Som un abocador de restes de sèrie

Oscar Guayabero (Suplement de Cultura, 22 de novembre de 2007)

De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”. Dues maneres d’afrontar l’arquitectura que s’han vist en la seva proposta del Camp Nou, en la qual aposta clarament per l’estructura, pels ossos, a contracorrent del projecte guanyador. Em diu que a pesar de no voler semblar moralista, les solucions epitelials no li interessen. “Acabo d’arribar de Tòquio, només els interessen els primers cinco deu centímetres de l’arquitectura, l’interior és anodí, d’enginyeria. Si ens concentrema la pell, estem a un pas de desaparèixer”.

Un estranger a casa
Mateo té una imatge com d’etern viatger. Entre rialles confessa que el veuen més fora de Barcelona que aquí. Li repeteixo una pregunta que ell li va fer fa uns anys a Enric Miralles, que és si es considera un arquitecte català: “A vegades m’han dit, veient les meves obres, que no semblen d’un arquitecte català, però no sé si és un elogi o un retret”. “Estic interessat en aspectes molt locals, però alhoraemveig molt distant de segons quines dinàmiques del nostre país”. En els seus textos es pot intuir un procés que ha anat del que és global al que és local, li comento, i ell carrega contra el localisme mal entès. “No podem pensar, com veig que està passant a Barcelona, que ens vinguin a buscar i que ens parlin en català. Això és el suïcidi d’un país”. Però alhora estem omplint la ciutat de peces d’arquitectes estrelles, elsmés globals. Mateo ens adverteix que ser una ciutat provinciana ens converteix en un abocador d’escombraries, on es llencen les restes de sèrie. Certament, podem tenim grans noms i no tenir les seves millors obres. Tornant al discurs global, ell emmarca Miralles en la tradició catalana de Jujol i Gaudí, organicista, poètica i surrealista. Penso que ell podria seguir el camí de personatges com Josep Pla, que podia quedar-se fascinat de com els pescadors d’una cala fan el peixet a la barca però que se li feia petita la idea de pàtria que tenien molts dels seus contemporanis. “Aquesta imatge m’interessa molt. Emtrobo molt còmode observant la particularitat d’un lloc, però en canvi m’avorreixen les etiquetes”.

Fantasmes i ovnis
El perill de la vida global és el desarrelament, aquesta sensació d’estar permanentment de pas, com als aeroports, envoltats d’ovnis. Mateo descriu el seu centre de convencions del Fòrum com un d’aquests famosos nollocs, però en canvi, a la seu per al Bundesbank a Leipzig, el lloc va ser el
motor del projecte. “El lloc té unes condicions prèvies físiques i històriques, el que jo anomeno els fantasmes. Al Bundesbank aquests fantasmes eren molt potents, des de la tradició germànica al racionalisme, passant pel llegat comunista”. Caldria preguntar-se com podem treballar entre aquestes dues esferes, la global de moviment, de fluxos, d’informació permanent, i la local amb les seves arrels, la seva llum concreta, les seves necessitats particulars, la seva olor. “Els edificis poden navegar pel que és global, però necessiten el contacte amb la realitat local per poder aterrar i arrelar-se”. Potser cada projecte es un viatge des del que és global, abstracte, indefinit, a la realitat local, matèrica, pragmàtica. “Quan començo a fer un projecte no el puc pensar des de la pura eficàcia. Començo intentant entendre quina és la situació, sense formes predeterminades, estratègicament abstracte”. Però l’arquitectura és física, real, palpable. “Un edifici que no té un bon nivell de precisió material és grotesc. El cos a cos amb la matèria em fa por, cada copmés, perquè sé la importància que té per a un edifici i que la batalla amb els materials no es pot perdre”. Surto amb una imatge encara més dual d’en Josep Lluís Mateo, una mena de dilema constant entre dues variables, dos camins, dues actituds. Potser hi ha dos Mateo; el que he conegut avuim’interessa, n’he après un munt sentint-lo, ja veurem quan em trobi amb l’altre.

