Barcelona Titanic

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 23 octubre 2007)

Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat. Era l’època del Barcelona, posa’t guapa. L’eslògan ja ens hauria d’haver fet sospitar el posterior naufragi. És cert que, lluny de la capital de l’Estat, sembla que s’han de buscar excuses per millorar infraestructures, però el preu que hem pagat ha estat la desaparició de la mateixa ciutat, convertida en un aparador on es mira però no es toca. Com en el Titanic, l’arrogància ens va fer creure que estàvemsituant la ciutat al capdavant del món i tan sols estàvem fent la feina bruta dels tours operators famolencs d’un destí turístic al sud d’Europa. El nostre particular iceberg ha estat la sobreexplotació turística de la ciutat, que ara fa aigües per tot arreu. I el que s’enfonsa primer és la nostra cultura emergent.

Tu què faries?, diu l’actual campanya de participació ciutadana de l’Ajuntament. Si fos possible, nosaltres faríemun pas enrere i renunciaríem a alguns avenços a canvi de recuperar l’autenticitat, que si bé no ens feia més cosmopolites, ens ajudava a llevar-nos cada matí amb ganes de fer ciutat. I sobretot no li direma l’Ajuntament el que ens agradariafer,perquèhihaelperill que s’ho apropiïn i ho facin malbé. Un cas clar: els ciutadans, de manera espontània, responent a una sensibilitat ecològica global, prenen possessió de la ciutat amb les bicicletes. La resposta de l’Ajuntament no es deixar fer i que les dinàmiques ciutadanes marquin el camí, sinó crear el Bicing, capitalitzant l’èxit que suposa l’ús ciclista en una ciutat pensada per als automòbils. Immediatament, fan una nova ordenança que posa tantes dificultats a l’ús de la bici que vénen ganes d’anar sempre amb totterreny. ¿No hauria estat més sensat, simplement, millorar els serveis als ciclistes a mesura que aquests els anessin reclamant? Això no fa per als nostres governants. Desallotgen d’un espai recuperat per a la ciutat els que fan circ i els tracten com a delinqüents perillosos i després els donen el caramel enverinat d’un espai al Fòrum. Si no l’accepten, ja no podran queixar-se més; si ho fan, deixaran pel camí una important dosi de llibertat. El pitjor és que aquesta fal·lera per fer de la ciutat un etern aparador està ja integrada a la societat. Els pocs espais de creació alternativa es converteixen ràpidament en captius de la moda on, a banda de consumir drogues i vestir a l’última, creient que és això la modernitat, no passa res d’excitant. Caldria reflexionar sobre l’augment de la circulació de drogues entre els joves, però sobretot que no sigui amb una ordenança que hi afegeixi pressió, sinó tenint les orelles ben obertes per escoltar els seus neguits i, per sobre de tot, deixar fer.

Fi de segle, fi de cicle

Quan parlem d’èxits de vendes, d’audiències o de lectors sovint atribuïmal llibre, al programa de TV o al diari un esperit populista i gens innovador, fins hi tot parlem de teleporqueria o groguisme en premsa. El que funciona és el que respon a allò que el públic pot assumir sense cap esforç. Sorprenentment, quan parlem de nombre de visitants ningú reflexiona que potser Barcelona s’ha convertit en una ciutat escombraria, de consum ràpid. El turista sap què es trobarà abans de venir, no hi ha sorpreses i conseqüentment marxa raonablement satisfet. Perquè això sigui possible, la ciutat ha hagut de perdre aquella flaire canalla que tenia, una petita part de llibertinatge i d’anarquia que era, si més no,part de la nostra tradició. Un exemple és el fenomen okupa. Més enllà del problema de l’habitatge, coent conflicte sense solució encara, les cases okupes són veritables laboratoris socials i polítics, potser com en el tardofranquisme ho van ser les universitats. Els joves, si bé és cert que amb una fascinació romàntica per la lluita urbana, aprenen què és decidir en comunitat. Han de, per força, implicar els veïns per evitar conflictes i acullen col·lectius de tot tipus esdevenint els veritables centres cívics dels barris. Els suposats nius d’inadaptats i drogoaddictes són, comparats amb els llocs d’oci nocturn, reserves xirucaires i saludables. Tanmateix, no cal tirar la tovallola: és evident que estemal final d’un cicle, un fi de segle retardat amb signes clars de decadència, d’eclecticisme manierista i de sarcasme depressiu. Gairebé ningú ja no es creu aquesta ciutat, ja no il·lusiona. Com en els aparadors de les pastisseries, és millor per a la vista que per al gust, que enfarfega de seguida. Un nou cicle està arribant, preparem-nos tots plegats.

