Me traslado a http://guayabero.net/blog

Definitivamente me mudo de casa, puede usted seguir
leyéndome, si le place, en http://guayabero.net/blog

Que tengan ustedes unas buenas fiestas.

Un pais de burros

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui, 18 de desembre de 2007)
Anem de cap a ser un país d’analfabets, de curts de gambals, potser aviat l’ase català deixarà de fer gràcia per la seva incòmode similitud amb nosaltres. Hem tingut notícies preocupants sobre lamanca de qualitat de la nostra educació. Per altra banda, es parla de la difícil conciliació de l’horari laboral i les dinàmiques familiars.Òbviament, hi ha relació entre ambdós problemes.
La manca d’excel·lència en els nostres estudiants és una problemàtica àmplia i complexa de la qual parlarem en un altre ocasió. Ara només direm que la confusió entre educació i ensenyamentens fa retreure als pares que no tinguin el nivell per fer els deures amb els fills, i als mestres que no els inculquin valors morals. Si aquesta confusió s’hagués tingut en el franquisme, ara només tindríem falangistes morals i analfabets casolans.
Diuen que hem perdut en comprensió lectora.És a dir, es llegeix poc i per tant no s’entén el que es llegeix, o bé, ennoentendre el que es llegeix, es deixa de llegir.És depriment, no ja per a la nostra cultura, sinó per la pèrdua del plaer –relativament econòmic i íntim– que produeix la lectura apassionada. Sap greu que s’ho perdin els joves, ara que els cobrem fins i tot per existir, que els penalitzem per beure el mateix que bevíem nosaltres, que els demonitzem per voler córrer amb motos que els venem nosaltres, per provar drogues que nosaltres hem inventat i
que els avorrim ambla nostra televisió rància i moralista.
Pel que fa a lamancade temps per a la vida familiar, és certament un despropòsit que les dependències a les nostres feines ens deixin sense temps, ni forces, per cultivar aquests lligams. Després d’anys de lluites sindicals i socials per assolir les 40 hores, a les portes de les 35, ara fem passos enrere per mantenir la feina o per aconseguir uns recursos de subsistència.
D’altra banda, la indústria de l’oci no deixa de créixer en la seva oferta cada cop més enlluernadora, més fascinant i alhoramés buida. Menys temps lliure i més oci en un estat del benestar que sembla pensat per adormirnos a tots plegats. On queda l’espai per a la cultura? Cada cop es més difícil acudir a una conferència, una lectura literària, una exposició, o qualsevol altre acte cultural i no veure un panorama desolador. Sovint són els organitzadors el gruix del públic. Acaba sent endèmic. Altra cosa són les inauguracions, plenes de gom a gom per personal del sector, ja que s’hi mercadegen, aquí i allí, els propers encàrrecs institucionals o privats. L’extrem és al teatre i a la dansa, on els actors i ballarins estan per igual a d’alt i a baix de l’escenari. Cas a part són aquestes obres musicals o suposadament “familiars” que tenen la funció contemporània del vodevil, però amb més recursos. És pur entreteniment, cosa gens menyspreable, però que de totes totes no és pot convertir enel pal de paller de la nostra cultura.

Conciliació cultural
Cultura ve de cultivar, i el nostre hort està avuimés mort que viu. I per obtenir qualsevol fruit cal temps. Cal temps, per a la família i també per cultivarse. Entre d’altres coses, per poder transmetre la passió per la cultura a les futures generacions, i això és educació, no ensenyament.
Ens cal temps per passar de ser consumidors culturals a poder, si ens plau, ser emissors de cultura. I si volem fer-ho en família, fantàstic, però ens cal temps per a la cultura.
Hi ha raons que ho justifiquen: de salut mental, de creixement personal, de drets civils, però a més a més hi ha raons econòmiques. En un recent estudi es diu que les empreses dedicades a la
innovació i a la creació en camps com l’arquitectura, l’audiovisual, la moda i el disseny, ja representen a Barcelona i la seva àrea metropolitana el 20% del PIB.
La nostra societat serà estúpida si no veu els recursos destinats a la producció cultural com una inversió, però també entoma com una bona inversió els recursos per poder gaudir de la cultura. La comprensió lectora també és saber llegir entre línies.
A l’era de la informació, l’era del coneixement, és absurd que el pensament sigui el que menys temps ocupa a les nostres jornades diàries. Certament, la competència entre cultura i oci és difícil, però almenys, cal dotar-nos de temps i de mitjans per poder escollir. “Tanquem dolçament els ulls als morts; és així, dolçament, com cal obrir els ulls dels vius”, ens diu Jean Cocteau a cau d’orella, en el seu magnífic La crida a l’ordre, traduït recentment per l’Editorial Mediterrània. Potser és hora de treure’ns la son de les orelles i treballar per una conciliació cultural.

Arquitectura de codi obert

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 6 desembre 2007)
Parlar de cultura digital sempre queda bé, però avui he quedat amb David Juárez i Joan Escofet al seu estudi, Straddle3, per saber, realment, què vol dir “treballar entre l’arquitectura i els nous mèdia”. Hi trobo més llibres i plantes que ordinadors, però és ple de cables, càmeres i aparells que no reconec que pul·lulen per una taula de ping-pong.
I. la música és important
El Joan fa visuals per al grup Luve i en David fa de DJ. “És part de la nostra vida, entenem que la festa, no l’espectacle, és un moment de crear col·lectivament”. El 1996 van participar en un concurs de vivendes. La seva proposta eren uns habitatges modulars a partir d’una estructura
d’instal·lacions que suportava el conjunt. Una manera de fer que ens remet a l’obra de Habraken o Yona Friedman. Però no era tan sols una solució constructiva, la idea era que el bloc sencer estigués gestionat pels seus habitants de forma comunitària.
II. Llenguatges, conceptes
L’estudi es crea el 1998. “Ens interessava establir lligams entre aquesta nova tecnologia que era la xarxa i l’arquitectura tradicional”. D’aquí va sortir elnom de Straddle3, que vol dir alguna cosa
com “cavalcant el temps”, tret d’un text de John Berger, amb un 3 que va sercosa de la xarxa: l’1 i el 2 estaven ocupats com a domini, una decisió molt digital.
III. Esperit col·lectiu
Internet els va oferir la possibilitat, per la influència de Josep Saldaña, de descobrir un lloc on es crea en comú, de forma horitzontal. Un cop descobreixen el software lliure, la idea traspassa la pantalla i impregna el seu treball arquitectònic. “Des del software lliure hem arribat a la sostenibilitat. Quan treballes amb elements vegetals que estan vius és com quan treballes a la xarxa, que també és viva,muta, canvia, evoluciona”.
IV. Internet és un territori
“Internet és un espai on es pot construir, és una manera de fer arquitectura entenent la web com a casa d’algú o com a lloc públic, etc.”. De sobte, em citen Heidegger quan deia que habitar ve de cultivar, de cuidar. “Com a arquitectes la nostra tasca és fer possible aquesta manera d’habitar més enllà d’estar”.
V. Més píxels que totxos
Han participat activament en la defensa de Can Ricart, un lloc que tenia molt a veure amb la seva actitud de treballar en una xarxa de producció amb diferents artesans, artistes, fusters, etc. “Can Ricart era justament això, la hibridació d’usos de què tant es parla i la interdisciplinaritat”. En aquell entorn van crear encontres amb arquitectes que compartien aquesta actitud com els col·lectius RieretaNet, Citymined, Hackitectura i professionals com Santiago Cirugeda o Itziar González. Va ser un moment en què es van visualitzar les dinàmiques oposades entre la societat civil i els poders polítics i econòmics. La participació ciutadana és al centre del debat: “Participar no és enviar un SMS, sinó organitzar-se i donar valor a les necessitats i els neguits col·lectius, per sobre dels interessos privats i les pressions urbanístiques”.
VI. La intel·ligència col·lectiva
Els processos vius de la ciutat tenen molt a veure amb la idea de codi obert, en el qual s’aboquen coneixements individuals perquè un altre els aprofiti i faci un pas endavant. Un dels seus darrers projectes ha estat fer una cúpula geodèsica, undomo com els de Buckminster Fuller. Després dels seusopen fridays, en què obrien el seu espai de treball per a trobades col·lectives, eldomo és una extensió d’aquesta recerca d’espais de trobada. L’han muntat en festivals de música experimental, al circ de La Makabra i a trobadesLinux. “La ideaésque s’utilitzi de forma oberta i sense guions previs”. En aquest moment, estan projectant un cinema portàtil i gestionen uns contenidors multifuncionals, però la seva trajectòria és heterogènia: des de proteccions sonores per a les desaparegudes terrasses del Moll de la Fusta a publicacions, vídeos documentals o restaurants. “Pensàvem en un espai on la gent anés a alimentar-se en tots els sentits, fèiem l’arquitectura, la programació de l’activitat cultural, la web, etc.”. Mentre feien una taller de pírcings, va passar un alemany i els va encarregar tota una planta industrial a Mollet: van anar
d’un espai de 40 m2 i un pressupost sota mínims a una nau enorme amb oficines, laboratoris i tallers.
Conclusió de l’experiència digital
“Les teves intervencions formen part del procés evolutiu no pas des d’una talaia de demiürg”. No cal dir que els podeu visitar a casa seva: www.straddle3.net , la porta és oberta.

