19 diciembre, 2006

Cultura d'hivernacle


Avui 19 Dic, 2006 Claret Serrahima. Òscar Guayabero

Fa uns dies un amic, del camp de la ciència, deia, com a raó per no acudir a una xerrada en un centre de cultura oficial, que no podia refugiar-se a l'hivernacle, mentre veia com es cremava el bosc sencer. Es referia al conegut afer del centre de cultura La Makabra i la seva situació. Pot semblar una exageració, però venint d'un científic reconegut i fiable, fa pensar.


En els darrers anys el país s'ha dotat d'infraestructures culturals d'una forma considerable. Biblioteques, centres culturals, museus, centres cívics, etc., han florit arreu. Ha estat un esforç important i necessari pel país. De segur que encara hi ha mancances en el territori; tanmateix, es podria dir que la feina s'ha fet. Altra cosa és la programació d'aquests centres: ara cal fer un esforç en aquest aspecte. Aquests són els hivernacles i, òbviament, cal que funcionin bé.


Però a l'altra banda del plàstic protector, patim la desaparició massiva i alarmant d'espais creatius, no d'exhibició sinó sobretot de producció, de creació. Una de les raons és la desmesurada especulació immobiliària, més que evident amb la ja quotidiana aparició d'escàndols urbanístics arreu de l'Estat. Només cal llegir-se l'informe del relator de les Nacions Unides sobre la vivenda adequada, Miloon Kothari. Si ja és difícil aconseguir un pis de 40m2, com no ho serà un estudi de 200! Però no per això deixen de ser necessaris. També és notòria l'escassa participació ciutadana en els projectes de transformació urbana. Potser per aquest costat s'han d'entendre els successos com el de l'ocupació del nucli fabril de Can Ricart pel col·lectiu La Makabra. L'Ajuntament de Barcelona peca, sovint, de massa urgències immobiliàries.
El que és irrefutable és la manca d'espais de creació, fora dels hivernacles públics i la conseqüent fugida de creadors de la ciutat. És una situació preocupant, primer perquè en els drets dels ciutadans de Barcelona hi diu: "Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a la cultura en totes les seves expressions, manifestacions i modalitats", i això inclou la creació de cultura, no només el consum. Però, a més, perquè els economistes han dit sovint que els actius de Barcelona es basen, principalment, en la creativitat. S'han d'entendre com a inversions els fons que es dediquen a crear espais de creació, no pas com a despeses.

El mateix Pla per la Cultura de Barcelona, presentat recentment amb polèmica, ho recull però segueix pecant de la passió pel plàstic.

¿No deu ser que un cop establerts els centres oficials, les infraestructures de gestió municipal o autonòmica, ja pensen que es pot deixar morir la resta? Com Noè, els polítics ja han posat a la seva arca un exemplar de cada espècie; prèviament se'ls ha domesticat, no fos que mosseguessin. Ara ja pot ploure tant com vulgui, per molts que s'ofeguin no es podrà dir que no s'ha salvat la cultura.

Dins dels plàstics

A l'hivernacle tenen, arrecerades del mal temps, mostres de cada espècie. Com a jardiners, reguen i poden els esqueixos, fan noves variants biològicament modificades. Ja poden prendre foc al bosc. Dins, la cultura passa a ser una eina política. Per això, el govern de Jordi Pujol va ignorar la contemporaneïtat, ja que la seva idea de país era la d'un pessebre ranci i naïf. És una eina al servei de les polítiques de partit. A València a cop de xec, aquí a cop de llengua, a Madrid a cop de censura.

El que no sigui políticament útil ha ser un producte de consum innocu. Ja no hi ha cultura sinó consum cultural. Es parla de productes culturals, d'indústries culturals, de la lluita pel mercat, de com enfrontar-nos al gran productor americà. Hem perdut de vista que els nostres actius d'ara, ja en termes econòmics, van ser els àcrates d'abans. Precisament, el seu interès és la seva transgressió ideològica, la seva capacitat de remoure.


No té sentit que dins l'hivernacle el Macba analitzi, brillantment, en l'exposició Desacords les transgressions fetes des de l'art dels anys setanta, i no deixem que fora existeixin aquestes mateixes transgressions actualitzades. El BAC! es consolida com a encontre d'art contemporani al CCCB i en canvi fora de l'hort protegit, els seus organitzadors, La Santa, no han pogut conservar el seu espai per la pressió immobiliària. No fa gaire al Centre d'Art Santa Mònica es va fer un cicle d'art i activisme. La majoria d'accions explicades per creadors d'arreu del món, a Barcelona, serien prohibides per l'ordenança del civisme. No té lògica que el marquès de Can Ricart anunciï la imminent demolició de la fàbrica, el mateix dia que l'Ajuntament anuncia que cerca antigues fàbriques per fer espais de cultura. Dins de l'hivernacle s'hi està calent, però és pel foc del bosc que crema fora.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Ara m'agrades guayabero....

Factoria_voodoo dijo...

Tienes tanta razón!!!