Llibertat a escena

Al Macba s'exposa aquests dies una mostra que corre el perill de passar desapercebuda. Enmig d'una dinàmica d'exposicions organitzades per bancs i fundacions privades amb autors enciclopèdics de previsible èxit, una exposició amb un nom tan estrany com Un teatre sense teatre pot semblar prescindible. No és així, és l'exposició més interessant que tenim en cartell de la ciutat. Es pot veure des del ballet biomecànic del bauhausià Oskar Schlemmer fins a una peça excepcional de Samuel Beckett o delícies d'Antonin Artaud i la seva aposta per l'experiència per sobre de la teatralitat Convé sobretot acabar amb la dictadura del text. El muntatge és gairebé invisible, i s'agraeix, perquè el gruix de les obres ja és prou per complicar-ho encara més.

El que es fa evident és que en aquest "teatre sense teatre" hi ha la llavor del que anomenem cultura de la imatge. Així que l'arrel de la sofisticada societat visual és en uns teatrets de cartró. Les estratègies visuals i escèniques alliberades del libreto, és a dir del text, que no de la narrativa, exploren amb absoluta llibertat els límits de la teatralitat, entesa com a posada en escena, no pas com a impostura. En realitat, tal com deien els situacionistes, moltes de les peces el que fan és crear una situació, en la qual el mateix espectador activa els mecanismes escènics, ja sigui en la seva presència o fins i tot amb la seva acció.

La potencialitat de l'escena com a territori de treball per a l'art, la literatura, i per què no, el teatre, se'ns mostra inacabable. Una visita transversal des de les avantguardes dadaistes a l'art conceptual, des del futurisme fins a les subcultures nord-americanes. Com en tota exposició composta per peces efímeres on la situació o l'entorn són part de l'obra, el rol que adquireix l'element document ens obliga a fer l'esforç per traduir fotografies, textos, programes de mà i cartells en experiències.

Més enllà, però, del material, el que desprèn Un teatre sense teatre és una sensació de llibertat fascinant i com es pot barrejar la pantomima, el que és grotesc i el que és sensible i el que és culte, i, a la fi, la utilització de l'escena per a la provocació, l'experimentació i el risc. És aquesta la lliçó que ens donen Fluxus, Miralda, Bruce Nauman o James Coleman, sense oblidar el nostre Ocaña.

Just és això el que fa que poc després de visitar l'exposició, i al revisar la cartellera barcelonina, caiguis en un estat de nostàlgia. Tenim un teatre que suposadament té bona salut, entès que la gent vol oci i no cultura, fins i tot disfressat de pseudotransgressions en adaptacions poc ortodoxes dels clàssics. Però hi manca el més important, el risc, fins i tot si es tracta d'un llamàntol cuinat en directe, tot sona a divertimento petitburgès. Tal com deia El Roto en un recent acudit, "si estem en la societat de l'espectacle, per què tot és tan avorrit?"

Buròcrates de les emocions

La dinàmica d'actors de culebrons via televisiva al migdia i aquests mateixos actors imbuïts en una mena de Shakespeare Company a la catalana als escenaris a les nits, ha creat una falsa sensació que vivim en un país d'alt nivell teatral. No volem entrar en valoracions del nivell professional dels escriptors, actors i directors. Tampoc de la qualitat de l'ensenyament escènic.

Però que a hores d'ara estiguem encara amb un únic model de teatre "a la italiana", és a dir, escenari enfront de platea, fa pensar que en algun moment la innovació i el risc s'ha deixat de banda. Tret de formats que al cap dels anys també acaben repetint-se com els de La Fura del Baus, la relació actor-públic no ha canviat gens. Hem d'anar a experiments parateatrals, en el bon sentit del terme, com els de Brossa abans, i ara, i en una direcció molt diferent, Roger Bernat i alguns casos de dansa contemporània.

Hem perdut referents transversals, interdisciplinaris, fins i tot indisciplinats, com el circ, el cabaret o els titelles, emmarcant-los en compartiments estancs. Hem perdut la capacitat de crear poesia escènica sense la pesada motxilla del "teatre de text". Si alguna cosa delata tanta mediocritat és la impertinent pretensió de transcendència i profunditat. A l'exposició Un teatre sense teatre podem veure com alta i baixa cultura es contaminen i com el circ i els titelles són material de treball, com ho són la literatura i l'art.

No neguem les virtuts del teatre tradicional. Sempre necessitarem que ens expliquin històries i un escenari és dels millors suports per fer-ho, però cal recomanar la visita a l'exposició del Museu d'Art Contemporani Un teatre sense teatre i després buscar als nostres teatres, cabarets, locals, carpes i indrets tan alternatius com es vulgui, i exigir aleshores el mateix grau d'enginy, de risc i de llibertat.