27 septiembre, 2006

Les altres censures

Avui 26 de setembre 2006. Claret Serrahima, Oscar Guayabero

Felicitem-nos, ja tenim un altre motiu de cohesió nacional. El maltractament que l'actor Pepe Rubianes va rebre a Madrid, arran d'unes declaracions fetes a TV3, ha estat contestat amb unanimitat per les forces vives de la cultura catalana. Les clares limitacions a la llibertat d'expressió, l'intervencionisme polític, les amenaces destraleres fan que tots, aquí, a l'anomenada perifèria, ens escarxofem al sofà amb una oculta satisfacció: "Com són aquests cafres de centralistes".
No és que no sigui cert, el problema és que col·locar Madrid al nostre particular Eix del Mal no ens ajuda a fer autocrítica. D'acord, acceptem que el grau d'intolerància dels càrrecs públics i d'una part dels habitants de la Meseta espanyola és alt. I el nostre? Nosaltres som més subtils, sens dubte. Però no per això estem exclosos del llistat de llocs on les institucions han censurat i alguns mitjans de comunicació han aplaudit a vegades aquesta censura, sigui per les obres o per les opinions dels seus creadors. Només cal recordar els ponents exclosos, per diversos motius, en les conferències del Fòrum 2004. Recordem l'enrenou amb el Cobi pels acudits que Mariscal va fer sobre Jordi Pujol.

L'any 2001, en una exposició anomenada Transexual Express, celebrada al Centre d'Art Santa Mònica de la Rambla, a l'exterior de l'edifici es va col·locar un cartell, de l'artista Tracey Emin, on es veia una noia oberta de cames arreplegant diners cap al seu entrecuix. El cartell va ser despenjat després que alguns diaris i polítics van dir que era una imatge de mal gust. Es va considerar una "infracció del paisatge urbà". Podem considerar això censura? En tot cas tenim una limitació: de portes endins el que vulguis, però de portes enfora, compte amb el que fas.

L'any passat, la galeria d'art ADN de Barcelona va voler exhibir una peça en què es feia una referència al conegut triangle verd del logotip d'El Corte Inglés. Els advocats dels grans magatzems van treballar amb molta rapidesa i van fer que es retirés l'obra. Bé, sembla que hi ha una segona limitació, la protecció legal de les grans empreses.
En aquest mateix sentit, fa uns anys hi va haver una polèmica amb una exposició de Hans Haacke anomenada Obra social amb clares referències a La Caixa, que estava prevista exposar a la Fundació Miró. L'entitat financera va pressionar la institució i l'exposició es va desprogramar. Un temps més tard, la Fundació Tàpies li va donar cabuda.

Aquests exemples no són sinó una petita part de les limitacions que ens estem imposant com a societat. I ho fem en un entorn com les arts, que hauria de tenir els mínims límits possibles per poder fer la seva feina, que és, molts cops, fer-nos veure allò que no volem mirar. Totes les societats necessiten els seus bufons, els seus particulars pepito grillo.

Les tisores dels bons jans
Durant el Fòrum de les Cultures, es va desprogramar la projecció d'un documental titulat ¿Nadie soporta a nadie?, de Roman Martin, sobre el racisme a Barcelona. Segons sembla, el documental no lligava amb la línia del Fòrum de mostrar una Barcelona "políticament correcta". Sense entrar a valorar la qualitat de la peça, ¿va ser això censura? El que és evident és que les institucions no programen allò que no creuen que sigui correcte.

Aquest cas és paradigmàtic d'una censura que s'ha instal·lat dins la societat catalana i està tan arrelada que, fins i tot, ens autocensurem. Sovint, mesurem les paraules a l'hora d'emetre opinions de temes delicats com la immigració i el seu impacte a la societat, les diferències sexuals, etc. El llenguatge és un dels barems d'aquesta autocensura, ja no hi ha negres sinó "gent de color", no hi ha persones grosses sinó amb sobrepès, no hi ha narcosales sinó centres de venipunció.
Aquesta correcció puritana i molts cops hipòcrita és la que va recriminar a Carlos Pazos haver creat un souvenir de Catalunya on el Floquet de Neu feia de Nen Jesús als braços de la Mare de Déu de Montserrat, o la que s'horroritza cada cop que apareix un cos nu o un acte de violència en els muntatges teatrals de Calixte Bieito.

A la pel·lícula Salvador, recentment estrenada, es passa de puntetes per la lluita armada del desaparegut Salvador Puig-Antich i del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) on militava. És evident que el moment sensible sobre el terrorisme ha fet que es tragués importància a aquest assumpte.

Cal poder veure l'obra de Rubianes, però que alhora puguem dir, sense embuts, que Catalunya no és un oasi de llibertat. El que se suposa políticament correcte, les empreses i la moral conservadora, ens estan començant a ofegar. "Hijo mío, dije culo", que diria l'humorista Eugeni.

1 comentario:

Anónimo dijo...

URGENT!!!

VISIT:

sandro-nullo.blogspot.com