Som un abocador de restes de sèrie

Oscar Guayabero (Suplement de Cultura, 22 de novembre de 2007)

De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”. Dues maneres d’afrontar l’arquitectura que s’han vist en la seva proposta del Camp Nou, en la qual aposta clarament per l’estructura, pels ossos, a contracorrent del projecte guanyador. Em diu que a pesar de no voler semblar moralista, les solucions epitelials no li interessen. “Acabo d’arribar de Tòquio, només els interessen els primers cinco deu centímetres de l’arquitectura, l’interior és anodí, d’enginyeria. Si ens concentrema la pell, estem a un pas de desaparèixer”.

Un estranger a casa
Mateo té una imatge com d’etern viatger. Entre rialles confessa que el veuen més fora de Barcelona que aquí. Li repeteixo una pregunta que ell li va fer fa uns anys a Enric Miralles, que és si es considera un arquitecte català: “A vegades m’han dit, veient les meves obres, que no semblen d’un arquitecte català, però no sé si és un elogi o un retret”. “Estic interessat en aspectes molt locals, però alhoraemveig molt distant de segons quines dinàmiques del nostre país”. En els seus textos es pot intuir un procés que ha anat del que és global al que és local, li comento, i ell carrega contra el localisme mal entès. “No podem pensar, com veig que està passant a Barcelona, que ens vinguin a buscar i que ens parlin en català. Això és el suïcidi d’un país”. Però alhora estem omplint la ciutat de peces d’arquitectes estrelles, elsmés globals. Mateo ens adverteix que ser una ciutat provinciana ens converteix en un abocador d’escombraries, on es llencen les restes de sèrie. Certament, podem tenim grans noms i no tenir les seves millors obres. Tornant al discurs global, ell emmarca Miralles en la tradició catalana de Jujol i Gaudí, organicista, poètica i surrealista. Penso que ell podria seguir el camí de personatges com Josep Pla, que podia quedar-se fascinat de com els pescadors d’una cala fan el peixet a la barca però que se li feia petita la idea de pàtria que tenien molts dels seus contemporanis. “Aquesta imatge m’interessa molt. Emtrobo molt còmode observant la particularitat d’un lloc, però en canvi m’avorreixen les etiquetes”.

Fantasmes i ovnis
El perill de la vida global és el desarrelament, aquesta sensació d’estar permanentment de pas, com als aeroports, envoltats d’ovnis. Mateo descriu el seu centre de convencions del Fòrum com un d’aquests famosos nollocs, però en canvi, a la seu per al Bundesbank a Leipzig, el lloc va ser el
motor del projecte. “El lloc té unes condicions prèvies físiques i històriques, el que jo anomeno els fantasmes. Al Bundesbank aquests fantasmes eren molt potents, des de la tradició germànica al racionalisme, passant pel llegat comunista”. Caldria preguntar-se com podem treballar entre aquestes dues esferes, la global de moviment, de fluxos, d’informació permanent, i la local amb les seves arrels, la seva llum concreta, les seves necessitats particulars, la seva olor. “Els edificis poden navegar pel que és global, però necessiten el contacte amb la realitat local per poder aterrar i arrelar-se”. Potser cada projecte es un viatge des del que és global, abstracte, indefinit, a la realitat local, matèrica, pragmàtica. “Quan començo a fer un projecte no el puc pensar des de la pura eficàcia. Començo intentant entendre quina és la situació, sense formes predeterminades, estratègicament abstracte”. Però l’arquitectura és física, real, palpable. “Un edifici que no té un bon nivell de precisió material és grotesc. El cos a cos amb la matèria em fa por, cada copmés, perquè sé la importància que té per a un edifici i que la batalla amb els materials no es pot perdre”. Surto amb una imatge encara més dual d’en Josep Lluís Mateo, una mena de dilema constant entre dues variables, dos camins, dues actituds. Potser hi ha dos Mateo; el que he conegut avuim’interessa, n’he après un munt sentint-lo, ja veurem quan em trobi amb l’altre.

Un consell, no feu Consell

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)

Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.

El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.

Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.

Cultura en mans dels experts i no dels tècnics

Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.

El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.

És més sostenible Nova York que Idaho

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 8 de novembre de 2007)

Amb poca assistència dels nostres arquitectes il·lustres es va celebrar fa uns dies un simposi sobre les relacions, sempre difícils, entre l’home i la natura. Va ser dins de l’Arquiset, una
setmana de l’arquitectura organitzada entre l’Arquinfad i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. De tot plegat, en parlo amb José Luis de Vicente, el seu comissari. El títol ja ens dóna pistes: Treballar amb la natura, sovint des de l’arquitectura es treballa sobre la
natura, ignorant la natura i en contra de la natura, el fet d’insinuar que podem treballar amb ella, colze a colze és, simés no, suggerent. De Vicente és d’aquells personatges intrusos que te’l trobes sempre allà on no ho esperes. Amb una carrera sòlida al voltant de la cultura digital, també ha treballat per difondre termes com ara Creative Commons i Copyfight. Però, què hi fa comissariant un cicle d’arquitectura? “M’interessa com s’està renovant el moviment
ecologista, històricament utòpic, incitant els creatius, com ara els arquitectes i dissenyadors, a una renovació dels paràmetres en què treballen”. L’ecologia ha deixat de ser utòpica perquè no tenim altra opció. “Cal forçar el que William McDonough anomena una nova revolució industrial basada no ja en una economia extractiva que li pren a la natura allò que necessita sense miraments, sinó en una economia circular, en què som un agent més d’un cicle en què les escombraries siguin menjar”.
Què pot fer l’arquitectura? Per trobar respostes en aquest cicle, es va comptar amb l’arquitecte Bill Dunster de l’estudi ZEDfactory, la biòloga Rose Tocke de l’institut Biomimicry
Guild i l’ecòleg Ramon Folch, entre d’altres. Les respostes no sempre son evidents, el model de ciutat densa, històricament vist com a negatiu, és força més sostenible que l’actual model expansiu de baixa densitat que ens porta a l’ocupació del territori i a problemes de transport, com es veu a Rodalies de Renfe. Si del que es tracta és de minimitzar l’empremta ecològica és més fàcil fer-ho des d’un model de ciutat que des d’un urbanisme amb unifamiliars.
D’altra banda, no podem seguir construint d’esquena a les condicions locals i suplir aquest autisme ambiental amb pròtesis energètiques, com ara aires condicionats, calefaccions,
il·luminacions artificials, etcètera. Si més no, evitarem brots de legionel ·la o de lipoatròfia.
En aquest context, l’arquitectura del segle XX, segons Ramon Folch, pot ser una excepció en la història de l’arquitectura, que tornarà inevitablement a entendre’s amb la natura o simplement no existirà. Estem en la ressaca del moviment internacional. “S’estan construint als Emirats Àrabs veritables titànics energètics, basats en la oil addiction”.

Noves paraules, vells costums
L’arquitectura té solucions energèticament òptimes que hem oblidat i que cal recuperar. És el que ara s’anomena biofília, un terme nou per a un vell costum: llegir la natura per aprendre’n.
Potser és absurd haver de batejar-lo amb un neologisme, però benvingut sigui si serveix per potenciar entorns ambientalment amables.
Alhora, s’estan desenvolupant nous materials. Blaine Brownell, autor del llibre Transmaterial, ens va dir que en els darrers 15 anys han sortit mésmaterials nous que tots els que l’home
ha tingut en tota la història. No cal renunciar a aquestes innovacions, sinó veure com ens poden ajudar. Per exemple, creant substituts eficaços dels que es generen a partir dels
combustibles fòssils o matèries primeres no renovables. També hi ha materials biomimètics que es basen en els principis de la natura per implementar- se, són reciclables sense perdre propietats mecàniques o són totalment biodegradables. “Una idea bàsica és no conformar-nos a ser menys contaminants, sinó que hem de capgirar la tendència i contribuir amb la nostra feina a millorar la situació”.
Ens cal generar un impacte ecològic positiu. Aquí entrem en el difícil terreny del decreixement. “El creixement econòmic no és positiu per principi, pot ser-ho, però també
pot ser un factor la pèrdua de qualitat de vida”. Caldria preguntar-se l’estat de salut de la nostra arquitectura en aquests termes. Només cal passejar-se per la zona Fòrum, amb els seus gratacels dispersos plens d’aparells d’aires condicionats i pensats per sortir amb el cotxe des del pàrquing fins al centre comercial a comprar el pa, per veure que tenim molta feina. “És necessari començar a treballar en l’educació i que a les facultats no es doni per bona una construcció que es basa en pròtesis energètiques ignorant les condicions bioclimàtiques locals”.

