06 junio, 2006

Copio, luego existo



Copio, doncs existeixo

Les idees ni es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen. Aquesta consigna, parafrasejant, o potser copiant la ciència, podria representar la fi del que entenem per originalitat. En BruceMau diu: “Imita. No siguis tímid a aquest respecte. Intenta arribar tan a prop com puguis. Mai recorreràs tot el camí, i la separació pot resultar realment sorprenent”. Potser, en la diferència entre l’original i la còpia es troba el discurs d’un mateix. En tot cas, cal preguntar-se si hi ha noves idees, i si les tenim, ens pertanyen? O potser són el resultat d’una combinació atzarosa de coneixements anteriors i aliens a nosaltres?

Podem copiar idees, estratègies o formes. Potser ens acusaran de plagi, però, i si és l’única forma d’evolucionar? Altra cosa és copiar tics, tòpics, que seria clonar. Però utilitzar els mateixos ingredients no garanteix l’èxit. De llibres de receptes n’hi ha un munt, de bons cuiners no tants. Cal talent per saber copiar.

Si tots féssim clons, els cotxes portarien rodes de pedra, el que s’ha fet, al llarg de la història, és copiar la idea de la roda i evolucionar-la. Però si no copiéssim ara no tindríem rodes circulars, si ja està inventada no es pot repetir, sense imitar. En literatura hi ha el terme metaliteratura. Textos que es recolzen en altres textos per crear una xarxa de referències. Qui dubta que l’Ulisses, de Joyce, sigui una obra original, i sense Dante, no seria possible. La postmodernitat va rescatar elements estètics i els va combinar amb ironia. Una forma intel·ligent de copiar.

El burro català és una còpia del toro d’Osborne. S’ha imitat el procés d’apropiació identitari, de sintetització de la imatge i fins i tot del cotxe com a suport. L’estelada és una còpia adaptada de la bandera cubana. De fet, la van fer en un casal català a l’Havana i en Macià la va portar a Catalunya. Si copiem senyes d’identitat nacional, ja podríem copiar altres coses, com lleis o estratègies culturals. D’alguna cosa hauria de servir portar retard respecte d’Europa.

Totes aquestes relacions s’estudien en l’exposició Plagiarisme a la seu de Barcelona de l’Espai Cultural de Caja Madrid. La mostra arrenca amb la frase de Lautréamont: “El plagi és necessari, el progrés l’implica”. Tota una visió. Sobre el treball d’un altre és més fàcil avançar. Això no ha de ser un problema, si oblidem els egos i volem innovar. Altre cop en Bruce Mau l’encerta: “Puja a les espatlles dels altres. Pots viatjar més lluny sobre les seves troballes. I des d’allà, la vista és molt millor”.

Alguns en diran inspiració, però és per la mala fama que té copiar. El terme inspiració és dels
més hipòcrites que hi ha. “Els que no volen imitar res, no produeixen res”, deia en Dalí.

El ‘copyright’ és analògic

La cultura és morta fins que arriba al receptor. La difusió de la cultura no és pas un fet mercantil, és un dret. Les entitats que vetllen pels drets d’autors han esdevingut veritables comissàries de la cultura, perseguint tot allò que ensumi a drets d’imatge. Mai com ara, els autors estan renegant de la societat que els protegeix, potser caldria preguntar-se el perquè.

Per si mancava alguna cosa, les tecnologies digitals faciliten la circulació de reproduccions a velocitats increïbles. És un fet imparable. Satanitzar les descàrregues d’Internet és com intentar mantenir la fotografia analògica, acusant les càmeres digitals de lladres d’imatges, perquè no han de passar per la botiga de revelat. Està més penalitzat descarregar-se una cançó de la xarxa que robar el disc sencer a la botiga. Propostes com el Copyleft i el Creative Commons intenten donar respostes actuals, sense agafar-se a una idea integrista de l’autoria.

Però, podem anar més lluny. Tal com proposa Òscar Tusquets, podríem fer un Louvre o un
Prado a cada província, amb reproduccions de qualitat dels seus quadres. Faríem més per la cultura que obligant a gaudir de La Gioconda, menys de 30 segons, per les cues que sempre hi ha. Podem tornar a posar el romànic a lloc, encara que sigui en reproduccions. No és millor que veure un cartell que diu que els frescos originals són alMNAC?

Alhora, la còpia pot ser una eina de transgressió. L’apropiació d’imatges ofereix la possibilitat de pervertir elmissatge i fer contracultura. El col·lectiu Adbusters ha creat contracampanyes, utilitzant imatges de conegudes marques comercials, infiltrant missatges subversius en circuits comercials.
Són com DJ’s de realitats, mesclen iconografies per neguitejar el nostre imaginari. Tal com afirmen els comissaris de l’exposició Plagiarisme: “El plagi és cultura”.

4 comentarios:

Ani dijo...

ahí te veo!

Álvaro Sobrino dijo...

Creo que hay que reivindicar el concepto de autoría, y empezar a replantearnos el de la propiedad intelectual. La propiedad es siempre material, significa poseer frente al que no tiene. Las ideas no tienen propiedad, porque son del que las conoce, no del que las tuvo. Afortunadamente.
Hay derechos de autor, derechos de propiedad intelectual, derechos patrimoniales sobre la autoría y la propiedad intelectual... pero nadie parece acordarse del derecho a acceder a la cultura. No es nuevo, está desde 1948en los articulos 22 y 27 de la Declaración Universal de Derechos Humanos.

alvaro

guayabero dijo...

El problema es cuando esos derechos son la mercancia con la que trabajan instituciones que deberian proteger a los creadores pero acabar solo defendiendo su propia existencia. En este caso todo esta pervertido ya no importante el autor sino el % que el Sgae quiere ganar con su gestión.

Álvaro Sobrino dijo...

abundando en lo mismo:

http://pseudonimma.blogspot.com/2006/12/carta-abierta-la-fundacion-arte-y.html