Un consell, no feu Consell

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 20 de novembre de 2007)

Ara fa quatre anys els partits d'esquerra van assolir el govern de la Generalitat. Un dels projectes interessants d'aquest canvi era el paper de la societat civil, tradicionalment menystinguda per la dreta. Es va començar a parlar d'un Consell de la Cultura a la manera dels Arts Council anglosaxons. La societat civil es va organitzar per ajudar a aquest impuls mitjançant la Plataforma per a la creació del Consell de les Arts. Era un repte, ja que en el món llatí no n'existeixen gaires precedents. Catalunya se situava al capdavant en matèria de cultura. Un consell de la cultura és bàsicament una eina per decidir des de la societat civil les línies d'actuació culturals, subvencions, projectes, recerca... Els membres del consell surten de la cultura en actiu i aporten l'experiència de forma remunerada, però mantenint la independència, és a dir, continuant la seves carreres professionals i establint un contracte programa, amb objectius marcats i caducitat, que asseguri la seva renovació i distància dels moviments electorals. Pot semblar massa abstracte pels que no hi estem avesats, però és molt senzill: els temes de cultura es decideixen amb criteris de qualitat, oportunitat i línies de treball a llarg termini, sense la pressió de les aritmètiques parlamentàries. És obvi que aquest consell ha de donar comptes al Parlament democràticament escollit, però des de la llibertat d'acció.

El que havia de ser un procés ràpid s'ha allargat durant tres consellers, amb més o menys fortuna. Cal ressaltar el desbloqueig que Ferran Mascarell va fer en la seva curta estada com a responsable de Cultura. En aquests moments el conseller Tresserras és qui està impulsant la llei que està al Parlament. Però sorprenentment, el seu grup parlamentari, ERC, amb el consentiment de la resta del govern d'entesa (ICV i PSC) ha presentat unes esmenes que desmunten el Consell de les Arts i el converteixen en una mena de staff funcionarial, un departament més de la conselleria de Cultura. S'ha reduït de 14 a 7 membres per poder-los contractar a jornada completa, amb l'obligació d'abandonar les seves respectives carreres, establint estrictes mecanismes de control polític. El concepte bàsic de qualsevol Arts Council és la independència, i poca independència es té si s'està a sou de l'administració. Això no és bo ni per als membres del consell ni per a la cultura, ells han de deixar de crear, la cultura es perd les seves produccions, i les seves opinions ja no seran des de la pràctica sinó des d'una talaia llunyana.

Veient com van les coses, un té la sospita que els nostres polítics potser encara no estan preparats per assumir la participació activa de la societat civil en la cultura. Doncs llavors fem-nos tots plegats un favor i no creem un Consell de les Arts que sigui un nyap, perquè un mal pas en aquest moment suposarà un retrocés durant anys.

Cultura en mans dels experts i no dels tècnics

Ens anuncien des de Sao Paulo que volen fer una biennal d'art sense obres d'art. És una proposta trencadora i suggerent. Sales buides per a la reflexió. Recorda aquell congrés que va organitzar el curador Hans Ulrich Obrist en què tot estava organitzat menys les ponències. Va ser una proposta conceptualment interessant. De vegades el que és trencador en l'art és decebedor a la vida domèstica. Un Consell sense consell, que és el que semblen voler des del govern, no és un experiment sinó un error. De debò, si no s'ho creuen que no ho facin. Ells estaran més contents i nosaltres més tranquils. Si fem néixer un mal Consell, l'error serà irreparable. Hem sobreviscut sense ell durant anys, la societat civil s'ha anat organitzant i ha anat creant una xarxa rica i activa. Deixem als polítics fer la seves cultures de partit i seguim treballant des de la independència per millorar entre tots la cultura del país.

El volen anomenar Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: com més li fan créixer el nom, més escurcen les seves competències. Això no vol dir que els partits siguin tots iguals, és evident en molts aspectes el gir a l'esquerra del govern. La contemporaneïtat és ara més present i més recolzada. Els equilibris que deuen fer entre els operadors privats, els interessos generals i les aritmètiques parlamentàries deuen ser força complexos. Tanmateix, no s'explica la seva por precisament a descarregar-se de responsabilitats políticament compromeses, possibilitant una cultura de risc imprescindible per innovar. Deixem la cultura en mans dels experts, que no dels tècnics. Els experts basen les seves opinions en l'experiència directa, els tècnics en teories. I ens cal experiència per provar coses, fins hi tot per errar, de tant en tant. Els experts es poden equivocar, els tècnics neguen la possibilitat de l'error.