L’arquitectura és una eina social

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 25 d'octubre de 2007)

Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la Rambla, és el pati del darrere de la Boqueria, brut i ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir un nou espai de centralitat del Raval. Recordo unes pintades de fa alguns anys que deien: “El Raval és com un formatge: més forats, menys formatge”. En aquest cas pot passar al contrari i d’un forat desafortunat es pot aconseguir un espai d’ús veïnal i ciutadà. D’aquest i d’altres projectes, en parlo amb Carme Pinós, arquitecta coneguda per la seva associació amb Enric Miralles, però amb una sòlida carrera individual. “No m’interessa ser la que construeix més, jo vull tocar el cel amb l’arquitectura”.

A la Gardunya hi ha diversos interessos dels agents que hi actuen, des de l’Escola Massana als comerciants de la Boqueria i els propietaris del pàrquing, sense oblidar els veïns. En processo participatius, com aquest, l’arquitecte esdevé catalitzador de neguits i expectatives, però sense oblidar que l’obra pertany a la ciutat en conjunt. En tot cas, ja no és l’arquitecte geni que veu el projecte. El procés recorda el de la plaça Lesseps, portat per l’arquitecta Itziar González, l’actual regidora del Raval. “Els arquitectes hem de tenir la capacitat de ser receptors, de trobar consensos. L’arquitectura és una eina social: per tant, el seu pas per la gestió pública pot ser molt positiu”. L’arquitectura sempre ha estat a prop del poder, sigui la noblesa, l’església o actualment el capital, i precisament per això pot esdevenir un primer mur de contenció del poder i la seva pressió cap als ciutadans, i un negociador efectiu per apaivagar el frenesí especulatiu del mercat. El desafiament és que la Boqueria, el mercat més important de Barcelona, tingui alhora dues entrades amb la mateixa dignitat i no pas una gran entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del barri. La trama de la plaça és gairebé medieval i crea espais a diferents escales per adaptar-se als usos i articular l’espai. L’apropament a la plaça es fa més des d’un urbanisme de petita escala que des d’una rotunditat arquitectònica. S’intenta captar els camins invisibles que creen els usuaris. Per aquest propòsit, Pinós recorda com fa alguns anys va investigar els pobles interiors de Mallorca, gairebé aturats en el temps, i comels seus habitants havien creat una xarxa de camins que responien a les hores de sol, les èpoques de l’any, el temps de la passejada, considerant-los com a patrimoni intangible d’aquestes poblacions.
Tornant a la Gardunya, l’Escola Massana tindrà l’entrada per un lateral i perdrà l’oportunitat d’una entrada espectacular, per fugir del possible moviment turístic de la plaça i encarar-se amb un passatge que comunica amb la biblioteca, per potenciar-ne la relació. En canvi, la seva sala d’exposicions donarà a la plaça per incitar la visita dels passavolants.

Els clients moren, els edificis no
A l’edifici Torre Cube deMèxic, Pinós va generar un gratacel permeable i va crear uns corrents d’aire que redueixen la necessitat de climatització artificial. El clima de la ciutat ho afavoreix, però tots els edificis d’oficines que es construeixen són caixes de vidre tancades que dupliquen la insolació solar, amb aires condicionats per tornar a la temperatura que tindrien si no fossin de vidre. A la Torre Cube hi ha una actitud per enfrontar-se al projecte des d’una perspectiva que superi l’encàrrec i trobar solucions ambientalment òptimes amb un grau de responsabilitat més enllà d’un edifici singular, que és el que volia el client. “Els clients moren, els edificis queden”. Pinós afirma convençuda que no sols és un tema de sostenibilitat, sinó de dignitat per als qui hi treballaran vuit hores el dia. Els edificis de Carme Pinós són, més enllà de contenidors suggeridors, espais. “No aniré a fer la meva arquitectura aquí i allà, amb un estil predefinit”. Potser per això cap ajuntament posarà a la seva llista d’edificis icònics un de Carme Pinós, perquè les tipologies dels resultats són tan variades com les necessitats que els generen. “Un edifici únicament icònic és el resultat de la limitació de l’arquitecte per trobar la solució adequada; si bé les catedrals eren icòniques, tenien la seva bellesa en els espais que creaven”. Reivindica amb vehemència la qualitat espacial i la dignitat de qui habita els espais, com a requeriment prioritari, i alhora el diàleg amb la ciutat, més enllà “d’escultures enormes on cap gent a dins”.

Barcelona Titanic

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 23 octubre 2007)

Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat. Era l’època del Barcelona, posa’t guapa. L’eslògan ja ens hauria d’haver fet sospitar el posterior naufragi. És cert que, lluny de la capital de l’Estat, sembla que s’han de buscar excuses per millorar infraestructures, però el preu que hem pagat ha estat la desaparició de la mateixa ciutat, convertida en un aparador on es mira però no es toca. Com en el Titanic, l’arrogància ens va fer creure que estàvemsituant la ciutat al capdavant del món i tan sols estàvem fent la feina bruta dels tours operators famolencs d’un destí turístic al sud d’Europa. El nostre particular iceberg ha estat la sobreexplotació turística de la ciutat, que ara fa aigües per tot arreu. I el que s’enfonsa primer és la nostra cultura emergent.

Tu què faries?, diu l’actual campanya de participació ciutadana de l’Ajuntament. Si fos possible, nosaltres faríemun pas enrere i renunciaríem a alguns avenços a canvi de recuperar l’autenticitat, que si bé no ens feia més cosmopolites, ens ajudava a llevar-nos cada matí amb ganes de fer ciutat. I sobretot no li direma l’Ajuntament el que ens agradariafer,perquèhihaelperill que s’ho apropiïn i ho facin malbé. Un cas clar: els ciutadans, de manera espontània, responent a una sensibilitat ecològica global, prenen possessió de la ciutat amb les bicicletes. La resposta de l’Ajuntament no es deixar fer i que les dinàmiques ciutadanes marquin el camí, sinó crear el Bicing, capitalitzant l’èxit que suposa l’ús ciclista en una ciutat pensada per als automòbils. Immediatament, fan una nova ordenança que posa tantes dificultats a l’ús de la bici que vénen ganes d’anar sempre amb totterreny. ¿No hauria estat més sensat, simplement, millorar els serveis als ciclistes a mesura que aquests els anessin reclamant? Això no fa per als nostres governants. Desallotgen d’un espai recuperat per a la ciutat els que fan circ i els tracten com a delinqüents perillosos i després els donen el caramel enverinat d’un espai al Fòrum. Si no l’accepten, ja no podran queixar-se més; si ho fan, deixaran pel camí una important dosi de llibertat. El pitjor és que aquesta fal·lera per fer de la ciutat un etern aparador està ja integrada a la societat. Els pocs espais de creació alternativa es converteixen ràpidament en captius de la moda on, a banda de consumir drogues i vestir a l’última, creient que és això la modernitat, no passa res d’excitant. Caldria reflexionar sobre l’augment de la circulació de drogues entre els joves, però sobretot que no sigui amb una ordenança que hi afegeixi pressió, sinó tenint les orelles ben obertes per escoltar els seus neguits i, per sobre de tot, deixar fer.

Fi de segle, fi de cicle

Quan parlem d’èxits de vendes, d’audiències o de lectors sovint atribuïmal llibre, al programa de TV o al diari un esperit populista i gens innovador, fins hi tot parlem de teleporqueria o groguisme en premsa. El que funciona és el que respon a allò que el públic pot assumir sense cap esforç. Sorprenentment, quan parlem de nombre de visitants ningú reflexiona que potser Barcelona s’ha convertit en una ciutat escombraria, de consum ràpid. El turista sap què es trobarà abans de venir, no hi ha sorpreses i conseqüentment marxa raonablement satisfet. Perquè això sigui possible, la ciutat ha hagut de perdre aquella flaire canalla que tenia, una petita part de llibertinatge i d’anarquia que era, si més no,part de la nostra tradició. Un exemple és el fenomen okupa. Més enllà del problema de l’habitatge, coent conflicte sense solució encara, les cases okupes són veritables laboratoris socials i polítics, potser com en el tardofranquisme ho van ser les universitats. Els joves, si bé és cert que amb una fascinació romàntica per la lluita urbana, aprenen què és decidir en comunitat. Han de, per força, implicar els veïns per evitar conflictes i acullen col·lectius de tot tipus esdevenint els veritables centres cívics dels barris. Els suposats nius d’inadaptats i drogoaddictes són, comparats amb els llocs d’oci nocturn, reserves xirucaires i saludables. Tanmateix, no cal tirar la tovallola: és evident que estemal final d’un cicle, un fi de segle retardat amb signes clars de decadència, d’eclecticisme manierista i de sarcasme depressiu. Gairebé ningú ja no es creu aquesta ciutat, ja no il·lusiona. Com en els aparadors de les pastisseries, és millor per a la vista que per al gust, que enfarfega de seguida. Un nou cicle està arribant, preparem-nos tots plegats.

