, sino el uso que le damos. Que podamos volar por un precio poco mayor que una cena a cualquier rincón del planeta para pasar un fin de semana, no nos obliga a hacerlo. Viajar abre horizontes culturales y quita manías egopatrióticas, pero viajar es también vivir el trayecto, sufrir las vicisitudes del camino, reconocer los lugares por donde pasamos. Pasar a reacción por Australia no nos convierte en exploradores. La idea del mundo como un gran catálogo turístico está destruyendo culturas, degradando entornos y unificando paisajes. La literatura de viajes está repleta de pequeños trayectos a pie, de grandes viajes a caballo, camello, canoa o tren. Pocos ejemplos hay de viajeros de avión, puesto que son poco más que ascensores horizontales.

Estamos metidos hasta las orejas en un modelo de progreso basado en el crecimiento económico y casi nadie cae en la cuenta de que crecer de forma ilimitada, en un mundo que es finito por naturaleza, es sencillamente imposible. Esos intrépidos ejecutivos que parecen vivir en un eterno jet lag son la pura imagen del progreso, hoy Pekín, mañana Nueva York, durmiendo en París y cerrando un trato en Kuwait. Esos negocios suponen un dispendio medioambiental que no nos podemos permitir. Los cínicos dirán que Al Gore es un oportunista, y quizá sea cierto, pero ¿se deja de calentar el planeta si demostramos que su ecologismo es falso? Otros dirán que los estudios no son concluyentes, que no se puede demostrar que el calentamiento sea cosa nuestra. Después de la última reunión de París es difícil sostener esa teoría, pero aunque así fuera ¿poner en duda su irrefutabilidad frenará la desertización?

Un vuelo a Londres por el que pagamos 10 euros nos cuesta muchísimo más. En primer lugar, porque con nuestros impuestos subvencionamos el carburante a través de ayudas a las empresas que lo extraen, lo refinan y lo transportan. También pagamos por las infraestructuras, desde las pistas de aterrizaje hasta el autobús que nos lleva al aeropuerto, pagamos también la I + D de la industria aeroespacial, pagamos incluso los derechos de vuelo por otros países. Así, ya no parecen tan económicas las compañías low cost, pero además, lo que pagamos con cada vuelo es una cantidad importante de capital natural, en calidad de aire, en calentamiento global, etcétera. Y ese es un capital que ya nunca recuperaremos. Y total para ir a ciudades que veremos en 48 horas como quien mira un documental, sin vivirlas realmente, y que además cada vez se parecen más entre ellas, sin hablar de los centros vacacionales que se clonan desde Cancún hasta Indonesia, de Malí a Lloret.

No todos tenemos la voluntad de Josep Maria Espinàs para recorrer a pie el territorio, pero vale la pena plantearse si de tanto volar no habremos perdido la esencia del viaje en la consigna de cualquier aeropuerto. Exijamos la gestión de El Prat, pero mesuremos qué efecto tendrá sobre la ciudad: más turistas, más congresos, más ferias, más cumbres. Y de paso, pensemos qué efecto tendrá tanto queroseno sobre el frágil pero importantísimo ecosistema de los humedales del Llobregat. Quizá vale la pena coger otro tren, ya saben.

Ha mort el cartellisme?

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 13 de març)

En els darrers dies alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò d'una manca de qualitat en alguns cartells que difonen esdeveniments com festes majors de barris, Carnestoltes, etc. En aquesta ocasió es van fixar en iniciatives públiques, però si ho féssim en les privades obtindríem idèntics resultats, si no pitjors. Ja fa temps que observem amb preocupació el mal estat de salut d'un suport gràfic tan important com el cartellisme. La història del segle XX es pot resseguir mitjançant els cartells. Ja siguin de propaganda política o comercials, fets per artistes, il·lustradors o dissenyadors, els cartells tenen una entitat que els situa com la peça més emblemàtica de la comunicació gràfica.

El Modernisme va ser tan conegut pels seus edificis i mobles com pels cartells de les exposicions que els mostraven. El cartell d'I want you, amb l'oncle Sam apuntant-nos amb el dit, és una icona de les guerres, tan potent com les fotografies de Robert Capa. Si ens anomenen la Segona República, una de les primeres imatges que ens vindran al cap és el cartell de No passaran o qualsevol del recentment desaparegut Carles Fontserè. Els cartells del Maig del 68 marquen un canvi social. El punk va ser present en l'imaginari col·lectiu a partir dels cartells de concerts dels Sex Pistols. En fi, els exemples són incomptables.

Així doncs, per què el cartell no té ara el mateix pes? Per una banda, la comunicació s'ha fet més complexa. Sovint es necessita una campanya, més enllà d'un sol cartell. La lluita de reclams visuals a la ciutat demana altres solucions: un eslògan, un espot, anuncis en sèrie, etc. És normal que sigui així i, per exemple, les Festes de la Mercè ja fa uns anys que basen la seva comunicació en una campanya de publicitat i el cartell ha estat relegat a un paper simbòlic. Alhora, els suports propis dels cartells han estat capitalitzats per agències de publicitat: opis (aquests suports il·luminats de les parades d'autobús), banderoles, tanques, etc. La presència dels dissenyadors gràfics en aquests suports és residual. Això vol dir que el cartell desapareix? No ben bé, però una tanca publicitària no es fonamenta en els mateixos paràmetres que un cartell. L'ús tipogràfic, per exemple, és completament diferent i tota la peça està al servei d'una estratègia més gran, que és el concepte general de la campanya.

Tanmateix, ciutats com París han reglamentat que una de les cares dels opis es reservi a promoure esdeveniments culturals. D'aquí ha sorgit un camp d'experimentació gràfica força interessant. Aquí tenim les banderoles dels fanals, que sent un suport suggerent no fan les funcions de cartell, pels sistemes de producció i, sobretot, per la distància de lectura. A més, les banderoles estan pensades per mirar-les des del cotxe. En una ciutat que vol ser sostenible potser caldria abaixar la velocitat de lectura.

Es busquen bons clients i nous suports

Des dels inicis de la democràcia, l'Ajuntament de Barcelona ha estat un motor d'innovació gràfica i entitats privades hi han anat a remolc. És una de les seves tasques, apujar el llistó de la qualitat, sigui dels cartells, de la construcció o del que toqui en cada moment. Però avui l'Ajuntament no sempre és un bon referent on emmirallar-se. Cal posar interlocutors vàlids en les institucions que sàpiguen fer encàrrecs i valorar resultats.

Buscant l'èxit, les institucions encarreguen cartells a artistes de renom. Sovint, però, es despreocupen de si el cartell és adequat. La firma el fa bo. Els resultats són força irregulars. Hi ha casos reeixits, com els cartells d'Antoni Tàpies, exposats fins fa poc a la seva fundació, o els de Joan Brossa. Però també n'hi ha molts de menys afortunats. Sembla que una bona solució és fer parelles, entre dissenyadors i artistes, perquè el factor comunicacional del cartell no es perdi en el treball plàstic. I el mateix podríem dir dels cartells fets per il·lustradors. Sigui com sigui, el que és imprescindible és tenir un bon client, valent però amb criteri, que es deixi aconsellar pels professionals i que no caigui en els tòpics.

La música és un dels pocs refugis on els dissenyadors encara són els autors dels cartells promocionals. Les columnes anunciadores, popularment conegudes com pirulís, són un suport publicitari molt efímer on la velocitat de superposició de cartells obliga a substituir-los molt sovint. Malgrat tot, darrerament i amb les estrictes ordenances que impedeixen col·locar cartells en cap altre lloc, és on s'acostumen a veure les propostes gràfiques més interessants.

Si durant el segle XX haguéssim tingut les restriccions actuals, recordaríem ara aquell cartell on una espardenya trepitja la creu gammada del feixisme? Fa pensar, oi?

