El valor de l'art

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 21 de novembre, 2006)

Felicitem-nos, per fi l’art català, més enllà de Miró i Dalí triomfa a les subhastes internacionals: “El paisatge Jardí de muntanya, Sa Coma IV, de Santiago Rusiñol, ha estat venut en subhasta a la casa Sotheby's de Londres per 840.188 euros, quantitat que es converteix en un rècord mundial per al pintor”. Es a dir, per fi, l’art català sortirà als noticiaris televisius. Ens cal tenir un artista que faci obres polèmiques, com ara tallar vaques en directe o momificar essers humans en postures obscenes, si volem sortir més sovint. També, queda el recurs de fer les amèriques, per sortir a la televisió cal utilitzar als estadounidencs de segell de garantia. Si s’esposa a Nova York, llavors cal treure-ho en portada.
Son aquests els únics casos en que l’art es capaç d’esgarrapar uns pocs minuts en els telenotícies de torn. Poc importa la multitud de exposicions que es facin. Es obvi que podria millorar el nostre circuit d’espais per l’art, però no sembla que això canvies la situació. Tant se val, si no parlem de xifres milionàries, de baronesses que fan cessions d’obres amb valors astronòmics, d’escandaloses peces que fan esgarrifar a l’espectador, les cadenes de televisió no se’n faran ressó. Amb prou feines els periodistes de cultura podran aconseguir mitja plana en unes seccions de cultura dels diaris que son cada dia més difícils de protegir de la voràgine política, futbolística i econòmica.

Perquè tot plegat funcioni, és molt millor que l’artista sigui mort, això fa pujar el valor de les obres i a més els hereus acostumen a ser menys estrictes en la venda d’aquestes obres i a més se’ls hi pot dedicar un any temàtic. Si es viu, cal algun escàndol que asseguri la seva notorietat en els mitjans de comunicació. El publicitari Charles Saatchi ho va tenir clar quan va decidir fer-se col·leccionista d’art. Ell solet va crear un corrent artística, el realisme histèric li diuen. Es curiós que qui es dedica a dir-nos que el detergent X ens deixarà la brusa com una patena, o que si comprem un cotxe determinat la nostra vida serà esplèndida, sigui qui paga a artistes com Damien Hirst o Erick Swenson, per provocar al món amb imatges punyents que teòricament critiquen la nostra societat de consum, entre d’altres coses. Ara, ha decidit llogar les seves peces, a Museus y fundacions, com qui lloga cotxes per dies.

Diem sovint que ens hem de dotar d’eines per apropar l’art als ciutadans. Òbviament, l’educació pot fer molt al respecte. Els programes per infants que, si fa no fa, tots els museus tenen, son una peça clau. La formació dels mestres es bàsica. Però, com en molts altres aspectes, la lluita desigual de les escoles amb els mass media indica que cal fer èmfasi en els espais i temps que reservem per la cultura. Ara, que tindrem una Conselleria de Cultura i Comunicació esperem que així sigui.

Cultura de talonari
El mon de l’Òpera està revolucionat. El nou teatre líric de Valencia a “La ciutat de les arts i les ciències” ha disparat els catxés internacionals dels tenors i les dives. Sembla que no només l’edifici ha costat més del raonable. Ara, han fitxat un staff de musics director i cantants de primer nivell. Però, com que aquests professionals van força buscats els hi ha ofert més diners que cap altre. Un sistema similar als equips de futbol. Això te un efecte dominó, en altres òperes que s’han trobat reajustant tractes que ja tenien tancats. Es podria dir que es una anècdota, però potser es un símptoma del que abans dèiem. No cal entendre l’art, la cultura o la contemporaneïtat, només cal comprar-la.

Com en aquelles cases que surten en les revistes del cor on els llibres semblen comprats a pes, escollint el color del llom i en cap cas per ser llegits, les programacions d’alguns centres culturals semblen fetes per detectors de tendències. Tot sovint, les institucions públiques i sobretot fundacions privades, han optat per comprar avantguarda a cop de talonari, sense entendre ben be quin es el veritable valor de l’art. La idea del mecenes no es pas nova i benvinguts siguin. Des dels emperadors romans, els Papas del Vaticà o els Medicis, fins ara, la burgesia i els poderosos han estat en gran part el motor de l’evolució de l’art. Seria innocent no veure com el nostre estimat modernisme es va fer amb diners generats per les fabriques insalubres del Poble Nou, però no per això deixa de tenir un gran valor. Es força més interessant una burgesia culta i mecenes que uns nous rics fent safaris africans o compren equips de futbol. Tanmateix, correm el perill de descarregar la funció publica dels museus sobre aquestes fundacions privades, sovint lligades a entitats bancàries. Em valorat l’efecte te això en l’art emergent?