Cultura de vacances

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui 31 de juliol 2007)

En aquestes dates, un es pot preguntar per a qui es programen els esdeveniments culturals durant l'estiu. Per exemple, quin públic cerquen les exposicions que es fan als museus i galeries durant la canícula? Òbviament, els ciutadans locals poden tenir més temps per visitar-les, però alhora se suposa que, almenys durant uns dies, marxen de les seves residències habituals.

A Catalunya hi ha una certa activitat de galeries que es trasllada a l'Empordà a la recerca precisament dels barcelonins de vacances. Aquests dies, alguns museus ja han presentat les seves programacions per a la tardor, entenent que els mesos que tenim al davant són una mena de parèntesi. Cal dir, també, que el turista és el públic més evident, com es pot observar en els recorreguts guiats.

Amb aquest panorama, potser caldria fer exposicions que recollissin el millor o, més ben dit, el més evident de la nostra producció artística, com aquelles exposicions que s'han fet a Nova York o es faran a Frankfurt. Serien una mena de grans èxits de l'estiu. Econòmicament, resultaria molt més barat fer aquestes exposicions aquí, ja que els turistes es paguen ells solets el viatge, no cal traslladar les obres i a més no cal portar els cambrers que tallin el pernil a milers de quilòmetres, ni tan sols els polítics per inaugurar-les.

Ara bé, fent una repassada a les exposicions que es fan en llocs d'estiueig, aquí i allà, i sobretot observant els festivals de teatre i músiques de les que en diuen cultes, potser es produiria un fenomen sorprenent i molts barcelonins es quedarien a casa. Perquè, malgrat excepcions, el to dels programes és terriblement previsible, repetitiu i mancat de risc. Ja no es tan sols que l'ajuntament del poblet de costa obri aquella sala que roman tancada la resta de l'any amb una col·lecció de marines o paisatges pintorescos. És que ens porten espectacles i artistes que deuen hibernar, perquè desapareixen amb el fred i no se'n sent a parlar fins que superem els trenta graus.

No parlem de les festes majors, perquè les orquestres fan un paper clar i honest. Parlem dels ampul·losos festivals que es fan a castells o jardins romàntics o llocs semblats, on els senyors de Barcelona amb calça curta i el jersei per sobre les espatlles taral·legen himnes hippies quaranta anys més tard del que tocaria o critiquen el muntatge operístic perquè la diva no portava prou maquillatge, mentre pugen a un totterreny immens.

Aquests festivals no s'organitzen per conèixer nous autors, noves tendències, sinó per emplenar les nits d'estiu de pur entreteniment disfressat de cultura. No té res de dolent, cadascú es deixa picar pels mosquits veient el que vol, però el problema és la quantitat d'ajuts públics i privats que reben aquests esdeveniments i que resten opcions a propostes més innovadores.

A l'estiu, tot s'aprima

Els tractaments per aprimar-se no només els fan els qui volen lluir banyadors ajustats. Les televisions, els diaris, les novel·les i els festivals d'estiu també s'aprimen durant l'estiu fins a fer-se més lleugers que un refresc light. Sembla que la calor imposa continguts primets. Tan prims que deixen de ser continguts per convertir-se en poca cosa més que focs d'encenalls.

Si, a més, resulta que a l'hivern estem tan atrafegats pel ritme laboral que només volem que ens entretinguin per "desconnectar", el marge de maniobra dels autors i programadors que intenten arriscar-se és ben petit.

La conseqüència és que tanta banalitat estiuenca, camuflada de cultura, està marcant el nivell general durant l'any. Potser no és casual que la imatge del Grec hagi deixa't enrere la figura del faune i aquest any sigui un estampat decoratiu: l'emblema sembla apuntar-se a aquesta tendència a aprimar-se, si bé, comparativament amb esdeveniments com el de Perelada, el de Cap Roig i similars, encara és un pes pesat. I esclar, com que els diaris també estan a dieta, en van plens.

La recepta és senzilla. Escollim un llibre que se'ns resisteix fa temps, intentem trobar un muntatge teatral que faci olor de risc, cerquem exposicions que ens plantegin algun repte, que ens incomodin, encara que sigui mínimament. Potser el nostre estiu no serà tan lleuger, però ben segur que serà tant o més entretingut que els estius entregats a la banalitat.

L'art, la literatura i la música de qualitat entretenen, precisament per la seva capacitat de commoure, d'innovar, de trasbalsar-nos; no cal que perdin pes per divertir-nos. Contràriament, la banalitat repetida un cop i un altre cop acaba per adormir. I repetint un altre cop la frase d'El Roto, "si estem a la societat de l'entreteniment, per què tot és tan avorrit?".

