Ha mort el cartellisme?

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 13 de març)

En els darrers dies alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò d'una manca de qualitat en alguns cartells que difonen esdeveniments com festes majors de barris, Carnestoltes, etc. En aquesta ocasió es van fixar en iniciatives públiques, però si ho féssim en les privades obtindríem idèntics resultats, si no pitjors. Ja fa temps que observem amb preocupació el mal estat de salut d'un suport gràfic tan important com el cartellisme. La història del segle XX es pot resseguir mitjançant els cartells. Ja siguin de propaganda política o comercials, fets per artistes, il·lustradors o dissenyadors, els cartells tenen una entitat que els situa com la peça més emblemàtica de la comunicació gràfica.

El Modernisme va ser tan conegut pels seus edificis i mobles com pels cartells de les exposicions que els mostraven. El cartell d'I want you, amb l'oncle Sam apuntant-nos amb el dit, és una icona de les guerres, tan potent com les fotografies de Robert Capa. Si ens anomenen la Segona República, una de les primeres imatges que ens vindran al cap és el cartell de No passaran o qualsevol del recentment desaparegut Carles Fontserè. Els cartells del Maig del 68 marquen un canvi social. El punk va ser present en l'imaginari col·lectiu a partir dels cartells de concerts dels Sex Pistols. En fi, els exemples són incomptables.

Així doncs, per què el cartell no té ara el mateix pes? Per una banda, la comunicació s'ha fet més complexa. Sovint es necessita una campanya, més enllà d'un sol cartell. La lluita de reclams visuals a la ciutat demana altres solucions: un eslògan, un espot, anuncis en sèrie, etc. És normal que sigui així i, per exemple, les Festes de la Mercè ja fa uns anys que basen la seva comunicació en una campanya de publicitat i el cartell ha estat relegat a un paper simbòlic. Alhora, els suports propis dels cartells han estat capitalitzats per agències de publicitat: opis (aquests suports il·luminats de les parades d'autobús), banderoles, tanques, etc. La presència dels dissenyadors gràfics en aquests suports és residual. Això vol dir que el cartell desapareix? No ben bé, però una tanca publicitària no es fonamenta en els mateixos paràmetres que un cartell. L'ús tipogràfic, per exemple, és completament diferent i tota la peça està al servei d'una estratègia més gran, que és el concepte general de la campanya.

Tanmateix, ciutats com París han reglamentat que una de les cares dels opis es reservi a promoure esdeveniments culturals. D'aquí ha sorgit un camp d'experimentació gràfica força interessant. Aquí tenim les banderoles dels fanals, que sent un suport suggerent no fan les funcions de cartell, pels sistemes de producció i, sobretot, per la distància de lectura. A més, les banderoles estan pensades per mirar-les des del cotxe. En una ciutat que vol ser sostenible potser caldria abaixar la velocitat de lectura.

Es busquen bons clients i nous suports

Des dels inicis de la democràcia, l'Ajuntament de Barcelona ha estat un motor d'innovació gràfica i entitats privades hi han anat a remolc. És una de les seves tasques, apujar el llistó de la qualitat, sigui dels cartells, de la construcció o del que toqui en cada moment. Però avui l'Ajuntament no sempre és un bon referent on emmirallar-se. Cal posar interlocutors vàlids en les institucions que sàpiguen fer encàrrecs i valorar resultats.

Buscant l'èxit, les institucions encarreguen cartells a artistes de renom. Sovint, però, es despreocupen de si el cartell és adequat. La firma el fa bo. Els resultats són força irregulars. Hi ha casos reeixits, com els cartells d'Antoni Tàpies, exposats fins fa poc a la seva fundació, o els de Joan Brossa. Però també n'hi ha molts de menys afortunats. Sembla que una bona solució és fer parelles, entre dissenyadors i artistes, perquè el factor comunicacional del cartell no es perdi en el treball plàstic. I el mateix podríem dir dels cartells fets per il·lustradors. Sigui com sigui, el que és imprescindible és tenir un bon client, valent però amb criteri, que es deixi aconsellar pels professionals i que no caigui en els tòpics.

La música és un dels pocs refugis on els dissenyadors encara són els autors dels cartells promocionals. Les columnes anunciadores, popularment conegudes com pirulís, són un suport publicitari molt efímer on la velocitat de superposició de cartells obliga a substituir-los molt sovint. Malgrat tot, darrerament i amb les estrictes ordenances que impedeixen col·locar cartells en cap altre lloc, és on s'acostumen a veure les propostes gràfiques més interessants.

Si durant el segle XX haguéssim tingut les restriccions actuals, recordaríem ara aquell cartell on una espardenya trepitja la creu gammada del feixisme? Fa pensar, oi?