És més sostenible Nova York que Idaho

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 8 de novembre de 2007)

Amb poca assistència dels nostres arquitectes il·lustres es va celebrar fa uns dies un simposi sobre les relacions, sempre difícils, entre l’home i la natura. Va ser dins de l’Arquiset, una
setmana de l’arquitectura organitzada entre l’Arquinfad i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. De tot plegat, en parlo amb José Luis de Vicente, el seu comissari. El títol ja ens dóna pistes: Treballar amb la natura, sovint des de l’arquitectura es treballa sobre la
natura, ignorant la natura i en contra de la natura, el fet d’insinuar que podem treballar amb ella, colze a colze és, simés no, suggerent. De Vicente és d’aquells personatges intrusos que te’l trobes sempre allà on no ho esperes. Amb una carrera sòlida al voltant de la cultura digital, també ha treballat per difondre termes com ara Creative Commons i Copyfight. Però, què hi fa comissariant un cicle d’arquitectura? “M’interessa com s’està renovant el moviment
ecologista, històricament utòpic, incitant els creatius, com ara els arquitectes i dissenyadors, a una renovació dels paràmetres en què treballen”. L’ecologia ha deixat de ser utòpica perquè no tenim altra opció. “Cal forçar el que William McDonough anomena una nova revolució industrial basada no ja en una economia extractiva que li pren a la natura allò que necessita sense miraments, sinó en una economia circular, en què som un agent més d’un cicle en què les escombraries siguin menjar”.
Què pot fer l’arquitectura? Per trobar respostes en aquest cicle, es va comptar amb l’arquitecte Bill Dunster de l’estudi ZEDfactory, la biòloga Rose Tocke de l’institut Biomimicry
Guild i l’ecòleg Ramon Folch, entre d’altres. Les respostes no sempre son evidents, el model de ciutat densa, històricament vist com a negatiu, és força més sostenible que l’actual model expansiu de baixa densitat que ens porta a l’ocupació del territori i a problemes de transport, com es veu a Rodalies de Renfe. Si del que es tracta és de minimitzar l’empremta ecològica és més fàcil fer-ho des d’un model de ciutat que des d’un urbanisme amb unifamiliars.
D’altra banda, no podem seguir construint d’esquena a les condicions locals i suplir aquest autisme ambiental amb pròtesis energètiques, com ara aires condicionats, calefaccions,
il·luminacions artificials, etcètera. Si més no, evitarem brots de legionel ·la o de lipoatròfia.
En aquest context, l’arquitectura del segle XX, segons Ramon Folch, pot ser una excepció en la història de l’arquitectura, que tornarà inevitablement a entendre’s amb la natura o simplement no existirà. Estem en la ressaca del moviment internacional. “S’estan construint als Emirats Àrabs veritables titànics energètics, basats en la oil addiction”.

Noves paraules, vells costums
L’arquitectura té solucions energèticament òptimes que hem oblidat i que cal recuperar. És el que ara s’anomena biofília, un terme nou per a un vell costum: llegir la natura per aprendre’n.
Potser és absurd haver de batejar-lo amb un neologisme, però benvingut sigui si serveix per potenciar entorns ambientalment amables.
Alhora, s’estan desenvolupant nous materials. Blaine Brownell, autor del llibre Transmaterial, ens va dir que en els darrers 15 anys han sortit mésmaterials nous que tots els que l’home
ha tingut en tota la història. No cal renunciar a aquestes innovacions, sinó veure com ens poden ajudar. Per exemple, creant substituts eficaços dels que es generen a partir dels
combustibles fòssils o matèries primeres no renovables. També hi ha materials biomimètics que es basen en els principis de la natura per implementar- se, són reciclables sense perdre propietats mecàniques o són totalment biodegradables. “Una idea bàsica és no conformar-nos a ser menys contaminants, sinó que hem de capgirar la tendència i contribuir amb la nostra feina a millorar la situació”.
Ens cal generar un impacte ecològic positiu. Aquí entrem en el difícil terreny del decreixement. “El creixement econòmic no és positiu per principi, pot ser-ho, però també
pot ser un factor la pèrdua de qualitat de vida”. Caldria preguntar-se l’estat de salut de la nostra arquitectura en aquests termes. Només cal passejar-se per la zona Fòrum, amb els seus gratacels dispersos plens d’aparells d’aires condicionats i pensats per sortir amb el cotxe des del pàrquing fins al centre comercial a comprar el pa, per veure que tenim molta feina. “És necessari començar a treballar en l’educació i que a les facultats no es doni per bona una construcció que es basa en pròtesis energètiques ignorant les condicions bioclimàtiques locals”.

