Esto si es lo que parece

Cuando en las películas un personaje se encuentra a su mujer con otro o al revés, la frase recurrente es justamente “esto no es lo que parece”. La evidencia de la imagen es tan contradictoria con la frase que a menudo se nos escapa una sonrisa. ¿Cómo se puede ser tan estúpido como para intentar negar algo que a todas luces es evidente? Pues últimamente, leyendo la prensa, no hago más que encontrar a escenas parecidas y siempre la absurda frase. Lo curioso es que al contrario que en el cine nosotros como cónyuges engañados no salimos airados de la casa para nunca volver sino que nos encogemos de hombros y aceptamos la justificación por irrisoria que parezca.

Sale en la televisión el consejero de interior mallorquín y dice que cuando habló con el Alcalde de Andratx el mismo día de su detención no le estaba avisando y lo promete 14 veces. Esa antigua estrategia del PP que dice que si repites algo muchas veces aunque sea falso empieza a hacerse verdadero.

Sale Bush y dice que a pesar de que en Irak no hay armas de destrucción masiva, que a pesar de que no habían ningún vinculo con Al’Qaeda, el mundo es más seguro con Sadam ejecutado. Eso no convierte a Hussein en un mártir, es probable que se haya ganado una muerte dolorosa, pero Bush nos dice “esto no es por el Petroleo” y se queda tan ancho. Y nosotros tragando y llevando unos cuernos de alce, que son más propios de esta época.

TVE, paga 42.000 euros, por programa a Carmen Martinez-Bordiu la nieta del dictador Franco por mover su palmito en Mira quine baila. Y lleva ya semanas y semanas en la pista de baile de la televisión publica y pasando por caja, claro. A la preguntas sobre el tema la directora de la televisión dice desconocer esa cantidad y que no ve motivo para no contratar a la nietísima y a nosotros nos sigue creciendo la cornamenta. Tanto nos ha crecido que ante fragantes engaños ni tan solo pedimos explicaciones, no llegamos ni a oír el consabido “esto no es lo que parece” porque nos vamos a la cocina a preparar un café para cuando los adúlteros den por terminado su revolcón en nuestra propia cama.

Si no es así, no se entiende como dejamos que Zaplana siga en la política después de afirmar en una conversación telefónica grabada “yo estoy en política para forrarme”. Su partido no lo echará pero, ¿no hay sistema democrático para inhabilitarlo?

Pero vayamos más allá. El ayuntamiento de Barcelona dice que quiere reconvertir antiguas fábricas en centros de producción cultural. En realidad dia a dia sus acciones indican lo contrario. Can Ricart, Can Batlló y un largo etcétera son pruebas de ello. Pero es cierto, hay dos fábricas en que se proponen usos culturales, Can Fabra y La Escocesa. Ambos recintos fabriles han sido previamente comprados por una misma inmobiliaria, Renta Corporación. En el staff directivo de esta empresa hay exministros del PP i del PSOE i antiguos altos cargos de CIU. Can Fabra, fue comprada por 30 millones de euros. Solo unos meses más tarde el Ayuntamiento se la compró por 51 millones y eso teniendo en cuenta que el consistorio había valorado el conjunto fabril por 37 millones. ¿No es lo que parece? Ahora están en gestiones para vender al Ayuntamiento La Escocesa.

El Barça después de meses con gestiones con posibles patrocinadores decide hacer una operación novedosa, patrocinar ellos a UNICEF. Se ha vendido como un acuerdo humanitario pero, a nadie le surgen preguntas? Si las gestiones anteriores se abortaron porque Laporta pedía mucho dinero, como es posible que de repente decida, no solo ganar sino regalar dinero. ¿A nadie le llama la atención que cuando salen los jugadores se vea el logo de UNICEF con Nike? ¿A nadie se la ha ocurrido que es Nike quien está pagando la operación para limpiar su imagen? ¿No es lo que parece?

Cultura d'hivernacle

Avui 19 Dic, 2006 Claret Serrahima. Òscar Guayabero

Fa uns dies un amic, del camp de la ciència, deia, com a raó per no acudir a una xerrada en un centre de cultura oficial, que no podia refugiar-se a l'hivernacle, mentre veia com es cremava el bosc sencer. Es referia al conegut afer del centre de cultura La Makabra i la seva situació. Pot semblar una exageració, però venint d'un científic reconegut i fiable, fa pensar.

En els darrers anys el país s'ha dotat d'infraestructures culturals d'una forma considerable. Biblioteques, centres culturals, museus, centres cívics, etc., han florit arreu. Ha estat un esforç important i necessari pel país. De segur que encara hi ha mancances en el territori; tanmateix, es podria dir que la feina s'ha fet. Altra cosa és la programació d'aquests centres: ara cal fer un esforç en aquest aspecte. Aquests són els hivernacles i, òbviament, cal que funcionin bé.

Però a l'altra banda del plàstic protector, patim la desaparició massiva i alarmant d'espais creatius, no d'exhibició sinó sobretot de producció, de creació. Una de les raons és la desmesurada especulació immobiliària, més que evident amb la ja quotidiana aparició d'escàndols urbanístics arreu de l'Estat. Només cal llegir-se l'informe del relator de les Nacions Unides sobre la vivenda adequada, Miloon Kothari. Si ja és difícil aconseguir un pis de 40m2, com no ho serà un estudi de 200! Però no per això deixen de ser necessaris. També és notòria l'escassa participació ciutadana en els projectes de transformació urbana. Potser per aquest costat s'han d'entendre els successos com el de l'ocupació del nucli fabril de Can Ricart pel col·lectiu La Makabra. L'Ajuntament de Barcelona peca, sovint, de massa urgències immobiliàries.
El que és irrefutable és la manca d'espais de creació, fora dels hivernacles públics i la conseqüent fugida de creadors de la ciutat. És una situació preocupant, primer perquè en els drets dels ciutadans de Barcelona hi diu: "Els ciutadans i ciutadanes tenen dret a la cultura en totes les seves expressions, manifestacions i modalitats", i això inclou la creació de cultura, no només el consum. Però, a més, perquè els economistes han dit sovint que els actius de Barcelona es basen, principalment, en la creativitat. S'han d'entendre com a inversions els fons que es dediquen a crear espais de creació, no pas com a despeses.
El mateix Pla per la Cultura de Barcelona, presentat recentment amb polèmica, ho recull però segueix pecant de la passió pel plàstic.
¿No deu ser que un cop establerts els centres oficials, les infraestructures de gestió municipal o autonòmica, ja pensen que es pot deixar morir la resta? Com Noè, els polítics ja han posat a la seva arca un exemplar de cada espècie; prèviament se'ls ha domesticat, no fos que mosseguessin. Ara ja pot ploure tant com vulgui, per molts que s'ofeguin no es podrà dir que no s'ha salvat la cultura.

Dins dels plàstics
A l'hivernacle tenen, arrecerades del mal temps, mostres de cada espècie. Com a jardiners, reguen i poden els esqueixos, fan noves variants biològicament modificades. Ja poden prendre foc al bosc. Dins, la cultura passa a ser una eina política. Per això, el govern de Jordi Pujol va ignorar la contemporaneïtat, ja que la seva idea de país era la d'un pessebre ranci i naïf. És una eina al servei de les polítiques de partit. A València a cop de xec, aquí a cop de llengua, a Madrid a cop de censura.
El que no sigui políticament útil ha ser un producte de consum innocu. Ja no hi ha cultura sinó consum cultural. Es parla de productes culturals, d'indústries culturals, de la lluita pel mercat, de com enfrontar-nos al gran productor americà. Hem perdut de vista que els nostres actius d'ara, ja en termes econòmics, van ser els àcrates d'abans. Precisament, el seu interès és la seva transgressió ideològica, la seva capacitat de remoure.

No té sentit que dins l'hivernacle el Macba analitzi, brillantment, en l'exposició Desacords les transgressions fetes des de l'art dels anys setanta, i no deixem que fora existeixin aquestes mateixes transgressions actualitzades. El BAC! es consolida com a encontre d'art contemporani al CCCB i en canvi fora de l'hort protegit, els seus organitzadors, La Santa, no han pogut conservar el seu espai per la pressió immobiliària. No fa gaire al Centre d'Art Santa Mònica es va fer un cicle d'art i activisme. La majoria d'accions explicades per creadors d'arreu del món, a Barcelona, serien prohibides per l'ordenança del civisme. No té lògica que el marquès de Can Ricart anunciï la imminent demolició de la fàbrica, el mateix dia que l'Ajuntament anuncia que cerca antigues fàbriques per fer espais de cultura. Dins de l'hivernacle s'hi està calent, però és pel foc del bosc que crema fora.

Adhesió a l'ocupació de les naus de Can Ricart

Vivim moments incerts i tristos a Barcelona. Els pallasos son detinguts i els espais de creació derribats. Avui han dessallotjat Can Ricart, dient que la okupació causa alarma social. Devant de l'alarmant (aquesta si) desaparició d'espais de creació, pensem que cal pronunciar-se.

L'Associació Nau 21, formada per persones i projectes del panorama creatiu de Barcelona (alguns ubicats a Can Ricart fins no fa gaire), sorgida del moviment ciutadà que ha evitat la desaparició d'aquest espai i que treballa per a la seva recuperació plena com espai de producció i cultura per a la ciutat, manifesta:

Que, sense perdre de vista ni un moment el valor patrimonial arquitectònic del llegat industrial que conté el complex fabril, sempre hem entès que aquest lloc és, alhora, una gran oportunitat per a demostrar una altra forma de (re)fer ciutat.

Donada la situació general:
- Desaparició massiva d'espais creatius independents a Barcelona
- La dificultat alarmant d'accés a un habitatge digne, en contrast amb la desmesurada especulació immobiliària i l'aparició quotidiana d'escàndols urbanístics.
- L'escassa o nul·la participació ciutadana en els processos de transformació urbanística.
- L'evident fracàs social del pla 22@

Creiem que ha arribat l'hora de pronunciar-se a favor d'altre model de ciutat: Una ciutat de i per als ciutadans i ciutadanes.

Així doncs:
- Donem suport l'ús dels espais de Can Ricart pels membres de La Makabra, o d’altres col·lectius, amb la finalitat de ressuscitar el lloc construint un espai de cultura obert a la ciutat.
- Rebutgem enèrgicament el desallotjament cautelar, i exigim a les autoritats que dediquin els seus esforços a establir un veritable diàleg que promogui un nou pla d'usos del recinte en el qual participem de forma decisiva els veïns i veïnes, entitats vinculades al recinte i, òbviament, La Makabra.

Si estas d'acord envia un mail amb el teu nom, professió y DNI a:
oscar@guayabero.net

La makabra fa reviure Can Ricart

He passat un cap de setmana intens, amb nervis i emocions, com feia temps no vivia. Des de la perifèria del conflicte (la ocupació d'una nau de Can Ricart per part de la Makabra) anava veient, que hi ha qui està disposat a arriscar-se per allò que creu. He acompanyat a aquesta colla de valents vestits pallassos com s’enfrontaven a un pallassos vestits de valents.
Creieu-me si us dic que em va fer vergonya ser barceloní i tenir un alcalde que demanava al cap dels mossos, un setge similar als de l’edat mitjana (ni aigua, ni menjar). Veure entrar a la Creu Roja, com si es tractes un conflicte llunyà del que veus per televisió, em va fer un mal indefinit. No se pas cap a on va la nostre ciutat però us asseguro que no la vull acompanyar si es per on sembla. Fins hi tot el representant de la ONU ens deia que teníem raó però l'Hereu es més sord que jo per la orella dreta, que ja es dir. Finalment, el diumenge a la nit varem tenir l’alegria momentània del jutge.

