L'art de fugir

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, Dimarts 28 agost 2007)

Mentre xerrem sota un pi, en aquest agost amb pluges de quart d'hora, entonem un mea culpa. Després d'anys col·laborant, organitzant i creant entitats, ens adonem que les institucions acostumen a amagar més mediocritat cultural de la que seria desitjable. Si fem un repàs als autors que ens interessen, qualsevol que sigui l'art en què ens fixem, comprovem que eren persones força individualistes, reàcies a ser incloses en grups concrets, fins hi tot egoistes. Egòlatres sense manies ni miraments per fer-se un lloc, a cops de colze. Aquells que han sabut escapar-se de les institucions, sobretot de les entitats públiques; aquells que han sabut seguir el seu propi camí a contracorrent de tendències i no han fet aproximacions amb els polítics, són els que ara ens fascinen. Sovint un cop morts és quan el sistema aconsegueix encapsar-los i fins hi tot domesticar-los.

L'últim que hem sentit és que la Fundació Joan Brossa negocia amb l'Ajuntament de Barcelona la cessió del Palau Desvalls, al laberint d'Horta. És una bona notícia. Brossa es mereix això i més, el que no és tan clar és que Barcelona es mereixi gaudir de l'obra del poeta. Potser és perquè és mort que ens sentim més còmodes amb ell i li cedim un palau. El cas és que si a Brossa li diuen, fa uns anys, quan encara era viu i actiu, que el mateix Ajuntament que prohibeix la música al carrer, el teatre espontani o el circ alternatiu li vol fer un museu, no sé pas què hauria dit. I és que ell és un exemple dels irreductibles. Tanmateix, va participar activament en el col·lectiu Dau al Set. Així doncs, l'art col·lectiu no és pas impossible.

No és aquest el problema, molts creadors s'han agrupat en grups, en cafès o en tertúlies. Des del cercle de Bloomsbury al nostre Grup de Treball que va aplegar creadors com Antoni Muntadas, Pere Portabella, Carles Santos o Francesc Torres. El problema és si aquests mateixos grups s'institucionalitzen, es jerarquitzen, es subvencionen i finalment es domestiquen i es burocratitzen. I ho diem nosaltres, que hem treballat i treballem per tirar endavant entitats centenàries. Els catalans tenim una activa societat civil, des de fa anys ens hem organitzat en associacions i entitats, hem creat una xarxa rica i complexa. Però a l'ombra de l'activisme cultural hem alimentat, involuntàriament, tota una colla de mediocres que a base de seguidisme subvencionat s'han creat un nom que no es mereixen, si és que no s'han aprofitat de les entitats per promocionar-se individualment.

Potser ha arribat l'hora de fer neteja? Potser nosaltres som els primers que hauríem de tocar el dos? És la capacitat de fugir d'institucionalismes, d'escapar de reconeixements oficials, d'evitar ser víctimes de l'èxit de vendes i sobretot d'aconseguir no ser un "dels nostres valors nacionals" l'estratègia més recomanable per crear una obra interessant.

El geni egoista

En l'acte de crear hi ha alguna cosa molt íntima i, per tant, difícilment consensuable. Sovint en el pacte hi ha la solució dels conflictes, però si el que es cerca és el risc, la innovació, el crit, la denúncia, el pacte acostuma a rebaixar expectatives, a llimar arestes i a endolcir propostes. És per això que els creadors que admirem són aquells difícilment classificables, és a dir, agrupables. Duchamp va generar almenys tres moviments d'avantguarda sense formar-ne part de cap. Potser cal ser egoista i egòlatra per ser un dels grans, tot i que, ni de bon tros, tots els dèspotes malparits són uns genis. L'artista no s'ha d'esforçar a ser comprensible, ni assumible pels estaments públics. Justament el seu paper molts cops és el de mostrar les mancances del sistema i anar a la contra. L'organització que llavors pot retroalimentar la seva tasca creativa és la de grups de revolta cultural. Quan un artista o companyia s'oficialitza, i si fem un repàs als darrers anys trobem noms com Dagoll Dagom, Comediants, Miquel Barceló, o fins i tot Cesc Gelabert i Calixto Bieito com a representants omnipresents de la cultura catalana, la seva obra corre un seriós perill de convertir-se en rutina repetitiva per a complaença del govern de torn.

En fi, divagacions de sota el pi a part, ara que comencen a córrer llistes de possibles membres del futur i necessari Consell de les Arts de Catalunya, caldrà veure si el proteccionisme polític deixa marge de maniobra. La qüestió és: ¿voldran els genis egoistes dedicar part del seu temps a la cultura del país? Potser millor que no sigui així, ja que perdrien el seu anhel creatiu i deixarien de ser genis per ser funcionaris.

Potser aquest consell hauria d'estar format per teòrics avantguardistes, conceptuals arriscats, homes i dones amb passió pel risc, recolzats per un equip que gestioni i coordini.