08 mayo, 2007

Cap a una cultura inútil

Claret serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 8 de maig del 2007)

En un temps de domini del mercat, la cultura cau fàcilment en l'utilitarisme. Només se'n salven els qui s'arrisquen
Art i cultura seran útils o no seran. Dins d'un model de societat mercantilista, la cultura ha perdut el sentit per ella mateixa i s'estableix com un mitjà per aconseguir alguna cosa més. Des de l'imaginari nacionalista a les reivindicacions de gènere, des de la revalorització de ciutats fins a la decoració d'interiors o el rendiment d'inversions, la cultura té un paper instrumental.

Però no pensem en termes racionalistes ni d'arts aplicades; la funció de la cultura no és pas el seu valor d'ús sinó la seva utilitat per a altres finalitats. Fins i tot, l'arquitectura i el disseny han estat utilitzats més enllà de la seva suposada funcionalitat. A vegades han servit per significar ciutats dins del mercat turístic o per revestir dubtoses operacions urbanístiques. Els governs d'arreu els utilitzen com a mitjà de visualització de la seva aposta per la modernitat, sovint per amagar la seva incomprensió del fet modern.

Des de la dansa fins al cinema, les obres són instruments en mans de plantejaments més obscurs. Es podria dir que sempre ha estat així i que la construcció de catedrals no és sinó una eina d'adoctrinament. Els encàrrecs sempre eren fets per a la glòria del client, fos l'Església, un govern o els Mèdici de torn.

Tanmateix, hi ha un fet diferencial: des de l'establiment de règims democràtics apareixen els gestors públics de la cultura. Aquests gestors haurien de facilitar els mitjans als generadors de cultura. L'aparició d'aquests nous agents hauria d'afavorir la creació com a fi i no com a mitjà. L'artista, l'escriptor, el director teatral, només haurien de ser deutors d'ells mateixos i de la seva recerca personal. Però la temptació d'utilitzar la cultura en benefici propi és massa gran i sovint els gestors públics culturals es converteixen en programadors, productors i fins i tot en comissaris de la cultura.

Alhora, el sector comença a tenir un pes específic en l'economia. Alguns estudis diuen que les empreses dedicades a la innovació i la creació en camps com l'arquitectura, l'audiovisual, la moda o el disseny ja representen a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana al voltant del 18% del PIB. Sense comptar les interaccions entre cultura i turisme, cada cop més presents.

Aquest és el context en què som ara i per això no cal estranyar-se dels rumors que corren per Barcelona, amb les eleccions municipals al caure, que, de sobte, totes les formacions polítiques amb possibilitats de governar reclamen l'àrea de cultura per a ells. La regidoria de Cultura sembla que serà de les més sol·licitades, sigui quina sigui la conjunció de partits que governin els propers quatre anys. Així, de l'agradable sorpresa per l'interès per la cultura hem de passar a l'anàlisi crítica dels possibles resultats d'aquest nou atractiu de la cultura per a la política.

El valor de la inutilitat

Si la cultura és útil per a altres finalitats, només seran viables aquells projectes que encaixin amb aquest objectiu. Ni l'art ni la literatura, ni cap altre expressió cultural seran valorats per la seva qualitat sinó per si són eficients transmissors dels valors i les consignes que s'amaguin al darrere. Hi ha la sospita que és aquest, malauradament, l'atractiu que tenen els departaments de cultura per als partits.

És aleshores quan cal reivindicar un art inútil. És a dir, una cultura que no es deixi envasar al buit, que no pugui ser fàcilment utilitzada com a argument per als tour operators, que sigui de difícil encaix per al que és políticament correcte. D'aquesta inutilitat política, de màrqueting, turística, n'esdevindrà el seu valor de compulsió. A la fi, l'art ens commourà o no serà més que decoració.

Necessitem una nova cultura que sigui difícil de subvencionar, que no s'escaigui als museus, que no agradi als llibreters, que els teatres en siguin reacis. Es mourà pels circuits menys institucionals, pels públics menys acomodats. Una cultura que s'escapi dels departaments de cultura, i que sigui tremendament inútil. Sabem que a la llarga el sistema establirà mecanismes per domesticar-la, per subvencionar-la, per poder-la inaugurar, però tot el temps que estigui fora d'aquest corral serà temps guanyat per a la creació amb majúscules.

Si volem recuperar el fruir de la cultura, hem de cercar aquella per a la qual cap institució ha mostrat interès: trobarem molta morralla, sens dubte, però enmig s'hi amaga la cultura emergent que ens pot treure de l'ensopiment que tenim. Potser cal reivindicar l'art amateur, territori on la cultura es inútil, és a dir políticament ineficaç. Si l'amateurisme és completament inútil, benvingut sigui. Potser, la cultura serà amateur o no serà?

1 comentario:

jamaika66 dijo...

L'art per l'art,
és el que dona més plaer,
no a l'estomac,
pero si a l'intelecte XD.
Us convido a que us passeu pel meu flog.
(Soc una ex alumna d'Eina)
salut!