Llibertat a escena

Al Macba s'exposa aquests dies una mostra que corre el perill de passar desapercebuda. Enmig d'una dinàmica d'exposicions organitzades per bancs i fundacions privades amb autors enciclopèdics de previsible èxit, una exposició amb un nom tan estrany com Un teatre sense teatre pot semblar prescindible. No és així, és l'exposició més interessant que tenim en cartell de la ciutat. Es pot veure des del ballet biomecànic del bauhausià Oskar Schlemmer fins a una peça excepcional de Samuel Beckett o delícies d'Antonin Artaud i la seva aposta per l'experiència per sobre de la teatralitat Convé sobretot acabar amb la dictadura del text. El muntatge és gairebé invisible, i s'agraeix, perquè el gruix de les obres ja és prou per complicar-ho encara més.

El que es fa evident és que en aquest "teatre sense teatre" hi ha la llavor del que anomenem cultura de la imatge. Així que l'arrel de la sofisticada societat visual és en uns teatrets de cartró. Les estratègies visuals i escèniques alliberades del libreto, és a dir del text, que no de la narrativa, exploren amb absoluta llibertat els límits de la teatralitat, entesa com a posada en escena, no pas com a impostura. En realitat, tal com deien els situacionistes, moltes de les peces el que fan és crear una situació, en la qual el mateix espectador activa els mecanismes escènics, ja sigui en la seva presència o fins i tot amb la seva acció.

La potencialitat de l'escena com a territori de treball per a l'art, la literatura, i per què no, el teatre, se'ns mostra inacabable. Una visita transversal des de les avantguardes dadaistes a l'art conceptual, des del futurisme fins a les subcultures nord-americanes. Com en tota exposició composta per peces efímeres on la situació o l'entorn són part de l'obra, el rol que adquireix l'element document ens obliga a fer l'esforç per traduir fotografies, textos, programes de mà i cartells en experiències.

Més enllà, però, del material, el que desprèn Un teatre sense teatre és una sensació de llibertat fascinant i com es pot barrejar la pantomima, el que és grotesc i el que és sensible i el que és culte, i, a la fi, la utilització de l'escena per a la provocació, l'experimentació i el risc. És aquesta la lliçó que ens donen Fluxus, Miralda, Bruce Nauman o James Coleman, sense oblidar el nostre Ocaña.

Just és això el que fa que poc després de visitar l'exposició, i al revisar la cartellera barcelonina, caiguis en un estat de nostàlgia. Tenim un teatre que suposadament té bona salut, entès que la gent vol oci i no cultura, fins i tot disfressat de pseudotransgressions en adaptacions poc ortodoxes dels clàssics. Però hi manca el més important, el risc, fins i tot si es tracta d'un llamàntol cuinat en directe, tot sona a divertimento petitburgès. Tal com deia El Roto en un recent acudit, "si estem en la societat de l'espectacle, per què tot és tan avorrit?"

Buròcrates de les emocions

La dinàmica d'actors de culebrons via televisiva al migdia i aquests mateixos actors imbuïts en una mena de Shakespeare Company a la catalana als escenaris a les nits, ha creat una falsa sensació que vivim en un país d'alt nivell teatral. No volem entrar en valoracions del nivell professional dels escriptors, actors i directors. Tampoc de la qualitat de l'ensenyament escènic.

Però que a hores d'ara estiguem encara amb un únic model de teatre "a la italiana", és a dir, escenari enfront de platea, fa pensar que en algun moment la innovació i el risc s'ha deixat de banda. Tret de formats que al cap dels anys també acaben repetint-se com els de La Fura del Baus, la relació actor-públic no ha canviat gens. Hem d'anar a experiments parateatrals, en el bon sentit del terme, com els de Brossa abans, i ara, i en una direcció molt diferent, Roger Bernat i alguns casos de dansa contemporània.

Hem perdut referents transversals, interdisciplinaris, fins i tot indisciplinats, com el circ, el cabaret o els titelles, emmarcant-los en compartiments estancs. Hem perdut la capacitat de crear poesia escènica sense la pesada motxilla del "teatre de text". Si alguna cosa delata tanta mediocritat és la impertinent pretensió de transcendència i profunditat. A l'exposició Un teatre sense teatre podem veure com alta i baixa cultura es contaminen i com el circ i els titelles són material de treball, com ho són la literatura i l'art.

No neguem les virtuts del teatre tradicional. Sempre necessitarem que ens expliquin històries i un escenari és dels millors suports per fer-ho, però cal recomanar la visita a l'exposició del Museu d'Art Contemporani Un teatre sense teatre i després buscar als nostres teatres, cabarets, locals, carpes i indrets tan alternatius com es vulgui, i exigir aleshores el mateix grau d'enginy, de risc i de llibertat.