30 noviembre, 2006
La Makabra colectivo artistico Manifiesta
La makabra genera espacios libres para acoger estas actividades, consolidándolos con el trabajo de sus miembros y las aportaciones que brinden otros colectivos o personas, siguiendo una política de intercambio y de libre acceso.
- La makabra cree en la capacidad de los/as individuos/as de generar espacios acorde a sus necesidades y autogestionarlos con éxito, de hecho La Makabra daba (en su derruida sede, actualmente en la calle) y dará (en su nueva sede) soluciones reales a la falta de espacios de presentación, creación y ensayo que sufren compañías, colectivos, grupos, personas, etc. en la ciudad de Barcelona.
- La makabra cree en la creatvidad como medio para generar los recursos que ayudan a mejorar y acondicionar esos espacios.
La makabra cree en la capacidad de autogestión que proporciona un sistema de intercambio de conocimientos y trabajo, ayuda mutua y cesiones, como motor para la materialización de un proyecto.
- La makabra es una realidad que demuestra que todo en lo que cree es posible y válido para la realización de proyectos culturales basados en un modelo real de cooperación de intercambio entre las/os individuas/os.
- La makabra foco de motivación a la creación y el desarrollo de las artes y la cultura.
- La makabra teje redes de vínculos locales, nacionales e internacionales constantemente invitando a trabar y trabajado con colectivos de individuos/as afines y con problemáticas comunes.
- La makabra asambleariamente decide ya que cree que es el único órgano que reconoce al individuo/a y respeta al grupo.
- La makabra define y comparte la okupación entendiéndola y practicándola como medio legítimo para poder realizar sus actividades en una ciudad -Barcelona- en la que los espacios sociales libres no son contemplados por no entrar en el molde de sociedad actual que se está proponiendo y realizando, sociedad en la que las manifestaciones populares e individuales son absorbidas, manipuladas y destruidas.
Mas info en: www.lamakabra.org
Comuniacado de La Makabra
25 noviembre, 2006
El disseny del món: canvi massiu
A fi d'entendre aquestes forces emergents, hi ha una necessitat urgent d'articular exactament el que ens fem a nosaltres mateixos i el que fem al nostre món. Aquesta és l'ambició del projecte Canvi Massiu.
El Canvi Massiu és una celebració de les nostres capacitats globals i també una mirada cautelosa a les nostres limitacions. Inclou tant les possibilitats utòpiques com les distòpiques d'aquest món emergent, en el qual fins a la naturalesa ja no està fora de l'abast de la nostra manipulació.
Per a molts de nosaltres, el disseny és invisible. Vivim en un món que està configurat tan a fons per l'esforç humà que el disseny s'ha convertit en una segona naturalesa, sempre present, inevitable, intrínseca.
I ara, el poder de disseny per a transformar i afectar cada aspecte de la vida diària està conquistant l'estesa consciència pública.
Ja no s'associa el disseny només amb objectes i aparences. Aquest s'entén cada vegada més en un sentit molt més ampli que la capacitat humana de planejar i produir resultats desitjats. Canvi Massiu: futur del disseny global, tramat com un projecte discursiu internacional, traçarà un mapa de la nova capacitat, el poder i la promesa del disseny.
Canvi Massiu explora esdeveniments que canvien paradigmes, idees, i gent, investigant les capacitats i els dilemes ètics del disseny en la fabricació, el transport, l'urbanisme, la guerra, la salut, la vida, l'energia, els mercats, els materials, la imatge i la informació. Necessitem desenvolupar una societat global que tingui la capacitat de dirigir i controlar les forces emergents a fi d'aconseguir el resultat més positiu. Hem de preguntar-nos: Ara que podem fer alguna cosa, què farem?
Volem produir una nova classe de constructors de canvi - ciutadans que pensen com dissenyadors. Aquesta gent seria, en les paraules de l'inventor i filòsof Buckminster Fuller, "una síntesi d'artista, inventor, mecànic, economista objectiu i estrateg evolutiu."
Canvi Massiu és un projecte de Bruce Mau Design i l'Institut sense Límits >de *Massive Change*. No és sobre el món de disseny. És sobre el disseny del món
23 noviembre, 2006
El valor de l'art
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 21 de novembre, 2006)
Felicitem-nos, per fi l’art català, més enllà de Miró i Dalí triomfa a les subhastes internacionals: “El paisatge Jardí de muntanya, Sa Coma IV, de Santiago Rusiñol, ha estat venut en subhasta a la casa Sotheby's de Londres per 840.188 euros, quantitat que es converteix en un rècord mundial per al pintor”. Es a dir, per fi, l’art català sortirà als noticiaris televisius. Ens cal tenir un artista que faci obres polèmiques, com ara tallar vaques en directe o momificar essers humans en postures obscenes, si volem sortir més sovint. També, queda el recurs de fer les amèriques, per sortir a la televisió cal utilitzar als estadounidencs de segell de garantia. Si s’esposa a Nova York, llavors cal treure-ho en portada.