Continent i contingut

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 13/02/07)

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'hi exposa, aquests dies, la mostra Hammershoi-Dreyer. És el primer cop que les magnífiques pintures de Vilhelm Hammershoi visiten el nostre país. Malauradament, haurem de fer l'esforç de sobreposar-nos a la tesi de l'exposició i sobretot al seu muntatge. La idea de relacionar dos autors és positiva si ens ajuda a gaudir i entendre millor els autors. No es així en aquest cas. Carl Theodor Dreyer va filmar la seva darrera pel·lícula, Gertrud, amb un llibre de pintures de Hammershoi a la mà. Be, i què? Dreyer utilitza la llum per crear narrativa dramàtica, mentre que la llum de Hammershoi conté, bàsicament, silenci críptic, i sobretot, el pintor acostuma a pintar els seus propis espais, els seus mobles, la llum que entra per la seva finestra, i crea una autenticitat inquietant i molt allunyada del recurs escenogràfic del director que representa un paisatge domèstic, al servei d'una història.

El greu problema de l'exposició és que, si la tesi és discutible, el muntatge ni ajuda a entendre el discurs proposat ni, malauradament, està al servei del gaudi de les obres exposades. L'estudi RCR (Aranda, Pigem, Vilalta Arquitectes) ens dóna una lliçó magistral del que no ha de ser un muntatge expositiu. La idea d'imitar la llum de les obres de Vilhelm Hammershoi amb una il·luminació asimètrica i insuficient és tan peregrina que hauria d'haver caigut en la primera reunió amb els comissaris. Incomprensiblement, l'infantil recurs de, si en el quadre és de nit, posem-hi poca llum, va acompanyat d'un us tipogràfic absurd i erroni, que impedeix la lectura, però que a més només està al servei del gust dels arquitectes. Però, esclar, si són prou agosarats per decidir què és el més important dels quadres i dirigir-nos la mirada només on ells decideixen, què no faran amb la humil tipografia. Per si faltava alguna cosa per complicar-ho, el laberint incòmode en què es conforma la mostra, suposem que fent referència als ambients carregats de silencis dels quadres, fa que marxis de la exposició pensant que segur que t'has deixat alguna cosa per veure.

Potser el programa de mà i el catàleg, no dissenyat pels arquitectes, és el millor d'un muntatge arrogant, on el continent es posa abans que el contingut, on les formes es prenen per l'essència i on l'artificiositat malmet l'autenticitat. És molt perillós creure's posseïdor de l'essència de l'obra d'un altre i erigir-se com a mestre indiscutible que ni tan sols deixa els seus alumnes llegir per si sols, sinó que els fa un dictat. Si és greu fer-ho des de la teoria de l'art, encara és més absurd fer-ho des de l'interiorisme expositiu.

En resum, tenint en compte que és el primer cop que les obres de Hammershoi es poden veure al nostre país, no hauria estat malament que, efectivament, es poguessin veure.

Exposicions en crisi

La concepció expositiva està en crisi. El format que porta repetint-se, si fa no fa, des del segle XIX, necessita una actualització. Les reiteracions per defecte de formats i maneres estan allunyant les noves generacions, més acostumades a la interactivitat. El mateix fet de transmetre informació, amb una càrrega didàctica, planteja un dubtós posicionament del visitant com a alumne i dels comissaris com a mestres. Fins i tot les anomenades exposicions de tesi tendeixen a deixar els temes prou oberts perquè cadascú en tregui conclusions.

D'altra banda, els grans pressupostos d'exposicions que es limiten a l'autocomplaença, com aquelles a què ens tenen acostumats ajuntaments i entitats públiques, planteja els límits ètics del format. La seva condició efímera limita el seu potencial per crear teixit de coneixement i, per tant, hi ha dubtes raonables sobre les inversions que fem en la ingent quantitat d'exposicions que omplen les agendes culturals. El debat de fins on tenim dret a induir lectures dirigides és obert i apassionant i, tanmateix, segur que el camí no passa per maltractar les obres exposades.

Ens calen eines de comprensió, comissariats més narratius que no dogmàtics, però és bo sortir d'una exposició amb dubtes i amb motius per seguir investigant, per un mateix, si el tema ha suscitat la nostra curiositat. No cal donar-ho tot mastegat i perquè el públic surti d'una visita de 30 minuts pensant que ja ha entès un autor que potser ha treballat i evolucionat durant dècades. El CCCB ens ha ofert grans exposicions, però en ocasions trepitja la línia de la didàctica paternalista. El més greu és que en casos com l'exposició Hammershoi-Dreyer els catedràtics que imparteixen el discurs unidireccional són els arquitectes, que capgiren definitivament els papers del continent i el contingut.

Es la corrupción, estupido

(Claret Serrahima, Oscar Guayabero, enviado a El País el 26 de enero de 2007)

De nuevo, la agenda política se centra en el doloroso terrorismo. Es evidente que la situación es compleja, preocupante y triste. Es obvio que los terroristas, en este caso los de ETA (los más lerdos del mundo, como dice Maruja Torres), no han puesto en hora su reloj. Estamos en pleno siglo XXI y en lugar de reclamar democracia participativa, de proponer un mundo más justo, de trabajar por el derecho al acceso a la cultura o tantas otras cosas necesarias, establecen sistemas mafiosos propios de otros tiempos.

Si todo eso es cierto, no lo es menos que la corrupción urbanística se ha convertido en otra forma de terrorismo. Se podrá decir que, las corruptelas inmobiliarias, no siegan vidas, pero hay que recordar las muertes por accidentes laborales, vinculadas con la construcción, a menudo por falta de medidas de seguridad o formación. Tampoco olvidemos los ajustes de cuentas o intereses inmobiliarios, que están detrás de la muerte de varios ediles, constructores, etc. Pero es que además, el gran atentado de la explotación salvaje del territorio, como efecto colateral de la vorágine constructora, tiene como victimas a esos “locos bajitos” que decía Serrat. Pero, claro, los niños, entre manchar los pañales, los deberes del cole i las colecciones de cromos, no pueden organizarse en una asociación de victimas del terrorismo inmobiliario, no se manifiestan, ni acusan al gobierno de rendirse a los terroristas. Y lo son, los niños serán las victimas, de que nosotros no seamos capaces de legislar y controlar a los tiburones inmobiliarios con sus rémoras, los bancos.

Estos días, estamos oyendo que los políticos no están a la altura, respecto al tema del terrorismo. En cuanto a la corrupción, no sólo no están a la altura, sino que son parte del problema. Entre otras cosas porque España es el único país, en Europa, en el que la decisión administrativa de recalificar, un suelo genera plusvalías millonarias que van al dueño del suelo. Y es el único país en que la urbanización la hacen promotores privados, con la complicidad de los alcaldes. En otros países se expropia un terreno rústico por lo que vale y la Administración encarga la urbanización. Lo contaba en El País, Manuel Villoria Catedrático en Ciencia Política y miembro de la ONG Transparencia Internacional. “La clave del sistema español y lo que ha propiciado esta situación es que los propietarios del terreno reciben la plusvalía de una decisión administrativa, cuando los beneficios deberían ser compartidos. Una decisión pública no puede generar enormes beneficios privados”. ¿Y nuestros legisladores a que esperan para cambiar esa ley? De momento, simplemente intentan taparse las vergüenzas propias y destapar las ajenas. Eduardo Zaplana dijo, hace unos años, en una grabación que no sirvió como prueba judicial por un defecto de forma, que el estaba en la política para forrarse. Estos días, le vemos con absoluta soltura, denunciar la inmoralidad del gobierno por querer mantener vías de dialogo con el entorno de ETA. Y nada sucede.

Los ediles corruptos, algunos en la cárcel y otros aún no, muestran una absoluta falta de respeto hacia los ciudadanos con sus triquiñuelas sobre el territorio. Los casos son numerosos y notorios. Y los partidos, siguen reclamando más poder para los ayuntamientos, por aquello de la política de proximidad. Si hiciéramos un recuento de cuantos alcaldes tienen intereses inmobiliarios o son, directamente, constructores, promotores y hoteleros, veríamos que gran parte del territorio está en manos de quienes lo están destruyendo. Pero más allá de particularidades, parece que el propio sistema de partidos, es en gran parte el responsable de la corrupción. El gremialismo, las necesidades de financiación de campañas electorales costosas y el cierre de filas de las diferentes formaciones políticas, impiden la transparencia de la gestión pública.