Alguna cosa està canviat. Ja fa temps que ho notem. La pressió al que ens sotmet Barcelona es tant opressiva que ja es comencen a veure escletxes de descompressió. Us semblarà un xic pamfletari però la situació no es per menys. Els esdeveniments dels darrers temps son aquests:

- La desaparició massiva i alarmant d’espais creatius a Barcelona.

- La dificultat d’accés a una vivenda digna (denunciat pel Relator Especial de les Nacions Unides sobre la Vivenda Adequada, Sr. Miloon Kothari)

- La desmesurada especulació immobiliària amb l’aparició de quotidiana d’escàndols urbanístics arreu del país (també present en l’informe de Miloon Kothari)

- L’escassa participació ciutadana en els projectes de transformació urbana.


- L’evident fracàs del pla 22@ (En els darrers temps han rebut dues sentencies contraries als plans urbanístics imposats als veïns de Poble Nou)

Per tant crec que sense perdre ni un moment de vista el valor patrimonial del llegat industrial que conté Can Ricart, el recinte és, alhora, una oportunitat per tenir a Barcelona una espai de cultura obert a la ciutat. No us ho perdeu, està passant a tocar vostre hi sou convidats.

El juez deniega el desalojo cautelar de las naves de Can Ricart, en Poblenou

El relator de la ONU en materia de vivienda legitima la ocupación de los artistas de La Makabra
MIQUEL NOGUER - Barcelona - 04/12/2006 (El Pais)

Provistos de agua y mantas proporcionados por la Cruz Roja y con la escasa comida que consiguieron de algunos vecinos, el centenar de personas que el pasado sábado ocuparon el recinto de Can Ricart, en Poblenou, se disponían a última hora de ayer a afrontar su segunda noche en vela. Los okupas encerrados en la antigua fábrica para protestar por el desalojo de La Makabra, decidieron quedarse después de que el juez denegara el desalojo cautelar solicitado por el propietario de Can Ricart. Entre otras muchas muestras de solidaridad, los okupas estuvieron arropados por el relator de la ONU para la vivienda, Miloon Kothari, que calificó de "legítima" su actuación.
Si bien no cantan victoria, los okupas de Can Ricart, en su mayoría ex ocupantes de la desalojada Makabra, recibieron ayer dos importantes espaldarazos. Por una parte el de la justicia, porque el juez de guardia al que acudió el propietario de las naves de Can Ricart para acabar por vía de urgencia con la ocupación desestimó la demanda. Fuentes del colectivo okupa explican que el juez argumentó que no había motivos de actuación cautelar y urgente porque los supuestos infractores no están vulnerando ningún derecho fundamental. Así, la denuncia del propietario tendrá que seguir la vía ordinaria, con plazos mucho más dilatados.
La segunda buena noticia llegó a los okupas en la noche del sábado cuando, por sorpresa, acudió a las naves de Can Ricart el relator de Naciones Unidas para la Vivienda, Miloon Kothari, para conocer de primera mano la situación. Fuentes presenciales aseguran que la visita de Kothari pilló por sorpresa también a los agentes de los Mossos d'Esquadra que custodiaban las puertas del recinto. En un primer momento los agentes también impidieron la entrada del enviado de la ONU, que en las últimas semanas ha visitado varias ciudades de España para conocer los graves problemas de acceso a la vivienda que sufre la población.
Tras un leve rifirrafe con la policía, y cuando Kothari ya se resignaba a quedarse fuera, los Mossos d'Esquadra recibieron una contraorden y el relator de la ONU pudo entrevistarse con los okupas. A la salida y en declaraciones a TV-3, Kothari aseguró que la ocupación de Can Ricart es "legítima". Dijo, además, que en Barcelona hay una "desconexión entre la necesidad social y la planificación urbanística" y que las actuaciones en materia de vivienda se hacen de espaldas a los vecinos.
Actuación policial "insólita"
Haciendo oídos sordos, el alcalde, Jordi Hereu, rechazó ayer la ocupación y dijo que no negociará mientras los impulsores de la protesta no cesen en sus acciones. "Con ocupación no hay negociación", dijo Hereu, quien dejó en manos del juez cualquier actuación en torno a los sucesos de Can Ricart. Eso sí, el alcalde defendió a la Guardia Urbana y a los Mossos d'Esquadra, que el pasado sábado no hicieron nada para evitar la ocupación de Can Ricart pese a que varios de sus agentes estaban escoltando la manifestación de los okupas que culminó con la entrada en la antigua fábrica.
La actuación policial sí recibió críticas muy severas de la oposición. Xavier Trias (CiU) consideró "insólita" la permisividad de los Mossos, mientras que Alberto Fernández Díaz (PP) pidió mano dura contra una ocupación que, a su parecer, ha contado con protección policial.
Una portavoz del colectivo de la Makabra ahora atrincherado en Can Ricart aseguró ayer que los ocupantes no abandonarán la nave "mientras el Ayuntamiento no cese en su política de recalificaciones urbanísticas que favorecen la especulación". Numerosas organizaciones sociales mostraron su apoyo al colectivo. Els Verds-Esquerra Ecologista, coligada con Iniciativa per Catalunya, se solidarizó con ellos, así como numerosas asociaciones vecinales. La Cruz Roja acudió a la llamada de los okupas para repartir agua, mantas y galletas mientras los impulsores de la protesta protestaban por el "cerco policial". Pese a la negativa de la policía a que entraran alimentos, algún vecino proporcionó comida a los encerrados lanzándola por las ventanas.

La Makabra colectivo artistico Manifiesta

- La makabra es un colectivo que trabaja por la dignificación de los espacios y las actividades artísticas, sociales y culturales de toda índole: escénicas, plásticas, musicales, deportivas, etc.
La makabra genera espacios libres para acoger estas actividades, consolidándolos con el trabajo de sus miembros y las aportaciones que brinden otros colectivos o personas, siguiendo una política de intercambio y de libre acceso.
- La makabra cree en la capacidad de los/as individuos/as de generar espacios acorde a sus necesidades y autogestionarlos con éxito, de hecho La Makabra daba (en su derruida sede, actualmente en la calle) y dará (en su nueva sede) soluciones reales a la falta de espacios de presentación, creación y ensayo que sufren compañías, colectivos, grupos, personas, etc. en la ciudad de Barcelona.
- La makabra cree en la creatvidad como medio para generar los recursos que ayudan a mejorar y acondicionar esos espacios.
La makabra cree en la capacidad de autogestión que proporciona un sistema de intercambio de conocimientos y trabajo, ayuda mutua y cesiones, como motor para la materialización de un proyecto.
- La makabra es una realidad que demuestra que todo en lo que cree es posible y válido para la realización de proyectos culturales basados en un modelo real de cooperación de intercambio entre las/os individuas/os.
- La makabra foco de motivación a la creación y el desarrollo de las artes y la cultura.
- La makabra teje redes de vínculos locales, nacionales e internacionales constantemente invitando a trabar y trabajado con colectivos de individuos/as afines y con problemáticas comunes.
- La makabra asambleariamente decide ya que cree que es el único órgano que reconoce al individuo/a y respeta al grupo.
- La makabra define y comparte la okupación entendiéndola y practicándola como medio legítimo para poder realizar sus actividades en una ciudad -Barcelona- en la que los espacios sociales libres no son contemplados por no entrar en el molde de sociedad actual que se está proponiendo y realizando, sociedad en la que las manifestaciones populares e individuales son absorbidas, manipuladas y destruidas.