Son aquests els únics casos en que l’art es capaç d’esgarrapar uns pocs minuts en els telenotícies de torn. Poc importa la multitud de exposicions que es facin. Es obvi que podria millorar el nostre circuit d’espais per l’art, però no sembla que això canvies la situació. Tant se val, si no parlem de xifres milionàries, de baronesses que fan cessions d’obres amb valors astronòmics, d’escandaloses peces que fan esgarrifar a l’espectador, les cadenes de televisió no se’n faran ressó. Amb prou feines els periodistes de cultura podran aconseguir mitja plana en unes seccions de cultura dels diaris que son cada dia més difícils de protegir de la voràgine política, futbolística i econòmica.
Perquè tot plegat funcioni, és molt millor que l’artista sigui mort, això fa pujar el valor de les obres i a més els hereus acostumen a ser menys estrictes en la venda d’aquestes obres i a més se’ls hi pot dedicar un any temàtic. Si es viu, cal algun escàndol que asseguri la seva notorietat en els mitjans de comunicació. El publicitari Charles Saatchi ho va tenir clar quan va decidir fer-se col·leccionista d’art. Ell solet va crear un corrent artística, el realisme histèric li diuen. Es curiós que qui es dedica a dir-nos que el detergent X ens deixarà la brusa com una patena, o que si comprem un cotxe determinat la nostra vida serà esplèndida, sigui qui paga a artistes com Damien Hirst o Erick Swenson, per provocar al món amb imatges punyents que teòricament critiquen la nostra societat de consum, entre d’altres coses. Ara, ha decidit llogar les seves peces, a Museus y fundacions, com qui lloga cotxes per dies.
Diem sovint que ens hem de dotar d’eines per apropar l’art als ciutadans. Òbviament, l’educació pot fer molt al respecte. Els programes per infants que, si fa no fa, tots els museus tenen, son una peça clau. La formació dels mestres es bàsica. Però, com en molts altres aspectes, la lluita desigual de les escoles amb els mass media indica que cal fer èmfasi en els espais i temps que reservem per la cultura. Ara, que tindrem una Conselleria de Cultura i Comunicació esperem que així sigui.
Cultura de talonari
El mon de l’Òpera està revolucionat. El nou teatre líric de Valencia a “La ciutat de les arts i les ciències” ha disparat els catxés internacionals dels tenors i les dives. Sembla que no només l’edifici ha costat més del raonable. Ara, han fitxat un staff de musics director i cantants de primer nivell. Però, com que aquests professionals van força buscats els hi ha ofert més diners que cap altre. Un sistema similar als equips de futbol. Això te un efecte dominó, en altres òperes que s’han trobat reajustant tractes que ja tenien tancats. Es podria dir que es una anècdota, però potser es un símptoma del que abans dèiem. No cal entendre l’art, la cultura o la contemporaneïtat, només cal comprar-la.
Com en aquelles cases que surten en les revistes del cor on els llibres semblen comprats a pes, escollint el color del llom i en cap cas per ser llegits, les programacions d’alguns centres culturals semblen fetes per detectors de tendències. Tot sovint, les institucions públiques i sobretot fundacions privades, han optat per comprar avantguarda a cop de talonari, sense entendre ben be quin es el veritable valor de l’art. La idea del mecenes no es pas nova i benvinguts siguin. Des dels emperadors romans, els Papas del Vaticà o els Medicis, fins ara, la burgesia i els poderosos han estat en gran part el motor de l’evolució de l’art. Seria innocent no veure com el nostre estimat modernisme es va fer amb diners generats per les fabriques insalubres del Poble Nou, però no per això deixa de tenir un gran valor. Es força més interessant una burgesia culta i mecenes que uns nous rics fent safaris africans o compren equips de futbol. Tanmateix, correm el perill de descarregar la funció publica dels museus sobre aquestes fundacions privades, sovint lligades a entitats bancàries. Em valorat l’efecte te això en l’art emergent?
Arquitectura reaccionaria
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (El Pais 13 de noviembre 2006)
(Esta versión no se ellegó a publicar porque la otra se editó antes de poder enviarla. La adjunto porque creo que mejora la publicada)
Tenemos una nueva enfermedad endémica: utilizar arquitectos estrella para justificar operaciones urbanísticas, sean o no licitas. La base del problema, al margen de temas legales, es que la contemporaneidad no se entiende, simplemente se compra. No se asimila la concepción vanguardista de la arquitectura, pero si se utilizan estos nuevos y famosos arquitectos para valorizar proyectos de marketing empresarial, en el caso de edificios emblemáticos de oficinas, o justificar urbanismos especulativos, en el caso de centros turísticos o urbanizaciones residenciales.
