Revolució a l'escala

Oscar Guayabero (Avui, 27 de setembre de 2007)

Barcelona ha estat coneguda pel seu espai públic. Ara estem en una crisi del model d’habitatge. Ha arribat l’hora de traspassar la pell pública i entendre els blocs d’habitatges en conjunt. L’espai públic no és per deixar-lo buit als turistes sinó per millorar la vida dels ciutadans, i ara això passa per millorar les comunitats de veïns i entendre el carrer com a espai veïnal. En aquesta línia treballa l’estudi Bopbaa, format per Francesc Pla, Iñaki Baquero i Josep Bohigas,amb el qual em trobo al seu estudi del Poblenou per parlar del seu projecte APTM i d’una dèria comuna: la ciutat. Des de Bopbaa han treballat per a l’ampliació del Thyssen a Madrid i l’edifici Octubre a València, i alhora se’ls coneix pel seus muntatges efímers. La seva manera de fer té una constant: les seves obres no són fotogèniques, en el sentit que són difícilment resumibles en una imatge impactant, a contracorrent de bona part de l’arquitectura actual.

“Ens agradaria trobar l’expressió en l’arquitectura del cinema documental”. La seva feina s’allunya d’idees felices i es treballa a la manera com es construeix una conversa, entre els tres components de l’estudi i el client, rastrejant tots els errors i les contradiccions. A vegades els resultats poden semblar desmanyotats; és el preu de despullar-los i ser fidels al procés. Amb aquesta voluntat va començar APTM, un projecte hereu del que va ser el taller Barraca Barcelona, l’Any del Disseny i el taller al vaixell Naumon que va portar la problemàtica de l’habitatge a diferents ciutats del Mediterrani. Quan Construmat els va encarregar un exercici de recerca sobre l’habitatge social, potser van pecar d’innocents. Probablement la fira només volia netejar la imatge dels constructors, però van escollir aprofitar l’ocasió. Van fugir de solucions personals i van encarregar projectes a altres arquitectes que ja portaven temps treballant en aquest àmbit, com ara Santiago Cirugeda i l’estudi Lacaton Vassal: “Endegar iniciatives com l’APTM també és fer arquitectura”. Llavors, en la següent edició, van ser ells els que van fer una proposta comissariada per Manel Gausa. “Teníem la sensació que en el primer APTM ens havíem deixat de dir algunes coses i va ser el moment d’explicar-les, sobretot després de la polèmica amb els famosos pisos de 30 metres quadrats”.
El més important del seu projecte és entendre el bloc de cases com a alguna cosa més que una acumulació d’unitats d’habitatge. Els espais comuns prenen més importància i l’escala de veïns es converteix en un espai de relació i serveis comuns. Resumint: “Com millors siguin els espais comuns i els serveis d’escala,més petites poden ser les unitats d’habitatge”. D’aquí que en el seu projecte ”Com partir i compartir” la porteria sigui un lloc on es recullen els residus per reciclar, on es deixen bicicletes, on els veïns es poden reunir, on es distribueix l’energia que potser es capta amb les plaques solars del terrat... Els edificis gestionats permeten compartir serveis, la fragmentació fa que es dupliquin inútilment.

En Josep afirma, sense immutar-se, que la idea de compartir serveis amb els veïns és la propera revolució. “La nostra proposta no té sentit aïlladament, sinó emmarcada en una reformulació de l’escala de veïns, del carrer, de la trama urbana i, finalment, de la ciutat”. Una idea interessant és l’apropiació del concepte d’hotel. En una ciutat plena d’aquests establiments, Bopbaa proposa traslladar el concepte d’hotel a un ús social per trobar una nova fórmula. En un hotel trobem des d’un gimnàs a una tintoreria, una sala de reunions, una piscina..., però es comparteixen amb la resta de residents. La idea és que si ho fem sense pegues en un hotel, per què no ho fema casa nostra? No tots els serveis estan compactats, sinó dispersos per l’edifici, i això també es pot traslladar al bloc d’habitatges, cosa que augmenta els espais de contacte i convivència i per tant fomenta la interrelació.
És llavors quan la unitat d’habitatge pot ser modular i reduïda, perquè hi ha altres espais i perquè es pot manipular per adaptar-la a les necessitats en cada moment. Sortint de l’estudi veiem el resultat del 22@ i ens lamentem que, ara per ara, no s’hagi estat prou valent per assumir riscos: s’estan repetint fórmules, s’està ignorant el llegat industrial. És una oportunitat perduda quan podríem haver liderat una evolució de la ciutat amb una revolució tan casolana com reformular l’escala de veïns.

