De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”. Dues maneres d’afrontar l’arquitectura que s’han vist en la seva proposta del Camp Nou, en la qual aposta clarament per l’estructura, pels ossos, a contracorrent del projecte guanyador. Em diu que a pesar de no voler semblar moralista, les solucions epitelials no li interessen. “Acabo d’arribar de Tòquio, només els interessen els primers cinco deu centímetres de l’arquitectura, l’interior és anodí, d’enginyeria. Si ens concentrema la pell, estem a un pas de desaparèixer”.
Un estranger a casa
Mateo té una imatge com d’etern viatger. Entre rialles confessa que el veuen més fora de Barcelona que aquí. Li repeteixo una pregunta que ell li va fer fa uns anys a Enric Miralles, que és si es considera un arquitecte català: “A vegades m’han dit, veient les meves obres, que no semblen d’un arquitecte català, però no sé si és un elogi o un retret”. “Estic interessat en aspectes molt locals, però alhoraemveig molt distant de segons quines dinàmiques del nostre país”. En els seus textos es pot intuir un procés que ha anat del que és global al que és local, li comento, i ell carrega contra el localisme mal entès. “No podem pensar, com veig que està passant a Barcelona, que ens vinguin a buscar i que ens parlin en català. Això és el suïcidi d’un país”. Però alhora estem omplint la ciutat de peces d’arquitectes estrelles, elsmés globals. Mateo ens adverteix que ser una ciutat provinciana ens converteix en un abocador d’escombraries, on es llencen les restes de sèrie. Certament, podem tenim grans noms i no tenir les seves millors obres. Tornant al discurs global, ell emmarca Miralles en la tradició catalana de Jujol i Gaudí, organicista, poètica i surrealista. Penso que ell podria seguir el camí de personatges com Josep Pla, que podia quedar-se fascinat de com els pescadors d’una cala fan el peixet a la barca però que se li feia petita la idea de pàtria que tenien molts dels seus contemporanis. “Aquesta imatge m’interessa molt. Emtrobo molt còmode observant la particularitat d’un lloc, però en canvi m’avorreixen les etiquetes”.
Fantasmes i ovnis
El perill de la vida global és el desarrelament, aquesta sensació d’estar permanentment de pas, com als aeroports, envoltats d’ovnis. Mateo descriu el seu centre de convencions del Fòrum com un d’aquests famosos nollocs, però en canvi, a la seu per al Bundesbank a Leipzig, el lloc va ser el
motor del projecte. “El lloc té unes condicions prèvies físiques i històriques, el que jo anomeno els fantasmes. Al Bundesbank aquests fantasmes eren molt potents, des de la tradició germànica al racionalisme, passant pel llegat comunista”. Caldria preguntar-se com podem treballar entre aquestes dues esferes, la global de moviment, de fluxos, d’informació permanent, i la local amb les seves arrels, la seva llum concreta, les seves necessitats particulars, la seva olor. “Els edificis poden navegar pel que és global, però necessiten el contacte amb la realitat local per poder aterrar i arrelar-se”. Potser cada projecte es un viatge des del que és global, abstracte, indefinit, a la realitat local, matèrica, pragmàtica. “Quan començo a fer un projecte no el puc pensar des de la pura eficàcia. Començo intentant entendre quina és la situació, sense formes predeterminades, estratègicament abstracte”. Però l’arquitectura és física, real, palpable. “Un edifici que no té un bon nivell de precisió material és grotesc. El cos a cos amb la matèria em fa por, cada copmés, perquè sé la importància que té per a un edifici i que la batalla amb els materials no es pot perdre”. Surto amb una imatge encara més dual d’en Josep Lluís Mateo, una mena de dilema constant entre dues variables, dos camins, dues actituds. Potser hi ha dos Mateo; el que he conegut avuim’interessa, n’he après un munt sentint-lo, ja veurem quan em trobi amb l’altre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario