L'ombra de Lack Lang es allargada

Publicat a l'Avui (09-05-06)
Claret Serrahima-Oscar Guayabero

Si el govern no canvia de color abans que s’hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre’ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l’Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l’era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?

Estem en un punt d’inflexió i encara que ningú no l’hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l’Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l’activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d’enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?

Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l’escollit. Un model cultural on l’Estat és el màxim impulsor,
productor i difusor de cultura. Aquí on l’excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d’excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents
tancats no els deixen veure el significat de la frase. S’ha fet de l’excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d’excepció.

En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d’extreure el millor de cadascun d’ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l’exconsellera CaterinaMieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d’Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.

Centres culturals o centres de cultura

FM ha anunciat que vol crear un museu per a la imatge i un per a la diversitat. Per les notícies aparegudes sobre Can Ricart, també hi ha pendent crear una Casa de les Llengües. Pensar en la diversitat i les llengües enllaunades en un museu fa una certa mandra.
Per altra banda, ell mateix va impulsar des de l’Ajuntament un Centre del Disseny a les Glòries, que està pendent.

La situació del Centre d’Art Santa Mònica demana a crits que algú l’ocupi. Podria ser un veritable laboratori de risc. Deixem-nos de programadors que no han aconseguit imprimir caràcter i posem-ho a disposició dels creadors. Un espai d’experimentació al bell mig de la Rambla és tota una declaració de principis. Una mena de Palais de Tokyo a París o
un ICA a Londres.

A la mateixa ciutat tenim el Macba i el CCCB, dues entitats que no han acabat d’entendre’s
entre elles. La conjunció institucional d’avui aconsella crear vincles més estrets entre totes dues, fins i tot unificant-les, i a la fi, creant un gran Centre Pompidou “a la catalana”,
que diria el president de la CEOE.

La situació, amb variants, es reprodueix en bona part del país. Les inversions en cultura es destinen principalment a edificar, gestionar i mantenir centres culturals. Sembla que els creadors sorgeixen sols i que, com diuen, les dificultats aguditzen l’enginy. Comoditats
per als gestors culturals, dificultats per als artistes?
Tot plegat ens planteja un escenari de grans equipaments d’exhibició. Tindrem un bon capital d’atracció de turisme cultural. És una bona notícia. Cal, però, anar amb compte, no fos que estiguem edificant museus sobre les ruïnes de centres de creació. Els artistes tenen cada copmés dificultats per trobar condicions per produir cultura. És un repte de la nostra cultura, per a FMo per a qui vingui, deixar espai per als creadors.