Mas info en: www.lamakabra.org

Comuniacado de La Makabra

20 de Noviembre, coincidiendo con el aniversario de la muerte del dictador, alas 7´45 de la mañana un grupo de mas de un centenar de antidisturbios de losmossos d' esquadra acompañados de un helicóptero irrumpen en la makabra cualsi fueran a tomar un castillo: arietes para puertas que siempre estaban abiertas, patadas para muros de madera, cristales rotos para ventanas que no escondían nada...Quizás fue el elemento sorpresa lo que buscaban....nada mas lejos de nuestraimaginación encontrarnos, entre legañas y bostezos, en medio de aquellajauría de mastodontes armados hasta los dientes de material represivo-agresivo, cubiertos de pvc de pies a cabeza para evitar, tal vez, los golpes de nuestros pinceles, de nuestras plumas, colmados casi todos ellos de una rabia a la que no correspondimos en ningún momento....La realidad: hacia las 9´00 de la mañana estábamos casi tod@s en el patioobligados a permanecer sentad@s en el suelo rodeados de policías...la imagende Guantánamo pasea por nuestras cabezas, se agrede a todo aquel que usa unmóvil...a nuestro abogado se le impide el paso...no deja de aparecer gente, yacasi somos tantos como la policía....nos encierran en el gimnasio mientrassigue llegando gente, al mismo tiempo que varios policías encapuchados registran la casa a su placer y desaparecen al mas puro estilo james bond por el acceso de Sancho de Ávila llevando varias bolsas negras (suponemos llenas de objetos personales) recogidas por un coche blanco con la matricula tapada conducido por otro encapuchado que arranca de inmediato desapareciendo para siempre....( haciendo el recuento de nuestras pertenencias hemos echado en falta tarjetas de memoria de cámaras de fotos, móviles, discos duros de ordenadores, fotos, cuadernos....etc)Es en el gimnasio donde por primera vez coincidimos todas las personas quehabitábamos en la makabra: éramos unas 120...Los irregulares (indocumentados) a un lado y los regulares (con documento).Hacia las 10´00 la policía decide retirarnos la documentación para nuestraidentificación, se pide también la acreditación de la propiedad de los mas de 20 vehículos aparcados en el patio (caravanas, furgonetas, coches, camionesy remolques) solo así podrán proceder a retirar sus casas móviles...mas escenas de violencia por parte de la policía para impedir que nos comuniquemos por el móvil, tod@s nos preguntamos: ¿de qué tienen miedo???...Al cabo de una hora mas de incertidumbre, en ningún momento nos enseñan laorden de desalojo, comienzan a repartir la documentación retenida y nos danpermiso a tan solo 4 personas para iniciar el desmontaje de la sala de circo....lo primero que baja es la estructura de mini volante, se dan cuenta de la magnitud del desmontaje y empiezan a dar permiso a mas gente para que se una a la tarea...en total desmontamos 15 espacios equipados con luces sonido, estructuras, instrumentos, material de construcción, gradas, telones...pero sobre todo nos hicieron abandonar nuestra casa, nos obligaron a desmembrar nuestra familia, nos convirtieron en personajes errantes y desubicados... a pesar de ello no nos quitaron ni las ganas de seguir, ni la voluntad deencontrarnos, ni la confianza de crear unidos...A las 16´30 aproximadamente la makabra había sido desalojada, en ese tiempo yase habían unido a los mas de un centenar de mossos de esquadra, efectivos de laguardia urbana varias grúas, excavadoras, propietarios, abogados de los propietarios, mas mossos de esquadra con perros, agentes de seguridad privadajugando a polis y malos....pero faltaba alguien: LA JUEZA Eugenia Canal; lajueza emisora de la orden de desalojo que ha dejado en la calle a 120 personas,que ha permitido el derribo de uno de los equipamientos alternativos mas grandesde Barcelona por el que circulaban alrededor de 600 personas para hacer uso de los mas de 15 espacios de que disponíamos: un gimnasio de circo, el teatrito bukox, una sala de conciertos, una sala de pintura, una sala de creación, una sala de danza, un skatepark, un estudio de grabación musical, otro para audiovisuales, una biblioteca, una tienda gratis, un huerto, una cafetería-sala de la asamblea, una sala de capoeira...Esta JUEZA responsable del lanzamiento (termino judicial para nombrar al acto dedesalojar a los habitantes de un inmueble) se enteró por las noticias que seestaba efectuando el desalojo que ella misma había firmado...en ningún caso, per mas aun en caso de estas dimensiones esto es un situación de clara negligencia por parte de la Sra. Eugenia Canal jueza del juzgado de instrucción nº2 de Barcelona. Si no (como dicen por ahí) que baje dios y lovea....El centro social ocupado La Macabra llevaba casi 6 años funcionando, si bien esverdad durante estos últimos 2 años y medio había incrementado en gran medidasu actividad artística , cultural y social hasta convertirse en uno de los centros de referencia, encuentro, búsqueda y enseñanza artística (circo, danza ,teatro, música, skate.) no solo en Barcelona sino en toda Europa y Latinoamérica. basándose en la autogestión entendida como la generación de vínculos no económicos entre personas y colectivos, se había generado entorno a la Makabra un tejido de proyectos humanos, artísticos y sociales que se ha visto en gran medida truncado por el desalojo. La labor ahora : recomponer la red, plantear nuevas estrategias, recuperar las fuerzas para esta nueva etapa..La asamblea de la Makabra era el corazón del colectivo, un ejercicio detolerancia y debate, desde la perspectiva del consenso como vía para la decisión que reconoce al individuo y respeta al grupo. Aproximadamente unas 50-60 personas participaban activamente. De esta asamblea han salido proyectos de colaboración con otros colectivos con problemáticas sociales y culturales (imprenta argentina, Presos del 14-F, Salvem Can Ricart, Ateneu Popular de 9Barris, APCC, APDC, Escola de Circ Rogelio Rivel, La Caldera, CSO Can Masdeu, CSO Miles de Viviendas, el Forat de la Vergonya, Circpau..etc)De toda esta actividad, de la solidez de este proyecto y de la proyección del mismo dentro y fuera de Barcelona tenían constancia tanto la Generalitat de Catalunya como el Ajuntament de Barcelona ; miembros de la asamblea de La Makabra han formado parte de las Taulas de Circ para la creación de "nuevo" Pla Estrategic de Cultura, se ha participado en diferentes debates en los que asistían diferentes miembros de los citados organismos entregándoles por escrito descripciones , proyectos y material audiovisual de la labor cultural y social del colectivo La Macabra.varios artistas residentes o usuarios han trabajado para el Ajuntament de Barcelona ( Festes de la Merce), otros para el Teatro Nacional de Catalunya (Generalitat???).Muchos artistas reconocidos y no tan reconocidos han cruzado el umbral de nuestra casa y se han maravillado al ver lo que allí había. Otros muchos se lo han perdido gracias al precipitadofin de nuestra querida Macabra. Continuaremos, sin embargo, luchando por lalegitimidad de los proyectos sociales y culturales alternativos. HAN PODIDODERRIBAR LOS LADRILLOS DE LA MAKABRA PERO SU GENTE SIGUE EN PIE PARA CONTINUAR LUCHANDO.

El disseny del món: canvi massiu

El disseny ha sorgit com una de les forces més poderoses del món, una mica que ens situa a principis d'un període nou, sense precedents, de la possibilitat humana. Es tracta d'un període en el qual totes les economies i les ecologies es converteixen en globals, relacionals i interconnectades.

A fi d'entendre aquestes forces emergents, hi ha una necessitat urgent d'articular exactament el que ens fem a nosaltres mateixos i el que fem al nostre món. Aquesta és l'ambició del projecte Canvi Massiu.

El Canvi Massiu és una celebració de les nostres capacitats globals i també una mirada cautelosa a les nostres limitacions. Inclou tant les possibilitats utòpiques com les distòpiques d'aquest món emergent, en el qual fins a la naturalesa ja no està fora de l'abast de la nostra manipulació.

Per a molts de nosaltres, el disseny és invisible. Vivim en un món que està configurat tan a fons per l'esforç humà que el disseny s'ha convertit en una segona naturalesa, sempre present, inevitable, intrínseca.

I ara, el poder de disseny per a transformar i afectar cada aspecte de la vida diària està conquistant l'estesa consciència pública.

Ja no s'associa el disseny només amb objectes i aparences. Aquest s'entén cada vegada més en un sentit molt més ampli que la capacitat humana de planejar i produir resultats desitjats. Canvi Massiu: futur del disseny global, tramat com un projecte discursiu internacional, traçarà un mapa de la nova capacitat, el poder i la promesa del disseny.

Canvi Massiu explora esdeveniments que canvien paradigmes, idees, i gent, investigant les capacitats i els dilemes ètics del disseny en la fabricació, el transport, l'urbanisme, la guerra, la salut, la vida, l'energia, els mercats, els materials, la imatge i la informació. Necessitem desenvolupar una societat global que tingui la capacitat de dirigir i controlar les forces emergents a fi d'aconseguir el resultat més positiu. Hem de preguntar-nos: Ara que podem fer alguna cosa, què farem?

Volem produir una nova classe de constructors de canvi - ciutadans que pensen com dissenyadors. Aquesta gent seria, en les paraules de l'inventor i filòsof Buckminster Fuller, "una síntesi d'artista, inventor, mecànic, economista objectiu i estrateg evolutiu."

Canvi Massiu és un projecte de Bruce Mau Design i l'Institut sense Límits >de *Massive Change*. No és sobre el món de disseny. És sobre el disseny del món

El valor de l'art

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 21 de novembre, 2006)

Felicitem-nos, per fi l’art català, més enllà de Miró i Dalí triomfa a les subhastes internacionals: “El paisatge Jardí de muntanya, Sa Coma IV, de Santiago Rusiñol, ha estat venut en subhasta a la casa Sotheby's de Londres per 840.188 euros, quantitat que es converteix en un rècord mundial per al pintor”. Es a dir, per fi, l’art català sortirà als noticiaris televisius. Ens cal tenir un artista que faci obres polèmiques, com ara tallar vaques en directe o momificar essers humans en postures obscenes, si volem sortir més sovint. També, queda el recurs de fer les amèriques, per sortir a la televisió cal utilitzar als estadounidencs de segell de garantia. Si s’esposa a Nova York, llavors cal treure-ho en portada.
Son aquests els únics casos en que l’art es capaç d’esgarrapar uns pocs minuts en els telenotícies de torn. Poc importa la multitud de exposicions que es facin. Es obvi que podria millorar el nostre circuit d’espais per l’art, però no sembla que això canvies la situació. Tant se val, si no parlem de xifres milionàries, de baronesses que fan cessions d’obres amb valors astronòmics, d’escandaloses peces que fan esgarrifar a l’espectador, les cadenes de televisió no se’n faran ressó. Amb prou feines els periodistes de cultura podran aconseguir mitja plana en unes seccions de cultura dels diaris que son cada dia més difícils de protegir de la voràgine política, futbolística i econòmica.

Perquè tot plegat funcioni, és molt millor que l’artista sigui mort, això fa pujar el valor de les obres i a més els hereus acostumen a ser menys estrictes en la venda d’aquestes obres i a més se’ls hi pot dedicar un any temàtic. Si es viu, cal algun escàndol que asseguri la seva notorietat en els mitjans de comunicació. El publicitari Charles Saatchi ho va tenir clar quan va decidir fer-se col·leccionista d’art. Ell solet va crear un corrent artística, el realisme histèric li diuen. Es curiós que qui es dedica a dir-nos que el detergent X ens deixarà la brusa com una patena, o que si comprem un cotxe determinat la nostra vida serà esplèndida, sigui qui paga a artistes com Damien Hirst o Erick Swenson, per provocar al món amb imatges punyents que teòricament critiquen la nostra societat de consum, entre d’altres coses. Ara, ha decidit llogar les seves peces, a Museus y fundacions, com qui lloga cotxes per dies.

Diem sovint que ens hem de dotar d’eines per apropar l’art als ciutadans. Òbviament, l’educació pot fer molt al respecte. Els programes per infants que, si fa no fa, tots els museus tenen, son una peça clau. La formació dels mestres es bàsica. Però, com en molts altres aspectes, la lluita desigual de les escoles amb els mass media indica que cal fer èmfasi en els espais i temps que reservem per la cultura. Ara, que tindrem una Conselleria de Cultura i Comunicació esperem que així sigui.

Cultura de talonari
El mon de l’Òpera està revolucionat. El nou teatre líric de Valencia a “La ciutat de les arts i les ciències” ha disparat els catxés internacionals dels tenors i les dives. Sembla que no només l’edifici ha costat més del raonable. Ara, han fitxat un staff de musics director i cantants de primer nivell. Però, com que aquests professionals van força buscats els hi ha ofert més diners que cap altre. Un sistema similar als equips de futbol. Això te un efecte dominó, en altres òperes que s’han trobat reajustant tractes que ja tenien tancats. Es podria dir que es una anècdota, però potser es un símptoma del que abans dèiem. No cal entendre l’art, la cultura o la contemporaneïtat, només cal comprar-la.

Com en aquelles cases que surten en les revistes del cor on els llibres semblen comprats a pes, escollint el color del llom i en cap cas per ser llegits, les programacions d’alguns centres culturals semblen fetes per detectors de tendències. Tot sovint, les institucions públiques i sobretot fundacions privades, han optat per comprar avantguarda a cop de talonari, sense entendre ben be quin es el veritable valor de l’art. La idea del mecenes no es pas nova i benvinguts siguin. Des dels emperadors romans, els Papas del Vaticà o els Medicis, fins ara, la burgesia i els poderosos han estat en gran part el motor de l’evolució de l’art. Seria innocent no veure com el nostre estimat modernisme es va fer amb diners generats per les fabriques insalubres del Poble Nou, però no per això deixa de tenir un gran valor. Es força més interessant una burgesia culta i mecenes que uns nous rics fent safaris africans o compren equips de futbol. Tanmateix, correm el perill de descarregar la funció publica dels museus sobre aquestes fundacions privades, sovint lligades a entitats bancàries. Em valorat l’efecte te això en l’art emergent?

Arquitectura reaccionaria

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (El Pais 13 de noviembre 2006)

(Esta versión no se ellegó a publicar porque la otra se editó antes de poder enviarla. La adjunto porque creo que mejora la publicada)
Tenemos una nueva enfermedad endémica: utilizar arquitectos estrella para justificar operaciones urbanísticas, sean o no licitas. La base del problema, al margen de temas legales, es que la contemporaneidad no se entiende, simplemente se compra. No se asimila la concepción vanguardista de la arquitectura, pero si se utilizan estos nuevos y famosos arquitectos para valorizar proyectos de marketing empresarial, en el caso de edificios emblemáticos de oficinas, o justificar urbanismos especulativos, en el caso de centros turísticos o urbanizaciones residenciales.