Al mismo tiempo, muchos empresarios han abandonado la industria para tirarse de cabeza al negocio del ladrillo. Producir cosas, ya no da dinero, ahora lo que genera beneficios astronómicos es la especulación. Estamos basando nuestra economía en el cemento y eso es peligroso. No sólo porque la destrucción del “capital natural”, compromete nuestro futuro, es que además todo el dinero que hoy se invierte en especular y no en investigar, por ejemplo, dejará las pocas industrias que nos quedan en una débil posición respecto al mercado internacional, en constante evolución. Esos empresarios, que ya no invierten en I+D, ni en nuevas tecnologías, sino que simplemente intentan sacar el máximo beneficio a sus inversiones, están ejerciendo una presión que se intuye insoportable sobre la política. Y cada año se presentan ganancias astronómicas de los bancos, los socios naturales de la locura inmobiliaria, y se nos dice que es una muestra de nuestra fortaleza como economía creciente. Pero todo ese dinero es el que pierden las familias en sus vejatorias hipotecas y en sus recargos por cualquier gestión.

En España ya no se vive, se sobrevive y los culpables son algunos de nuestros políticos que no sólo no nos defienden de los especuladores sino que muchos de ellos colaboran con esas prácticas corruptas. Se podrá decir que generalizar es erróneo, sin duda, pero es que el terror a no llegar a fin de mes, es bastante general. También se podrá decir que los políticos son un reflejo de la sociedad y que son tan sinvergüenzas como la mayoría de nosotros. Es posible, pero hay una diferencia, ellos son servidores públicos, y obtienen de nuestros votos un encargo concreto, aportarnos calidad de vida o al menos herramientas para mejorarla. Quizás ahí está el error de base, no les pedimos aumentar el PIB, les pedimos calidad de vida y no siempre el crecimiento económico la produce. La actual sensación de desprotección a las corrupciones y operaciones de urbanismo desaforado esta bajando la calidad de vida y sin embargo hace aumentar el PIB. Bill Clinton gano las elecciones a Bush padre, con aquella frase de “Es la economía, estúpido”, esperemos que alguien gané las próximas elecciones en nuestro país con otra frase y otra política: es la corrupción, estúpido.

Balanç i bons propòsits

Claret Serrahima, Òscar Guayabero (Avui 16 de gener de 2007)

Tradicionalment, aquest mes de gener es fa balanç de l’any anterior i es fan bons propòsits per al que ve. En ambdós casos fem trampa. En el resum de l’any anterior, la balança es decanta cap a aquells esdeveniments que han succeït a partir del mes de setembre. Allò que queda més lluny de les vacances d’estiu s’esborra de la memòria. Respecte a les bones intencions, fins i tot abans de formular-les, ja sabem que no les complirem. En realitat, aquest 2007 serà més o menys com l’any anterior, tot i que esperem que resulti menys mogudet políticament i més interessant culturalment. Ho veieu, ja estem desitjant el que no és previsible que succeeixi. En tot cas, i intentant no fer de jutges del que han fet altres professionals, sí que ens sembla interessant repassar què ha donat de si el 2006, intentant recordar la part bona i la dolenta.

Hem tingut tres consellers de Cultura en un sol any. Aquest fet per si mateix ja és estrany. Malgrat tot, sembla que, a grans trets, la progressió ens porta a un millor escenari. La consellera Mieras va deixar un mal ambient en el sector que Ferran Mascarell va alleujar. Tanmateix, el perfil de Mascarell seguia situant la cultura en l’òrbita de la política de partit. Malauradament no sabem si ho hauria fet bé, perquè no hi va haver temps. Però el nou conseller Joan Manuel Tresserras ha creat en pocs dies una bona sensació. Se li ha sentit dir que la cultura popular és la cultura que es fa al carrer, sigui ancestral o contemporània, és a dir que tan popular és un esbart dansaire com un grup de performances de carrer. És un interessant concepte, tenint en compte la tradició, mai més ben dit, d’anteriors governs de convertir la cultura popular en poca cosa més que fires medievals.
Però el més greu és que al voltant d’aquests canvis, o simés no també durant l’any, hem tingut tres directors de l’Institut Ramon Llull. L’últim gir és especialment perillós perquè està posant una eina de promoció de la nostra cultura a l’exterior, que hauria de ser independent, enmans de la política de partits, amb Josep Bargalló al capdavant.

Potser, per tot plegat, la millor notícia del darrer any va ser l’inici del procés d’aprovació de la tan desitjada llei per a la creació del Consell de la Cultura i de les Arts. És una bona notícia perquè és un projecte de futur i perquè va en la direcció que la cultura es faci amb criteris de qualitat, risc, innovació, etc., i no pas com a part de les polítiques de partit. Encara recordem capítols com el delnomenamentde Joseph Serra com a director del Museu Picasso. Ara comença el procés parlamentari; esperem que sigui obert i participatiu. ¿Serem capaços, des del sector cultural, de marcar els objectius, les línies de treball, les subvencions, etc., sense fer quotes de sector o capelletes?És un repte interessant per al proper any i els que vindran.

El gris com a color de l’any

Una de les exposicions més interessants de l’any ha estat L’art del risc. Circ contemporani català. KRTU ja ens té acostumats a aquestes exploracions d’arqueologia contemporània. La del circ era especialment necessària, per allò d’efímer que té el sector. Pocs mesos més tard, hem vist com un dels participants a l’exposició, el col·lectiu La Makabra, viviaunsurrealista viacrucis que demonitzava els seus pallassos imalabaristes. Una ciutat sense pallassos és una ciutat morta d’avorriment.

Ha estat un any negre pel que fa a les televisions. Tenim una BTV desactivada com amegàfon del que passa a la ciutat, per obra i gràcia de l’Ajuntament de Barcelona. Només cal veure com de destralera ha estat la supressió i posterior censura del darrer programa de Saló de lectura. Al voltant de les eleccions, es va produir un debat interessant sobre els mitjans de comunicació públics. La gestió al capdavant de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Joan Majó ha estat un punt negre de l’any, potser dels darrers anys. Corren rumors de canvis, benvinguts seran. L’aposta per una televisió de baix perfil intel·lectual ha deixat TV3 en poc més que una televisió de barri, però ambmés pressupost, ambalgunes –poques– i honroses excepcions. L’anomenat entreteniment familiar cada cop és menys divertit i més somnífer. Tot un repte per al nou conseller de Cultura, ja que també ho és de Comunicació.

Finalment, els primers mesos de la nova directora del MNAC, Maria Teresa Ocaña, no han suposat un canvi en la perillosa manca de qualitat de les seves exposicions. No és tan sols que ens portin la mediocre col·lecció d’art europeu delMetropolitan de Nova York, és que la majoria de les seves exposicions no tenen la qualitat que esmereix un museu nacional, fins i tot si és el d’un país tan estrany com el nostre.

Esto si es lo que parece

Cuando en las películas un personaje se encuentra a su mujer con otro o al revés, la frase recurrente es justamente “esto no es lo que parece”. La evidencia de la imagen es tan contradictoria con la frase que a menudo se nos escapa una sonrisa. ¿Cómo se puede ser tan estúpido como para intentar negar algo que a todas luces es evidente? Pues últimamente, leyendo la prensa, no hago más que encontrar a escenas parecidas y siempre la absurda frase. Lo curioso es que al contrario que en el cine nosotros como cónyuges engañados no salimos airados de la casa para nunca volver sino que nos encogemos de hombros y aceptamos la justificación por irrisoria que parezca.

Sale en la televisión el consejero de interior mallorquín y dice que cuando habló con el Alcalde de Andratx el mismo día de su detención no le estaba avisando y lo promete 14 veces. Esa antigua estrategia del PP que dice que si repites algo muchas veces aunque sea falso empieza a hacerse verdadero.

Sale Bush y dice que a pesar de que en Irak no hay armas de destrucción masiva, que a pesar de que no habían ningún vinculo con Al’Qaeda, el mundo es más seguro con Sadam ejecutado. Eso no convierte a Hussein en un mártir, es probable que se haya ganado una muerte dolorosa, pero Bush nos dice “esto no es por el Petroleo” y se queda tan ancho. Y nosotros tragando y llevando unos cuernos de alce, que son más propios de esta época.

TVE, paga 42.000 euros, por programa a Carmen Martinez-Bordiu la nieta del dictador Franco por mover su palmito en Mira quine baila. Y lleva ya semanas y semanas en la pista de baile de la televisión publica y pasando por caja, claro. A la preguntas sobre el tema la directora de la televisión dice desconocer esa cantidad y que no ve motivo para no contratar a la nietísima y a nosotros nos sigue creciendo la cornamenta. Tanto nos ha crecido que ante fragantes engaños ni tan solo pedimos explicaciones, no llegamos ni a oír el consabido “esto no es lo que parece” porque nos vamos a la cocina a preparar un café para cuando los adúlteros den por terminado su revolcón en nuestra propia cama.

