L’arquitectura és una eina social

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 25 d'octubre de 2007)

Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la Rambla, és el pati del darrere de la Boqueria, brut i ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir un nou espai de centralitat del Raval. Recordo unes pintades de fa alguns anys que deien: “El Raval és com un formatge: més forats, menys formatge”. En aquest cas pot passar al contrari i d’un forat desafortunat es pot aconseguir un espai d’ús veïnal i ciutadà. D’aquest i d’altres projectes, en parlo amb Carme Pinós, arquitecta coneguda per la seva associació amb Enric Miralles, però amb una sòlida carrera individual. “No m’interessa ser la que construeix més, jo vull tocar el cel amb l’arquitectura”.

A la Gardunya hi ha diversos interessos dels agents que hi actuen, des de l’Escola Massana als comerciants de la Boqueria i els propietaris del pàrquing, sense oblidar els veïns. En processo participatius, com aquest, l’arquitecte esdevé catalitzador de neguits i expectatives, però sense oblidar que l’obra pertany a la ciutat en conjunt. En tot cas, ja no és l’arquitecte geni que veu el projecte. El procés recorda el de la plaça Lesseps, portat per l’arquitecta Itziar González, l’actual regidora del Raval. “Els arquitectes hem de tenir la capacitat de ser receptors, de trobar consensos. L’arquitectura és una eina social: per tant, el seu pas per la gestió pública pot ser molt positiu”. L’arquitectura sempre ha estat a prop del poder, sigui la noblesa, l’església o actualment el capital, i precisament per això pot esdevenir un primer mur de contenció del poder i la seva pressió cap als ciutadans, i un negociador efectiu per apaivagar el frenesí especulatiu del mercat. El desafiament és que la Boqueria, el mercat més important de Barcelona, tingui alhora dues entrades amb la mateixa dignitat i no pas una gran entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del barri. La trama de la plaça és gairebé medieval i crea espais a diferents escales per adaptar-se als usos i articular l’espai. L’apropament a la plaça es fa més des d’un urbanisme de petita escala que des d’una rotunditat arquitectònica. S’intenta captar els camins invisibles que creen els usuaris. Per aquest propòsit, Pinós recorda com fa alguns anys va investigar els pobles interiors de Mallorca, gairebé aturats en el temps, i comels seus habitants havien creat una xarxa de camins que responien a les hores de sol, les èpoques de l’any, el temps de la passejada, considerant-los com a patrimoni intangible d’aquestes poblacions.
Tornant a la Gardunya, l’Escola Massana tindrà l’entrada per un lateral i perdrà l’oportunitat d’una entrada espectacular, per fugir del possible moviment turístic de la plaça i encarar-se amb un passatge que comunica amb la biblioteca, per potenciar-ne la relació. En canvi, la seva sala d’exposicions donarà a la plaça per incitar la visita dels passavolants.

Els clients moren, els edificis no
A l’edifici Torre Cube deMèxic, Pinós va generar un gratacel permeable i va crear uns corrents d’aire que redueixen la necessitat de climatització artificial. El clima de la ciutat ho afavoreix, però tots els edificis d’oficines que es construeixen són caixes de vidre tancades que dupliquen la insolació solar, amb aires condicionats per tornar a la temperatura que tindrien si no fossin de vidre. A la Torre Cube hi ha una actitud per enfrontar-se al projecte des d’una perspectiva que superi l’encàrrec i trobar solucions ambientalment òptimes amb un grau de responsabilitat més enllà d’un edifici singular, que és el que volia el client. “Els clients moren, els edificis queden”. Pinós afirma convençuda que no sols és un tema de sostenibilitat, sinó de dignitat per als qui hi treballaran vuit hores el dia. Els edificis de Carme Pinós són, més enllà de contenidors suggeridors, espais. “No aniré a fer la meva arquitectura aquí i allà, amb un estil predefinit”. Potser per això cap ajuntament posarà a la seva llista d’edificis icònics un de Carme Pinós, perquè les tipologies dels resultats són tan variades com les necessitats que els generen. “Un edifici únicament icònic és el resultat de la limitació de l’arquitecte per trobar la solució adequada; si bé les catedrals eren icòniques, tenien la seva bellesa en els espais que creaven”. Reivindica amb vehemència la qualitat espacial i la dignitat de qui habita els espais, com a requeriment prioritari, i alhora el diàleg amb la ciutat, més enllà “d’escultures enormes on cap gent a dins”.