Continent i contingut

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 13/02/07)

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'hi exposa, aquests dies, la mostra Hammershoi-Dreyer. És el primer cop que les magnífiques pintures de Vilhelm Hammershoi visiten el nostre país. Malauradament, haurem de fer l'esforç de sobreposar-nos a la tesi de l'exposició i sobretot al seu muntatge. La idea de relacionar dos autors és positiva si ens ajuda a gaudir i entendre millor els autors. No es així en aquest cas. Carl Theodor Dreyer va filmar la seva darrera pel·lícula, Gertrud, amb un llibre de pintures de Hammershoi a la mà. Be, i què? Dreyer utilitza la llum per crear narrativa dramàtica, mentre que la llum de Hammershoi conté, bàsicament, silenci críptic, i sobretot, el pintor acostuma a pintar els seus propis espais, els seus mobles, la llum que entra per la seva finestra, i crea una autenticitat inquietant i molt allunyada del recurs escenogràfic del director que representa un paisatge domèstic, al servei d'una història.

El greu problema de l'exposició és que, si la tesi és discutible, el muntatge ni ajuda a entendre el discurs proposat ni, malauradament, està al servei del gaudi de les obres exposades. L'estudi RCR (Aranda, Pigem, Vilalta Arquitectes) ens dóna una lliçó magistral del que no ha de ser un muntatge expositiu. La idea d'imitar la llum de les obres de Vilhelm Hammershoi amb una il·luminació asimètrica i insuficient és tan peregrina que hauria d'haver caigut en la primera reunió amb els comissaris. Incomprensiblement, l'infantil recurs de, si en el quadre és de nit, posem-hi poca llum, va acompanyat d'un us tipogràfic absurd i erroni, que impedeix la lectura, però que a més només està al servei del gust dels arquitectes. Però, esclar, si són prou agosarats per decidir què és el més important dels quadres i dirigir-nos la mirada només on ells decideixen, què no faran amb la humil tipografia. Per si faltava alguna cosa per complicar-ho, el laberint incòmode en què es conforma la mostra, suposem que fent referència als ambients carregats de silencis dels quadres, fa que marxis de la exposició pensant que segur que t'has deixat alguna cosa per veure.

Potser el programa de mà i el catàleg, no dissenyat pels arquitectes, és el millor d'un muntatge arrogant, on el continent es posa abans que el contingut, on les formes es prenen per l'essència i on l'artificiositat malmet l'autenticitat. És molt perillós creure's posseïdor de l'essència de l'obra d'un altre i erigir-se com a mestre indiscutible que ni tan sols deixa els seus alumnes llegir per si sols, sinó que els fa un dictat. Si és greu fer-ho des de la teoria de l'art, encara és més absurd fer-ho des de l'interiorisme expositiu.

En resum, tenint en compte que és el primer cop que les obres de Hammershoi es poden veure al nostre país, no hauria estat malament que, efectivament, es poguessin veure.

Exposicions en crisi

La concepció expositiva està en crisi. El format que porta repetint-se, si fa no fa, des del segle XIX, necessita una actualització. Les reiteracions per defecte de formats i maneres estan allunyant les noves generacions, més acostumades a la interactivitat. El mateix fet de transmetre informació, amb una càrrega didàctica, planteja un dubtós posicionament del visitant com a alumne i dels comissaris com a mestres. Fins i tot les anomenades exposicions de tesi tendeixen a deixar els temes prou oberts perquè cadascú en tregui conclusions.

D'altra banda, els grans pressupostos d'exposicions que es limiten a l'autocomplaença, com aquelles a què ens tenen acostumats ajuntaments i entitats públiques, planteja els límits ètics del format. La seva condició efímera limita el seu potencial per crear teixit de coneixement i, per tant, hi ha dubtes raonables sobre les inversions que fem en la ingent quantitat d'exposicions que omplen les agendes culturals. El debat de fins on tenim dret a induir lectures dirigides és obert i apassionant i, tanmateix, segur que el camí no passa per maltractar les obres exposades.

Ens calen eines de comprensió, comissariats més narratius que no dogmàtics, però és bo sortir d'una exposició amb dubtes i amb motius per seguir investigant, per un mateix, si el tema ha suscitat la nostra curiositat. No cal donar-ho tot mastegat i perquè el públic surti d'una visita de 30 minuts pensant que ja ha entès un autor que potser ha treballat i evolucionat durant dècades. El CCCB ens ha ofert grans exposicions, però en ocasions trepitja la línia de la didàctica paternalista. El més greu és que en casos com l'exposició Hammershoi-Dreyer els catedràtics que imparteixen el discurs unidireccional són els arquitectes, que capgiren definitivament els papers del continent i el contingut.