Arquitectura patentada

Oscar Guayabero (Avui 11 octubre 2007)


Entre el guirigall lingüístic al voltant de la presència de Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt podrien passar desapercebudes les activitats col·laterals, que, per contra, poden ser les més interessants. Els museus de la ciutat aprofiten per programar exposicions del país convidat i el Museu Alemany d’Arquitectura va encarregar a l’equip de l’editorial ACTAR un muntatge sobre la nova arquitectura catalana, patrocinat alhora per l’Institut Ramon Llull. Albert Ferré, amb qui emtrobo, n’ha estat el responsable, creant un comissariat arquitectònic i tripartit, amb Jaime Salazar i Ricardo Devesa. La pregunta que se’ls va fer era senzilla i alhora enciclopèdica: “Què passa avui a Catalunya en arquitectura?”.
El resultat és l’exposició, i catàleg, Construccions patents (New Architecture Made in Catalonia), inaugurada conjuntament amb una altra exposició sobre... la Sagrada Família, naturalment.
Construccions patents és una oportunitat de posar un altre cop al mapa la nostra arquitectura, desapareguda de l’escena internacional des de principis dels 90, tret, potser, d’en Miralles. Catalunya necessita una nova marca, ja ha exhaurit el model Barcelona de l’espai públic. L’exposició es planteja crear un nou marxamo al voltant de la capacitat de generar noves propostes, no només responent a un programa de necessitats, sinó aportant noves solucions que no estaven previstes. També en altres encàrrecs Són construccions que es converteixenenunproducte,enelsentitque es poden reproduir en altres encàrrecs. “No és un recull d’obres, sinó de troballes, de sistemes, de conceptes mitjançant els quals coneixes l’obra”. Des d’una torre refrigeradora de Carme Pinós per a un bloc d’oficines a Mèxic que aconsegueix reduir la climatització artificial, fins a una façana modelable que fa d’un concessionari a Sabadell un anunci arquitectònic, obra de l’equip XCL. El que importa és el sistema, l’invent. S’ha fet una divisió en quatre àmbits: estructura, pell, hàbitat i paisatge, en què s’estructuren des de nous sistemes de construcció fins a nous materials i aplicacions.
No és cap retrat generacional, sinó un recull de troballes que es poden vendre internacionalment com a productes, davant d’una evident manca de difusió dels nostres arquitectes. “Els encàrrecs públics pateixen avui de manca de risc, tot arriba molt tancat i són fórmules que es fan una vegada i una altra, mentre que als 80 el que es promovia era justament la innovació, els canvis de model”. Era la Barcelona que cercava una identitat, ara sembla quejalateniminocalinnovar. El que uneix els projectes de la selecció és l’aspecte d’invenció, i aquest sembla ser un dels nostres trets, la capacitat creativa d’innovar. Si haguéssim de cercar un tret distintiu, podríem sintetitzar que així com Madrid es mou en un camp més abstracte, conceptual, aquí la potència està en la materialització, no en la forma, sinó en solucions concretes per a casos concrets que milloren el que ja es coneix i que alhora es poden aplicar en d’altres. Treballs que freguen l’artesania, però que esdevenen productes i que recullen la nostra llarga tradició en les arts aplicades. “Estemen un moment d’arquitectes marca, d’edificis icònics, que concentren grans pressupostos en molt poques mans”. La innovació d’aquests arquitectes estrella es fa en la línia dels fabricants de cotxes, el que en disseny en diuen styling,ésadir, trobar un estil i repetir-lo fins a l’infinit. Per contra, l’exposició fa un esforç per explicar processos, com es fan les coses, no de fotos impactants. Es mostren parts d’edificis, més que obres completes. “La rebuda ha estat molt positiva, s’han trobat amb una selecció d’obres que no s’esperaven, venint d’un país petit com el nostre”.
Alhora és un cant a l’arquitectura artesanal més enllà de les normatives cada cop més restrictives i els productes seriats que estandarditzen els edificis. Cal reivindicar els nostres industrials, que també són protagonistes quan s’arrisquen a provar coses noves. Potser serà el primer pas Estem dins del programa d’una fira, per tant, sembla lògic presentar productes. Surto amb la impressió, però, que el catàleg de propostes és de codi obert. Comen el software lliure, les solucions que s’hi presenten semblen pensades perquè algú les agafi i les faci seves. Caldrà veure si és així i que aquesta Construccions patents, a banda d’itinerar, és el primer pas d’una nova línia de recerca, la de l’arquitectura que aporta solucions i no només imatges enlluernadores, per més futbolístiques que siguin.

Revolució a l'escala

Oscar Guayabero (Avui, 27 de setembre de 2007)

Barcelona ha estat coneguda pel seu espai públic. Ara estem en una crisi del model d’habitatge. Ha arribat l’hora de traspassar la pell pública i entendre els blocs d’habitatges en conjunt. L’espai públic no és per deixar-lo buit als turistes sinó per millorar la vida dels ciutadans, i ara això passa per millorar les comunitats de veïns i entendre el carrer com a espai veïnal. En aquesta línia treballa l’estudi Bopbaa, format per Francesc Pla, Iñaki Baquero i Josep Bohigas,amb el qual em trobo al seu estudi del Poblenou per parlar del seu projecte APTM i d’una dèria comuna: la ciutat. Des de Bopbaa han treballat per a l’ampliació del Thyssen a Madrid i l’edifici Octubre a València, i alhora se’ls coneix pel seus muntatges efímers. La seva manera de fer té una constant: les seves obres no són fotogèniques, en el sentit que són difícilment resumibles en una imatge impactant, a contracorrent de bona part de l’arquitectura actual.

“Ens agradaria trobar l’expressió en l’arquitectura del cinema documental”. La seva feina s’allunya d’idees felices i es treballa a la manera com es construeix una conversa, entre els tres components de l’estudi i el client, rastrejant tots els errors i les contradiccions. A vegades els resultats poden semblar desmanyotats; és el preu de despullar-los i ser fidels al procés. Amb aquesta voluntat va començar APTM, un projecte hereu del que va ser el taller Barraca Barcelona, l’Any del Disseny i el taller al vaixell Naumon que va portar la problemàtica de l’habitatge a diferents ciutats del Mediterrani. Quan Construmat els va encarregar un exercici de recerca sobre l’habitatge social, potser van pecar d’innocents. Probablement la fira només volia netejar la imatge dels constructors, però van escollir aprofitar l’ocasió. Van fugir de solucions personals i van encarregar projectes a altres arquitectes que ja portaven temps treballant en aquest àmbit, com ara Santiago Cirugeda i l’estudi Lacaton Vassal: “Endegar iniciatives com l’APTM també és fer arquitectura”. Llavors, en la següent edició, van ser ells els que van fer una proposta comissariada per Manel Gausa. “Teníem la sensació que en el primer APTM ens havíem deixat de dir algunes coses i va ser el moment d’explicar-les, sobretot després de la polèmica amb els famosos pisos de 30 metres quadrats”.
El més important del seu projecte és entendre el bloc de cases com a alguna cosa més que una acumulació d’unitats d’habitatge. Els espais comuns prenen més importància i l’escala de veïns es converteix en un espai de relació i serveis comuns. Resumint: “Com millors siguin els espais comuns i els serveis d’escala,més petites poden ser les unitats d’habitatge”. D’aquí que en el seu projecte ”Com partir i compartir” la porteria sigui un lloc on es recullen els residus per reciclar, on es deixen bicicletes, on els veïns es poden reunir, on es distribueix l’energia que potser es capta amb les plaques solars del terrat... Els edificis gestionats permeten compartir serveis, la fragmentació fa que es dupliquin inútilment.