Llibres sense llibreters

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 25 de setembre de 2007)

Bé, ara sí, ja tenim Frankfurt per tot arreu. Som un país petit, així que deu ser normal tant de rebombori. Els més queixosos, curiosament, no són els escriptors en castellà, com era previsible, sinó els editors. Diuen que no se'ls valora, que sense ells no hi hauria literatura, que ells fan arribar la cultura al públic, etcètera. I un be negre.

Tret d'honorables i escasses excepcions, els editors fan llibres com podrien fer urbanitzacions. Som, o almenys això diuen, la capital del llibre al món llatinoamericà, la nostra indústria editorial és la més potent del sud d'Europa. Tanmateix, la dificultat per editar és notable per a molts autors, que arrisquen més enllà del que el mercat demana. La manca de risc dels nostres editors és evident. Una bona mostra n'és l'aparició de petitíssimes editorials semivocacionals que amb penes i treballs tot just aconsegueixen subsistir. La seva existència intenta cobrir amb un certa heroïcitat la manca de valentia de les grans. I ja no parlem de quan els llibres s'escapen del format negre sobre blanc, Garamond de 10 punts, etcètera. És a dir, quan s'incorporen imatges, il·lustracions, jocs tàctils amb els gramatges o qualsevol variant que sembli no immediatament rendible.

Per tot plegat és d'agrair que a Frankfurt també es pugui veure l'exposició visualKultur.cat. Daniel Giralt Miracle i Vicenç Altaió fan una recerca del que s'ha anomenat el llibre d'autor o llibre d'artista o llibre objecte, des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat. És a dir, llibres il·lustrats en col·laboració entre artistes i escriptors, llibres com a peces d'art i llibres en què el disseny es posa al servei no tan sols de la comunicació, sinó també d'aconseguir fer de la seva lectura una experiència.

En realitat el tàndem Altaió-Giralt Miracle fa una excepció i va una mica més enrere per recuperar la publicació del col·lectiu Dau al Set. Tota una declaració d'intencions, perquè potser aquesta és la referència més clara del contingut de l'exposició, llibres sense llibreters, escrits als marges del mercat. I aquests són els marges que recull visualKultur.cat, amb peces d'artistes com Tàpies, que obre el catàleg i que serveix com a narrador apassionat dels llibres per iniciar la recerca, fins a autors com ara Brossa, Perejaume, Plensa i Ignasi Aballí.

Afortunadament, però, no es limiten als artistes que han fet llibres i dels quals ja tenen una bona col·lecció als fons del Macba, sinó que també incorporen exercicis visuals experimentals a l'entorn del disseny, com Cave canis, i el recull dels il·lustradors Peret i Patrick Thomas. Alhora, rescaten publicacions underground, com ara el Fíjate, de la desapareguda Fundació Juan Tabique, i d'altres com ara Neon de Suro i Èczema, recolzat per unes projeccions d'una exposició que fa uns anys va fer recerca en aquests mateixos marges, Gràfiques ocultes.

Slow Food o frankfurts
Els llibreters estan eternament queixosos; abans deien que no es venien llibres per culpa de la televisió, ara sembla que és per culpa dels ordinadors. El territori del que es ven, segons ells, és tan petit que els marges exteriors són extensos i florits. Per això els col·leccionistes de rareses, els lletraferits perifèrics, els bibliòfils, sobretot els més joves, poden trobar a faltar una representació més nodrida dels anys més propers. Principalment en la representació de les editorials de format petit, en què tot sovint es produeixen experiments literaris força interessants. Segells editorials com ara l'Editorial Minúscula, Eumo Editorial, Mudito & Co, Cafè Central, etcètera, fins i tot revistes actuals com ara Enser, Rojo i Metal, i editors gràfics com ara Grrr, El Naufraguito, La Santa i tants altres, podrien haver ajudat a completar la topografia dels marges no mercantilistes de la nostra producció de llibres. En definitiva, el que un dels seus comissaris enuncia en la introducció: "Mostrar les mutacions que al nostre país ha viscut el llibre en els darrers anys, tant en la forma com en el fons".

Tanmateix, és una mostra important i necessària. Esperem que itineri força i que faci cap a Barcelona algun dia per portar de l'orella segons quins editors.
Al marge de la mostra, cal reivindicar la feina d'aquestes editorials petites davant de les grans corporacions del llibre i les revistes que ens estan inundant de literatura previsible i sobretot de publicacions fast food. Potser, i fent una broma primitiva, a Frankfurt només s'hi val el menjar ràpid. Es una llàstima perquè l'slow food ens assegura una digestió millor, i potser llavors els debats lingüístics haurien estat més reposats. En una societat en què la velocitat sembla inexorable, ens calen publicacions de digestió lenta... Un Alka-Seltzer?