Hace unos días Frank Gerhy decía en su presentación de un tremendo hotel, en unos viñedos de la Rioja, que una de las cosas que le apasionaban de la arquitectura es que “con los edificios puedes tocar a la gente”. Quizás fue un error de traducción y el “touch” que quería decir más bien impactar, se tradujo en tocar, porque, a menudo, lo que hace la arquitectura, más allá de tocarnos, es impactar y empujar de malas maneras. Pronto lo veremos, en esa nueva y fastuosa estación del AVE en Sagrera. Mientras, los trenes de cercanías siguen sin funcionar correctamente, como medio de transporte de la denominada Gran Barcelona. Se podrá decir que no hay relación entre una cosa y la otra, pero cuando se comparan los presupuestos de la nueva arquitectura y los del mantenimiento de estructuras ya no es tan fácil desvincular los dos hechos.
En un articulo, de este mismo periódico, Joan Subirats nos narraba, hace poco, con irritada perplejidad como “una finca urbana, de propiedad pública, de más de 50.000 metros cuadrados pasó, de dedicarse a viviendas de protección oficial, a una urbanización de lujo "de carácter mediterráneo" (Jean Nouvel dixit). En el mismo artículo, nos explica como el arquitecto acalló las insidiosas preguntas de los periodistas sobre la posible corrupción, con un “he venido a hablar de arquitectura y nada más”. También de Nouvel se está empezando a construir el llamado Parc Central en el cruce de Pere IV con la Diagonal. Un parque que vio como la policía arrasaba con las plantas cuidadas por los vecinos. Nouvel cogió la esencia de la reivindicación vecinal y el geranio será la planta predominante del Parque. No es un chiste, es un “argumento arquitectónico” recogido en el proyecto.
Quizás el caso más paradigmático, es el conjunto creado por Santiago Calatabra en Valencia, la llamada “La ciutat de les arts i les ciencies”. Este arquitecto fue ignorado durante años en su ciudad de origen y sólo se ha recuperado una vez ya es una estrella mediática por sus obras en Europa. En realidad, su calidad arquitectónica no importa, lo importante es la capacidad de crear espectáculo. El gobierno de Francisco Camps tiene pendientes multitud de causas de corrupción, quizás por eso siguen comprando vanguardia a golpe de talonario. El conjunto de Calatrava, poco más que una gran falla permanente, se justifica por el PP, alegando que levanta el orgullo de ser valenciano. A Oscar Tusquets aún se le recuerda de la mano de Nuñez y Navarro. Ahora, está edificando un espectacular hotel en el conocido Miramar. En este momento ya está ocupando dos veces más terreno público de lo previsto. Bofill, está embarcado en un nuevo hotel de lujo para el muelle de Barcelona, en un litoral donde ya hay varios artificios arquitectónicos, como el Maremagnum o el World Trade Center. En realidad, estos arquitectos funcionan como un multinacional. Es remarcable que la mayoría, desde Rem Koolhas hasta el mismo Nouvel, no sean los propietarios de sus estudios. El accionariado está formado a menudo por constructoras y otras empresas que utilizan “la marca” para sus negocios.

¿Ante esa situación, que tienen que decir nuestros arquitectos? Parecen preocupados por la competencia de los grandes nombres extranjeros o nacionales, pero no por la presión inmobiliaria que ocultan las operaciones en las que participan o por la baja calidad de esa arquitectura fotogénica.
¿Que parte de responsabilidad tienen los arquitectos de la locura urbanística especulativa en la que nos vemos envueltos? Se podrá decir que como profesionales, tan solo intentan hacer su trabajo lo mejor posible. Pero lo que es innegable, es su responsabilidad en cuanto al efecto que sus edificios producen en el entorno. Un barrio historio salpicado de rascacielos, un entorno rural jalonado de exhibiciones high tech, etc. ¿Hasta donde debe llegar la libertad del arquitecto? Por supuesto, hay normativas, que salvo excepciones se cumplen. También hay una comisión de calidad, en Barcelona, formada por expertos, arquitectos e historiadores. Quizás debería extenderse su ámbito geográfico y sus atribuciones. Entre los ciudadanos hay una común sensación de maltrato y falta de respeto a su entorno más cercano, por parte de la arquitectura y el urbanismo. En una reciente encuesta, resultó que el edificio que menos gusta a los barceloneses es la torre Agbar, seguido por el triangulo azul del Forum. Podríamos aludir a la falta de herramientas para disfrutar de la cultura contemporánea, pero quizás también es porque, como decíamos, la arquitectura nos empuja, más que nos toca.

Cabe preguntarse si hay una arquitectura de derechas. Como siempre, la ciencia ficción suele pecar de inocente, imaginaron megapolis con edificios de arquitectura neofascista, como una especie neoclasicismo sacado de escala para empequeñecer al humano. Pues bien, parece que la nueva arquitectura reaccionaria viene de la mano de formas sinuosas, pixelados de colores y deconstructivismo digital. Si eso es preocupante en iniciativas privadas, más lo es en actuaciones públicas. Parece que un arquitecto conocido, exime al estamento público de generar un buen encargo, que se ciña a las necesidades de uso y de servicio al ciudadano. El error es pensar que la modernidad, como garantía de calidad, viene por las formas y no por la resolución de los requerimientos funcionales. Y eso no niega la capacidad narrativa de la arquitectura, pero debemos ser conscientes de lo que se está diciendo con esos edificios, hemos de tener cuidado de no empujar en exceso al ciudadano.

La cultura en campanya

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 24 d'octubre 2006)

Som un país estrany pel que fa a cultura i potser en moltes altres coses. Estrany perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura, la cultura es va fer des de la societat civil, fins hi tot a la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències, que tret del folklore més ranci, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país. Potser es per això que els politics sempre s’han mirat a la cultura amb una certa distancia. Sembla que hi desconfiïn i fan be, un sector que ha estat capaç de autogestionar-se durant tant de temps no es fàcil de controlar, malgrat les subvencions. Però, durant els quinze dies de campanya, els polítics buscant la foto amb les forces vives de la cultura. Tots els grups organitzen encontres, trobades, etc. Així que ara que els tenim oberts d’orelles, potser es un bon moment per recordar-los com veiem nosaltres el futur cultural del país i quines necessitats creiem que son prioritàries. Aquestes son les nostres propostes però us animem a que els hi feu arribar les vostres.

Els càrrecs públics han de posar les eines: recursos, espais, lleis, etc, perquè la societat faci cultura. De fet, no son altre cosa que gestors de diners públics. La idea del polític que fa cultura es perillosa perquè ens apropa al model de cultura-propaganda, que entén la cultura com un altra canal de controlar i “educar” a la població. Òbviament cal treballar per compensar diferencies o emplenar forats que, inevitablement, la societat genera.

La desvinculació de la cultura i l’educació no te sentit. S’ha desactivat el poder revolucionari de la universitat, potser perquè fa por, potser perquè els actuals politics saben del seu potencial ja que ells s’hi van formar. Hem convertit la universitat en centres de capacitació laboral perdent el valor de formar persones. Alhora hi ha masses disciplines que no hi tenen espai: musica, dansa, disseny, arts digitals, etc. La contemporaneïtat no serà entesa per la societat fins que no s’ensenyi a les escoles.

És important l’accés a la cultura. De fet, és el més important, per aconseguir que sigui una eina de cohesió social. La cultura, és progressista per natura. O sigui que o la cultura és social o no és cultura.

La balança entre espais d’exhibició i producció està molt esbiaixada cap als primers. Més del 80% dels pressupostos es dediquen a museus, centres culturals, gestió cultural, etc. La cultura del futur no es fa en els Museus, es fa en els tallers. Caldria una llei de protecció i promoció d’espais de producció.

La llengua no fa un país sinó que és el país que fa la llengua. La llengua no pot ser l’únic valor de singularitat cultural d’un país. Les picabaralles sobre llengua i país estan molt lluny dels veritables protagonistes. Això no és cultura, és dinàmica parlamentaria.

La cultura a les webs.

Fent una repassada als programes del partits, a partir de les seves webs, això es el que hem trobat més rellevant pel que fa a cultura.

Artur Mas, no ha assumit cap compromís respecte a cultura davant notari, tret d’una referència a les escoles privades i la incentivació d’una tercera llengua. A la seva web (http://www.ciu.cat/) hi figura un apartat anomenat “La nostra cultura i els nostres mitjans de comunicació”, una conjunció curiosa.

ERC reclama, per la negociació post-electoral la Conselleria de Cultura. Sorprenentment, a la seva homepage de campanya (http://www.esquerra.cat/eleccions2006) l’apartat cultura no hi apareix. Tampoc surt en cap dels eixos: ciutadania, territori, emprenedors i benestar. Si es cita diverses vegades la defensa de la llengua.

A la web del candidat del PSC, (http://www.montillapresident.cat/) i a l’apartat de “Que proposo”, hi ha un capítol de cultura. Hi figura un compromís amb la cultura popular. Sembla un esforç etnològic interessant, però es decebedor que no parli de contemporaneïtat.

Per la seva part el PPC (http://www.ppcatalunya.com/) tampoc treu en portada res de cultura. Hi tenim en ordre: immigració, seguretat, habitatge, benestar, formació, economia. Si us descarregueu el programa en PDF, trobareu alguna cosa dins de l’apartat de formació. Altra cop la llengua com a prioritat, en aquest cas, la castellana. La única proposta especifica és una llei de mecenatge.

Finalment, a la web del candidat d’ICV (http://www.joansaura.cat/), hi trobem uns apartats amb desplegables a la homepage. En el de “Programa”, hi ha un capítol anomenat “Catalunya, una societat de l’educació, la cultura i el coneixement”. Dins, hi trobem propostes sobre cultura, que s’inicien amb el compromís de crear el Consell de la Cultura i de les Arts. Costa d’arribar però hi ha força material.

Les altres censures

Avui 26 de setembre 2006. Claret Serrahima, Oscar Guayabero

Felicitem-nos, ja tenim un altre motiu de cohesió nacional. El maltractament que l'actor Pepe Rubianes va rebre a Madrid, arran d'unes declaracions fetes a TV3, ha estat contestat amb unanimitat per les forces vives de la cultura catalana. Les clares limitacions a la llibertat d'expressió, l'intervencionisme polític, les amenaces destraleres fan que tots, aquí, a l'anomenada perifèria, ens escarxofem al sofà amb una oculta satisfacció: "Com són aquests cafres de centralistes".
No és que no sigui cert, el problema és que col·locar Madrid al nostre particular Eix del Mal no ens ajuda a fer autocrítica. D'acord, acceptem que el grau d'intolerància dels càrrecs públics i d'una part dels habitants de la Meseta espanyola és alt. I el nostre? Nosaltres som més subtils, sens dubte. Però no per això estem exclosos del llistat de llocs on les institucions han censurat i alguns mitjans de comunicació han aplaudit a vegades aquesta censura, sigui per les obres o per les opinions dels seus creadors. Només cal recordar els ponents exclosos, per diversos motius, en les conferències del Fòrum 2004. Recordem l'enrenou amb el Cobi pels acudits que Mariscal va fer sobre Jordi Pujol.