En Josep afirma, sense immutar-se, que la idea de compartir serveis amb els veïns és la propera revolució. “La nostra proposta no té sentit aïlladament, sinó emmarcada en una reformulació de l’escala de veïns, del carrer, de la trama urbana i, finalment, de la ciutat”. Una idea interessant és l’apropiació del concepte d’hotel. En una ciutat plena d’aquests establiments, Bopbaa proposa traslladar el concepte d’hotel a un ús social per trobar una nova fórmula. En un hotel trobem des d’un gimnàs a una tintoreria, una sala de reunions, una piscina..., però es comparteixen amb la resta de residents. La idea és que si ho fem sense pegues en un hotel, per què no ho fema casa nostra? No tots els serveis estan compactats, sinó dispersos per l’edifici, i això també es pot traslladar al bloc d’habitatges, cosa que augmenta els espais de contacte i convivència i per tant fomenta la interrelació.
És llavors quan la unitat d’habitatge pot ser modular i reduïda, perquè hi ha altres espais i perquè es pot manipular per adaptar-la a les necessitats en cada moment. Sortint de l’estudi veiem el resultat del 22@ i ens lamentem que, ara per ara, no s’hagi estat prou valent per assumir riscos: s’estan repetint fórmules, s’està ignorant el llegat industrial. És una oportunitat perduda quan podríem haver liderat una evolució de la ciutat amb una revolució tan casolana com reformular l’escala de veïns.

Llibres sense llibreters

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 25 de setembre de 2007)

Bé, ara sí, ja tenim Frankfurt per tot arreu. Som un país petit, així que deu ser normal tant de rebombori. Els més queixosos, curiosament, no són els escriptors en castellà, com era previsible, sinó els editors. Diuen que no se'ls valora, que sense ells no hi hauria literatura, que ells fan arribar la cultura al públic, etcètera. I un be negre.

Tret d'honorables i escasses excepcions, els editors fan llibres com podrien fer urbanitzacions. Som, o almenys això diuen, la capital del llibre al món llatinoamericà, la nostra indústria editorial és la més potent del sud d'Europa. Tanmateix, la dificultat per editar és notable per a molts autors, que arrisquen més enllà del que el mercat demana. La manca de risc dels nostres editors és evident. Una bona mostra n'és l'aparició de petitíssimes editorials semivocacionals que amb penes i treballs tot just aconsegueixen subsistir. La seva existència intenta cobrir amb un certa heroïcitat la manca de valentia de les grans. I ja no parlem de quan els llibres s'escapen del format negre sobre blanc, Garamond de 10 punts, etcètera. És a dir, quan s'incorporen imatges, il·lustracions, jocs tàctils amb els gramatges o qualsevol variant que sembli no immediatament rendible.

Per tot plegat és d'agrair que a Frankfurt també es pugui veure l'exposició visualKultur.cat. Daniel Giralt Miracle i Vicenç Altaió fan una recerca del que s'ha anomenat el llibre d'autor o llibre d'artista o llibre objecte, des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat. És a dir, llibres il·lustrats en col·laboració entre artistes i escriptors, llibres com a peces d'art i llibres en què el disseny es posa al servei no tan sols de la comunicació, sinó també d'aconseguir fer de la seva lectura una experiència.

En realitat el tàndem Altaió-Giralt Miracle fa una excepció i va una mica més enrere per recuperar la publicació del col·lectiu Dau al Set. Tota una declaració d'intencions, perquè potser aquesta és la referència més clara del contingut de l'exposició, llibres sense llibreters, escrits als marges del mercat. I aquests són els marges que recull visualKultur.cat, amb peces d'artistes com Tàpies, que obre el catàleg i que serveix com a narrador apassionat dels llibres per iniciar la recerca, fins a autors com ara Brossa, Perejaume, Plensa i Ignasi Aballí.

Afortunadament, però, no es limiten als artistes que han fet llibres i dels quals ja tenen una bona col·lecció als fons del Macba, sinó que també incorporen exercicis visuals experimentals a l'entorn del disseny, com Cave canis, i el recull dels il·lustradors Peret i Patrick Thomas. Alhora, rescaten publicacions underground, com ara el Fíjate, de la desapareguda Fundació Juan Tabique, i d'altres com ara Neon de Suro i Èczema, recolzat per unes projeccions d'una exposició que fa uns anys va fer recerca en aquests mateixos marges, Gràfiques ocultes.

Slow Food o frankfurts
Els llibreters estan eternament queixosos; abans deien que no es venien llibres per culpa de la televisió, ara sembla que és per culpa dels ordinadors. El territori del que es ven, segons ells, és tan petit que els marges exteriors són extensos i florits. Per això els col·leccionistes de rareses, els lletraferits perifèrics, els bibliòfils, sobretot els més joves, poden trobar a faltar una representació més nodrida dels anys més propers. Principalment en la representació de les editorials de format petit, en què tot sovint es produeixen experiments literaris força interessants. Segells editorials com ara l'Editorial Minúscula, Eumo Editorial, Mudito & Co, Cafè Central, etcètera, fins i tot revistes actuals com ara Enser, Rojo i Metal, i editors gràfics com ara Grrr, El Naufraguito, La Santa i tants altres, podrien haver ajudat a completar la topografia dels marges no mercantilistes de la nostra producció de llibres. En definitiva, el que un dels seus comissaris enuncia en la introducció: "Mostrar les mutacions que al nostre país ha viscut el llibre en els darrers anys, tant en la forma com en el fons".

Tanmateix, és una mostra important i necessària. Esperem que itineri força i que faci cap a Barcelona algun dia per portar de l'orella segons quins editors.
Al marge de la mostra, cal reivindicar la feina d'aquestes editorials petites davant de les grans corporacions del llibre i les revistes que ens estan inundant de literatura previsible i sobretot de publicacions fast food. Potser, i fent una broma primitiva, a Frankfurt només s'hi val el menjar ràpid. Es una llàstima perquè l'slow food ens assegura una digestió millor, i potser llavors els debats lingüístics haurien estat més reposats. En una societat en què la velocitat sembla inexorable, ens calen publicacions de digestió lenta... Un Alka-Seltzer?

Un vaixell pirata en un decorat de la Disney

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 13-09-07)

Vaig per l’autopista direcció Girona per veure Villa Nurbs, el resultat de que una parella de restauradors d’Ampuriabrava li demanessin un casa singular a l’arquitecte Enric Ruiz-Geli. Quan arribo em trobo amb una casa que un Gaudí digital i embogit, podria fer per a un film de Tim Burton.

Ruiz-Geli forma part del grup d’arquitectes que, no sense una certa arrogància, es van autoanomenar d’arquitectura avançada però que han animat el panorama dels darrers anys, amb el festival Metapolis, que va derivar en l’exposició HiperCatalunya i en l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Resumint la seva filosofia: “si els aparells que ens rodegen son interactius i programables perquè les cases segueixen sent de totxo mut”. Ruiz-Geli combina projectes utòpics, concursos i muntatges efímers. Les darreres noticies son que lluita per guanyar la fase final del concurs per l’aquari de New York, està construint un pavelló a la Expo de Saragossa i un hotel-bosc a la Gran Via “Si l’agricultura és paisatge, un bosc parametritzat és un edifici”. I Villa Nurbs ha fet de quadern de camp, incorporant troballes i materials, com en un banc de proves, creant diverses patents de materials o d’aplicacions, des d’un sostre inflable a una paret de Keblar i Corian.

En realitat, segueix una tradició de cases unifamiliars que al llarg de la historia de l’arquitectura han marcat alguns dels seus punts àlgids. Des de Paladio a Le Corbusier, Coderch o Frank Gerhy, aquesta tipologia ha permès investigar noves maneres d’habitar un espai esdevenint veritables laboratoris arquitectònics. Tot i així, les coses han canviat, la pressió sobre el territori fa gairebé inviable la casa aïllada, potser per això aquesta casa es troba a Ampriabrava, una urbanització de l’època tardo franquista per a una elit econòmica, enmig d’un parc natural, amb canals per amarrar el iot al costat de casa, i configurant un decorat tant aberrant com fascinant, amb cases que simulen de forma destralera una arquitectura tradicional. Pel contrari Villa Nurbs és com un vaixell pirata en un decorat de Disney. “La casa de Eduardo Manostijeras és tan suggerent per la seva convivència amb aquelles casetes totes iguales i pintades en colors pastels”.

