Llibres sense llibreters

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 25 de setembre de 2007)

Bé, ara sí, ja tenim Frankfurt per tot arreu. Som un país petit, així que deu ser normal tant de rebombori. Els més queixosos, curiosament, no són els escriptors en castellà, com era previsible, sinó els editors. Diuen que no se'ls valora, que sense ells no hi hauria literatura, que ells fan arribar la cultura al públic, etcètera. I un be negre.

Tret d'honorables i escasses excepcions, els editors fan llibres com podrien fer urbanitzacions. Som, o almenys això diuen, la capital del llibre al món llatinoamericà, la nostra indústria editorial és la més potent del sud d'Europa. Tanmateix, la dificultat per editar és notable per a molts autors, que arrisquen més enllà del que el mercat demana. La manca de risc dels nostres editors és evident. Una bona mostra n'és l'aparició de petitíssimes editorials semivocacionals que amb penes i treballs tot just aconsegueixen subsistir. La seva existència intenta cobrir amb un certa heroïcitat la manca de valentia de les grans. I ja no parlem de quan els llibres s'escapen del format negre sobre blanc, Garamond de 10 punts, etcètera. És a dir, quan s'incorporen imatges, il·lustracions, jocs tàctils amb els gramatges o qualsevol variant que sembli no immediatament rendible.

Per tot plegat és d'agrair que a Frankfurt també es pugui veure l'exposició visualKultur.cat. Daniel Giralt Miracle i Vicenç Altaió fan una recerca del que s'ha anomenat el llibre d'autor o llibre d'artista o llibre objecte, des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat. És a dir, llibres il·lustrats en col·laboració entre artistes i escriptors, llibres com a peces d'art i llibres en què el disseny es posa al servei no tan sols de la comunicació, sinó també d'aconseguir fer de la seva lectura una experiència.

En realitat el tàndem Altaió-Giralt Miracle fa una excepció i va una mica més enrere per recuperar la publicació del col·lectiu Dau al Set. Tota una declaració d'intencions, perquè potser aquesta és la referència més clara del contingut de l'exposició, llibres sense llibreters, escrits als marges del mercat. I aquests són els marges que recull visualKultur.cat, amb peces d'artistes com Tàpies, que obre el catàleg i que serveix com a narrador apassionat dels llibres per iniciar la recerca, fins a autors com ara Brossa, Perejaume, Plensa i Ignasi Aballí.

Afortunadament, però, no es limiten als artistes que han fet llibres i dels quals ja tenen una bona col·lecció als fons del Macba, sinó que també incorporen exercicis visuals experimentals a l'entorn del disseny, com Cave canis, i el recull dels il·lustradors Peret i Patrick Thomas. Alhora, rescaten publicacions underground, com ara el Fíjate, de la desapareguda Fundació Juan Tabique, i d'altres com ara Neon de Suro i Èczema, recolzat per unes projeccions d'una exposició que fa uns anys va fer recerca en aquests mateixos marges, Gràfiques ocultes.

Slow Food o frankfurts
Els llibreters estan eternament queixosos; abans deien que no es venien llibres per culpa de la televisió, ara sembla que és per culpa dels ordinadors. El territori del que es ven, segons ells, és tan petit que els marges exteriors són extensos i florits. Per això els col·leccionistes de rareses, els lletraferits perifèrics, els bibliòfils, sobretot els més joves, poden trobar a faltar una representació més nodrida dels anys més propers. Principalment en la representació de les editorials de format petit, en què tot sovint es produeixen experiments literaris força interessants. Segells editorials com ara l'Editorial Minúscula, Eumo Editorial, Mudito & Co, Cafè Central, etcètera, fins i tot revistes actuals com ara Enser, Rojo i Metal, i editors gràfics com ara Grrr, El Naufraguito, La Santa i tants altres, podrien haver ajudat a completar la topografia dels marges no mercantilistes de la nostra producció de llibres. En definitiva, el que un dels seus comissaris enuncia en la introducció: "Mostrar les mutacions que al nostre país ha viscut el llibre en els darrers anys, tant en la forma com en el fons".

Tanmateix, és una mostra important i necessària. Esperem que itineri força i que faci cap a Barcelona algun dia per portar de l'orella segons quins editors.
Al marge de la mostra, cal reivindicar la feina d'aquestes editorials petites davant de les grans corporacions del llibre i les revistes que ens estan inundant de literatura previsible i sobretot de publicacions fast food. Potser, i fent una broma primitiva, a Frankfurt només s'hi val el menjar ràpid. Es una llàstima perquè l'slow food ens assegura una digestió millor, i potser llavors els debats lingüístics haurien estat més reposats. En una societat en què la velocitat sembla inexorable, ens calen publicacions de digestió lenta... Un Alka-Seltzer?