Un pais de 100 anys

Claret Serrahima Oscar Guayabero
Publicat a l'Avui l'1 d'agost de 2006

Si ens guiem per la quantitat d’institucions, entitats, ateneus, gremis i clubs que han celebrat el seu centenari en aquests anys, i els que ja anuncien que ho faran en els propers, podríem
arribar a pensar que, si fa no fa, Catalunya té 100 anys d’història, almenys, tal i com la coneixem. Des del Liceu fins a LaCaixa, l’actual escenari cultural i econòmic, malgrat l’aparent oblit dels seus responsables, és fruit d’aquesta xarxa ciutadana.
La manca d’un Estat propi va portar la societat civil a suplir les seves tasques. Per tant, quan van aparèixer les institucions democràtiques, que exerceixen aquestes funcions, fins i tot
en excés, hauria calgut un replantejament del lloc que han d’ocupar aquestes entitats civils.

Ara, des de la distància es fa difícil saber què hi havia a l’aire de la Barcelona del segle XIX que va ser capaç d’endegar la Renaixença i tot elmuntd’entitatsmésomenys catalanistes al seu entorn. Podem saber els fets però costa d’imaginar l’energia que devia circular per la ciutat perquè, en un període de temps relativament curt, naixessin des del Centre Excursionista de Catalunya fins a la Mútua del Comerçi la Indústria, des delReial Club Marítim de Barcelona fins a l’Institut d’EstudisCatalans. És excitant imaginar-se una ciutat on les tertúlies de l’Ateneu creaven estat d’opinió.

Tot plegat, ens fa preguntar com podríem recuperar part d’aquell entusiasme que suposava
creure que un país sencer estava esperant a ser creat. Hem de seguir creient que tenim un país per fer. Tanmateix, els centenaris ens estan esgotant la capacitat de reconeixement sincer per la gran tasca feta. Potser ja n’hi ha prou. Però, és clar, això digueu-ho a l’entitat que li toca demà passat i que, ambesforços i penúries, ha arribat a tenir un segle d’existència. Si és aquest l’objectiu, és a dir, existir, més val que pleguem.Entot cas, si és ben cert que el paper de les associacions ha estat un motor de canvi en molts moments i de resistència intel·lectual en d’altres, com en el franquisme, no és menys cert que avui i ara,moltes d’elles fan massa olor de ranci. L’immobilisme no les deixa ni ser útils a la societat actual, ni acabar
de desaparèixer.

Així doncs, ¿quèhemde feramb tanta entitat centenària? Cal obrirles finestres i deixar córrer l’aire fresc per tantes escales modernistes, per tants prestatges plens de vells llibres, per tantes catifesamb fongs. Hem d’aprofitar els centenaris, o el fet que ja l’hagin superat, per fer-les contemporànies i en alguns casos potser per, això sí,amb solemnitat, clausurar-les.
¿Algú s’imagina la platja de la Barceloneta plena dels elitistes banys que privatitzaven la sorra i l’aigua?Un procés similar s’ha de viure en aquelles entitats, que per ser culturals, potser no són tan visibles però que, a vegades, intenten fer de la cultura un bé de l’elit i es tanquen a les imprescindibles renovacions.

Renovadors i crisis

En algunes d’aquestes entitats s’han viscut processos renovadors força interessants. Cal recolzarlos perquè, malgrat el que pensin alguns puristes, és l’única manera que tinguin futur. Sembla, però, que calen crisis per bellugar les coses. Sovint després d’un esdeveniment que posa en perill l’entitat, és quan alguna cosa canvia.

El Liceu va aprofitar l’incendi per treure el “gran teatre” de l’ostracisme. Es va tornar públic un símbol de l’elitisme econòmic, i ara és dirigit per Rosa Cullell: una dona, en una entitat que acull el Cercle del Liceu, que fins al 2001 no permetia l’entrada de les dones com a sòcies.
El FAD ha canviat fa poc les sigles del seu acrònim i de ser el Foment de les Arts Decoratives ha passat a ser el Foment de les Arts i del Disseny, un canvi més en una entitat que ha anat renovant-se per ser reflex de professions actives com l’arquitectura i el disseny.
Però va ser la crisi de l’entitat el que va fer que sortís d’uns baixos del carrer Brusi per fer-lamés ciutadana i oberta al Convent dels Àngels.
L’any 2003, el Cercle Artístic de Sant Lluc va viure un episodi complicat. Els feien fora de la seva seu del carrer del Pi. Afortunadament, en lloc de tirar la tovallola, el canvi d’ubicació cap al futur Palau Mercader està fent de catalitzador per actualitzar els seus objectius i serveis.
Des de la direcció, l’arquitecte Oriol Bohigas segueix entestat a fer de l’Ateneu Barcelonès un lloc de referència en l’àmbit del pensament contemporani, potser li cal una bona crisi per aconseguir-ho.

Benvingudes siguin, doncs, les crisis. En volem per a tots. Esperem veure en perill totes aquestes centenàries organitzacions humanes, perquè siguin capaces de no deixar-se endur per la nostàlgia romàntica i segueixin fent de Barcelona un ric teixit d’activisme civil.