Si no es así, no se entiende como dejamos que Zaplana siga en la política después de afirmar en una conversación telefónica grabada “yo estoy en política para forrarme”. Su partido no lo echará pero, ¿no hay sistema democrático para inhabilitarlo?

Pero vayamos más allá. El ayuntamiento de Barcelona dice que quiere reconvertir antiguas fábricas en centros de producción cultural. En realidad dia a dia sus acciones indican lo contrario. Can Ricart, Can Batlló y un largo etcétera son pruebas de ello. Pero es cierto, hay dos fábricas en que se proponen usos culturales, Can Fabra y La Escocesa. Ambos recintos fabriles han sido previamente comprados por una misma inmobiliaria, Renta Corporación. En el staff directivo de esta empresa hay exministros del PP i del PSOE i antiguos altos cargos de CIU. Can Fabra, fue comprada por 30 millones de euros. Solo unos meses más tarde el Ayuntamiento se la compró por 51 millones y eso teniendo en cuenta que el consistorio había valorado el conjunto fabril por 37 millones. ¿No es lo que parece? Ahora están en gestiones para vender al Ayuntamiento La Escocesa.

El Barça después de meses con gestiones con posibles patrocinadores decide hacer una operación novedosa, patrocinar ellos a UNICEF. Se ha vendido como un acuerdo humanitario pero, a nadie le surgen preguntas? Si las gestiones anteriores se abortaron porque Laporta pedía mucho dinero, como es posible que de repente decida, no solo ganar sino regalar dinero. ¿A nadie le llama la atención que cuando salen los jugadores se vea el logo de UNICEF con Nike? ¿A nadie se la ha ocurrido que es Nike quien está pagando la operación para limpiar su imagen? ¿No es lo que parece?

Cultura d'hivernacle

Avui 19 Dic, 2006 Claret Serrahima. Òscar Guayabero

Fa uns dies un amic, del camp de la ciència, deia, com a raó per no acudir a una xerrada en un centre de cultura oficial, que no podia refugiar-se a l'hivernacle, mentre veia com es cremava el bosc sencer. Es referia al conegut afer del centre de cultura La Makabra i la seva situació. Pot semblar una exageració, però venint d'un científic reconegut i fiable, fa pensar.

En els darrers anys el país s'ha dotat d'infraestructures culturals d'una forma considerable. Biblioteques, centres culturals, museus, centres cívics, etc., han florit arreu. Ha estat un esforç important i necessari pel país. De segur que encara hi ha mancances en el territori; tanmateix, es podria dir que la feina s'ha fet. Altra cosa és la programació d'aquests centres: ara cal fer un esforç en aquest aspecte. Aquests són els hivernacles i, òbviament, cal que funcionin bé.

Però a l'altra banda del plàstic protector, patim la desaparició massiva i alarmant d'espais creatius, no d'exhibició sinó sobretot de producció, de creació. Una de les raons és la desmesurada especulació immobiliària, més que evident amb la ja quotidiana aparició d'escàndols urbanístics arreu de l'Estat. Només cal llegir-se l'informe del relator de les Nacions Unides sobre la vivenda adequada, Miloon Kothari. Si ja és difícil aconseguir un pis de 40m2, com no ho serà un estudi de 200! Però no per això deixen de ser necessaris. També és notòria l'escassa participació ciutadana en els projectes de transformació urbana. Potser per aquest costat s'han d'entendre els successos com el de l'ocupació del nucli fabril de Can Ricart pel col·lectiu La Makabra. L'Ajuntament de Barcelona peca, sovint, de massa urgències immobiliàries.
El que és irrefutable és la manca d'espais de creació, fora dels hivernacles públics i la conseqüent fugida de creadors de la ciutat. És una situació preocupant, primer perquè en els drets dels ciutadans de Barcelona hi diu: "Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a la cultura en totes les seves expressions, manifestacions i modalitats", i això inclou la creació de cultura, no només el consum. Però, a més, perquè els economistes han dit sovint que els actius de Barcelona es basen, principalment, en la creativitat. S'han d'entendre com a inversions els fons que es dediquen a crear espais de creació, no pas com a despeses.
El mateix Pla per la Cultura de Barcelona, presentat recentment amb polèmica, ho recull però segueix pecant de la passió pel plàstic.
¿No deu ser que un cop establerts els centres oficials, les infraestructures de gestió municipal o autonòmica, ja pensen que es pot deixar morir la resta? Com Noè, els polítics ja han posat a la seva arca un exemplar de cada espècie; prèviament se'ls ha domesticat, no fos que mosseguessin. Ara ja pot ploure tant com vulgui, per molts que s'ofeguin no es podrà dir que no s'ha salvat la cultura.

Dins dels plàstics
A l'hivernacle tenen, arrecerades del mal temps, mostres de cada espècie. Com a jardiners, reguen i poden els esqueixos, fan noves variants biològicament modificades. Ja poden prendre foc al bosc. Dins, la cultura passa a ser una eina política. Per això, el govern de Jordi Pujol va ignorar la contemporaneïtat, ja que la seva idea de país era la d'un pessebre ranci i naïf. És una eina al servei de les polítiques de partit. A València a cop de xec, aquí a cop de llengua, a Madrid a cop de censura.
El que no sigui políticament útil ha ser un producte de consum innocu. Ja no hi ha cultura sinó consum cultural. Es parla de productes culturals, d'indústries culturals, de la lluita pel mercat, de com enfrontar-nos al gran productor americà. Hem perdut de vista que els nostres actius d'ara, ja en termes econòmics, van ser els àcrates d'abans. Precisament, el seu interès és la seva transgressió ideològica, la seva capacitat de remoure.

No té sentit que dins l'hivernacle el Macba analitzi, brillantment, en l'exposició Desacords les transgressions fetes des de l'art dels anys setanta, i no deixem que fora existeixin aquestes mateixes transgressions actualitzades. El BAC! es consolida com a encontre d'art contemporani al CCCB i en canvi fora de l'hort protegit, els seus organitzadors, La Santa, no han pogut conservar el seu espai per la pressió immobiliària. No fa gaire al Centre d'Art Santa Mònica es va fer un cicle d'art i activisme. La majoria d'accions explicades per creadors d'arreu del món, a Barcelona, serien prohibides per l'ordenança del civisme. No té lògica que el marquès de Can Ricart anunciï la imminent demolició de la fàbrica, el mateix dia que l'Ajuntament anuncia que cerca antigues fàbriques per fer espais de cultura. Dins de l'hivernacle s'hi està calent, però és pel foc del bosc que crema fora.

Adhesió a l'ocupació de les naus de Can Ricart

Vivim moments incerts i tristos a Barcelona. Els pallasos son detinguts i els espais de creació derribats. Avui han dessallotjat Can Ricart, dient que la okupació causa alarma social. Devant de l'alarmant (aquesta si) desaparició d'espais de creació, pensem que cal pronunciar-se.

L'Associació Nau 21, formada per persones i projectes del panorama creatiu de Barcelona (alguns ubicats a Can Ricart fins no fa gaire), sorgida del moviment ciutadà que ha evitat la desaparició d'aquest espai i que treballa per a la seva recuperació plena com espai de producció i cultura per a la ciutat, manifesta:

Que, sense perdre de vista ni un moment el valor patrimonial arquitectònic del llegat industrial que conté el complex fabril, sempre hem entès que aquest lloc és, alhora, una gran oportunitat per a demostrar una altra forma de (re)fer ciutat.

Donada la situació general:
- Desaparició massiva d'espais creatius independents a Barcelona
- La dificultat alarmant d'accés a un habitatge digne, en contrast amb la desmesurada especulació immobiliària i l'aparició quotidiana d'escàndols urbanístics.
- L'escassa o nul·la participació ciutadana en els processos de transformació urbanística.
- L'evident fracàs social del pla 22@

Creiem que ha arribat l'hora de pronunciar-se a favor d'altre model de ciutat: Una ciutat de i per als ciutadans i ciutadanes.