Hace unos días Frank Gerhy decía en su presentación de un tremendo hotel, en unos viñedos de la Rioja, que una de las cosas que le apasionaban de la arquitectura es que “con los edificios puedes tocar a la gente”. Quizás fue un error de traducción y el “touch” que quería decir más bien impactar, se tradujo en tocar, porque, a menudo, lo que hace la arquitectura, más allá de tocarnos, es impactar y empujar de malas maneras. Pronto lo veremos, en esa nueva y fastuosa estación del AVE en Sagrera. Mientras, los trenes de cercanías siguen sin funcionar correctamente, como medio de transporte de la denominada Gran Barcelona. Se podrá decir que no hay relación entre una cosa y la otra, pero cuando se comparan los presupuestos de la nueva arquitectura y los del mantenimiento de estructuras ya no es tan fácil desvincular los dos hechos.
En un articulo, de este mismo periódico, Joan Subirats nos narraba, hace poco, con irritada perplejidad como “una finca urbana, de propiedad pública, de más de 50.000 metros cuadrados pasó, de dedicarse a viviendas de protección oficial, a una urbanización de lujo "de carácter mediterráneo" (Jean Nouvel dixit). En el mismo artículo, nos explica como el arquitecto acalló las insidiosas preguntas de los periodistas sobre la posible corrupción, con un “he venido a hablar de arquitectura y nada más”. También de Nouvel se está empezando a construir el llamado Parc Central en el cruce de Pere IV con la Diagonal. Un parque que vio como la policía arrasaba con las plantas cuidadas por los vecinos. Nouvel cogió la esencia de la reivindicación vecinal y el geranio será la planta predominante del Parque. No es un chiste, es un “argumento arquitectónico” recogido en el proyecto.
Quizás el caso más paradigmático, es el conjunto creado por Santiago Calatabra en Valencia, la llamada “La ciutat de les arts i les ciencies”. Este arquitecto fue ignorado durante años en su ciudad de origen y sólo se ha recuperado una vez ya es una estrella mediática por sus obras en Europa. En realidad, su calidad arquitectónica no importa, lo importante es la capacidad de crear espectáculo. El gobierno de Francisco Camps tiene pendientes multitud de causas de corrupción, quizás por eso siguen comprando vanguardia a golpe de talonario. El conjunto de Calatrava, poco más que una gran falla permanente, se justifica por el PP, alegando que levanta el orgullo de ser valenciano. A Oscar Tusquets aún se le recuerda de la mano de Nuñez y Navarro. Ahora, está edificando un espectacular hotel en el conocido Miramar. En este momento ya está ocupando dos veces más terreno público de lo previsto. Bofill, está embarcado en un nuevo hotel de lujo para el muelle de Barcelona, en un litoral donde ya hay varios artificios arquitectónicos, como el Maremagnum o el World Trade Center. En realidad, estos arquitectos funcionan como un multinacional. Es remarcable que la mayoría, desde Rem Koolhas hasta el mismo Nouvel, no sean los propietarios de sus estudios. El accionariado está formado a menudo por constructoras y otras empresas que utilizan “la marca” para sus negocios.
¿Ante esa situación, que tienen que decir nuestros arquitectos? Parecen preocupados por la competencia de los grandes nombres extranjeros o nacionales, pero no por la presión inmobiliaria que ocultan las operaciones en las que participan o por la baja calidad de esa arquitectura fotogénica.
¿Que parte de responsabilidad tienen los arquitectos de la locura urbanística especulativa en la que nos vemos envueltos? Se podrá decir que como profesionales, tan solo intentan hacer su trabajo lo mejor posible. Pero lo que es innegable, es su responsabilidad en cuanto al efecto que sus edificios producen en el entorno. Un barrio historio salpicado de rascacielos, un entorno rural jalonado de exhibiciones high tech, etc. ¿Hasta donde debe llegar la libertad del arquitecto? Por supuesto, hay normativas, que salvo excepciones se cumplen. También hay una comisión de calidad, en Barcelona, formada por expertos, arquitectos e historiadores. Quizás debería extenderse su ámbito geográfico y sus atribuciones. Entre los ciudadanos hay una común sensación de maltrato y falta de respeto a su entorno más cercano, por parte de la arquitectura y el urbanismo. En una reciente encuesta, resultó que el edificio que menos gusta a los barceloneses es la torre Agbar, seguido por el triangulo azul del Forum. Podríamos aludir a la falta de herramientas para disfrutar de la cultura contemporánea, pero quizás también es porque, como decíamos, la arquitectura nos empuja, más que nos toca.
