Museus amb pilor automatic

Alguns museus de Barcelona semblen els nous metros, funcionen sols, sense conductor. Els automatismes de les seves programacions, la previsibilitat en les seves activitats, etc., semblen indicar que la màquina funciona sola, per inèrcia.
Fa uns dies va sorgir una polèmica sobre el nomenament de Josep Serra com a director del Museu Picasso. No som nosaltres qui afegirem més llenya al foc. Els experts s'han pronunciat i ara, un cop s'acaben les vacances, veurem com acaba. El que fa una mica de mandra és que, al final, en aquesta ciutat, les discrepàncies sempre siguin pels cognoms. No hem llegit gaires coses a l'entorn dels models de museu que es proposen. És evident que les persones són importants, però sempre cal saber quin és l'encàrrec que els fan. Potser alguns encara creuen que museus com el Picasso funcionen amb control manual i no amb pilot automàtic.
Per què volem tenir un director brillant en el Museu Picasso? Els exemples de centres similars ens fan desitjar un Picasso més proactiu. Malauradament, la realitat no és aquesta; en aquest moment, és poc més que una col·lecció permanent, d'un cert valor, però sense cap mena d'activitat, fora de la simple exhibició. Tanmateix, és uns dels centres museístics més visitats. La resposta és el turisme. A Barcelona hi ha un circuit de "visites obligades", suposadament culturals. El Picasso és a la llista, així que tothom hi passa, des dels grups d'autocars made in Lloret, als passatgers dels creuers de luxe que fan embadalir els nostres polítics.
Aquests visitants no esperen ni relectures crítiques de l'obra del pintor malagueny, ni res que no sigui el que surt a la guia turística. Ja fa temps que el turisme es basa a anar al lloc per comprovar que el que ja hem vist per televisió o a les guies és efectivament cert. Tot canvi s'entén llavors com un frau. És aquesta dinàmica la que ha convertit la cultura en oci i l'art en folklore. Tot plegat es resumeix força bé amb l'eslògan de l'Ajuntament "Barcelona, la millor botiga món". No estem oferint cultura, estem venent Barcelona, això sí, molt ben embolicada. Per tant, el perfil del director d'un centre com el Picasso, tal com l'entén la mateixa regidoria de Cultura, no cal que sigui un expert en Picasso, potser ni tan sols en art, tal com es desprèn de les declaracions del director de l'Icub, Jordi Martí: "Serra és un director adequat per a un impuls de direcció en el Picasso, no conceptual sinó orientat a altres estratègies, d'obertura del museu a la ciutat i al públic". Queda clar que el perfil de Serra encara és massa intel·lectual, potser caldria un expert en màrqueting o en turisme. El que no sabem és què volen dir amb això d'obrir el museu. Les vegades que acompanyes algun conegut forà, les cues et fan desistir i l'acabes portant al Xampanyet, per compensar-lo amb unes bones tapes.

L'efecte autocar
Les llistes de museus més visitats sempre estan encapçalades per museus espectacle com el Dalí, a tocar de la Costa Brava, o l'innombrable Museu del Barça. Tot s'hi val per augmentar visitants: si vas a Port Aventura, et fan descompte per visitar el Palau de la Música. Els assistents al Sónar compten com a visitants al Macba i al CCCB. Aquest mateix mes sortia a la premsa que els museus de Catalunya havien augmentat un 31% el nombre de visitants respecte al mateix període de l'any passat. Aviat tornarem a fer allò del "turista un millón" per als museus, i direm que és cultura allò que només és comerç. Que algú passi pel museu de Figueres, no implica un major coneixement de Dalí que el que ja tenia al fullejar la guia turística.
Perdó, manca el més important, la botiga del museu. En aquestes visites massives passen el mateix temps a la botiga que al centre mateix. En aquestes botigues és on la recerca ha donat fruits més suggerents. Des de rellotges tous com catifes de dutxa a didals mironians; des de dracs de Gaudí que són maquinetes de fer punta a Guernicas que són imants de nevera. L'èxit dels souvenirs culturals és proporcional a la frivolització de la cultura.
Així les coses, el que menys ens importa és el nou director d'un museu. El més urgent és un pla per evitar la mercantilització dels nostres centres culturals. El més urgent és no deixar-se portar per la tendència turística i centrar els esforços, no sols a rendibilitzar el que ja tenim, sinó a afavorir l'aparició de nous creadors, i això passa per afavorir els espais de producció artística i creativa. La propera polèmica ens agradaria que fos sobre els models de museu de la ciutat o perquè els intel·lectuals reclamen més tallers, més estudis, més beques, més art emergent, més cultura de risc, i ja trobarem un tour operator per dirigir el Picasso.