Així doncs:
- Donem suport l'ús dels espais de Can Ricart pels membres de La Makabra, o d’altres col·lectius, amb la finalitat de ressuscitar el lloc construint un espai de cultura obert a la ciutat.
- Rebutgem enèrgicament el desallotjament cautelar, i exigim a les autoritats que dediquin els seus esforços a establir un veritable diàleg que promogui un nou pla d'usos del recinte en el qual participem de forma decisiva els veïns i veïnes, entitats vinculades al recinte i, òbviament, La Makabra.

Si estas d'acord envia un mail amb el teu nom, professió y DNI a:
oscar@guayabero.net

La makabra fa reviure Can Ricart

He passat un cap de setmana intens, amb nervis i emocions, com feia temps no vivia. Des de la perifèria del conflicte (la ocupació d'una nau de Can Ricart per part de la Makabra) anava veient, que hi ha qui està disposat a arriscar-se per allò que creu. He acompanyat a aquesta colla de valents vestits pallassos com s’enfrontaven a un pallassos vestits de valents.
Creieu-me si us dic que em va fer vergonya ser barceloní i tenir un alcalde que demanava al cap dels mossos, un setge similar als de l’edat mitjana (ni aigua, ni menjar). Veure entrar a la Creu Roja, com si es tractes un conflicte llunyà del que veus per televisió, em va fer un mal indefinit. No se pas cap a on va la nostre ciutat però us asseguro que no la vull acompanyar si es per on sembla. Fins hi tot el representant de la ONU ens deia que teníem raó però l'Hereu es més sord que jo per la orella dreta, que ja es dir. Finalment, el diumenge a la nit varem tenir l’alegria momentània del jutge.

Alguna cosa està canviat. Ja fa temps que ho notem. La pressió al que ens sotmet Barcelona es tant opressiva que ja es comencen a veure escletxes de descompressió. Us semblarà un xic pamfletari però la situació no es per menys. Els esdeveniments dels darrers temps son aquests:

- La desaparició massiva i alarmant d’espais creatius a Barcelona.

- La dificultat d’accés a una vivenda digna (denunciat pel Relator Especial de les Nacions Unides sobre la Vivenda Adequada, Sr. Miloon Kothari)

- La desmesurada especulació immobiliària amb l’aparició de quotidiana d’escàndols urbanístics arreu del país (també present en l’informe de Miloon Kothari)

- L’escassa participació ciutadana en els projectes de transformació urbana.


- L’evident fracàs del pla 22@ (En els darrers temps han rebut dues sentencies contraries als plans urbanístics imposats als veïns de Poble Nou)

Per tant crec que sense perdre ni un moment de vista el valor patrimonial del llegat industrial que conté Can Ricart, el recinte és, alhora, una oportunitat per tenir a Barcelona una espai de cultura obert a la ciutat. No us ho perdeu, està passant a tocar vostre hi sou convidats.

El juez deniega el desalojo cautelar de las naves de Can Ricart, en Poblenou

El relator de la ONU en materia de vivienda legitima la ocupación de los artistas de La Makabra
MIQUEL NOGUER - Barcelona - 04/12/2006 (El Pais)

Provistos de agua y mantas proporcionados por la Cruz Roja y con la escasa comida que consiguieron de algunos vecinos, el centenar de personas que el pasado sábado ocuparon el recinto de Can Ricart, en Poblenou, se disponían a última hora de ayer a afrontar su segunda noche en vela. Los okupas encerrados en la antigua fábrica para protestar por el desalojo de La Makabra, decidieron quedarse después de que el juez denegara el desalojo cautelar solicitado por el propietario de Can Ricart. Entre otras muchas muestras de solidaridad, los okupas estuvieron arropados por el relator de la ONU para la vivienda, Miloon Kothari, que calificó de "legítima" su actuación.
Si bien no cantan victoria, los okupas de Can Ricart, en su mayoría ex ocupantes de la desalojada Makabra, recibieron ayer dos importantes espaldarazos. Por una parte el de la justicia, porque el juez de guardia al que acudió el propietario de las naves de Can Ricart para acabar por vía de urgencia con la ocupación desestimó la demanda. Fuentes del colectivo okupa explican que el juez argumentó que no había motivos de actuación cautelar y urgente porque los supuestos infractores no están vulnerando ningún derecho fundamental. Así, la denuncia del propietario tendrá que seguir la vía ordinaria, con plazos mucho más dilatados.
La segunda buena noticia llegó a los okupas en la noche del sábado cuando, por sorpresa, acudió a las naves de Can Ricart el relator de Naciones Unidas para la Vivienda, Miloon Kothari, para conocer de primera mano la situación. Fuentes presenciales aseguran que la visita de Kothari pilló por sorpresa también a los agentes de los Mossos d'Esquadra que custodiaban las puertas del recinto. En un primer momento los agentes también impidieron la entrada del enviado de la ONU, que en las últimas semanas ha visitado varias ciudades de España para conocer los graves problemas de acceso a la vivienda que sufre la población.
Tras un leve rifirrafe con la policía, y cuando Kothari ya se resignaba a quedarse fuera, los Mossos d'Esquadra recibieron una contraorden y el relator de la ONU pudo entrevistarse con los okupas. A la salida y en declaraciones a TV-3, Kothari aseguró que la ocupación de Can Ricart es "legítima". Dijo, además, que en Barcelona hay una "desconexión entre la necesidad social y la planificación urbanística" y que las actuaciones en materia de vivienda se hacen de espaldas a los vecinos.
Actuación policial "insólita"
Haciendo oídos sordos, el alcalde, Jordi Hereu, rechazó ayer la ocupación y dijo que no negociará mientras los impulsores de la protesta no cesen en sus acciones. "Con ocupación no hay negociación", dijo Hereu, quien dejó en manos del juez cualquier actuación en torno a los sucesos de Can Ricart. Eso sí, el alcalde defendió a la Guardia Urbana y a los Mossos d'Esquadra, que el pasado sábado no hicieron nada para evitar la ocupación de Can Ricart pese a que varios de sus agentes estaban escoltando la manifestación de los okupas que culminó con la entrada en la antigua fábrica.
La actuación policial sí recibió críticas muy severas de la oposición. Xavier Trias (CiU) consideró "insólita" la permisividad de los Mossos, mientras que Alberto Fernández Díaz (PP) pidió mano dura contra una ocupación que, a su parecer, ha contado con protección policial.
Una portavoz del colectivo de la Makabra ahora atrincherado en Can Ricart aseguró ayer que los ocupantes no abandonarán la nave "mientras el Ayuntamiento no cese en su política de recalificaciones urbanísticas que favorecen la especulación". Numerosas organizaciones sociales mostraron su apoyo al colectivo. Els Verds-Esquerra Ecologista, coligada con Iniciativa per Catalunya, se solidarizó con ellos, así como numerosas asociaciones vecinales. La Cruz Roja acudió a la llamada de los okupas para repartir agua, mantas y galletas mientras los impulsores de la protesta protestaban por el "cerco policial". Pese a la negativa de la policía a que entraran alimentos, algún vecino proporcionó comida a los encerrados lanzándola por las ventanas.

La Makabra colectivo artistico Manifiesta

- La makabra es un colectivo que trabaja por la dignificación de los espacios y las actividades artísticas, sociales y culturales de toda índole: escénicas, plásticas, musicales, deportivas, etc.
La makabra genera espacios libres para acoger estas actividades, consolidándolos con el trabajo de sus miembros y las aportaciones que brinden otros colectivos o personas, siguiendo una política de intercambio y de libre acceso.
- La makabra cree en la capacidad de los/as individuos/as de generar espacios acorde a sus necesidades y autogestionarlos con éxito, de hecho La Makabra daba (en su derruida sede, actualmente en la calle) y dará (en su nueva sede) soluciones reales a la falta de espacios de presentación, creación y ensayo que sufren compañías, colectivos, grupos, personas, etc. en la ciudad de Barcelona.
- La makabra cree en la creatvidad como medio para generar los recursos que ayudan a mejorar y acondicionar esos espacios.
La makabra cree en la capacidad de autogestión que proporciona un sistema de intercambio de conocimientos y trabajo, ayuda mutua y cesiones, como motor para la materialización de un proyecto.
- La makabra es una realidad que demuestra que todo en lo que cree es posible y válido para la realización de proyectos culturales basados en un modelo real de cooperación de intercambio entre las/os individuas/os.
- La makabra foco de motivación a la creación y el desarrollo de las artes y la cultura.
- La makabra teje redes de vínculos locales, nacionales e internacionales constantemente invitando a trabar y trabajado con colectivos de individuos/as afines y con problemáticas comunes.
- La makabra asambleariamente decide ya que cree que es el único órgano que reconoce al individuo/a y respeta al grupo.
- La makabra define y comparte la okupación entendiéndola y practicándola como medio legítimo para poder realizar sus actividades en una ciudad -Barcelona- en la que los espacios sociales libres no son contemplados por no entrar en el molde de sociedad actual que se está proponiendo y realizando, sociedad en la que las manifestaciones populares e individuales son absorbidas, manipuladas y destruidas.