L'any 2001, en una exposició anomenada Transexual Express, celebrada al Centre d'Art Santa Mònica de la Rambla, a l'exterior de l'edifici es va col·locar un cartell, de l'artista Tracey Emin, on es veia una noia oberta de cames arreplegant diners cap al seu entrecuix. El cartell va ser despenjat després que alguns diaris i polítics van dir que era una imatge de mal gust. Es va considerar una "infracció del paisatge urbà". Podem considerar això censura? En tot cas tenim una limitació: de portes endins el que vulguis, però de portes enfora, compte amb el que fas.

L'any passat, la galeria d'art ADN de Barcelona va voler exhibir una peça en què es feia una referència al conegut triangle verd del logotip d'El Corte Inglés. Els advocats dels grans magatzems van treballar amb molta rapidesa i van fer que es retirés l'obra. Bé, sembla que hi ha una segona limitació, la protecció legal de les grans empreses.
En aquest mateix sentit, fa uns anys hi va haver una polèmica amb una exposició de Hans Haacke anomenada Obra social amb clares referències a La Caixa, que estava prevista exposar a la Fundació Miró. L'entitat financera va pressionar la institució i l'exposició es va desprogramar. Un temps més tard, la Fundació Tàpies li va donar cabuda.

Aquests exemples no són sinó una petita part de les limitacions que ens estem imposant com a societat. I ho fem en un entorn com les arts, que hauria de tenir els mínims límits possibles per poder fer la seva feina, que és, molts cops, fer-nos veure allò que no volem mirar. Totes les societats necessiten els seus bufons, els seus particulars pepito grillo.

Les tisores dels bons jans
Durant el Fòrum de les Cultures, es va desprogramar la projecció d'un documental titulat ¿Nadie soporta a nadie?, de Roman Martin, sobre el racisme a Barcelona. Segons sembla, el documental no lligava amb la línia del Fòrum de mostrar una Barcelona "políticament correcta". Sense entrar a valorar la qualitat de la peça, ¿va ser això censura? El que és evident és que les institucions no programen allò que no creuen que sigui correcte.

Aquest cas és paradigmàtic d'una censura que s'ha instal·lat dins la societat catalana i està tan arrelada que, fins i tot, ens autocensurem. Sovint, mesurem les paraules a l'hora d'emetre opinions de temes delicats com la immigració i el seu impacte a la societat, les diferències sexuals, etc. El llenguatge és un dels barems d'aquesta autocensura, ja no hi ha negres sinó "gent de color", no hi ha persones grosses sinó amb sobrepès, no hi ha narcosales sinó centres de venipunció.
Aquesta correcció puritana i molts cops hipòcrita és la que va recriminar a Carlos Pazos haver creat un souvenir de Catalunya on el Floquet de Neu feia de Nen Jesús als braços de la Mare de Déu de Montserrat, o la que s'horroritza cada cop que apareix un cos nu o un acte de violència en els muntatges teatrals de Calixte Bieito.

A la pel·lícula Salvador, recentment estrenada, es passa de puntetes per la lluita armada del desaparegut Salvador Puig-Antich i del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) on militava. És evident que el moment sensible sobre el terrorisme ha fet que es tragués importància a aquest assumpte.

Cal poder veure l'obra de Rubianes, però que alhora puguem dir, sense embuts, que Catalunya no és un oasi de llibertat. El que se suposa políticament correcte, les empreses i la moral conservadora, ens estan començant a ofegar. "Hijo mío, dije culo", que diria l'humorista Eugeni.

Una ley que es de ley

CLARET SERRAHIMA / ÓSCAR GUAYABERO
EL PAÍS - 06-09-2006

Otra vez en periodo electoral, ¡vaya una lata! Otra vez el país medio parado por unos meses, otra vez los proyectos públicos a medio gas, otra vez, y eso es lo peor, los políticos de bolos por el territorio, deshaciéndose en sonrisas. Estemos en precampaña o en campaña, la verdad es que el Parlament de Catalunya será, de aquí a Navidad, poca cosa más que un club social. Quizá, si todo se detiene, deberían no cobrarnos impuestos durante este tiempo. Teniendo en cuenta que en Barcelona el 19% de nuestro sueldo se va en tributos, sería un desahogo, pero claro, deberían hacer una ley y los políticos no están ahora para leyes.
Tenemos leyes para casi todo. Hay leyes obsoletas que aún perduran y leyes que esperamos y no llegan. Se dice que las leyes van siempre por detrás de la sociedad. Eso ha sido cierto en el caso de la eutanasia o los matrimonios de personas del mismo sexo, y en un sinfín de ellas. Realmente, es importante legislar entendiendo que una ley es una opción política.
En este sentido, hay la Ley del Derecho a la Vivienda pendiente de aprobación y que tiene muchas posibilidades de no prosperar. La culpable es la denominada dinámica parlamentaria. Es decir que, en periodos de precampaña o campaña o lo que sea, poco importa el contenido de una propuesta y sólo importa quién la hace y qué se gana, electoralmente hablando, apoyándola o rechazándola. Esquerra Republicana (ERC) ya no vota ni las leyes que ellos mismos propusieron, hace no tanto. Convergència i Unió (CiU) sigue en la labor de desgaste del Partit dels Socialistes (PSC) y ahora también de su nuevo candidato, y el PP..., bueno, nadie sabe qué piensa el PP más allá de decir que no a todo. Así las cosas, las leyes que impulsan el PSC e Iniciativa Verds (ICV) se quedan en un limbo político muy poco esperanzador para ellas; en algunos casos será un coma irreversible. ¿Habrá eutanasia para las leyes? Como siempre, los ciudadanos pagaremos los platos rotos. Por mala gestión o intereses de partidos, nos vamos a quedar sin una ley imprescindible. Es una ley que se enfrenta al problema de la vivienda de forma valiente y en la que se hacen algunas propuestas innovadoras. Nada de eso importa, lo importante es que hay elecciones y, por tanto, lo prioritario es saber cómo se sitúan los candidatos en las encuestas. Uno, desde la ignorancia, se pregunta la responsabilidad que tendrán los partidos del retraso, sino del fracaso de esta ley. ¿Seguirán diciendo, cuando estén en campaña, que les preocupa el acceso a la vivienda? Quizá deberían sonrojarse al hacerlo.
No es una ley más que no se aprobará, es la pérdida de una oportunidad única. Las circunstancias hacen difícil que se repita esta propuesta tal como está y que la asuma el Gobierno, sea del color que sea. Es imposible que CiU asuma una ley que vincula el uso de la vivienda a su función social y no a su valor comercial, pues ellos han hecho justo lo contrario durante más de 20 años. El propio PSC ya ha anunciado medidas de blindaje de poder para que no se repitan "los errores del tripartito". El efecto colateral es que todo aquello que vaya más a la izquierda del túnel de Bracons o de la línea de alta tensión, será neutralizado.
La asunción del área de la vivienda por un partido de izquierdas como es ICV -autor de la ley- desde la República, que se dice pronto, podría empezar a dar solución a un problema que tiene mucho que ver con los 40 años de dictadura. Uno de los pocos derechos que tenían los españoles durante el franquismo era el de comprar. El Estado, paternalista en muchos aspectos, se limitó, en el caso de la vivienda, a hacer unas indignas colonias de casas para controlar el barraquismo y ubicar las rápidas emigraciones. Eran viviendas de muy baja calidad, que con los años han dado más problemas que otra cosa.
El caso es que si uno es propietario, es más fácil que recele de la izquierda. Se sabe que cuanto más tienes que proteger, más espantan las políticas sociales. Sobre esta base, la vivienda nunca se asumió como un servicio público y se dejó al ciudadano en manos de los especuladores, dando cancha a personajes oscuros como el desaparecido Gil y Gil (que en paz no descanse). Además, ante un entorno hostil, muchos optaron por crear sus pequeños oasis de libertad en sus casas, y para eso debían ser suyas.
Esta cultura de la vivienda de propiedad nos ha sido inducida y la hemos asumido como natural. Los gobiernos democráticos han refrendado con sus leyes esta opción y sólo se distinguen en las facilidades al acceso de compra que ofrecen a sus ciudadanos.
Esta nueva ley también legisla en esta dirección, por supuesto, pero introduce algunos cambios importantes, como es el importante aumento del porcentaje de viviendas de propiedad pública que cada población deberá tener. La ley señala que el sector público "se compromete a adoptar medidas destinadas a la existencia suficiente y adecuada de vivienda asequible para la población". Es un compromiso importante, los ciudadanos queremos que el Gobierno asuma ese compromiso. Que levante la mano quien no lo quiera, salvo las inmobiliarias.
Con la Ley del Derecho a la Vivienda se podría iniciar un lento pero interesante cambio de orientación. Entre otras cosas, la ley penaliza la desocupación permanente de viviendas, cosa que en Barcelona es casi una epidemia, y puede llegar a forzar la puesta en alquiler de éstas. Se obliga a los propietarios a conservar los edificios y se les puede llegar a expropiar si no lo hacen. Este aspecto es importante en los barrios históricos de los núcleos urbanos, donde con la actual ley si el coste de la rehabilitación supera el 50% del precio del inmueble, se puede derrumbar y edificar uno nuevo. La táctica es dejar degradar los edificios con rentas bajas hasta que el mal estado del edificio permita demolerlo y echar a los inquilinos. Esta práctica ha dejado a muchos arrendatarios, con alquileres bajos y a menudo de edad avanzada, en la calle.
Ya nos perdonarán, pero desde aquí, desde la acera, el Parlament y sus entresijos nos dejan más fríos que otra cosa, si se permite que avances sociales como esta ley se dejen olvidados en un cajón hasta que la "dinámica parlamentaria" necesite una polémica al respecto, donde todos nos prometerán, y nunca mejor dicho, baratos y bonitos castillos en el aire.

Museus amb pilor automatic

Alguns museus de Barcelona semblen els nous metros, funcionen sols, sense conductor. Els automatismes de les seves programacions, la previsibilitat en les seves activitats, etc., semblen indicar que la màquina funciona sola, per inèrcia.
Fa uns dies va sorgir una polèmica sobre el nomenament de Josep Serra com a director del Museu Picasso. No som nosaltres qui afegirem més llenya al foc. Els experts s'han pronunciat i ara, un cop s'acaben les vacances, veurem com acaba. El que fa una mica de mandra és que, al final, en aquesta ciutat, les discrepàncies sempre siguin pels cognoms. No hem llegit gaires coses a l'entorn dels models de museu que es proposen. És evident que les persones són importants, però sempre cal saber quin és l'encàrrec que els fan. Potser alguns encara creuen que museus com el Picasso funcionen amb control manual i no amb pilot automàtic.
Per què volem tenir un director brillant en el Museu Picasso? Els exemples de centres similars ens fan desitjar un Picasso més proactiu. Malauradament, la realitat no és aquesta; en aquest moment, és poc més que una col·lecció permanent, d'un cert valor, però sense cap mena d'activitat, fora de la simple exhibició. Tanmateix, és uns dels centres museístics més visitats. La resposta és el turisme. A Barcelona hi ha un circuit de "visites obligades", suposadament culturals. El Picasso és a la llista, així que tothom hi passa, des dels grups d'autocars made in Lloret, als passatgers dels creuers de luxe que fan embadalir els nostres polítics.
Aquests visitants no esperen ni relectures crítiques de l'obra del pintor malagueny, ni res que no sigui el que surt a la guia turística. Ja fa temps que el turisme es basa a anar al lloc per comprovar que el que ja hem vist per televisió o a les guies és efectivament cert. Tot canvi s'entén llavors com un frau. És aquesta dinàmica la que ha convertit la cultura en oci i l'art en folklore. Tot plegat es resumeix força bé amb l'eslògan de l'Ajuntament "Barcelona, la millor botiga món". No estem oferint cultura, estem venent Barcelona, això sí, molt ben embolicada. Per tant, el perfil del director d'un centre com el Picasso, tal com l'entén la mateixa regidoria de Cultura, no cal que sigui un expert en Picasso, potser ni tan sols en art, tal com es desprèn de les declaracions del director de l'Icub, Jordi Martí: "Serra és un director adequat per a un impuls de direcció en el Picasso, no conceptual sinó orientat a altres estratègies, d'obertura del museu a la ciutat i al públic". Queda clar que el perfil de Serra encara és massa intel·lectual, potser caldria un expert en màrqueting o en turisme. El que no sabem és què volen dir amb això d'obrir el museu. Les vegades que acompanyes algun conegut forà, les cues et fan desistir i l'acabes portant al Xampanyet, per compensar-lo amb unes bones tapes.