Aquí son més importants els canals que els carres, la idea d’espai urbà desapareix, un mal del que pateixen moltes urbanitzacions però que en aquest cas es porta a l’extrem. “Les cases a Ampuriabrava son un finger entre el cotxe i el vaixell”. La base de treball va ser incorporar prestacions i materials dels dos mitjans per a construir l’intercanviador, la casa. Aquesta, tot i semblar una proposta futurista, es basa en conceptes molt senzills i arrelats al clima local. Les cases de l’entorn tenen una gran planta a baix i una petita al segon pis, en Ruiz-Geli li ha donat la volta, fins hi tot pujant la piscina a la part superior i alliberant el paisatge del jardí. Alhora crea una gran ombra amb un porxo en voladís de disset metres, que ho permet tensionar el formigó, una tecnologia pròpia dels ponts o dels estadis de futbol. La part d’abaix està pensada més per l’estiu i s’amaga del sol. La part de d’alt recull la llum a la seva cara nord amb una façana translúcida i es protegeix del sol a la sud, amb una doble façana aïllant i ceràmica. Es tanca en si mateixa, com una vila romana que mira cap al centre i s’enfoca cap al cel que, per ara, no està urbanitzat. El desplegament tecnològic és una mica aclaparador. Més enllà de la casa domótica, sembla una nau amb sensors i dispositius per tot arreu. Em pregunto sinó és un excés, però es que aquí tot és excessiu.

És interessant la recerca d’una artesania digital. Les eines digitals permeten la peça única, alhora els artistes aporten la singularitat del gest. A la façana de les teules es veu clar, el desenvolupament de la forma és clarament digital però, en la ceràmica ha intervingut, peça a peça, en Frederic Amat aportant un discurs orgànic. “Hem intentat que la pluja passi d’una teula a una altre com ho fa en les fulles dels arbres”. Visitar la casa amb l’arquitecte és tota una experiència, per moments, transmet un entusiasme que et fa trobar lògic que hi hagi una piscina entre la cuina i el dormitori. Ara només cal veure com els habitants hi conviuen. A mesura que m’allunyo de Villa Nurbs, transitant entre un attrezzo barroc i al·lucinant sento curiositat en quina influencia tindrà la casa en l’entorn i en els que hi viuran i m’escapo cap a un Empurdà més civilitzat, vull dir, sense tanta gent.

L'art de fugir

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, Dimarts 28 agost 2007)

Mentre xerrem sota un pi, en aquest agost amb pluges de quart d'hora, entonem un mea culpa. Després d'anys col·laborant, organitzant i creant entitats, ens adonem que les institucions acostumen a amagar més mediocritat cultural de la que seria desitjable. Si fem un repàs als autors que ens interessen, qualsevol que sigui l'art en què ens fixem, comprovem que eren persones força individualistes, reàcies a ser incloses en grups concrets, fins hi tot egoistes. Egòlatres sense manies ni miraments per fer-se un lloc, a cops de colze. Aquells que han sabut escapar-se de les institucions, sobretot de les entitats públiques; aquells que han sabut seguir el seu propi camí a contracorrent de tendències i no han fet aproximacions amb els polítics, són els que ara ens fascinen. Sovint un cop morts és quan el sistema aconsegueix encapsar-los i fins hi tot domesticar-los.

L'últim que hem sentit és que la Fundació Joan Brossa negocia amb l'Ajuntament de Barcelona la cessió del Palau Desvalls, al laberint d'Horta. És una bona notícia. Brossa es mereix això i més, el que no és tan clar és que Barcelona es mereixi gaudir de l'obra del poeta. Potser és perquè és mort que ens sentim més còmodes amb ell i li cedim un palau. El cas és que si a Brossa li diuen, fa uns anys, quan encara era viu i actiu, que el mateix Ajuntament que prohibeix la música al carrer, el teatre espontani o el circ alternatiu li vol fer un museu, no sé pas què hauria dit. I és que ell és un exemple dels irreductibles. Tanmateix, va participar activament en el col·lectiu Dau al Set. Així doncs, l'art col·lectiu no és pas impossible.

No és aquest el problema, molts creadors s'han agrupat en grups, en cafès o en tertúlies. Des del cercle de Bloomsbury al nostre Grup de Treball que va aplegar creadors com Antoni Muntadas, Pere Portabella, Carles Santos o Francesc Torres. El problema és si aquests mateixos grups s'institucionalitzen, es jerarquitzen, es subvencionen i finalment es domestiquen i es burocratitzen. I ho diem nosaltres, que hem treballat i treballem per tirar endavant entitats centenàries. Els catalans tenim una activa societat civil, des de fa anys ens hem organitzat en associacions i entitats, hem creat una xarxa rica i complexa. Però a l'ombra de l'activisme cultural hem alimentat, involuntàriament, tota una colla de mediocres que a base de seguidisme subvencionat s'han creat un nom que no es mereixen, si és que no s'han aprofitat de les entitats per promocionar-se individualment.

Potser ha arribat l'hora de fer neteja? Potser nosaltres som els primers que hauríem de tocar el dos? És la capacitat de fugir d'institucionalismes, d'escapar de reconeixements oficials, d'evitar ser víctimes de l'èxit de vendes i sobretot d'aconseguir no ser un "dels nostres valors nacionals" l'estratègia més recomanable per crear una obra interessant.

El geni egoista

En l'acte de crear hi ha alguna cosa molt íntima i, per tant, difícilment consensuable. Sovint en el pacte hi ha la solució dels conflictes, però si el que es cerca és el risc, la innovació, el crit, la denúncia, el pacte acostuma a rebaixar expectatives, a llimar arestes i a endolcir propostes. És per això que els creadors que admirem són aquells difícilment classificables, és a dir, agrupables. Duchamp va generar almenys tres moviments d'avantguarda sense formar-ne part de cap. Potser cal ser egoista i egòlatra per ser un dels grans, tot i que, ni de bon tros, tots els dèspotes malparits són uns genis. L'artista no s'ha d'esforçar a ser comprensible, ni assumible pels estaments públics. Justament el seu paper molts cops és el de mostrar les mancances del sistema i anar a la contra. L'organització que llavors pot retroalimentar la seva tasca creativa és la de grups de revolta cultural. Quan un artista o companyia s'oficialitza, i si fem un repàs als darrers anys trobem noms com Dagoll Dagom, Comediants, Miquel Barceló, o fins i tot Cesc Gelabert i Calixto Bieito com a representants omnipresents de la cultura catalana, la seva obra corre un seriós perill de convertir-se en rutina repetitiva per a complaença del govern de torn.

En fi, divagacions de sota el pi a part, ara que comencen a córrer llistes de possibles membres del futur i necessari Consell de les Arts de Catalunya, caldrà veure si el proteccionisme polític deixa marge de maniobra. La qüestió és: ¿voldran els genis egoistes dedicar part del seu temps a la cultura del país? Potser millor que no sigui així, ja que perdrien el seu anhel creatiu i deixarien de ser genis per ser funcionaris.

Potser aquest consell hauria d'estar format per teòrics avantguardistes, conceptuals arriscats, homes i dones amb passió pel risc, recolzats per un equip que gestioni i coordini.

Cultura de vacances

Claret Serrahima/Oscar Guayabero (Avui 31 de juliol 2007)

En aquestes dates, un es pot preguntar per a qui es programen els esdeveniments culturals durant l'estiu. Per exemple, quin públic cerquen les exposicions que es fan als museus i galeries durant la canícula? Òbviament, els ciutadans locals poden tenir més temps per visitar-les, però alhora se suposa que, almenys durant uns dies, marxen de les seves residències habituals.

A Catalunya hi ha una certa activitat de galeries que es trasllada a l'Empordà a la recerca precisament dels barcelonins de vacances. Aquests dies, alguns museus ja han presentat les seves programacions per a la tardor, entenent que els mesos que tenim al davant són una mena de parèntesi. Cal dir, també, que el turista és el públic més evident, com es pot observar en els recorreguts guiats.

Amb aquest panorama, potser caldria fer exposicions que recollissin el millor o, més ben dit, el més evident de la nostra producció artística, com aquelles exposicions que s'han fet a Nova York o es faran a Frankfurt. Serien una mena de grans èxits de l'estiu. Econòmicament, resultaria molt més barat fer aquestes exposicions aquí, ja que els turistes es paguen ells solets el viatge, no cal traslladar les obres i a més no cal portar els cambrers que tallin el pernil a milers de quilòmetres, ni tan sols els polítics per inaugurar-les.

Ara bé, fent una repassada a les exposicions que es fan en llocs d'estiueig, aquí i allà, i sobretot observant els festivals de teatre i músiques de les que en diuen cultes, potser es produiria un fenomen sorprenent i molts barcelonins es quedarien a casa. Perquè, malgrat excepcions, el to dels programes és terriblement previsible, repetitiu i mancat de risc. Ja no es tan sols que l'ajuntament del poblet de costa obri aquella sala que roman tancada la resta de l'any amb una col·lecció de marines o paisatges pintorescos. És que ens porten espectacles i artistes que deuen hibernar, perquè desapareixen amb el fred i no se'n sent a parlar fins que superem els trenta graus.