Mas info en: www.lamakabra.org

Comuniacado de La Makabra

20 de Noviembre, coincidiendo con el aniversario de la muerte del dictador, alas 7´45 de la mañana un grupo de mas de un centenar de antidisturbios de losmossos d' esquadra acompañados de un helicóptero irrumpen en la makabra cualsi fueran a tomar un castillo: arietes para puertas que siempre estaban abiertas, patadas para muros de madera, cristales rotos para ventanas que no escondían nada...Quizás fue el elemento sorpresa lo que buscaban....nada mas lejos de nuestraimaginación encontrarnos, entre legañas y bostezos, en medio de aquellajauría de mastodontes armados hasta los dientes de material represivo-agresivo, cubiertos de pvc de pies a cabeza para evitar, tal vez, los golpes de nuestros pinceles, de nuestras plumas, colmados casi todos ellos de una rabia a la que no correspondimos en ningún momento....La realidad: hacia las 9´00 de la mañana estábamos casi tod@s en el patioobligados a permanecer sentad@s en el suelo rodeados de policías...la imagende Guantánamo pasea por nuestras cabezas, se agrede a todo aquel que usa unmóvil...a nuestro abogado se le impide el paso...no deja de aparecer gente, yacasi somos tantos como la policía....nos encierran en el gimnasio mientrassigue llegando gente, al mismo tiempo que varios policías encapuchados registran la casa a su placer y desaparecen al mas puro estilo james bond por el acceso de Sancho de Ávila llevando varias bolsas negras (suponemos llenas de objetos personales) recogidas por un coche blanco con la matricula tapada conducido por otro encapuchado que arranca de inmediato desapareciendo para siempre....( haciendo el recuento de nuestras pertenencias hemos echado en falta tarjetas de memoria de cámaras de fotos, móviles, discos duros de ordenadores, fotos, cuadernos....etc)Es en el gimnasio donde por primera vez coincidimos todas las personas quehabitábamos en la makabra: éramos unas 120...Los irregulares (indocumentados) a un lado y los regulares (con documento).Hacia las 10´00 la policía decide retirarnos la documentación para nuestraidentificación, se pide también la acreditación de la propiedad de los mas de 20 vehículos aparcados en el patio (caravanas, furgonetas, coches, camionesy remolques) solo así podrán proceder a retirar sus casas móviles...mas escenas de violencia por parte de la policía para impedir que nos comuniquemos por el móvil, tod@s nos preguntamos: ¿de qué tienen miedo???...Al cabo de una hora mas de incertidumbre, en ningún momento nos enseñan laorden de desalojo, comienzan a repartir la documentación retenida y nos danpermiso a tan solo 4 personas para iniciar el desmontaje de la sala de circo....lo primero que baja es la estructura de mini volante, se dan cuenta de la magnitud del desmontaje y empiezan a dar permiso a mas gente para que se una a la tarea...en total desmontamos 15 espacios equipados con luces sonido, estructuras, instrumentos, material de construcción, gradas, telones...pero sobre todo nos hicieron abandonar nuestra casa, nos obligaron a desmembrar nuestra familia, nos convirtieron en personajes errantes y desubicados... a pesar de ello no nos quitaron ni las ganas de seguir, ni la voluntad deencontrarnos, ni la confianza de crear unidos...A las 16´30 aproximadamente la makabra había sido desalojada, en ese tiempo yase habían unido a los mas de un centenar de mossos de esquadra, efectivos de laguardia urbana varias grúas, excavadoras, propietarios, abogados de los propietarios, mas mossos de esquadra con perros, agentes de seguridad privadajugando a polis y malos....pero faltaba alguien: LA JUEZA Eugenia Canal; lajueza emisora de la orden de desalojo que ha dejado en la calle a 120 personas,que ha permitido el derribo de uno de los equipamientos alternativos mas grandesde Barcelona por el que circulaban alrededor de 600 personas para hacer uso de los mas de 15 espacios de que disponíamos: un gimnasio de circo, el teatrito bukox, una sala de conciertos, una sala de pintura, una sala de creación, una sala de danza, un skatepark, un estudio de grabación musical, otro para audiovisuales, una biblioteca, una tienda gratis, un huerto, una cafetería-sala de la asamblea, una sala de capoeira...Esta JUEZA responsable del lanzamiento (termino judicial para nombrar al acto dedesalojar a los habitantes de un inmueble) se enteró por las noticias que seestaba efectuando el desalojo que ella misma había firmado...en ningún caso, per mas aun en caso de estas dimensiones esto es un situación de clara negligencia por parte de la Sra. Eugenia Canal jueza del juzgado de instrucción nº2 de Barcelona. Si no (como dicen por ahí) que baje dios y lovea....El centro social ocupado La Macabra llevaba casi 6 años funcionando, si bien esverdad durante estos últimos 2 años y medio había incrementado en gran medidasu actividad artística , cultural y social hasta convertirse en uno de los centros de referencia, encuentro, búsqueda y enseñanza artística (circo, danza ,teatro, música, skate.) no solo en Barcelona sino en toda Europa y Latinoamérica. basándose en la autogestión entendida como la generación de vínculos no económicos entre personas y colectivos, se había generado entorno a la Makabra un tejido de proyectos humanos, artísticos y sociales que se ha visto en gran medida truncado por el desalojo. La labor ahora : recomponer la red, plantear nuevas estrategias, recuperar las fuerzas para esta nueva etapa..La asamblea de la Makabra era el corazón del colectivo, un ejercicio detolerancia y debate, desde la perspectiva del consenso como vía para la decisión que reconoce al individuo y respeta al grupo. Aproximadamente unas 50-60 personas participaban activamente. De esta asamblea han salido proyectos de colaboración con otros colectivos con problemáticas sociales y culturales (imprenta argentina, Presos del 14-F, Salvem Can Ricart, Ateneu Popular de 9Barris, APCC, APDC, Escola de Circ Rogelio Rivel, La Caldera, CSO Can Masdeu, CSO Miles de Viviendas, el Forat de la Vergonya, Circpau..etc)De toda esta actividad, de la solidez de este proyecto y de la proyección del mismo dentro y fuera de Barcelona tenían constancia tanto la Generalitat de Catalunya como el Ajuntament de Barcelona ; miembros de la asamblea de La Makabra han formado parte de las Taulas de Circ para la creación de "nuevo" Pla Estrategic de Cultura, se ha participado en diferentes debates en los que asistían diferentes miembros de los citados organismos entregándoles por escrito descripciones , proyectos y material audiovisual de la labor cultural y social del colectivo La Macabra.varios artistas residentes o usuarios han trabajado para el Ajuntament de Barcelona ( Festes de la Merce), otros para el Teatro Nacional de Catalunya (Generalitat???).Muchos artistas reconocidos y no tan reconocidos han cruzado el umbral de nuestra casa y se han maravillado al ver lo que allí había. Otros muchos se lo han perdido gracias al precipitadofin de nuestra querida Macabra. Continuaremos, sin embargo, luchando por lalegitimidad de los proyectos sociales y culturales alternativos. HAN PODIDODERRIBAR LOS LADRILLOS DE LA MAKABRA PERO SU GENTE SIGUE EN PIE PARA CONTINUAR LUCHANDO.

El disseny del món: canvi massiu

El disseny ha sorgit com una de les forces més poderoses del món, una mica que ens situa a principis d'un període nou, sense precedents, de la possibilitat humana. Es tracta d'un període en el qual totes les economies i les ecologies es converteixen en globals, relacionals i interconnectades.