L'efecte autocar
Les llistes de museus més visitats sempre estan encapçalades per museus espectacle com el Dalí, a tocar de la Costa Brava, o l'innombrable Museu del Barça. Tot s'hi val per augmentar visitants: si vas a Port Aventura, et fan descompte per visitar el Palau de la Música. Els assistents al Sónar compten com a visitants al Macba i al CCCB. Aquest mateix mes sortia a la premsa que els museus de Catalunya havien augmentat un 31% el nombre de visitants respecte al mateix període de l'any passat. Aviat tornarem a fer allò del "turista un millón" per als museus, i direm que és cultura allò que només és comerç. Que algú passi pel museu de Figueres, no implica un major coneixement de Dalí que el que ja tenia al fullejar la guia turística.
Perdó, manca el més important, la botiga del museu. En aquestes visites massives passen el mateix temps a la botiga que al centre mateix. En aquestes botigues és on la recerca ha donat fruits més suggerents. Des de rellotges tous com catifes de dutxa a didals mironians; des de dracs de Gaudí que són maquinetes de fer punta a Guernicas que són imants de nevera. L'èxit dels souvenirs culturals és proporcional a la frivolització de la cultura.
Així les coses, el que menys ens importa és el nou director d'un museu. El més urgent és un pla per evitar la mercantilització dels nostres centres culturals. El més urgent és no deixar-se portar per la tendència turística i centrar els esforços, no sols a rendibilitzar el que ja tenim, sinó a afavorir l'aparició de nous creadors, i això passa per afavorir els espais de producció artística i creativa. La propera polèmica ens agradaria que fos sobre els models de museu de la ciutat o perquè els intel·lectuals reclamen més tallers, més estudis, més beques, més art emergent, més cultura de risc, i ja trobarem un tour operator per dirigir el Picasso.

Un pais de 100 anys

Claret Serrahima Oscar Guayabero
Publicat a l'Avui l'1 d'agost de 2006

Si ens guiem per la quantitat d’institucions, entitats, ateneus, gremis i clubs que han celebrat el seu centenari en aquests anys, i els que ja anuncien que ho faran en els propers, podríem
arribar a pensar que, si fa no fa, Catalunya té 100 anys d’història, almenys, tal i com la coneixem. Des del Liceu fins a LaCaixa, l’actual escenari cultural i econòmic, malgrat l’aparent oblit dels seus responsables, és fruit d’aquesta xarxa ciutadana.
La manca d’un Estat propi va portar la societat civil a suplir les seves tasques. Per tant, quan van aparèixer les institucions democràtiques, que exerceixen aquestes funcions, fins i tot
en excés, hauria calgut un replantejament del lloc que han d’ocupar aquestes entitats civils.

Ara, des de la distància es fa difícil saber què hi havia a l’aire de la Barcelona del segle XIX que va ser capaç d’endegar la Renaixença i tot elmuntd’entitatsmésomenys catalanistes al seu entorn. Podem saber els fets però costa d’imaginar l’energia que devia circular per la ciutat perquè, en un període de temps relativament curt, naixessin des del Centre Excursionista de Catalunya fins a la Mútua del Comerçi la Indústria, des delReial Club Marítim de Barcelona fins a l’Institut d’EstudisCatalans. És excitant imaginar-se una ciutat on les tertúlies de l’Ateneu creaven estat d’opinió.

Tot plegat, ens fa preguntar com podríem recuperar part d’aquell entusiasme que suposava
creure que un país sencer estava esperant a ser creat. Hem de seguir creient que tenim un país per fer. Tanmateix, els centenaris ens estan esgotant la capacitat de reconeixement sincer per la gran tasca feta. Potser ja n’hi ha prou. Però, és clar, això digueu-ho a l’entitat que li toca demà passat i que, ambesforços i penúries, ha arribat a tenir un segle d’existència. Si és aquest l’objectiu, és a dir, existir, més val que pleguem.Entot cas, si és ben cert que el paper de les associacions ha estat un motor de canvi en molts moments i de resistència intel·lectual en d’altres, com en el franquisme, no és menys cert que avui i ara,moltes d’elles fan massa olor de ranci. L’immobilisme no les deixa ni ser útils a la societat actual, ni acabar
de desaparèixer.

Així doncs, ¿quèhemde feramb tanta entitat centenària? Cal obrirles finestres i deixar córrer l’aire fresc per tantes escales modernistes, per tants prestatges plens de vells llibres, per tantes catifesamb fongs. Hem d’aprofitar els centenaris, o el fet que ja l’hagin superat, per fer-les contemporànies i en alguns casos potser per, això sí,amb solemnitat, clausurar-les.
¿Algú s’imagina la platja de la Barceloneta plena dels elitistes banys que privatitzaven la sorra i l’aigua?Un procés similar s’ha de viure en aquelles entitats, que per ser culturals, potser no són tan visibles però que, a vegades, intenten fer de la cultura un bé de l’elit i es tanquen a les imprescindibles renovacions.

Renovadors i crisis

En algunes d’aquestes entitats s’han viscut processos renovadors força interessants. Cal recolzarlos perquè, malgrat el que pensin alguns puristes, és l’única manera que tinguin futur. Sembla, però, que calen crisis per bellugar les coses. Sovint després d’un esdeveniment que posa en perill l’entitat, és quan alguna cosa canvia.

El Liceu va aprofitar l’incendi per treure el “gran teatre” de l’ostracisme. Es va tornar públic un símbol de l’elitisme econòmic, i ara és dirigit per Rosa Cullell: una dona, en una entitat que acull el Cercle del Liceu, que fins al 2001 no permetia l’entrada de les dones com a sòcies.
El FAD ha canviat fa poc les sigles del seu acrònim i de ser el Foment de les Arts Decoratives ha passat a ser el Foment de les Arts i del Disseny, un canvi més en una entitat que ha anat renovant-se per ser reflex de professions actives com l’arquitectura i el disseny.
Però va ser la crisi de l’entitat el que va fer que sortís d’uns baixos del carrer Brusi per fer-lamés ciutadana i oberta al Convent dels Àngels.
L’any 2003, el Cercle Artístic de Sant Lluc va viure un episodi complicat. Els feien fora de la seva seu del carrer del Pi. Afortunadament, en lloc de tirar la tovallola, el canvi d’ubicació cap al futur Palau Mercader està fent de catalitzador per actualitzar els seus objectius i serveis.
Des de la direcció, l’arquitecte Oriol Bohigas segueix entestat a fer de l’Ateneu Barcelonès un lloc de referència en l’àmbit del pensament contemporani, potser li cal una bona crisi per aconseguir-ho.

Benvingudes siguin, doncs, les crisis. En volem per a tots. Esperem veure en perill totes aquestes centenàries organitzacions humanes, perquè siguin capaces de no deixar-se endur per la nostàlgia romàntica i segueixin fent de Barcelona un ric teixit d’activisme civil.

Els Off i la cultura de risc

Claret Serrahima, Òscar Guayabero

Aquest any el millor del Festival Sónar, a banda de les actuacions japoneses del Centre d'Art Santa Mònica, va ser la programació alternativa i gratuïta que, en diversos llocs de la ciutat, va aparèixer de forma més o menys espontània.
Especialment celebrades i concorregudes van ser les sessions de DJs als xiringuitos de la platja de la Marbella. Però també a llocs com La Makabra o espais improvisats en altres locals de la ciutat. No és el primer cop que s'organitzen festivals o actes paral·lels al Sónar. Durant uns anys, l'entranyable Sonajero programava pop, durant els dies del festival, per als al·lèrgics a la música sintetitzada.
També el Festival Grec té un minifestival paral·lel. La Torna del Grec, s'anomena, i aplega espectacles de petit format a les conegudes sales alternatives de Barcelona. Segons els seus organitzadors, "no és una rebequeria contra ningú". I tant que no: és simplement buscar les fronteres del festival oficial i instal·lar allà mateix, al límit, les carpes de la faràndula alternativa. En realitat, els diferents formats off, siguin a Broadway o no, enriqueixen els mateixos esdeveniments oficials, per la seva major capacitat d'arriscar.
A Milà tothom sap que és més interessant el Fuori Salone que la mateixa fira del moble que se celebra cada any a la ciutat. Festivals com el de Jazz de Montreux, el de Teatre al carrer d'Avinyó o el de música de Glastonbury tenen els seus off amb programacions tan o més interessants que les oficials.
Les programacions alternatives, amb la seva indiscutible superior valentia per programar creadors emergents, poden afavorir les oficials. Però també poden fer caure del pedestal els organitzadors oficials. Sigui com sigui, benvingudes siguin les activitats paral·leles, els contrafestivals, els off o el que cadascú vulgui fer per participar a la seva manera dels actes oficials que empreses o institucions duen a terme. Per quan un Off Biennal de Venècia? O un Off Documenta de Kassel? Potser ja es fan, però són tan off que encara no els coneixem.
L'artista Hans Ulrich Obrist va organitzar unes conferències sobre ciència i art amb tota la infraestructura d'un congrés (recepció, acreditacions, dinars, recollides a l'aeroport). L'única cosa que no es va fer van ser les conferències. Aparentment, aquest experiment va resultar força exitós i es va crear un ambient de col·laboració que encara perdura.
Arribats a aquest punt, els esdeveniments oficials només caldrà convocar-los, fer la publicitat que calgui i no fer gran cosa més. No cal dir que com a excusa per als seus respectius off podran seguir realitzant les seves simpàtiques cerimònies d'inauguració i també el seu fantàstic marxandatge.