No parlem de les festes majors, perquè les orquestres fan un paper clar i honest. Parlem dels ampul·losos festivals que es fan a castells o jardins romàntics o llocs semblats, on els senyors de Barcelona amb calça curta i el jersei per sobre les espatlles taral·legen himnes hippies quaranta anys més tard del que tocaria o critiquen el muntatge operístic perquè la diva no portava prou maquillatge, mentre pugen a un totterreny immens.

Aquests festivals no s'organitzen per conèixer nous autors, noves tendències, sinó per emplenar les nits d'estiu de pur entreteniment disfressat de cultura. No té res de dolent, cadascú es deixa picar pels mosquits veient el que vol, però el problema és la quantitat d'ajuts públics i privats que reben aquests esdeveniments i que resten opcions a propostes més innovadores.

A l'estiu, tot s'aprima

Els tractaments per aprimar-se no només els fan els qui volen lluir banyadors ajustats. Les televisions, els diaris, les novel·les i els festivals d'estiu també s'aprimen durant l'estiu fins a fer-se més lleugers que un refresc light. Sembla que la calor imposa continguts primets. Tan prims que deixen de ser continguts per convertir-se en poca cosa més que focs d'encenalls.

Si, a més, resulta que a l'hivern estem tan atrafegats pel ritme laboral que només volem que ens entretinguin per "desconnectar", el marge de maniobra dels autors i programadors que intenten arriscar-se és ben petit.

La conseqüència és que tanta banalitat estiuenca, camuflada de cultura, està marcant el nivell general durant l'any. Potser no és casual que la imatge del Grec hagi deixa't enrere la figura del faune i aquest any sigui un estampat decoratiu: l'emblema sembla apuntar-se a aquesta tendència a aprimar-se, si bé, comparativament amb esdeveniments com el de Perelada, el de Cap Roig i similars, encara és un pes pesat. I esclar, com que els diaris també estan a dieta, en van plens.

La recepta és senzilla. Escollim un llibre que se'ns resisteix fa temps, intentem trobar un muntatge teatral que faci olor de risc, cerquem exposicions que ens plantegin algun repte, que ens incomodin, encara que sigui mínimament. Potser el nostre estiu no serà tan lleuger, però ben segur que serà tant o més entretingut que els estius entregats a la banalitat.

L'art, la literatura i la música de qualitat entretenen, precisament per la seva capacitat de commoure, d'innovar, de trasbalsar-nos; no cal que perdin pes per divertir-nos. Contràriament, la banalitat repetida un cop i un altre cop acaba per adormir. I repetint un altre cop la frase d'El Roto, "si estem a la societat de l'entreteniment, per què tot és tan avorrit?".

Llibertat a escena

Al Macba s'exposa aquests dies una mostra que corre el perill de passar desapercebuda. Enmig d'una dinàmica d'exposicions organitzades per bancs i fundacions privades amb autors enciclopèdics de previsible èxit, una exposició amb un nom tan estrany com Un teatre sense teatre pot semblar prescindible. No és així, és l'exposició més interessant que tenim en cartell de la ciutat. Es pot veure des del ballet biomecànic del bauhausià Oskar Schlemmer fins a una peça excepcional de Samuel Beckett o delícies d'Antonin Artaud i la seva aposta per l'experiència per sobre de la teatralitat Convé sobretot acabar amb la dictadura del text. El muntatge és gairebé invisible, i s'agraeix, perquè el gruix de les obres ja és prou per complicar-ho encara més.

El que es fa evident és que en aquest "teatre sense teatre" hi ha la llavor del que anomenem cultura de la imatge. Així que l'arrel de la sofisticada societat visual és en uns teatrets de cartró. Les estratègies visuals i escèniques alliberades del libreto, és a dir del text, que no de la narrativa, exploren amb absoluta llibertat els límits de la teatralitat, entesa com a posada en escena, no pas com a impostura. En realitat, tal com deien els situacionistes, moltes de les peces el que fan és crear una situació, en la qual el mateix espectador activa els mecanismes escènics, ja sigui en la seva presència o fins i tot amb la seva acció.

La potencialitat de l'escena com a territori de treball per a l'art, la literatura, i per què no, el teatre, se'ns mostra inacabable. Una visita transversal des de les avantguardes dadaistes a l'art conceptual, des del futurisme fins a les subcultures nord-americanes. Com en tota exposició composta per peces efímeres on la situació o l'entorn són part de l'obra, el rol que adquireix l'element document ens obliga a fer l'esforç per traduir fotografies, textos, programes de mà i cartells en experiències.

Més enllà, però, del material, el que desprèn Un teatre sense teatre és una sensació de llibertat fascinant i com es pot barrejar la pantomima, el que és grotesc i el que és sensible i el que és culte, i, a la fi, la utilització de l'escena per a la provocació, l'experimentació i el risc. És aquesta la lliçó que ens donen Fluxus, Miralda, Bruce Nauman o James Coleman, sense oblidar el nostre Ocaña.

Just és això el que fa que poc després de visitar l'exposició, i al revisar la cartellera barcelonina, caiguis en un estat de nostàlgia. Tenim un teatre que suposadament té bona salut, entès que la gent vol oci i no cultura, fins i tot disfressat de pseudotransgressions en adaptacions poc ortodoxes dels clàssics. Però hi manca el més important, el risc, fins i tot si es tracta d'un llamàntol cuinat en directe, tot sona a divertimento petitburgès. Tal com deia El Roto en un recent acudit, "si estem en la societat de l'espectacle, per què tot és tan avorrit?"

Buròcrates de les emocions

La dinàmica d'actors de culebrons via televisiva al migdia i aquests mateixos actors imbuïts en una mena de Shakespeare Company a la catalana als escenaris a les nits, ha creat una falsa sensació que vivim en un país d'alt nivell teatral. No volem entrar en valoracions del nivell professional dels escriptors, actors i directors. Tampoc de la qualitat de l'ensenyament escènic.

Però que a hores d'ara estiguem encara amb un únic model de teatre "a la italiana", és a dir, escenari enfront de platea, fa pensar que en algun moment la innovació i el risc s'ha deixat de banda. Tret de formats que al cap dels anys també acaben repetint-se com els de La Fura del Baus, la relació actor-públic no ha canviat gens. Hem d'anar a experiments parateatrals, en el bon sentit del terme, com els de Brossa abans, i ara, i en una direcció molt diferent, Roger Bernat i alguns casos de dansa contemporània.

Hem perdut referents transversals, interdisciplinaris, fins i tot indisciplinats, com el circ, el cabaret o els titelles, emmarcant-los en compartiments estancs. Hem perdut la capacitat de crear poesia escènica sense la pesada motxilla del "teatre de text". Si alguna cosa delata tanta mediocritat és la impertinent pretensió de transcendència i profunditat. A l'exposició Un teatre sense teatre podem veure com alta i baixa cultura es contaminen i com el circ i els titelles són material de treball, com ho són la literatura i l'art.

No neguem les virtuts del teatre tradicional. Sempre necessitarem que ens expliquin històries i un escenari és dels millors suports per fer-ho, però cal recomanar la visita a l'exposició del Museu d'Art Contemporani Un teatre sense teatre i després buscar als nostres teatres, cabarets, locals, carpes i indrets tan alternatius com es vulgui, i exigir aleshores el mateix grau d'enginy, de risc i de llibertat.

Concursos perduts

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 5 de juny de 2007)

És més important fer les preguntes adequades que tenir respostes brillants. Aquesta sentència amb connotacions filosòfiques és prou adient per parlar dels concursos en el disseny i l'arquitectura.

Tot sovint veiem als diaris la notícia que un o altre arquitecte, normalment noms coneguts, han guanyat un concurs per fer un pont, un gratacels o la renovació d'un barri. Al darrere, en el cas de promocions públiques, hi ha un tema legal per evitar tractes de favor. Alhora, ha servit, de tant en tant, perquè estudis menys coneguts donessin la campanada i aconseguissin un encàrrec important. Per tant, sembla que els concursos públics són la menys dolenta de les solucions. I cal dir-ho així perquè molt sovint tampoc s'obtenen resultats brillants. A força de fer concursos farcits d'arquitectes estrella, les entitats que els convoquen han oblidat que el més important per tenir un bon projecte és fer un bon encàrrec. Llavors, per què els arquitectes participen en convocatòries mal plantejades i fan projectes gratuïtament? A banda del prestigi i de la possibilitat d'experimentar, les quantitats dels premis (un tant per cent del valor de l'obra en qüestió) poden fer rendible un estudi d'arquitectura mitjà per un parell d'anys.