A fi d'entendre aquestes forces emergents, hi ha una necessitat urgent d'articular exactament el que ens fem a nosaltres mateixos i el que fem al nostre món. Aquesta és l'ambició del projecte Canvi Massiu.

El Canvi Massiu és una celebració de les nostres capacitats globals i també una mirada cautelosa a les nostres limitacions. Inclou tant les possibilitats utòpiques com les distòpiques d'aquest món emergent, en el qual fins a la naturalesa ja no està fora de l'abast de la nostra manipulació.

Per a molts de nosaltres, el disseny és invisible. Vivim en un món que està configurat tan a fons per l'esforç humà que el disseny s'ha convertit en una segona naturalesa, sempre present, inevitable, intrínseca.

I ara, el poder de disseny per a transformar i afectar cada aspecte de la vida diària està conquistant l'estesa consciència pública.

Ja no s'associa el disseny només amb objectes i aparences. Aquest s'entén cada vegada més en un sentit molt més ampli que la capacitat humana de planejar i produir resultats desitjats. Canvi Massiu: futur del disseny global, tramat com un projecte discursiu internacional, traçarà un mapa de la nova capacitat, el poder i la promesa del disseny.

Canvi Massiu explora esdeveniments que canvien paradigmes, idees, i gent, investigant les capacitats i els dilemes ètics del disseny en la fabricació, el transport, l'urbanisme, la guerra, la salut, la vida, l'energia, els mercats, els materials, la imatge i la informació. Necessitem desenvolupar una societat global que tingui la capacitat de dirigir i controlar les forces emergents a fi d'aconseguir el resultat més positiu. Hem de preguntar-nos: Ara que podem fer alguna cosa, què farem?

Volem produir una nova classe de constructors de canvi - ciutadans que pensen com dissenyadors. Aquesta gent seria, en les paraules de l'inventor i filòsof Buckminster Fuller, "una síntesi d'artista, inventor, mecànic, economista objectiu i estrateg evolutiu."

Canvi Massiu és un projecte de Bruce Mau Design i l'Institut sense Límits >de *Massive Change*. No és sobre el món de disseny. És sobre el disseny del món

El valor de l'art

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 21 de novembre, 2006)

Felicitem-nos, per fi l’art català, més enllà de Miró i Dalí triomfa a les subhastes internacionals: “El paisatge Jardí de muntanya, Sa Coma IV, de Santiago Rusiñol, ha estat venut en subhasta a la casa Sotheby's de Londres per 840.188 euros, quantitat que es converteix en un rècord mundial per al pintor”. Es a dir, per fi, l’art català sortirà als noticiaris televisius. Ens cal tenir un artista que faci obres polèmiques, com ara tallar vaques en directe o momificar essers humans en postures obscenes, si volem sortir més sovint. També, queda el recurs de fer les amèriques, per sortir a la televisió cal utilitzar als estadounidencs de segell de garantia. Si s’esposa a Nova York, llavors cal treure-ho en portada.
Son aquests els únics casos en que l’art es capaç d’esgarrapar uns pocs minuts en els telenotícies de torn. Poc importa la multitud de exposicions que es facin. Es obvi que podria millorar el nostre circuit d’espais per l’art, però no sembla que això canvies la situació. Tant se val, si no parlem de xifres milionàries, de baronesses que fan cessions d’obres amb valors astronòmics, d’escandaloses peces que fan esgarrifar a l’espectador, les cadenes de televisió no se’n faran ressó. Amb prou feines els periodistes de cultura podran aconseguir mitja plana en unes seccions de cultura dels diaris que son cada dia més difícils de protegir de la voràgine política, futbolística i econòmica.

Perquè tot plegat funcioni, és molt millor que l’artista sigui mort, això fa pujar el valor de les obres i a més els hereus acostumen a ser menys estrictes en la venda d’aquestes obres i a més se’ls hi pot dedicar un any temàtic. Si es viu, cal algun escàndol que asseguri la seva notorietat en els mitjans de comunicació. El publicitari Charles Saatchi ho va tenir clar quan va decidir fer-se col·leccionista d’art. Ell solet va crear un corrent artística, el realisme histèric li diuen. Es curiós que qui es dedica a dir-nos que el detergent X ens deixarà la brusa com una patena, o que si comprem un cotxe determinat la nostra vida serà esplèndida, sigui qui paga a artistes com Damien Hirst o Erick Swenson, per provocar al món amb imatges punyents que teòricament critiquen la nostra societat de consum, entre d’altres coses. Ara, ha decidit llogar les seves peces, a Museus y fundacions, com qui lloga cotxes per dies.

Diem sovint que ens hem de dotar d’eines per apropar l’art als ciutadans. Òbviament, l’educació pot fer molt al respecte. Els programes per infants que, si fa no fa, tots els museus tenen, son una peça clau. La formació dels mestres es bàsica. Però, com en molts altres aspectes, la lluita desigual de les escoles amb els mass media indica que cal fer èmfasi en els espais i temps que reservem per la cultura. Ara, que tindrem una Conselleria de Cultura i Comunicació esperem que així sigui.

Cultura de talonari
El mon de l’Òpera està revolucionat. El nou teatre líric de Valencia a “La ciutat de les arts i les ciències” ha disparat els catxés internacionals dels tenors i les dives. Sembla que no només l’edifici ha costat més del raonable. Ara, han fitxat un staff de musics director i cantants de primer nivell. Però, com que aquests professionals van força buscats els hi ha ofert més diners que cap altre. Un sistema similar als equips de futbol. Això te un efecte dominó, en altres òperes que s’han trobat reajustant tractes que ja tenien tancats. Es podria dir que es una anècdota, però potser es un símptoma del que abans dèiem. No cal entendre l’art, la cultura o la contemporaneïtat, només cal comprar-la.

Com en aquelles cases que surten en les revistes del cor on els llibres semblen comprats a pes, escollint el color del llom i en cap cas per ser llegits, les programacions d’alguns centres culturals semblen fetes per detectors de tendències. Tot sovint, les institucions públiques i sobretot fundacions privades, han optat per comprar avantguarda a cop de talonari, sense entendre ben be quin es el veritable valor de l’art. La idea del mecenes no es pas nova i benvinguts siguin. Des dels emperadors romans, els Papas del Vaticà o els Medicis, fins ara, la burgesia i els poderosos han estat en gran part el motor de l’evolució de l’art. Seria innocent no veure com el nostre estimat modernisme es va fer amb diners generats per les fabriques insalubres del Poble Nou, però no per això deixa de tenir un gran valor. Es força més interessant una burgesia culta i mecenes que uns nous rics fent safaris africans o compren equips de futbol. Tanmateix, correm el perill de descarregar la funció publica dels museus sobre aquestes fundacions privades, sovint lligades a entitats bancàries. Em valorat l’efecte te això en l’art emergent?

Arquitectura reaccionaria

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (El Pais 13 de noviembre 2006)

(Esta versión no se ellegó a publicar porque la otra se editó antes de poder enviarla. La adjunto porque creo que mejora la publicada)
Tenemos una nueva enfermedad endémica: utilizar arquitectos estrella para justificar operaciones urbanísticas, sean o no licitas. La base del problema, al margen de temas legales, es que la contemporaneidad no se entiende, simplemente se compra. No se asimila la concepción vanguardista de la arquitectura, pero si se utilizan estos nuevos y famosos arquitectos para valorizar proyectos de marketing empresarial, en el caso de edificios emblemáticos de oficinas, o justificar urbanismos especulativos, en el caso de centros turísticos o urbanizaciones residenciales.

