Un pais de burros

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui, 18 de desembre de 2007)
Anem de cap a ser un país d’analfabets, de curts de gambals, potser aviat l’ase català deixarà de fer gràcia per la seva incòmode similitud amb nosaltres. Hem tingut notícies preocupants sobre lamanca de qualitat de la nostra educació. Per altra banda, es parla de la difícil conciliació de l’horari laboral i les dinàmiques familiars.Òbviament, hi ha relació entre ambdós problemes.
La manca d’excel·lència en els nostres estudiants és una problemàtica àmplia i complexa de la qual parlarem en un altre ocasió. Ara només direm que la confusió entre educació i ensenyamentens fa retreure als pares que no tinguin el nivell per fer els deures amb els fills, i als mestres que no els inculquin valors morals. Si aquesta confusió s’hagués tingut en el franquisme, ara només tindríem falangistes morals i analfabets casolans.
Diuen que hem perdut en comprensió lectora.És a dir, es llegeix poc i per tant no s’entén el que es llegeix, o bé, ennoentendre el que es llegeix, es deixa de llegir.És depriment, no ja per a la nostra cultura, sinó per la pèrdua del plaer –relativament econòmic i íntim– que produeix la lectura apassionada. Sap greu que s’ho perdin els joves, ara que els cobrem fins i tot per existir, que els penalitzem per beure el mateix que bevíem nosaltres, que els demonitzem per voler córrer amb motos que els venem nosaltres, per provar drogues que nosaltres hem inventat i
que els avorrim ambla nostra televisió rància i moralista.
Pel que fa a lamancade temps per a la vida familiar, és certament un despropòsit que les dependències a les nostres feines ens deixin sense temps, ni forces, per cultivar aquests lligams. Després d’anys de lluites sindicals i socials per assolir les 40 hores, a les portes de les 35, ara fem passos enrere per mantenir la feina o per aconseguir uns recursos de subsistència.
D’altra banda, la indústria de l’oci no deixa de créixer en la seva oferta cada cop més enlluernadora, més fascinant i alhoramés buida. Menys temps lliure i més oci en un estat del benestar que sembla pensat per adormirnos a tots plegats. On queda l’espai per a la cultura? Cada cop es més difícil acudir a una conferència, una lectura literària, una exposició, o qualsevol altre acte cultural i no veure un panorama desolador. Sovint són els organitzadors el gruix del públic. Acaba sent endèmic. Altra cosa són les inauguracions, plenes de gom a gom per personal del sector, ja que s’hi mercadegen, aquí i allí, els propers encàrrecs institucionals o privats. L’extrem és al teatre i a la dansa, on els actors i ballarins estan per igual a d’alt i a baix de l’escenari. Cas a part són aquestes obres musicals o suposadament “familiars” que tenen la funció contemporània del vodevil, però amb més recursos. És pur entreteniment, cosa gens menyspreable, però que de totes totes no és pot convertir enel pal de paller de la nostra cultura.

Conciliació cultural
Cultura ve de cultivar, i el nostre hort està avuimés mort que viu. I per obtenir qualsevol fruit cal temps. Cal temps, per a la família i també per cultivarse. Entre d’altres coses, per poder transmetre la passió per la cultura a les futures generacions, i això és educació, no ensenyament.
Ens cal temps per passar de ser consumidors culturals a poder, si ens plau, ser emissors de cultura. I si volem fer-ho en família, fantàstic, però ens cal temps per a la cultura.
Hi ha raons que ho justifiquen: de salut mental, de creixement personal, de drets civils, però a més a més hi ha raons econòmiques. En un recent estudi es diu que les empreses dedicades a la
innovació i a la creació en camps com l’arquitectura, l’audiovisual, la moda i el disseny, ja representen a Barcelona i la seva àrea metropolitana el 20% del PIB.
La nostra societat serà estúpida si no veu els recursos destinats a la producció cultural com una inversió, però també entoma com una bona inversió els recursos per poder gaudir de la cultura. La comprensió lectora també és saber llegir entre línies.
A l’era de la informació, l’era del coneixement, és absurd que el pensament sigui el que menys temps ocupa a les nostres jornades diàries. Certament, la competència entre cultura i oci és difícil, però almenys, cal dotar-nos de temps i de mitjans per poder escollir. “Tanquem dolçament els ulls als morts; és així, dolçament, com cal obrir els ulls dels vius”, ens diu Jean Cocteau a cau d’orella, en el seu magnífic La crida a l’ordre, traduït recentment per l’Editorial Mediterrània. Potser és hora de treure’ns la son de les orelles i treballar per una conciliació cultural.