Un vaixell pirata en un decorat de la Disney

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 13-09-07)

Vaig per l’autopista direcció Girona per veure Villa Nurbs, el resultat de que una parella de restauradors d’Ampuriabrava li demanessin un casa singular a l’arquitecte Enric Ruiz-Geli. Quan arribo em trobo amb una casa que un Gaudí digital i embogit, podria fer per a un film de Tim Burton.

Ruiz-Geli forma part del grup d’arquitectes que, no sense una certa arrogància, es van autoanomenar d’arquitectura avançada però que han animat el panorama dels darrers anys, amb el festival Metapolis, que va derivar en l’exposició HiperCatalunya i en l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Resumint la seva filosofia: “si els aparells que ens rodegen son interactius i programables perquè les cases segueixen sent de totxo mut”. Ruiz-Geli combina projectes utòpics, concursos i muntatges efímers. Les darreres noticies son que lluita per guanyar la fase final del concurs per l’aquari de New York, està construint un pavelló a la Expo de Saragossa i un hotel-bosc a la Gran Via “Si l’agricultura és paisatge, un bosc parametritzat és un edifici”. I Villa Nurbs ha fet de quadern de camp, incorporant troballes i materials, com en un banc de proves, creant diverses patents de materials o d’aplicacions, des d’un sostre inflable a una paret de Keblar i Corian.

En realitat, segueix una tradició de cases unifamiliars que al llarg de la historia de l’arquitectura han marcat alguns dels seus punts àlgids. Des de Paladio a Le Corbusier, Coderch o Frank Gerhy, aquesta tipologia ha permès investigar noves maneres d’habitar un espai esdevenint veritables laboratoris arquitectònics. Tot i així, les coses han canviat, la pressió sobre el territori fa gairebé inviable la casa aïllada, potser per això aquesta casa es troba a Ampriabrava, una urbanització de l’època tardo franquista per a una elit econòmica, enmig d’un parc natural, amb canals per amarrar el iot al costat de casa, i configurant un decorat tant aberrant com fascinant, amb cases que simulen de forma destralera una arquitectura tradicional. Pel contrari Villa Nurbs és com un vaixell pirata en un decorat de Disney. “La casa de Eduardo Manostijeras és tan suggerent per la seva convivència amb aquelles casetes totes iguales i pintades en colors pastels”.

Aquí son més importants els canals que els carres, la idea d’espai urbà desapareix, un mal del que pateixen moltes urbanitzacions però que en aquest cas es porta a l’extrem. “Les cases a Ampuriabrava son un finger entre el cotxe i el vaixell”. La base de treball va ser incorporar prestacions i materials dels dos mitjans per a construir l’intercanviador, la casa. Aquesta, tot i semblar una proposta futurista, es basa en conceptes molt senzills i arrelats al clima local. Les cases de l’entorn tenen una gran planta a baix i una petita al segon pis, en Ruiz-Geli li ha donat la volta, fins hi tot pujant la piscina a la part superior i alliberant el paisatge del jardí. Alhora crea una gran ombra amb un porxo en voladís de disset metres, que ho permet tensionar el formigó, una tecnologia pròpia dels ponts o dels estadis de futbol. La part d’abaix està pensada més per l’estiu i s’amaga del sol. La part de d’alt recull la llum a la seva cara nord amb una façana translúcida i es protegeix del sol a la sud, amb una doble façana aïllant i ceràmica. Es tanca en si mateixa, com una vila romana que mira cap al centre i s’enfoca cap al cel que, per ara, no està urbanitzat. El desplegament tecnològic és una mica aclaparador. Més enllà de la casa domótica, sembla una nau amb sensors i dispositius per tot arreu. Em pregunto sinó és un excés, però es que aquí tot és excessiu.

És interessant la recerca d’una artesania digital. Les eines digitals permeten la peça única, alhora els artistes aporten la singularitat del gest. A la façana de les teules es veu clar, el desenvolupament de la forma és clarament digital però, en la ceràmica ha intervingut, peça a peça, en Frederic Amat aportant un discurs orgànic. “Hem intentat que la pluja passi d’una teula a una altre com ho fa en les fulles dels arbres”. Visitar la casa amb l’arquitecte és tota una experiència, per moments, transmet un entusiasme que et fa trobar lògic que hi hagi una piscina entre la cuina i el dormitori. Ara només cal veure com els habitants hi conviuen. A mesura que m’allunyo de Villa Nurbs, transitant entre un attrezzo barroc i al·lucinant sento curiositat en quina influencia tindrà la casa en l’entorn i en els que hi viuran i m’escapo cap a un Empurdà més civilitzat, vull dir, sense tanta gent.