Hace unos días Frank Gerhy decía en su presentación de un tremendo hotel, en unos viñedos de la Rioja, que una de las cosas que le apasionaban de la arquitectura es que “con los edificios puedes tocar a la gente”. Quizás fue un error de traducción y el “touch” que quería decir más bien impactar, se tradujo en tocar, porque, a menudo, lo que hace la arquitectura, más allá de tocarnos, es impactar y empujar de malas maneras. Pronto lo veremos, en esa nueva y fastuosa estación del AVE en Sagrera. Mientras, los trenes de cercanías siguen sin funcionar correctamente, como medio de transporte de la denominada Gran Barcelona. Se podrá decir que no hay relación entre una cosa y la otra, pero cuando se comparan los presupuestos de la nueva arquitectura y los del mantenimiento de estructuras ya no es tan fácil desvincular los dos hechos.
En un articulo, de este mismo periódico, Joan Subirats nos narraba, hace poco, con irritada perplejidad como “una finca urbana, de propiedad pública, de más de 50.000 metros cuadrados pasó, de dedicarse a viviendas de protección oficial, a una urbanización de lujo "de carácter mediterráneo" (Jean Nouvel dixit). En el mismo artículo, nos explica como el arquitecto acalló las insidiosas preguntas de los periodistas sobre la posible corrupción, con un “he venido a hablar de arquitectura y nada más”. También de Nouvel se está empezando a construir el llamado Parc Central en el cruce de Pere IV con la Diagonal. Un parque que vio como la policía arrasaba con las plantas cuidadas por los vecinos. Nouvel cogió la esencia de la reivindicación vecinal y el geranio será la planta predominante del Parque. No es un chiste, es un “argumento arquitectónico” recogido en el proyecto.
Quizás el caso más paradigmático, es el conjunto creado por Santiago Calatabra en Valencia, la llamada “La ciutat de les arts i les ciencies”. Este arquitecto fue ignorado durante años en su ciudad de origen y sólo se ha recuperado una vez ya es una estrella mediática por sus obras en Europa. En realidad, su calidad arquitectónica no importa, lo importante es la capacidad de crear espectáculo. El gobierno de Francisco Camps tiene pendientes multitud de causas de corrupción, quizás por eso siguen comprando vanguardia a golpe de talonario. El conjunto de Calatrava, poco más que una gran falla permanente, se justifica por el PP, alegando que levanta el orgullo de ser valenciano. A Oscar Tusquets aún se le recuerda de la mano de Nuñez y Navarro. Ahora, está edificando un espectacular hotel en el conocido Miramar. En este momento ya está ocupando dos veces más terreno público de lo previsto. Bofill, está embarcado en un nuevo hotel de lujo para el muelle de Barcelona, en un litoral donde ya hay varios artificios arquitectónicos, como el Maremagnum o el World Trade Center. En realidad, estos arquitectos funcionan como un multinacional. Es remarcable que la mayoría, desde Rem Koolhas hasta el mismo Nouvel, no sean los propietarios de sus estudios. El accionariado está formado a menudo por constructoras y otras empresas que utilizan “la marca” para sus negocios.

¿Ante esa situación, que tienen que decir nuestros arquitectos? Parecen preocupados por la competencia de los grandes nombres extranjeros o nacionales, pero no por la presión inmobiliaria que ocultan las operaciones en las que participan o por la baja calidad de esa arquitectura fotogénica.
¿Que parte de responsabilidad tienen los arquitectos de la locura urbanística especulativa en la que nos vemos envueltos? Se podrá decir que como profesionales, tan solo intentan hacer su trabajo lo mejor posible. Pero lo que es innegable, es su responsabilidad en cuanto al efecto que sus edificios producen en el entorno. Un barrio historio salpicado de rascacielos, un entorno rural jalonado de exhibiciones high tech, etc. ¿Hasta donde debe llegar la libertad del arquitecto? Por supuesto, hay normativas, que salvo excepciones se cumplen. También hay una comisión de calidad, en Barcelona, formada por expertos, arquitectos e historiadores. Quizás debería extenderse su ámbito geográfico y sus atribuciones. Entre los ciudadanos hay una común sensación de maltrato y falta de respeto a su entorno más cercano, por parte de la arquitectura y el urbanismo. En una reciente encuesta, resultó que el edificio que menos gusta a los barceloneses es la torre Agbar, seguido por el triangulo azul del Forum. Podríamos aludir a la falta de herramientas para disfrutar de la cultura contemporánea, pero quizás también es porque, como decíamos, la arquitectura nos empuja, más que nos toca.

Cabe preguntarse si hay una arquitectura de derechas. Como siempre, la ciencia ficción suele pecar de inocente, imaginaron megapolis con edificios de arquitectura neofascista, como una especie neoclasicismo sacado de escala para empequeñecer al humano. Pues bien, parece que la nueva arquitectura reaccionaria viene de la mano de formas sinuosas, pixelados de colores y deconstructivismo digital. Si eso es preocupante en iniciativas privadas, más lo es en actuaciones públicas. Parece que un arquitecto conocido, exime al estamento público de generar un buen encargo, que se ciña a las necesidades de uso y de servicio al ciudadano. El error es pensar que la modernidad, como garantía de calidad, viene por las formas y no por la resolución de los requerimientos funcionales. Y eso no niega la capacidad narrativa de la arquitectura, pero debemos ser conscientes de lo que se está diciendo con esos edificios, hemos de tener cuidado de no empujar en exceso al ciudadano.

La cultura en campanya

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 24 d'octubre 2006)

Som un país estrany pel que fa a cultura i potser en moltes altres coses. Estrany perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura, la cultura es va fer des de la societat civil, fins hi tot a la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències, que tret del folklore més ranci, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser es per això que els politics sempre s’han mirat a la cultura amb una certa distancia. Sembla que hi desconfiïn i fan be, un sector que ha estat capaç de autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però, durant els quinze dies de campanya, els polítics buscant la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen encontres, trobades, etc. Així que ara que els tenim oberts d’orelles, potser es un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes son les nostres propostes però us animem a que els hi feu arribar les vostres.

Els càrrecs públics han de posar les eines: recursos, espais, lleis, etc, perquè la societat faci cultura. De fet, no son altre cosa que gestors de diners públics. La idea del polític que fa cultura es perillosa perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un altra canal de controlar i “educar” a la població. Òbviament cal treballar per compensar diferencies o emplenar forats que, inevitablement, la societat genera.

La desvinculació de la cultura i l’educació no te sentit. S’ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè fa por, potser perquè els actuals politics saben del seu potencial ja que ells s’hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral perdent el valor de formar persones. Alhora hi ha masses disciplines que no hi tenen espai: musica, dansa, disseny, arts digitals, etc. La contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s’ensenyi a les escoles.

És important l’accés a la cultura. De fet, és el més important, per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura, és progressista per natura. O sigui que o la cultura és social o no és cultura.

La balança entre espais d’exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Més del 80% dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa en els Museus, es fa en els tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d’espais de producció.

La llengua no fa un país sinó que és el país que fa la llengua. La llengua no pot ser l’únic valor de singularitat cultural d’un país. Les picabaralles sobre llengua i país estan molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentaria.

La cultura a les webs.

Fent una repassada als programes del partits, a partir de les seves webs, això es el que hem trobat més rellevant pel que fa a cultura.

Artur Mas, no ha assumit cap compromís respecte a cultura davant notari, tret d’una referència a les escoles privades i la incentivació d’una tercera llengua. A la seva web (http://www.ciu.cat/) hi figura un apartat anomenat “La nostra cultura i els nostres mitjans de comunicació”, una conjunció curiosa.

ERC reclama, per la negociació post-electoral la Conselleria de Cultura. Sorprenentment, a la seva homepage de campanya (http://www.esquerra.cat/eleccions2006) l’apartat cultura no hi apareix. Tampoc surt en cap dels eixos: ciutadania, territori, emprenedors i benestar. Si es cita diverses vegades la defensa de la llengua.

A la web del candidat del PSC, (http://www.montillapresident.cat/) i a l’apartat de “Que proposo”, hi ha un capítol de cultura. Hi figura un compromís amb la cultura popular. Sembla un esforç etnològic interessant, però es decebedor que no parli de contemporaneïtat.

Per la seva part el PPC (http://www.ppcatalunya.com/) tampoc treu en portada res de cultura. Hi tenim en ordre: immigració, seguretat, habitatge, benestar, formació, economia. Si us descarregueu el programa en PDF, trobareu alguna cosa dins de l’apartat de formació. Altra cop la llengua com a prioritat, en aquest cas, la castellana. La única proposta especifica és una llei de mecenatge.

Finalment, a la web del candidat d’ICV (http://www.joansaura.cat/), hi trobem uns apartats amb desplegables a la homepage. En el de “Programa”, hi ha un capítol anomenat “Catalunya, una societat de l’educació, la cultura i el coneixement”. Dins, hi trobem propostes sobre cultura, que s’inicien amb el compromís de crear el Consell de la Cultura i de les Arts. Costa d’arribar però hi ha força material.