Crear espais de risc
La Makabra és un lloc ben especial, una nau ocupada el bell mig del 22@, on s'ha organitzat una escola de circ que comença a tenir un cert prestigi. També hi tenen un skatepark per als nois del barri i espais per a teatre, dansa, pintura i, fins hi tot, un estudi de gravació. Tot plegat fet amb material recollit al carrer. Els seus habitants hi viuen en caravanes. Sembla que els queda poc per ser desallotjats. Un altre lloc off que es perdrà, si ningú no fa res per evitar-ho.
Fa poc, al mateix Poblenou s'ha fet el conegut recorregut Tallers Oberts i a causa de la gran quantitat dels que han tancat, en aquesta edició el nom era Tallers oberts/Taller tancats. El recompte de baixes comença a ser preocupant si volem seguir dient que Barcelona és un centre de creació. En aquest escenari, treballar per la cultura de risc és l'única manera de trobar espais de creació de domini públic. La cultura oficial necessita, urgentment, molts off.
Potser, com Hans Ulrich Obrist, els polítics haurien de crear els planejaments urbanístics, culturals i econòmics amb tots els detalls (un bon nom, una bona marca, uns bons tècnics, una roda de premsa, uns debats acalorats amb l'oposició, unes imprescindibles dotacions econòmiques), però sense fer cap planejament, cap pla estratègic, cap nou projecte de llei. La societat, mitjançant els seus off particulars, s'organitzaria i prendria la paraula.
En aquests cas, cal demanar un pla per als espais creatius. Que es reuneixin els millors urbanistes, que els economistes hi diguin la seva, que els ajuntaments facin promoció del pla, que hi hagi fons econòmics suficients, però que no facin cap pla. La societat civil ja farem el nostre off i prendrem els espais que necessitem, donant-los l'ús que sigui necessari en cada moment. En tot cas, si aconseguim que tot sigui off, ja res serà in, i tots dormirem molt més tranquils.

Arquitectura y nada más (Joan Subirats, El Pais 08-06-06)

Ésa, "arquitectura y nada más", fue la frase con que Jean Nouvel zanjó la oleada de preguntas con que los periodistas trataban de saber en cuántos días había realizado el proyecto que salió vencedor del concurso planteado en Can Domenge de Palma de Mallorca, la última de las grandes operaciones inmobiliarias que están liquidando el patrimonio urbanístico del país. Una finca urbana, de propiedad pública, de más de 50.000 metros cuadrados pasó de dedicarse a viviendas de protección oficial a urbanización "de carácter mediterráneo" (Nouvel dixit) con 600 nuevas viviendas, para constituir así el nuevo Parc Mallorca. Todo bajo la bendición de la inefable Maria Antònia Munar, líder de Unió Mallorquina y presidenta del Consell Insular gracias a su alianza con el Partido Popular. El arquitecto ("genio", en palabras de Munar) afirmó que su intención ha sido "crear una pieza urbana para que la gente esté orgullosa de vivir ahí". Los periodistas reclamaban explicaciones ante la inusual y sospechosa rapidez con que se planteó el concurso y la forma en que se resolvió. Las condiciones del concurso eran más bien curiosas: se fijó un precio máximo, 30 millones de euros (cuando lo habitual es fijar un precio mínimo); los requisitos y plazos del concurso eran muy complicados, pero se podían obviar depositando 800.000 euros; era un mérito que el aspirante fuera promotor y constructor simultáneamente, y que tuviera un certificado de calidad. Todo parecía indicar que se estaba pensando en alguien. Para colmo, el concurso salió publicado el 3 de enero y se fijaba un plazo de 10 días laborables para la entrega de los proyectos. A pesar de todo ello, Jean Nouvel se presentó al concurso junto con arquitectos locales y una empresa constructora. Núñez y Navarro, que estaba dispuesta a pagar el doble por los terrenos, quedó fuera. El concurso fue ganado por Jean Nouvel y las empresas que le acompañaban. El Consell Insular aprobó el pasado lunes 5 de junio, Día Internacional del Medio Ambiente, el Plan de Can Domenge y el también polémico proyecto de Son Espases. Ganó "la arquitectura mediterránea".Sigamos hablando de "arquitectura mediterránea". El sábado 3 de junio en Valencia se manifestaban un centenar de entidades y varios miles de personas organizadas en la plataforma Compromís pel Territori (www.compromispelterritori.org) y bajo el lema Pel nostre futur: defensem el territori. La plataforma exige "una alternativa económica y social que respete el territorio, racionalice la gestión del agua, los recursos, la energía y los residuos, propicie una política social de vivienda, enderece la agricultura y garantice la participación". Y todo, a partir de una ley "elaborada por los ciudadanos, que pueda frenar la especulación, proteger el medio y el patrimonio". Proponen una moratoria urbanística mientras exigen: "Paremos la destrucción para pensar qué país queremos". El mismo sábado 3 de junio unos miles de personas se manifestaban en Murcia bajo el lema Murcia no se vende. En el manifiesto en el que decenas de entidades convocaban la marcha se afirmaba: "Hoy en la región de Murcia estamos viviendo una encrucijada. De una parte, tenemos el camino que nos ofrece la hermandad del hormigón, formada por buena parte de las élites gobernantes y las grandes empresas inmobiliarias y constructoras, que pretenden convertir a la región de Murcia en un solar ocupado por resorts, campos de golf y urbanizaciones. De otra, tenemos el camino de un desarrollo que respete, cuide y trate con inteligencia nuestro territorio, nuestros paisajes tradicionales, nuestros valores culturales y sociales, nuestros recursos naturales, nuestra biodiversidad y nuestra calidad de vida" (www.murcia-no-se-vende.blogspot.com). En estas manifestaciones, como vemos, late una misma preocupación: frenar la agresiva dinámica del monocultivo del ladrillo, que sitúa a los agricultores en una trágica encrucijada: o vender la tierra o empobrecerse con un trabajo del campo sin futuro, y genera muchas otras consecuencias medioambientales, sociales y de concepción de la vida y del progreso. El dinero que se mueve en esas operaciones es de tal calibre que parece justificarlo todo, tanto la osadía y desvergüenza de los dirigentes del Partido Popular y sus aliados en muchos lugares a la hora de aprobar proyectos multimillonarios, como la falta de transparencia y la permisividad con que actúan algunos partidos situados a su izquierda cuando son ellos los que gobiernan. Una buena parte de la población ve con estupor el proceso, ya que las consecuencias, en forma de burbuja inmobiliaria, provocan incrementos significativos de la desigualdad y hacen cada día más difícil el acceso a la vivienda. Aspecto este que fue de nuevo recordado el pasado domingo por la recién estrenada Asamblea contra la Precariedad y por una Vivienda Digna, que lleva varios fines de semana reuniendo jóvenes en diversas plazas céntricas del país y que ha vuelto a convocar una nueva demostración en varias ciudades de España para el domingo 2 de julio. Es significativo recordar que, a pesar de que sean muchos los interesados y afectados en esa excesiva, abusiva e incontrolada urbanización del suelo, la legislación sólo reconoce el derecho a participar en el proceso a las "personas afectadas". Es decir, a los propietarios de los terrenos implicados, a los promotores y poca cosa más. Los afectados reales son, evidentemente, muchos más. Pero su afectación o preocupación por los efectos de todo ello, por esa imposición fanática de una sola idea de progreso, no tiene cauce participativo alguno. La creciente falta de legitimidad de muchas de esas actuaciones urbanísticas y la avidez con que se afrontan, como si cada día de retraso pudiera cerrar las puertas a esos fantásticos pelotazos, aconseja a algunos acudir a blindar sus propuestas con nombres de arquitectos estrella, personajes que aparecen justo a tiempo para las fotos y la rueda de prensa, mientras el decisor político y los promotores tratan de refugiarse a su sombra. Y es entonces, cuando los focos se dirigen al "genio" y cuando algunas cuestiones tratan de averiguar que hay detrás de todo ello, cuando surge la frase: "Aquí he venido a hablar de arquitectura y nada más". Pues ya sería hora de que habláramos de arquitectura y de algo más.

Copio, luego existo

Copio, doncs existeixo

Les idees ni es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen. Aquesta consigna, parafrasejant, o potser copiant la ciència, podria representar la fi del que entenem per originalitat. En BruceMau diu: “Imita. No siguis tímid a aquest respecte. Intenta arribar tan a prop com puguis. Mai recorreràs tot el camí, i la separació pot resultar realment sorprenent”. Potser, en la diferència entre l’original i la còpia es troba el discurs d’un mateix. En tot cas, cal preguntar-se si hi ha noves idees, i si les tenim, ens pertanyen? O potser són el resultat d’una combinació atzarosa de coneixements anteriors i aliens a nosaltres?

Podem copiar idees, estratègies o formes. Potser ens acusaran de plagi, però, i si és l’única forma d’evolucionar? Altra cosa és copiar tics, tòpics, que seria clonar. Però utilitzar els mateixos ingredients no garanteix l’èxit. De llibres de receptes n’hi ha un munt, de bons cuiners no tants. Cal talent per saber copiar.

Si tots féssim clons, els cotxes portarien rodes de pedra, el que s’ha fet, al llarg de la història, és copiar la idea de la roda i evolucionar-la. Però si no copiéssim ara no tindríem rodes circulars, si ja està inventada no es pot repetir, sense imitar. En literatura hi ha el terme metaliteratura. Textos que es recolzen en altres textos per crear una xarxa de referències. Qui dubta que l’Ulisses, de Joyce, sigui una obra original, i sense Dante, no seria possible. La postmodernitat va rescatar elements estètics i els va combinar amb ironia. Una forma intel·ligent de copiar.

El burro català és una còpia del toro d’Osborne. S’ha imitat el procés d’apropiació identitari, de sintetització de la imatge i fins i tot del cotxe com a suport. L’estelada és una còpia adaptada de la bandera cubana. De fet, la van fer en un casal català a l’Havana i en Macià la va portar a Catalunya. Si copiem senyes d’identitat nacional, ja podríem copiar altres coses, com lleis o estratègies culturals. D’alguna cosa hauria de servir portar retard respecte d’Europa.

Totes aquestes relacions s’estudien en l’exposició Plagiarisme a la seu de Barcelona de l’Espai Cultural de Caja Madrid. La mostra arrenca amb la frase de Lautréamont: “El plagi és necessari, el progrés l’implica”. Tota una visió. Sobre el treball d’un altre és més fàcil avançar. Això no ha de ser un problema, si oblidem els egos i volem innovar. Altre cop en Bruce Mau l’encerta: “Puja a les espatlles dels altres. Pots viatjar més lluny sobre les seves troballes. I des d’allà, la vista és molt millor”.

Alguns en diran inspiració, però és per la mala fama que té copiar. El terme inspiració és dels
més hipòcrites que hi ha. “Els que no volen imitar res, no produeixen res”, deia en Dalí.

El ‘copyright’ és analògic

La cultura és morta fins que arriba al receptor. La difusió de la cultura no és pas un fet mercantil, és un dret. Les entitats que vetllen pels drets d’autors han esdevingut veritables comissàries de la cultura, perseguint tot allò que ensumi a drets d’imatge. Mai com ara, els autors estan renegant de la societat que els protegeix, potser caldria preguntar-se el perquè.

Per si mancava alguna cosa, les tecnologies digitals faciliten la circulació de reproduccions a velocitats increïbles. És un fet imparable. Satanitzar les descàrregues d’Internet és com intentar mantenir la fotografia analògica, acusant les càmeres digitals de lladres d’imatges, perquè no han de passar per la botiga de revelat. Està més penalitzat descarregar-se una cançó de la xarxa que robar el disc sencer a la botiga. Propostes com el Copyleft i el Creative Commons intenten donar respostes actuals, sense agafar-se a una idea integrista de l’autoria.

Però, podem anar més lluny. Tal com proposa Òscar Tusquets, podríem fer un Louvre o un
Prado a cada província, amb reproduccions de qualitat dels seus quadres. Faríem més per la cultura que obligant a gaudir de La Gioconda, menys de 30 segons, per les cues que sempre hi ha. Podem tornar a posar el romànic a lloc, encara que sigui en reproduccions. No és millor que veure un cartell que diu que els frescos originals són alMNAC?

