Pel comsum intern

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 10 d'abril 2007)

Foto: Xavi Padrós

Pau Casals tocant el seu violoncel a la seu de l’ONU ha estat un dels moments àlgids de la nostra promoció exterior. Des de llavors, els intents d’exportar la cultura catalana, sigui quina sigui la definició que cadascú faci d’aquest terme, han estat força irregulars. La necessitat de qualsevol país de promoure els seus creadors mes enllà de les seves fronteres és obvia. Trobar nous públics, nous escenaris, nous lectors té una dimensió cultural i també una d’econòmica que a ningú se li escapa.

Des de fa uns anys, l’Institut Ramon Llull té la tasca de promoure la nostra cultura a l’exterior. A aquest Institut es deu el desembarcament a la Fira del Llibre de Guadalajara, l’actual Made in Catalunya a NovaYork i, d’aquí a poc temps, la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Les inversions per realitzar aquests esdeveniments deuen ser importants, ningú no ho dubta. Sorprenentment, la premsa internacional no acostuma a recollir aquests esforços. Al contrari, a la premsa local, la d’aquí, els mitjans en van plens. Fa unes dies amb la fotografia d’un Bargalló ufanós al costat de Patti Smith, LouReed i Laurie Anderson. Pàgines senceres dedicades a remarcar la importància, la lluentor, el prestigi, de l’exposició, del recital, etc. A la plana web del Ramon Llull, si un hi busca el recull de premsa de la presència catalana a Guadalajara, hi trobarà força articles, gairebé una cinquantena. Tret de quatre del rotatiu mexicà Última Hora, tots els altres són d’aquí. Coneguts i companys que viuen a Manhattan ens diuen que la barretina catalana ha passat de puntetes per la cartellera novaiorquesa i que són els catalans que viuen allà els qui han acudit als actes. Alguns dels nostres editors ja han avisat que, a Frankfurt, el pavelló del país convidat es justament el que ningú de l’àmbit professional visita. Sembla doncs que aquesta promoció exterior està pensada bàsicament per al consum intern. O això o és clar que tenim una estratègia errònia.

Potser el problema és que posem el país al davant dels creadors. Les personalitats pròpies es veuen desdibuixades sota les banderes. Quan es posa la nacionalitat abans que la qualitat, la cultura esdevé poca cosa més que folklore. D’aquí a l’orgull patri de cara endins i la malenconia dels que són lluny de casa hi ha només un pas. Quan Dalí va desembarcar a Amèrica, amb un pa de pagès al cap, ho va fer com a creador i després com a català; quan es mostra ara, per enèsima vegada, el nostre Modernisme, amb Gaudí, Jujol i Puig i Cadafalch, es mostra aquests autors com a catalans i després com a arquitectes. La seva obra deixa de tenir valor en si mateixa per ser part d’un objectiu més alt, el país. El problema és que sovint es cau en el fullet turístic que narra les excel·lències del lloc i no la qualitat o la capacitat de transgressió dels creadors que es trien per mostrar.

Ajudes poc mediàtiques

L’objectiu darrer d’una entitat com l’Institut Ramon Llul hauria de ser desaparèixer. Això voldria dir que els nostres escriptors, artistes i creadors en general ja no necessiten ajuda per trobar un lloc al panorama internacional. L’objectiu pot semblar utòpic, però no per això deixa de ser desitjable. Fins que arribi aquest moment, elmillor seria fer-se invisible, sota el paraigua del Consell de les Arts. Hem d’anar al detall, al dia a dia. Els ajuts per exposar fora, per estrenar una obra de teatre i traduir una novel·la a un altre idioma són escassos. Els artistes es queixen sovint d’aquest fet; en comparació amb el Goethe Institut alemany i la Mondriaan Fundation holandesa, ens manca molt camí per recórrer. La política de pagar sistemàticament bitllets i estades, de finançar el material promocional de l’esdeveniment i d’alleugerir tràmits burocràtics, no emplena pàgines dels diaris propis, però fa possible que molts creadors puguin trobar nous mercats i nous escenaris per mostrar el seu talent. La imatge de país es va fent de mica en mica i s’acaba creant per la suma de tots aquells que han desenvolupat la seva feina personal sense cap altre requeriment patriòtic.

Som un país on la creativitat ha estat i és un dels nostres valors; val la pena exportar-la, però cal fer-ho sense caure en els magnes fastos folklòrics, sense que la bandera no ens deixi veure els talents personals. I sobretot hem d’apostar per la contemporaneïtat: potser ja n’hi ha prou de vendre el país amb els Picassos, Mirós, Gaudís, etc. Però es clar, si volem ser contemporanis ens serà difícil posar-hi les banderes al davant, la creació emergent és transfronterera i agrupar els creadors pel lloc de naixement pot arribar a ser purament anecdòtic. La suma dels seus talents serà la que anirà fent país, un país que mira enfora i no cap al seu melic mediàtic.