Cabe preguntarse si hay una arquitectura de derechas. Como siempre, la ciencia ficción suele pecar de inocente, imaginaron megapolis con edificios de arquitectura neofascista, como una especie neoclasicismo sacado de escala para empequeñecer al humano. Pues bien, parece que la nueva arquitectura reaccionaria viene de la mano de formas sinuosas, pixelados de colores y deconstructivismo digital. Si eso es preocupante en iniciativas privadas, más lo es en actuaciones públicas. Parece que un arquitecto conocido, exime al estamento público de generar un buen encargo, que se ciña a las necesidades de uso y de servicio al ciudadano. El error es pensar que la modernidad, como garantía de calidad, viene por las formas y no por la resolución de los requerimientos funcionales. Y eso no niega la capacidad narrativa de la arquitectura, pero debemos ser conscientes de lo que se está diciendo con esos edificios, hemos de tener cuidado de no empujar en exceso al ciudadano.
La cultura en campanya
Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 24 d'octubre 2006)
Som un país estrany pel que fa a cultura i potser en moltes altres coses. Estrany perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura, la cultura es va fer des de la societat civil, fins hi tot a la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències, que tret del folklore més ranci, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser es per això que els politics sempre s’han mirat a la cultura amb una certa distancia. Sembla que hi desconfiïn i fan be, un sector que ha estat capaç de autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però, durant els quinze dies de campanya, els polítics buscant la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen encontres, trobades, etc. Així que ara que els tenim oberts d’orelles, potser es un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes son les nostres propostes però us animem a que els hi feu arribar les vostres.
Els càrrecs públics han de posar les eines: recursos, espais, lleis, etc, perquè la societat faci cultura. De fet, no son altre cosa que gestors de diners públics. La idea del polític que fa cultura es perillosa perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un altra canal de controlar i “educar” a la població. Òbviament cal treballar per compensar diferencies o emplenar forats que, inevitablement, la societat genera.
La desvinculació de la cultura i l’educació no te sentit. S’ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè fa por, potser perquè els actuals politics saben del seu potencial ja que ells s’hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral perdent el valor de formar persones. Alhora hi ha masses disciplines que no hi tenen espai: musica, dansa, disseny, arts digitals, etc. La contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s’ensenyi a les escoles.
És important l’accés a la cultura. De fet, és el més important, per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura, és progressista per natura. O sigui que o la cultura és social o no és cultura.
La balança entre espais d’exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Més del 80% dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa en els Museus, es fa en els tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d’espais de producció.
La llengua no fa un país sinó que és el país que fa la llengua. La llengua no pot ser l’únic valor de singularitat cultural d’un país. Les picabaralles sobre llengua i país estan molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentaria.
La cultura a les webs.
Fent una repassada als programes del partits, a partir de les seves webs, això es el que hem trobat més rellevant pel que fa a cultura.
Artur Mas, no ha assumit cap compromís respecte a cultura davant notari, tret d’una referència a les escoles privades i la incentivació d’una tercera llengua. A la seva web (http://www.ciu.cat/) hi figura un apartat anomenat “La nostra cultura i els nostres mitjans de comunicació”, una conjunció curiosa.
ERC reclama, per la negociació post-electoral la Conselleria de Cultura. Sorprenentment, a la seva homepage de campanya (http://www.esquerra.cat/eleccions2006) l’apartat cultura no hi apareix. Tampoc surt en cap dels eixos: ciutadania, territori, emprenedors i benestar. Si es cita diverses vegades la defensa de la llengua.
A la web del candidat del PSC, (http://www.montillapresident.cat/) i a l’apartat de “Que proposo”, hi ha un capítol de cultura. Hi figura un compromís amb la cultura popular. Sembla un esforç etnològic interessant, però es decebedor que no parli de contemporaneïtat.
Per la seva part el PPC (http://www.ppcatalunya.com/) tampoc treu en portada res de cultura. Hi tenim en ordre: immigració, seguretat, habitatge, benestar, formació, economia. Si us descarregueu el programa en PDF, trobareu alguna cosa dins de l’apartat de formació. Altra cop la llengua com a prioritat, en aquest cas, la castellana. La única proposta especifica és una llei de mecenatge.
Finalment, a la web del candidat d’ICV (http://www.joansaura.cat/), hi trobem uns apartats amb desplegables a la homepage. En el de “Programa”, hi ha un capítol anomenat “Catalunya, una societat de l’educació, la cultura i el coneixement”. Dins, hi trobem propostes sobre cultura, que s’inicien amb el compromís de crear el Consell de la Cultura i de les Arts. Costa d’arribar però hi ha força material.