Arquitectura patentada

Oscar Guayabero (Avui 11 octubre 2007)


Entre el guirigall lingüístic al voltant de la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt podrien passar desapercebudes les activitats col·laterals, que, per contra, poden ser les més interessants. Els museus de la ciutat aprofiten per programar exposicions del país convidat i el Museu Alemany d’Arquitectura va encarregar a l’equip de l’editorial ACTAR un muntatge sobre la nova arquitectura catalana, patrocinat alhora per l’Institut Ramon Llull. Albert Ferré, amb qui emtrobo, n’ha estat el responsable, creant un comissariat arquitectònic i tripartit, amb Jaime Salazar i Ricardo Devesa. La pregunta que se’ls va fer era senzilla i alhora enciclopèdica: “Què passa avui a Catalunya en arquitectura?”.
El resultat és l’exposició, i catàleg, Construccions patents (New Architecture Made in Catalonia), inaugurada conjuntament amb una altra exposició sobre... la Sagrada Família, naturalment.
Construccions patents és una oportunitat de posar un altre cop al mapa la nostra arquitectura, desapareguda de l’escena internacional des de principis dels 90, tret, potser, d’en Miralles. Catalunya necessita una nova marca, ja ha exhaurit el model Barcelona de l’espai públic. L’exposició es planteja crear un nou marxamo al voltant de la capacitat de generar noves propostes, no només responent a un programa de necessitats, sinó aportant noves solucions que no estaven previstes. També en altres encàrrecs Són construccions que es converteixenenunproducte,enelsentitque es poden reproduir en altres encàrrecs. “No és un recull d’obres, sinó de troballes, de sistemes, de conceptes mitjançant els quals coneixes l’obra”. Des d’una torre refrigeradora de Carme Pinós per a un bloc d’oficines a Mèxic que aconsegueix reduir la climatització artificial, fins a una façana modelable que fa d’un concessionari a Sabadell un anunci arquitectònic, obra de l’equip XCL. El que importa és el sistema, l’invent. S’ha fet una divisió en quatre àmbits: estructura, pell, hàbitat i paisatge, en què s’estructuren des de nous sistemes de construcció fins a nous materials i aplicacions.
No és cap retrat generacional, sinó un recull de troballes que es poden vendre internacionalment com a productes, davant d’una evident manca de difusió dels nostres arquitectes. “Els encàrrecs públics pateixen avui de manca de risc, tot arriba molt tancat i són fórmules que es fan una vegada i una altra, mentre que als 80 el que es promovia era justament la innovació, els canvis de model”. Era la Barcelona que cercava una identitat, ara sembla quejalateniminocalinnovar. El que uneix els projectes de la selecció és l’aspecte d’invenció, i aquest sembla ser un dels nostres trets, la capacitat creativa d’innovar. Si haguéssim de cercar un tret distintiu, podríem sintetitzar que així com Madrid es mou en un camp més abstracte, conceptual, aquí la potència està en la materialització, no en la forma, sinó en solucions concretes per a casos concrets que milloren el que ja es coneix i que alhora es poden aplicar en d’altres. Treballs que freguen l’artesania, però que esdevenen productes i que recullen la nostra llarga tradició en les arts aplicades. “Estemen un moment d’arquitectes marca, d’edificis icònics, que concentren grans pressupostos en molt poques mans”. La innovació d’aquests arquitectes estrella es fa en la línia dels fabricants de cotxes, el que en disseny en diuen styling,ésadir, trobar un estil i repetir-lo fins a l’infinit. Per contra, l’exposició fa un esforç per explicar processos, com es fan les coses, no de fotos impactants. Es mostren parts d’edificis, més que obres completes. “La rebuda ha estat molt positiva, s’han trobat amb una selecció d’obres que no s’esperaven, venint d’un país petit com el nostre”.
Alhora és un cant a l’arquitectura artesanal més enllà de les normatives cada cop més restrictives i els productes seriats que estandarditzen els edificis. Cal reivindicar els nostres industrials, que també són protagonistes quan s’arrisquen a provar coses noves. Potser serà el primer pas Estem dins del programa d’una fira, per tant, sembla lògic presentar productes. Surto amb la impressió, però, que el catàleg de propostes és de codi obert. Comen el software lliure, les solucions que s’hi presenten semblen pensades perquè algú les agafi i les faci seves. Caldrà veure si és així i que aquesta Construccions patents, a banda d’itinerar, és el primer pas d’una nova línia de recerca, la de l’arquitectura que aporta solucions i no només imatges enlluernadores, per més futbolístiques que siguin.