Alhora, la còpia pot ser una eina de transgressió. L’apropiació d’imatges ofereix la possibilitat de pervertir elmissatge i fer contracultura. El col·lectiu Adbusters ha creat contracampanyes, utilitzant imatges de conegudes marques comercials, infiltrant missatges subversius en circuits comercials.
Són com DJ’s de realitats, mesclen iconografies per neguitejar el nostre imaginari. Tal com afirmen els comissaris de l’exposició Plagiarisme: “El plagi és cultura”.

El botellón viene de París

Publicado en El Pais (22 de Mayo de 2006)

Hemos oído hasta la saciedad a sagaces comentaristas y sociólogos mediáticos lamentarse del fenómeno botellón. Se decía que mientras que en Francia los jóvenes luchaban por la dignidad de sus contratos, aquí en el sur la juventud sólo quería beber hasta caer redonda. La simpleza del análisis es tal que no es productivo seguir por ahí. La contemporaneidad de dos sucesos no los vincula más allá de compartir edición impresa en los rotativos del día. Ni las circunstancias políticas son las mismas, ni los problemas, ni la respuesta gubernamental es semejante. En todo caso, es curioso que los macrobotellones hayan desaparecido como llegaron, de repente. El error de cálculo fue expulsar al grupo de la Rambla del Raval y empujarlo a calles estrechas, donde logísticamente se sabe que es mucho más sencillo atrincherarse y causar desperfectos. París se inventó los amplios bulevares justo para evitar lo que aquí se provocó. A pesar de ello, quizá Joan Hereu tenía razón al catalogar como exitosa la acción policial de Barcelona. Después del vandalismo callejero, nadie se atreve ya a convocar una concentración para beber al aire libre, usando los e-mails o los SMS. En Sevilla o Granada se llevan décadas bebiendo en la calle, sea en formato botellón o de tapeo, y a nadie se le ocurriría mandar a 350 policías. Será que allí es más sur que nuestro sur.

La pasada semana se convocó en toda España una sentada contra la situación inmobiliaria y sus convocantes se desmarcaron desde el inicio de cualquier vinculación con un botellón. Se intentó así dar una imagen de compromiso, lejos de los descerebrados que sólo buscan la cogorza colectiva en plena vía pública. Sin duda, tienen sentido este tipo de concentraciones. La especulación inmobiliaria está llegando al acoso ciudadano en grados insoportables. La pregunta es: ¿y si cuando fuimos llevamos unas cervecitas, dejó de ser comprometida nuestra postura? En realidad hacía una solanera tal que la cerveza se agradeció.

Hace unos días, el FC Barcelona se clasificó para la final de la Champions, y en la misma semana se ganó la Liga. En Canaletes se concentró, en ambas ocasiones, un buen número de seguidores del club. Si uno se pasaba por allí podía ver bebidas alcohólicas en envases pequeños y grandes. Latas de cerveza, bricks de vino y sangría. Las conocidas litronas de cerveza estaban más que presentes, incluso había chiringuitos improvisados de venta de alcohol. Los agentes de la policía observaban las muestras de alegría con cierta resignación. La noche se presentaba movida y encima no tenían órdenes de impedir nada. Aquello no era un botellón, era una muestra de que el Barça es más que un club. Los comentaristas televisivos han dicho incluso que, en estos momentos de confusión política, era una muestra de autoafirmación nacional, que no se podía criminalizar por unos pocos una celebración cívica. Esos jóvenes no eran violentos antisistema, eran simpáticos seguidores deportivos. A nadie se le ocurrió preguntarse qué pasaba en París a esa hora. Ningún comentarista avispado vio una solemne memez manifestarse porque 11 muchachos venidos de medio mundo hayan conseguido meter más veces que los otros 11 un balón dentro de la portería. Al final, como era de suponer, unos cuantos majaderos se liaron a palos con la policía, con las tiendas cercanas y con el mobiliario urbano. ¿No eran los mismos que los del botellón? Quién sabe, la estupidez abunda.

Por fin, en la final de París, el Barça ganó. El Ayuntamiento pidió a los seguidores que lo celebrasen en las fuentes de Montjuïc, pero la iniciativa tuvo poca receptividad. Es interesante que el municipio proponga alternativas. Es de suponer que si algún colectivo de radicales antisistema propone un botellón concienciado y comprometido, les darán también alternativas para poder celebrarlo. Paralelamente, esta vez sí, se desplegaron más de 300 policías, pero no para impedir la fiesta, sino para controlar sus efectos colaterales. Se vio gente bajando por el paseo de Gràcia en manifestación festiva y cortando el tráfico, se vio gente sobre los coches mientras en su interior el conductor apuraba un botellón de cava, mucha gente bebiendo en coches y motos. No se sabe si la ordenanza del civismo permite la alegría deportiva si ésta está aumentada por el alcohol bebido en el espacio público, pero al parecer se ha hecho la vista gorda por esta vez. Hemos de felicitarnos por ello, pocas alegrías colectivas tenemos, así que mejor permitirlas. Quizá en San Juan también la permitan, el solsticio de verano es un buen motivo para festejar, o al menos tan bueno como que un balón entre en la portería, con todos los respetos por Belletti. Al final, cómo no, disturbios, destrozos y casi 50 detenidos. ¿Se imaginan que habría pasado si los mossos hubieran intentado impedir la celebración? En esta ocasión no hace falta investigar mucho para encontrar los responsables de la concentración. En el caso del botellón, se les intentó inculpar por los desperfectos. ¿Pagará Laporta la factura?

A la mañana siguiente de las celebraciones, La Rambla se levanta relativamente bien, teniendo en cuenta la batalla. Los servicios de limpieza demuestran una vez más su efectividad. Es su trabajo y lo hacen muy bien. Como lo hicieron en San Juan. Hubo verbena y se aseguró el derecho a los bañistas a tomar el sol. En el fondo, es la noche más corta del año. Quizás ésa es la clave, no prohibir, sino solventar los problemas que la libertad de acción genera en el espacio público. En el Raval aún son visibles las huellas de la prohibición del botellón. Portales quemados, persianas destrozadas y asfalto con desperfectos. Quizá los efectos de su celebración hubieran durado tan poco como los de Canaletes.

Por el momento, es aconsejable acudir a manifestaciones y actos reivindicativos con una camiseta del Barça. Ante una situación complicada, siempre puede uno decir que estaba celebrando el gol de Eto'o y que se encontró con los radicales por casualidad.

L'ombra de Lack Lang es allargada

Publicat a l'Avui (09-05-06)
Claret Serrahima-Oscar Guayabero

Si el govern no canvia de color abans que s’hagi assegut a la cadira, tot indica que Ferran Mascarell hauria de ser el millor conseller de Cultura dels darrers anys. No cal estendre’ns en aquest aspecte, coneguda és la seva experiència al front de l’Icub, entitat que va crear ell mateix, i la seva connexió amb gran part del sector de la cultura. Tanmateix, i precisament per la seva coneguda capacitat, ens preguntem, més enllà del que ja sabem que farà bé, què ens podem esperar del seu mandat? ¿Entrem a l’era FM i per tant, com en la ràdio, les ones arribaran millor a tots els receptors?

Estem en un punt d’inflexió i encara que ningú no l’hi demani, des del govern, FM haurà de treballar en aquest entorn de canvi. Per un costat, la Plataforma del Consell de les Arts i molts creadors hem apostat per un model cultural anglosaxó. A Anglaterra l’Estat posa els espais i part dels diners i és la societat civil la que organitza i crea bona part de l’activitat cultural. Existeix allò que en diuen arms length, es tracta de mantenir una distància entre la política i la cultura. El perill és la privatització cultural i el desarrelament de la cultura com a motor social és present. Les lluites sectorials podrien portar-nos a un escenari esperpèntic d’enfrontament entre creadors. ¿Estem prou madurs per assumir el repte de la cultura?

Cal donar suport a la dansa, va afirmar FM amb vehemència. Què deu tenir aquest càrrec que tothom vol salvar la dansa i acaben salvant els ballarins? Sembla que el model paternalista francès ha estat l’escollit. Un model cultural on l’Estat és el màxim impulsor,
productor i difusor de cultura. Aquí on l’excepció cultural és una realitat però alhora és una arma de confrontació política, el treball de Jack Lang com a creador del concepte d’excepció cultural pot ser una temptació. Tot sovint, però, als nostres polítics els accents
tancats no els deixen veure el significat de la frase. S’ha fet de l’excepció cultura i avui tenim una cultura en estat d’excepció.

En cada model tenim perills i avantatges, probablement en FM diria que hem d’extreure el millor de cadascun d’ells. No és gens clar que es puguin combinar, ja sabem que sovint les solucions de consens són també les més grises. Aquest és el màxim repte del nou conseller, escollir un model de gestió i fer-nos entendre que és el millor.
En tot cas, la feina a fer és de grans dimensions, al marge de la Fira de Frankfurt. Crear un Arts Council adequat al país, però amb força i atribucions rellevants, serà un pas de gegant, ja que el model que l’exconsellera CaterinaMieras deixa sobre la taula es queda curt en molts temes i no compta amb el suport del sector. És urgent crear complicitats amb les conselleries d’Educació i Benestar Social, perquè la nostra cultura corre un perill, endèmic, de quedar-se sense emissors però fins i tot, i això seria encara més greu, de quedar-se sense receptors.

Centres culturals o centres de cultura

FM ha anunciat que vol crear un museu per a la imatge i un per a la diversitat. Per les notícies aparegudes sobre Can Ricart, també hi ha pendent crear una Casa de les Llengües. Pensar en la diversitat i les llengües enllaunades en un museu fa una certa mandra.
Per altra banda, ell mateix va impulsar des de l’Ajuntament un Centre del Disseny a les Glòries, que està pendent.

La situació del Centre d’Art Santa Mònica demana a crits que algú l’ocupi. Podria ser un veritable laboratori de risc. Deixem-nos de programadors que no han aconseguit imprimir caràcter i posem-ho a disposició dels creadors. Un espai d’experimentació al bell mig de la Rambla és tota una declaració de principis. Una mena de Palais de Tokyo a París o
un ICA a Londres.

A la mateixa ciutat tenim el Macba i el CCCB, dues entitats que no han acabat d’entendre’s
entre elles. La conjunció institucional d’avui aconsella crear vincles més estrets entre totes dues, fins i tot unificant-les, i a la fi, creant un gran Centre Pompidou “a la catalana”,
que diria el president de la CEOE.

La situació, amb variants, es reprodueix en bona part del país. Les inversions en cultura es destinen principalment a edificar, gestionar i mantenir centres culturals. Sembla que els creadors sorgeixen sols i que, com diuen, les dificultats aguditzen l’enginy. Comoditats
per als gestors culturals, dificultats per als artistes?
Tot plegat ens planteja un escenari de grans equipaments d’exhibició. Tindrem un bon capital d’atracció de turisme cultural. És una bona notícia. Cal, però, anar amb compte, no fos que estiguem edificant museus sobre les ruïnes de centres de creació. Els artistes tenen cada copmés dificultats per trobar condicions per produir cultura. És un repte de la nostra cultura, per a FMo per a qui vingui, deixar espai per als creadors.