Un consell, no feu Consell

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)

Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.

El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.

Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.

Cultura en mans dels experts i no dels tècnics

Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.

El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.