En el camp del disseny, ja sigui gràfic o de producte, no hi ha un star system com en l'arquitectura. Tanmateix, els concursos són també part de la seva problemàtica professional. Des de les minses quanties dels premis (en realitat adjudicacions de projectes a baix cost) a jurats poc professionals, passant pels termes de les convocatòries. Els concursos oberts no van més enllà d'una pluja d'idees més o menys enginyoses. Per oferir solucions adequades cal conèixer les necessitats específiques, percebre com respira l'empresa o l'entitat, és necessària una remuneració que garanteixi la dedicació i, per tant, la qualitat dels projectes, i això només és possible amb concursos per invitació o per selecció d'equips. Una pràctica habitual és recórrer als estudiants quan es volen invertir pocs recursos. Els concursos per a estudiants s'han de fer amb l'ànim d'educar i no pas de trobar solucions econòmiques. Les escoles són laboratoris, no factories de concursos, sense criteris acadèmics.

Són sospitosos els concursos que estan convocats per departaments de màrqueting o de relacions públiques i no de producció o de l'àrea de R+D. Acostumen a néixer com a promoció de l'empresa i no amb un interès real per trobar solucions a problemes reals.

Tot plegat no anul·la els concursos com a opció vàlida però cal fomentar una cultura de l'encàrrec. Les convocatòries ja són part del projecte, cal buscar assessorament en les associacions professionals. Les bases (de participació) potser es diuen així perquè és sobre aquestes que es podrà edificar un bon concurs i trobar la solució més idònia.

I el perdedor es...

Darrerament hi ha hagut polèmica amb el concurs per al disseny de les terrasses dels bars de la Rambla, a Barcelona. És el darrer exemple, però no l'únic, de concursos convocats amb objectius difusos. Es vol remodelar el passeig més conegut de la ciutat. Per fer-ho caldria un plantejament general i, per què no, un concurs però restringit, amb equips professionals i multidisciplinaris que puguin emprendre el redisseny de l'espai des de la globalitat, comptant amb la vialitat, els fluxos, les necessitats dels comerciants, dels vianants, la història del carrer, etc. Per contra, convoquen concursos oberts, un per a les terrasses i un per al paviment amb premis dignes de rifa de festa major. Treballar per parts sense una visió global i gratis no sembla que afavoreixi solucions òptimes. Ara diuen que només era per veure idees noves i que potser no s'apliquen. Llavors, per què el convoquen?

En el camp de la gràfica, la darrera alarma ens ha arribat des de Madrid, on el ministeri de la presidència del govern ha convocat un concurs per a un logotip del propi govern d'Espanya amb l'ànim, pel que sembla, de crear una mena de marca. En fi, la convocatòria no hi ha per on agafar-la. Es tracta d'un concurs obert, de fet no cal ni ser dissenyador per enviar propostes, on el jurat no se sap qui serà, on el premi és de riure donada la transcendència de l'encàrrec i a més pot quedar desert, i on la informació que se'ns dóna és inexistent. Es tracta d'un despropòsit gegantí, adobat per una manca de respecte total pels drets d'autor, aquells drets que el mateix govern defensa al màxim, amb temes com els cànons en els cedés.

No sabem qui serà el guanyador d'aquests concursos de disseny, però, per més bona voluntat que hi posin els participants, el perdedor està clar que serà el mateix encàrrec i de retruc el nostre disseny.

El valor del voto en blanco

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Enviado a El País el 21 de mayo de 2007)

Si es usted un demócrata convencido, un ciudadano responsable y defiende el derecho de participar en las elecciones, pero en este momento no hay ninguna formación política que responda a sus expectativas sobre su ciudad o comunidad autónoma, sólo tiene una solución, fastidiarse.

Podría no ir a votar pero no se sentiría acomodo, mucho nos costó en este país el poder votar como para desentenderse de la democracia. Podría votar al partido que menos se aleje de sus perspectivas pero seria votar a contrapelo, sin ilusión, por inercia. Podría votar nulo, pero su voto no contaría, pero, ¿y si usted decide votar en blanco? En ese caso le recomendamos paciencia.

En primer lugar definamos que es el voto en blanco. Según la ley electoral “es el de aquel votante que no se ha pronunciado por ninguna de las opciones que se presentan a una elección”. Curiosamente, cuando vaya al colegio electoral que le ha sido asignado no encontrará ninguna papeleta en blanco. No es así en otros países europeos y la verdad es extraño que para votar en blanco no se pueda usar un papel blanco, es más si coloca un papel que lleve desde casa, el voto resultará nulo. El sistema es dejar el sobre de votación vacío. Este punto choca de frente con el secreto de voto puesto que ya que en España es el presidente de la mesa electoral quien introduce el sobre en la urna, fácilmente, detectará, por la consistencia del sobre, que este está vacío. Es una situación claramente inconstitucional. Por otro lado, en el momento del recuento los sobres vacíos se confunden a menudo con los votos nulos. Esto debería ser controlado por los supervisores de los partidos políticos pero son precisamente ellos los más interesados en que el voto en blanco pase desapercibido.

En las ultimas elecciones municipales en Barcelona hubieron 12.679 votos en blanco, es decir un 1,7 % de los votantes. Es una cifra discreta pero como ya hemos dicho muchos de los votos blancos resultaron nulos. En todo caso es la cifra más elevada después de los partidos que obtuvieron representación municipal.

En el momento de asignar los concejales de cada formación los votos en blanco se suman a los votos nulos y a las personas que no han ido a votar. Es decir, que la ley D’Hondt considera lo mismo el voto en blanco que no votar, en el momento de repartir los escaños o los regidores. Este sistema produce que los partidos consigan mejores resultados en concejales que en número de votos. Lo que si podemos desmentir es que el voto en blanco favorezca al partido ganador, ni que se sumen a sus votos, tal como las leyendas urbanas difunden. Simplemente, no cuentan.

Bien, al margen de la casuística concreta y de la información técnica para posibles usuarios, cabria preguntarse que sentido tiene el voto en blanco. La duda es lo que debemos hacer con un grupo de ciudadanos que, en las pasadas elecciones generales, reunieron más votos en el conjunto de España, que Coalición Canaria, ICV-EuiA o el BNG en sus comunidades respectivas y que en las elecciones europeas con 357.583 votos logró votos suficientes para un escaño, que quizás debería estar hoy vacío.

Las razones para votar en blanco pueden ser diversas, se argumenta, por tanto no se puede unificar en un sólo grupo. Si eso es cierto, no lo es menos que los votos que van a los partidos políticos también son de lo más variables. Ciudadanos en blanco (http://www.ciudadanosenblanco.com), es un colectivo que se define como un no-partido que trabaja porque el voto en blanco es computable y prometen dejar vacíos los escaños que consigan. No tienen programa electoral y su único objetivo es que votar en blanco tenga un valor en democracia.

Regresando a la esencia, cabe especular sobre cuales son los males de nuestra democracia para que surjan este tipo de iniciativas. Ya hay muchas voces que están reclamando un cambio de funcionamiento desde la actual democracia representativa hacia una democracia participativa, donde los ciudadanos tengan más implicación en el funcionamiento de su sociedad más allá de votar cada 4 años. Hay modelos tal como los de Curitiva o Porto Alegre en Brasil pero también otros más cercanos desde Sant Denis en la periferia de Paris a Rubí en Catalunya. La idea de que como ciudadanos seamos coparticipes y también corresponsables de cómo y en que gastamos los fondos públicos de que cambios debe tener nuestra ciudad o de donde conviene construir una nueva escuela o hospital, no es una quimera. Cuando el dia después de las elecciones los partidos lamenten la escasa participación, probablemente ninguno de ellos apuntará en esta dirección pero parece un camino digno a tener en cuenta.

Otro rasgo de obertura democrática más sencillo seria el establecimiento de las listas abiertas en los partidos políticos, al menos en las elecciones de proximidad como las actuales, es decir que los votantes pidiéramos elegir que personas de nuestra formación política elegida. Y es posible, en algunos municipios de Cataluña ya se hace como en Vallbona de Monjes y también en muchos municipios pequeños donde la elección del alcalde se hace de forma directa y asamblearia.

El voto en blanco tiene una significación política, no es una opción apolítica sino plenamente ideológica. Por todas partes, los casos de corrupción urbanística, la falta de vivienda social, la perdida de libertades en el uso del espacio público, las dificultades con las nuevas culturas que ya están aquí, los modelos de turismo intensivo, la mercantilización de las ciudades son problemas acuciantes que los políticos no afrontan. En cambio las sempiternas y estériles polémicas sobre las siglas políticas, los pactos, los gestos grandilocuentes y vacíos, llenan los espacios electorales. Ni a los periodistas les dejan hacer su trabajo durante la campaña, todo está acotado, pactado, negociado. No es de extrañar que haya un cierto clima de desobediencia civil, que el día 27 se expresará en un claro y nítido voto en blanco. ¿Escucharan esta vez los votos disidentes de un sistema de partidos que hace aguas?