L’arquitectura és una eina social

Oscar Guayabero (Suplement Cultura Avui 25 d'octubre de 2007)

Actualment, la plaça de la Gardunya, a tocar de la Rambla, és el pati del darrere de la Boqueria, brut i ple de cotxes, però en el futur pot esdevenir un nou espai de centralitat del Raval. Recordo unes pintades de fa alguns anys que deien: “El Raval és com un formatge: més forats, menys formatge”. En aquest cas pot passar al contrari i d’un forat desafortunat es pot aconseguir un espai d’ús veïnal i ciutadà. D’aquest i d’altres projectes, en parlo amb Carme Pinós, arquitecta coneguda per la seva associació amb Enric Miralles, però amb una sòlida carrera individual. “No m’interessa ser la que construeix més, jo vull tocar el cel amb l’arquitectura”.

A la Gardunya hi ha diversos interessos dels agents que hi actuen, des de l’Escola Massana als comerciants de la Boqueria i els propietaris del pàrquing, sense oblidar els veïns. En processo participatius, com aquest, l’arquitecte esdevé catalitzador de neguits i expectatives, però sense oblidar que l’obra pertany a la ciutat en conjunt. En tot cas, ja no és l’arquitecte geni que veu el projecte. El procés recorda el de la plaça Lesseps, portat per l’arquitecta Itziar González, l’actual regidora del Raval. “Els arquitectes hem de tenir la capacitat de ser receptors, de trobar consensos. L’arquitectura és una eina social: per tant, el seu pas per la gestió pública pot ser molt positiu”. L’arquitectura sempre ha estat a prop del poder, sigui la noblesa, l’església o actualment el capital, i precisament per això pot esdevenir un primer mur de contenció del poder i la seva pressió cap als ciutadans, i un negociador efectiu per apaivagar el frenesí especulatiu del mercat. El desafiament és que la Boqueria, el mercat més important de Barcelona, tingui alhora dues entrades amb la mateixa dignitat i no pas una gran entrada per als turistes i una de servei, incòmoda i lletja per als veïns del barri. La trama de la plaça és gairebé medieval i crea espais a diferents escales per adaptar-se als usos i articular l’espai. L’apropament a la plaça es fa més des d’un urbanisme de petita escala que des d’una rotunditat arquitectònica. S’intenta captar els camins invisibles que creen els usuaris. Per aquest propòsit, Pinós recorda com fa alguns anys va investigar els pobles interiors de Mallorca, gairebé aturats en el temps, i comels seus habitants havien creat una xarxa de camins que responien a les hores de sol, les èpoques de l’any, el temps de la passejada, considerant-los com a patrimoni intangible d’aquestes poblacions.
Tornant a la Gardunya, l’Escola Massana tindrà l’entrada per un lateral i perdrà l’oportunitat d’una entrada espectacular, per fugir del possible moviment turístic de la plaça i encarar-se amb un passatge que comunica amb la biblioteca, per potenciar-ne la relació. En canvi, la seva sala d’exposicions donarà a la plaça per incitar la visita dels passavolants.

Els clients moren, els edificis no
A l’edifici Torre Cube deMèxic, Pinós va generar un gratacel permeable i va crear uns corrents d’aire que redueixen la necessitat de climatització artificial. El clima de la ciutat ho afavoreix, però tots els edificis d’oficines que es construeixen són caixes de vidre tancades que dupliquen la insolació solar, amb aires condicionats per tornar a la temperatura que tindrien si no fossin de vidre. A la Torre Cube hi ha una actitud per enfrontar-se al projecte des d’una perspectiva que superi l’encàrrec i trobar solucions ambientalment òptimes amb un grau de responsabilitat més enllà d’un edifici singular, que és el que volia el client. “Els clients moren, els edificis queden”. Pinós afirma convençuda que no sols és un tema de sostenibilitat, sinó de dignitat per als qui hi treballaran vuit hores el dia. Els edificis de Carme Pinós són, més enllà de contenidors suggeridors, espais. “No aniré a fer la meva arquitectura aquí i allà, amb un estil predefinit”. Potser per això cap ajuntament posarà a la seva llista d’edificis icònics un de Carme Pinós, perquè les tipologies dels resultats són tan variades com les necessitats que els generen. “Un edifici únicament icònic és el resultat de la limitació de l’arquitecte per trobar la solució adequada; si bé les catedrals eren icòniques, tenien la seva bellesa en els espais que creaven”. Reivindica amb vehemència la qualitat espacial i la dignitat de qui habita els espais, com a requeriment prioritari, i alhora el diàleg amb la ciutat, més enllà “d’escultures enormes on cap gent a dins”.