Un pais de 100 anys

Claret Serrahima Oscar Guayabero
Publicat a l'Avui l'1 d'agost de 2006

Si ens guiem per la quantitat d’institucions, entitats, ateneus, gremis i clubs que han celebrat el seu centenari en aquests anys, i els que ja anuncien que ho faran en els propers, podríem
arribar a pensar que, si fa no fa, Catalunya té 100 anys d’història, almenys, tal i com la coneixem. Des del Liceu fins a LaCaixa, l’actual escenari cultural i econòmic, malgrat l’aparent oblit dels seus responsables, és fruit d’aquesta xarxa ciutadana.
La manca d’un Estat propi va portar la societat civil a suplir les seves tasques. Per tant, quan van aparèixer les institucions democràtiques, que exerceixen aquestes funcions, fins i tot
en excés, hauria calgut un replantejament del lloc que han d’ocupar aquestes entitats civils.

Ara, des de la distància es fa difícil saber què hi havia a l’aire de la Barcelona del segle XIX que va ser capaç d’endegar la Renaixença i tot elmuntd’entitatsmésomenys catalanistes al seu entorn. Podem saber els fets però costa d’imaginar l’energia que devia circular per la ciutat perquè, en un període de temps relativament curt, naixessin des del Centre Excursionista de Catalunya fins a la Mútua del Comerçi la Indústria, des delReial Club Marítim de Barcelona fins a l’Institut d’EstudisCatalans. És excitant imaginar-se una ciutat on les tertúlies de l’Ateneu creaven estat d’opinió.

Tot plegat, ens fa preguntar com podríem recuperar part d’aquell entusiasme que suposava
creure que un país sencer estava esperant a ser creat. Hem de seguir creient que tenim un país per fer. Tanmateix, els centenaris ens estan esgotant la capacitat de reconeixement sincer per la gran tasca feta. Potser ja n’hi ha prou. Però, és clar, això digueu-ho a l’entitat que li toca demà passat i que, ambesforços i penúries, ha arribat a tenir un segle d’existència. Si és aquest l’objectiu, és a dir, existir, més val que pleguem.Entot cas, si és ben cert que el paper de les associacions ha estat un motor de canvi en molts moments i de resistència intel·lectual en d’altres, com en el franquisme, no és menys cert que avui i ara,moltes d’elles fan massa olor de ranci. L’immobilisme no les deixa ni ser útils a la societat actual, ni acabar
de desaparèixer.

Així doncs, ¿quèhemde feramb tanta entitat centenària? Cal obrirles finestres i deixar córrer l’aire fresc per tantes escales modernistes, per tants prestatges plens de vells llibres, per tantes catifesamb fongs. Hem d’aprofitar els centenaris, o el fet que ja l’hagin superat, per fer-les contemporànies i en alguns casos potser per, això sí,amb solemnitat, clausurar-les.
¿Algú s’imagina la platja de la Barceloneta plena dels elitistes banys que privatitzaven la sorra i l’aigua?Un procés similar s’ha de viure en aquelles entitats, que per ser culturals, potser no són tan visibles però que, a vegades, intenten fer de la cultura un bé de l’elit i es tanquen a les imprescindibles renovacions.

Renovadors i crisis

En algunes d’aquestes entitats s’han viscut processos renovadors força interessants. Cal recolzarlos perquè, malgrat el que pensin alguns puristes, és l’única manera que tinguin futur. Sembla, però, que calen crisis per bellugar les coses. Sovint després d’un esdeveniment que posa en perill l’entitat, és quan alguna cosa canvia.

El Liceu va aprofitar l’incendi per treure el “gran teatre” de l’ostracisme. Es va tornar públic un símbol de l’elitisme econòmic, i ara és dirigit per Rosa Cullell: una dona, en una entitat que acull el Cercle del Liceu, que fins al 2001 no permetia l’entrada de les dones com a sòcies.
El FAD ha canviat fa poc les sigles del seu acrònim i de ser el Foment de les Arts Decoratives ha passat a ser el Foment de les Arts i del Disseny, un canvi més en una entitat que ha anat renovant-se per ser reflex de professions actives com l’arquitectura i el disseny.
Però va ser la crisi de l’entitat el que va fer que sortís d’uns baixos del carrer Brusi per fer-lamés ciutadana i oberta al Convent dels Àngels.
L’any 2003, el Cercle Artístic de Sant Lluc va viure un episodi complicat. Els feien fora de la seva seu del carrer del Pi. Afortunadament, en lloc de tirar la tovallola, el canvi d’ubicació cap al futur Palau Mercader està fent de catalitzador per actualitzar els seus objectius i serveis.
Des de la direcció, l’arquitecte Oriol Bohigas segueix entestat a fer de l’Ateneu Barcelonès un lloc de referència en l’àmbit del pensament contemporani, potser li cal una bona crisi per aconseguir-ho.

Benvingudes siguin, doncs, les crisis. En volem per a tots. Esperem veure en perill totes aquestes centenàries organitzacions humanes, perquè siguin capaces de no deixar-se endur per la nostàlgia romàntica i segueixin fent de Barcelona un ric teixit d’activisme civil.